divendres, 3 de gener de 2020

Pacte ERC-PSOE, quatre (o cinc) reflexions



Quatre reflexions (o cinc...) sobre el pacte d’investidura ERC-PSOE.

Si intentem allunyar els prejudicis, oblidar la història d’Espanya, la més llunyana i, sobretot, la més recent i pensar que el Govern(s) espanyol(s) és d’inqüestionable arrel democràtica, si ho aconseguim, podem pensar que el contingut dels acords ERC-PSOE representen un gran avenç per a l’independentisme.

S’hi reconeix que el conflicte és polític i que necessita de solucions polítiques. S’hi admet que cal superar la judicialització de la política. Respon al “sit and talk” del Tsunami democràtic. S’hi estableix una Mesa bilateral de negociació formada pels respectius governs. Diàleg obert, no hi ha límits en les propostes. La Mesa s’iniciarà quinze dies després de la investidura.

Per què, doncs, tantes reticències i crítiques dins del món independentista?

El 20 de desembre de 2018, es reunien a Barcelona els governs espanyol i català. D’aquella trobada va sorgir l’anomenat “pacte de Pedralbes”. El comunicat conjunt que van emetre ambdós governs era força curt i sintètic. Els pocs paràgrafs del text, però, intentaven condensar alguns punt d’importància cabdal en aquells moments: esperit de diàleg, reconeixement del conflicte català i que en la solució final haurà de tenir un suport ampli de la societat catalana. No s’hi esmentava el referèndum, però tampoc s’hi citava la Constitució espanyola.

Els partidaris de l’acord ERC-PSOE hi trobaran àmplies diferències entre el seu acord i el “pacte de Pedralbes”. Els escèptics i crítics hi trobaran moltes similituds en el rerefons d’ambdós continguts. En cap dels dos s’hi esmenta el dret d’autodeterminació ni tampoc s’hi proposa cap solució per als presos polítics i exiliats. En cap dels dos no hi ha cap menció a la repressió policial i jurídica.

El “pacte de Pedralbes”, que no va anar enlloc, va ser el resultat d’una trobada entre els dos governs. El pacte ERC-PSOE és un pacte entre partits. JxCat no hi ha participat en res. És un pacte que respon a l’estratègia d’un partit, ERC, i que no ha estat consensuat ni amb el seu soci de govern, ni molt menys encara amb altres organitzacions independentistes com la CUP o l’ANC. És un pacte que, d’entrada, divideix el món independentista perquè no forma part d’allò que es reclama intensament des de fa molt de temps: una estratègia unitària, més encara, una unitat estratègica.

És el que em preocupa més del pacte: que forma part de l’estratègia elaborada per ERC com l’única manera d’avançar cap a la independència. Una estratègia que passa per (ja n’he parlat en altres articles) assolir majories àmplies que vindrien de l’entorn del dret a decidir, d’aquest 80% que, ens diuen, existeix a Catalunya. Una estratègia en què el diàleg passa primer per investir Pedro Sánchez i facilitar d’aquesta manera, i en contrapartida, el suport socialista a un govern d’esquerres a Catalunya liderat per ERC. Una estratègia que pretén alimentar l’eix social (dreta-esquerra) per davant del nacional (independència-autonomia). Una estratègia que no abandona l’independentisme, però que el deixa per a més endavant en què, hi torno a repetir les paraules d’Oriol Junqueras, “tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

Sóc escèptic, doncs... Penso que l’estratègia d’ERC, com qualsevol estratègia que sigui de part i no del tot, només divideix l`independentisme. Una divisió que hem d’evitar per damunt de tot si volem arribar algun dia a establir un veritable unitat estratègica. I la responsabilitat d’evitar aquesta divisió crec que recau precisament en nosaltres, els escèptics, els crítics, els contraris al pacte. No podem caure en l’insult fàcil, el desdeny, el menyspreu cap als independentistes que no pensen com nosaltres. Fem crítica constructiva, amb arguments, amb el cap i no amb l’estómac.

Aquí no hi ha traïdors. Aquí no hi ha venuts. Aquí només hi ha una estratègia d’un partit independentista. Una estratègia que tindrà partidaris i detractors, però que només és això, una estratègia de part.  

Per cert, com molt bé apuntava Guillem Fuster de Poble Lliure... 

“Ens agradi o no, ERC té estratègia. La resta que no estem d'acord amb ells en tenim?. Ens hi posem?”


1 comentari :