Quan la inclusió esdevé renúncia. (A propòsit d’"Els altres catalans")

La proposta de convertir Els altres catalans en lectura curricular obligatòria a les escoles i instituts de Catalunya no és una iniciativa neutra ni innocent. Presentada com un gest d’inclusió i de reconeixement de la diversitat, amaga en realitat una operació ideològica més profunda: la normalització de l’assimilació lingüística, cultural i nacional de Catalunya a l’Estat espanyol.

El problema no és que el llibre existeixi, ni que es pugui llegir, comentar o contextualitzar críticament. El problema és convertir-lo en relat prescriptiu, com si fos una clau adequada per entendre la Catalunya actual. No ho és. I no ho és perquè parteix d’un esquema que dissol la catalanitat en una idea abstracta de convivència, on la llengua, la cultura i la identitat pròpies deixen de ser eixos vertebradors per convertir-se en elements opcionals.

La noció dels “altres catalans”, tal com s’ha utilitzat políticament durant dècades, no qüestiona l’hegemonia real del castellà ni la subordinació estructural del català. Al contrari: la legitima. Si tothom és català independentment de la llengua que fa servir, de la cultura que practica o del projecte col·lectiu amb què s’identifica, llavors la llengua catalana deixa de ser necessària com a espai de cohesió. I una llengua que no és necessària arrossega, inevitablement, la pèrdua progressiva de la cultura i de la identitat que expressa.

Fer d’aquest relat una lectura obligatòria transmet als alumnes un missatge molt concret: que la integració no passa per incorporar-se a la llengua, la cultura i la identitat del país, sinó que és el país qui s’ha d’adaptar permanentment a la llengua, la cultura i la identitat dominants. Això no és inclusió; és assimilació en una sola direcció, i sempre és la mateixa comunitat la que acaba cedint espai simbòlic, cultural i nacional.

L’escola no pot ser l’espai on es blanquegi aquesta renúncia. Convertir Els altres catalans en lectura curricular sense un marc crític fort equival a institucionalitzar la idea que el català —i amb ell la cultura i la identitat que vehicula— és secundari, negociable, accessori. Que pot ser reconegut de manera simbòlica, però no viscut com a llengua, cultura i identitat de cohesió, de promoció social i de projecte col·lectiu.

A més, aquesta proposta ignora el context actual. Avui el català no és la llengua habitual de molts joves, ni als patis, ni a les xarxes, ni sovint a les aules. Davant d’aquesta situació, reforçar un relat que justifica la desvinculació lingüística, cultural i identitària com a progrés social és una irresponsabilitat pedagògica.

No és casual que ja als anys seixanta hi hagués veus que advertien d’aquest perill. L’article que Manuel de Pedrolo va escriure sobre Els altres catalans, recollit a Prosa de combat, continua sent avui una lectura imprescindible. Pedrolo hi assenyala amb lucidesa que un discurs d’integració que no situa al centre la llengua, la cultura i la identitat catalanes no integra: desactiva. I alerta que convertir la renúncia a aquests elements en virtut moral és una forma sofisticada de submissió.

Per això, Els altres catalans pot tenir interès com a document històric, com a testimoni d’una època concreta, però no pot ser elevat a relat normatiu del present. Fer-ho és perpetuar una visió de Catalunya que accepta la dilució de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat com a preu inevitable de la convivència.

Si volem una escola que formi ciutadans crítics, conscients i lliures, no podem imposar lectures que converteixin la desaparició progressiva d’una llengua, d’una cultura i d’una identitat en un acte de civisme. La convivència real no s’edifica sobre la renúncia, sinó sobre el reconeixement ple. I aquest reconeixement comença, necessàriament, per allò que ens fa existir com a comunitat.