El capítol XVI
ens presenta el retrobament d’en Ramon amb el seu amic, en Jaume. En el
capítol, com en gairebé tota l’obra, hi predomina el diàleg. Un diàleg curt i
concís que ens fa recordar la tècnica dels plans cinematogràfics. A través de
la conversa entre els dos amics ens adonem de la tràgica situació dels exiliats
catalans a Santo Domingo. L’autor empra, per una banda, el recurs de
l’adjectiu, clar i concís, acompanyat de substantius i formes verbals per
presentar els dramàtics aspectes de la vida quotidiana dels exiliats. Ens
recorda que en Jaume és un blanc
miserablement vestit… sense afaitar…
que surt de l’hospital i que no
estarà mai més bo a causa de les febres…. que té els turmells plens de nafres… i
la seva situació econòmica queda reflectida en l’expressió no tinc ni un clau… La història que conta és una història miserable… i
remarca, com la de tots els immigrants… la
qual titlla de fracàs. La connotació
de misèria i fam queda expressada en la frase que li diu en Ramon abans de
separar-se –Té; per a dinar i per al
barber. També són importants les imatges gestuals que l’autor ens fa
arribar: El Jaume s’arronsa les
espatlles… El Jaume acota el cap… El Jaume deixa caure els braços, desolat…(imatges
del desànim, d’una conformitat forçada) i, en canvi, davant la perspectiva de
marxar, el gest és força diferent, els
ulls del Jaume espurnegen….(l’alegria, la il·lusió, l’esperança a través de
la mirada).
L’autor ens fa
copsar l’entorn miserable que envolta els exiliats a través, més que de la descripció
pròpiament dita d’un ambient, de la descripció dels objectes que conformen
aquest ambient:…són uns llits
rudimentaris, plegables….. estan encara sense fer, amb els llençols i les
mosquiteres en desordre…. A l’altra meitat de la peça hi ha una gran taula
rústegament construïda…. Al fons hi ha una porta de pas a una cambra plena de
llits, també…. Quan apareix un altre personatge, la Lluïsa, la descripció
que en fa és la d’una dona que agenollada
a terra, renta uns mitjons en un gibrell… Una dona que rondina, que està cansada de
tot, del clima, de les xinxes i les formigues, de la manca de roba, de menjar
poc… Ens diu que està tipa de
misèria… La seva feina de cosir
només els permet de viure
miserablement en aquella casa de dues
cambres ocupada per dotze persones… El Ramon mateix viu amb un sentiment
constant d’intranquil·litat.
La frase feta, la
ironia són altres dels recursos de l’escriptor per comunicar-nos com la
misèria, en la seva màxima expressió, la fam, castiga durament els exiliats
fins arribar al punt que menjar esdevé
un sinònim de sort : …Aquest gamarús sí
que ha tingut sort. M’han dit que tots els cambrers d’aquell restaurant
s’atipen com a lladres…. L’escassedat d’aliments que es viu quotidianament
en el món dels exiliats es fa palesa a través de la ironia: …ara em fas pensar que encara no he començat
a preparar el dinar. No tindràs pas gaire feina…. O la mateixa ironia
càustica d’en Ramon quan s’assabenta de la mort del seu amic: …Ja no tindrà mai més les febres… com si
la mort de l’amic –en cert sentit premonitòria de la seva- hagués estat, en el
fons, com una mena d’alliberament.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada