dimarts, 14 d’agost de 2018

No es va rendir mai.-4 i final (Pere Marfany 1913-1994)



I va arribar el final... Estava sol amb ell quan va passar i vaig continuar sol amb ell a l’habitació durant uns minuts. No sabria expressar que em va passar per la ment durant aquells moments. Només sabia que s’havia acabat també una etapa de la meva vida i que el meu pare passava a ser, des d’ara mateix, un record. Un profund i inoblidable record. No deurien ser més de deu minuts, però les imatges anaven passant com una vella pel·lícula. Les mateixes imatges que m’acompanyen des de llavors. Els records inesborrables... L'essència de la vida. 

Em veia caminant junts cap al camp del Barça, quan els partits començaven a les cinc i no guanyàvem ni jugant al parxís. 

Agafant el tren de les 5.50 del matí per anar cap a Caldetes, para-sol en mà i barret de palla al cap. Caminant cap a la cala Canyelles. Tamariu... 

El veia obrint la porta del pis de Joan Gamper, el primer dia que la M. Rosa venia a casa, tot dient-li “Passa, sin-vergüenza, passa”.

La seva imatge d’emoció continguda (no li agradava demostrar emocions) un 20 de maig de 1992 quan el Barça guanyava la primera copa d’Europa i trencava, d’aquesta manera, amb un llarg camí de derrotes, frustracions i decepcions... i no només futbolístiques.

Aquella imatge seva a la taula, amb un joc de cartes a la mà, mentre la meva mare intentava que em prengués una dolentíssima purga; i la sensació de calma i benestar que em transmetia quan em deia: “Va, Jaume, pren-te-la i després jugarem.”

La seva figura, arribant de treballar, caminant a través d’aquell camp de sorra i baixant el pendent del carrer polsós, mentre jo deixava de jugar un moment i corria a fer-li un petó i ell sempre em deia “no pugis tard.”

Un dia d’hivern, a les 8 del matí, amb molt de fred en un casa sense cap mena de calefacció, va aparèixer, venint expressament entre feina i feina, per encendre el gas de la cuina i esclafar-me una mica les mans. Em va posar paper de diari als peus (un sistema de calefacció que va aprendre a la guerra...) i em  deia ”cap a l’escola”.

Una nit, després del dinar de Nadal. Content, feliç, havia begut –com tots- una mica més de l’habitual, desinhibit, saltava pel carrer sense importar-li (sens importar-nos) si la gent ens mirava o no. i tots plegats ens fèiem un fart de riure.

La seva mà, agafant la meva, per darrera vegada i fent –encara- una “gracieta de les seves.

No vaig plorar. Només tenia un gran nus a la gola.

A seva herència material va ser poca. Un carnet d'ERC, el seu partit de sempre, que encara conservo. Ja en vida, quan calia escripturar el pis d'Esplugues, el va voler posar a nom meu i de la M. Rosa, sense cap clàusula, sense lletra petita. Va posar tot el que tenia a les meves mans. Un gest que ja diu molt de la seva manera de ser.

La seva gran herència va ser intangible, etèria, espiritual. Em va deixar l’amor per una llengua, per una cultura, per un país. L’estimació pel Barça. L’amor a l’estudi, al valor del treball i pel treball ben fet (la bona feina...). Em va deixar el sentit de la responsabilitat. Em va inculcar el valor del diàleg del respecte i del poder de la paraula per damunt de la força. L’amor a la família. La capacitat de dubtar, però també la de decisió i la de lluitar. La constància i la perseverança. La humanitat, la honradesa i l’ètica. Em va ensenyar que no només hi ha una veritat, que podem ser contradictoris i que podem arribar a cometre actes paradoxals. 

Va ser un gran home a qui li va tocar viure en un temps massa dur i immerescut.

Diuen que cada vegada m’assemblo més a ell. No físicament, sinó en els gestos, en el parlar i fins i tot en la manera de ser. N’estic orgullós. 

He estat escrivint sobre el meu pare. Es deia Pere. Un gran home. Un home bo. Un home extraordinari.

No es va rendir mai.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada