InformeCAT 2024. Acabada la llengua, acabada la nació. El 6 d’octubre, Palestra i Batista i Roca

LA CLAU de la nostra història Programa 270. Emès l'1 de juliol de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 271 i darrer de la vuitena temporada.

La Plataforma per la Llengua ha presentat l’informeCAT 2024. És el tretzè recull anual de cinquanta dades sobre l’estat de la llengua catalana. Com cada any, algunes dades havien estat publicades anteriorment per institucions oficials o per agents privats, mentre que d’altres són fruit d’enquestes i estudis de la mateixa Plataforma per la Llengua i veuen la llum per primer cop. Recull dades dels diferents territoris del domini lingüístic del català classificades en set àmbits temàtics diferents.

De dades, n’hi ha de tota mena, però n’hi ha de molt alarmants. A les Illes Balears, més de la meitat dels habitants parlen sempre en castellà amb la família, mentre que els que ho fan només en català són poc més de la quarta part. I a Catalunya la realitat no és gaire millor, perquè només un 12% dels joves entre 15 i 34 anys parlen únicament el català com a llengua diària, mentre que entre aquest col·lectiu hi ha un 69% de catalanoparlants habituals i un 85% de castellanoparlants habituals.

També en el món de l'empresa i els serveis les xifres ens són desfavorables. Només el 22,8% de les empreses a Catalunya han ofert formació als seus treballadors per aprendre i perfeccionar el català.

En el món de l’ensenyament es confirma el que ja sabem, que és que molts alumnes catalanoparlants comencen a utilitzar habitualment el castellà en el pas de primària a secundària, mentre que els castellanoparlants no fan aquest canvi de llengua.

Volem, però tancar aquest davantal amb les dades més positives que les trobarem en l’àmbit de la cultura i la tecnologia. Algun exemple, el potent naixement de la plataforma 3Cat, el fet que el català ha esdevingut la quarta llengua amb els 10.000 millors articles de la Viquipèdia, i s'ha convertit també en la llengua del món amb més talls de veu al repositori Common Voice, el projecte col·laboratiu iniciat per Mozilla per crear una base de dades lliure de veus en diferents idiomes usable per programari de reconeixement de la parla.

També cal considerar com a molt positives les dades que fan evidents els principals actius de què el català disposa, encara avui, en aquest moment d’emergència lingüística. Un d’aquest actius és la forta identificació que hi ha entre la identitat de grup i la llengua catalana. Així, a Catalunya el 78,1 % dels catalanoparlants consideren que saber català és molt important per ser català i fins a un 94,3 % que és important en alguna mesura. Una altra dada important i positiva és que a Catalunya el 86,0 % de la població creu que s’han de fer polítiques per garantir l’ensenyament de la llengua a la immigració.

Final

El programa d’avui ha estat el darrer de la 9a temporada de LA CLAU de la nostra història. El nostre agraïment a tots els que l’heu fet possible... Des d’en Víctor Cucurull i Rafael Català a tota la gent d’ETV Llobregat, passant pels nostres convidats, col·laboradors i, evidentment, a tots els que ens seguiu setmana darrere setmana.

Dos-cents setanta-un programes... La frase de la setmana no pot ser una altra que la de Benjamin Franklin: “Un camí de mil milles comença amb un pas”

Si tot va bé, esperem retrobar-nos després de l’estiu. I no cal que us digui que us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu un molt bon estiu!

Les arrels de l'economia catalana. La cacera de bruixes. Desafiament Pere el Gran - Carles d’Anjou

LA CLAU de la nostra història Programa 270. Emès l'1 de juliol de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

DAVANTAL

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 270.

El passat 18 de juny es presentava al Col·legi d’Economistes el darrer número de la Revista Econòmica de Catalunya, un monogràfic dedicat a “les arrels de l’economia catalana”. El monogràfic situa aquestes arrels, des del punt de vista dominant, a finals del segle XVII, quan la demanda de vins i aiguardents per part de l’Europa més rica va promoure el conreu de la vinya, l’elaboració de vins i la destil·lació d’aiguardents. L’especialització en aquesta producció va desencadenar tot de canvis que van activar la producció de cereals en algunes comarques, la de teixits de llana en altres, el transport de terra i marítim en unes altres i el comerç en totes.

El monogràfic recull la importància que van tenir la manufactura d’indianes, que va ser clau per al creixement econòmic català del segle XVIII, especialment a Barcelona. També el del sistema financer i el dels empresaris colonials-esclavistes, que van reinvertir els seus guanys a Catalunya.

A principis del segle XIX, el naixement d'una nova burgesia moderna i arriscada va permetre realitzar el canvi econòmic més important en la història contemporània: la revolució industrial, que va fer que Catalunya acabés esdevenint l’anomenada “fàbrica d’Espanya”.

L’època del complet èxit del model industrial s’estén des de 1860 fins a just abans de la guerra, el 1935. Són anys en què el lideratge industrial català arrossega el conjunt de l’economia espanyola i permet nivells econòmics el doble d’alts que els de la mitjana de l’Estat  i, en el primer terç del segle XX, dins del primer quart de les regions de l’Europa Occidental.

A partir de la crisi del 1975 al 1985, i en les successives, s’ha reduït considerablement la importància industrial de Catalunya. Catalunya ha aguantat molt de temps el pols amb Madrid, però tots els poders de l’Estat han anat erosionant les capacitats competitives catalanes en molts camps. S’ha perdut, també, l’històric esperit emprenedor i arriscat de l’empresariat català.

Albert Carreras, director d’ESCI-UPF escriu un article al diari ARA sobre l’acte de presentació d’aquest monogràfic amb el títol Tornarà el lideratge econòmic català? Carreras explica que el debat posterior va girar a l’entorn d’aquest declivi econòmic, però també es  van posar en relleu les contrapartides que, des de sempre, ha tingut l’economia catalana, la seva resiliència, formada al llarg de la seva història, la continua formació, l’arribada de nou talent i l’atracció de noves inversions, estrangeres o locals.

Carreras tanca l’article dient que “Catalunya, doncs, pateix diversos desafiaments: alguns, fruit del seu dinamisme intern; d’altres, fruit de l’hostilitat estatal; i d’altres, conseqüència de les resistències a una més gran integració europea –una integració que, cal recordar-ho, normalment ens ha afavorit.

Final

La frase de la setmana del cantant i compositor anglès Kurt Smith

El problema és que la gent sap poc, però parla massa.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu una molt bona setmana!

Els museus, espais des d’on canviar la història. La festa popular, Festes.org. La batalla d'Almansa

LA CLAU de la nostra història Programa 266. Emès el 13 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. ^Programa 269

Fa uns mesos, el departament de Cultura va nomenar Manuel Borja-Villel, exdirector de la Fundació Antoni Tàpies, el Macba i el Museu Reina Sofia, com a assessor museístic per aprofundir en el futur dels museus i el seu paper social.

Borja ha presentat les activitats que, a partir d’aquesta setmana i fins al 2026, es desenvoluparan a Catalunya sota el títol genèric de Museu habitat, en el sentit de sentir els museus com a propis. “En èpoques de crisi la societat mira cap al passat per entendre millor el present i veure cap a on anem”, diu Borja-Villel.

L’objectiu de Borja-Villel és “replantejar” l’ecosistema dels museus catalans, a partir de repensar-ne aspectes diversos.  “La investigació militant”, diu,serà una de les claus de tot aquest procés. Un dels interrogants que que cal respondre és què es pot fer per forjar les històries d’aquells de qui no es conserven documents, o que quan existeixen, com és el cas dels esclaus, els redueixen a la seva condició d’esclavatge per sempre. Borja-Villel es fa i ens fa una pregunta clau: “Com s’escriu la història, des d’on s’escriu?”.

El plat fort del programa per al gran públic serà una gran exposició que es podrà visitar, simultàniament, al Museu Marítim, al Palau Moja i als recuperats Tinglados del Port Vell. Cadascuna de les seus abordarà  unes temàtiques concretes. Els Tinglados, per exemple, estaran dedicats a les nocions de “paisatge, desplaçament i identitat” a través del diàleg d’un reguitzell d’obres històriques riquesd’artistes com Isidre Nonell, Colita i Anna Turbau amb unes altres  de contemporànies .

També hi haurà uns altres “assajos expositius”. Al Palau Moja, s’hi podran veure les Variacions Güell, de Jorge Ribalta, i treballs d’artistes com Aline Motta i Oriol Vilanova, entre d’altres. L’assaig del Museu Marítim de Barcelona tractarà temes com l’impacte de la importació de matèries primeres com ara la fusta de Guinea en el disseny de productes i d’arquitectura durant els anys 50 i 60 amb material històric i obres d’artistes contemporanis I el Pavelló Victòria Eugènia acollirà una sèrie d’intervencions artístiques per reflexionar sobre l’impacte en la nostra manera d’entendre el món de les grans exposicions internacionals de les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX.

Final

El 13 de juny passat es van complir 78 anys del naixement de la periodista i escriptora Montserrat Roig. Seva és, doncs, la frase de la setmana:

“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!

24 de juny, la nit del foc. Per què hi havia tants jueus en l'empresa de Colom? Arnau Mir de Tost

LA CLAU de la nostra història Programa 266. Emès el 6 de juny de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 267.

S’apropa el 24 de juny. La nit del solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s'ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

La Flama i la pròpia Nit de Sant Joan ens uneixen com a poble. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià... La Flama esdevé, doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.

De nou, el 22 de juny, la flama que roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà tornarà a pujar al cim del Canigó per tal de reprendre, un any més, la cerimònia simbòlica de regeneració. Després, tothom qui ho vulgui podrà prendre la flama per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

La Festa Nacional dels Països Catalans... La nostra nació, negada i ignorada per molts, necessita cada vegada més del nostre coratge i determinació perquè els Països Catalans som una unitat cultural, històrica, lingüística i nacional, però alhora som també una unitat d'agressió... la que rebem contínuament des de l'Estat espanyol.

“Som història, som present i som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint la Flama del Canigó, avancem sense por.” Són paraules de l’enyorat Carles Capdevila que va escriure el missatge de la Flama de 2014.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure. Acabem amb un fragment del poema de Joan Maragall... I el crit d’una sola llengua/s’alci dels llocs més distants/omplint els aires encesos/d’un clamor de Llibertat.

Final

La frase de la setmana de l’actor i comediant estatunidenc Groucho Marx:

“Ja em disculparan si els anomeno cavallers, però és que encara no els conec gaire bé. “

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

L'atac sistemàtic espanyol contra el sistema financer català. Banc de Reus, 1931. Isabel Llorach, figura clau de la burgesia catalana. Mir Geribert, príncep d'Olèrdola

 

LA CLAU de la nostra història Programa 265. Emès el 23 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 266

Fa unes setmanes, el BBVA va presentar  OPA hostil amb bescanvi d'accions, al Banc de Sabadell., presidit pel Sr. Josep Oliu- Recordem una mica qui és aquest banquer. Oliu va ser una de les persones que més va maniobrar per tal que el 2017 el Parlament proclamés la independència. Es va posar al servei de Felip VI i, entre altres coses, es va endur la seu legal del Sabadell a Alacant.

Aquesta OPA ens porta a al juliol de 1931 quan el Banc de Reus, la primera entitat financera de Catalunya i una de les quatre principals de l’estat espanyol, feia fallida i tancava portes. Dos dies abans, Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda del primer govern de la II República espanyola, havia ordenat la retirada de tots els saldos de titularitat estatal dipositats al Banc de Reus. Les conseqüències per al banc van ser una onada de terror entre les empreses i particulars que en precipitaria la fallida.

El Banc de Reus havia estat fundat el 1862. El 1921, el van adquirir els negociants Fàbregas i Recasens i el van convertir en una entitat puntera. Va obrir sucursals arreu del Principat i a les principals capitals europees.. Els propietaris del Banc de Reus, van aconseguir el monopoli de la gestió bancària de diverses empreses públiques, com Campsa o Cepsa, fet que el dimensionaria extraordinàriament, però que també el sobreexposaria als riscos polític

El president Macià tenia molt clar que l’autonomia política no seria possible sense l’autonomia financera. I va encomanar al conseller Serra i Moret, un estudi per a la creació d’un banc públic català. La bona relació i l’afinitat ideològica entre el president Macià i Evarist Fàbregas, màxim accionista del Banc de Reus, va centrar el focus sobre l’entitat del Baix Camp. En aquella negociació, es perseguia un doble objectiu. En primer lloc, allunyar l’entitat catalana de la "pinça" hostil del ministre Prieto (PSOE) i del banquer Echevarrieta (bancs de Bilbao, de Biscaia i de Santander), que amenaçava la supervivència de l’entitat. I, en segon lloc, transformar l’entitat reusenca en el Banc Públic de Catalunya.

Les intencions del Banc de Reus i de la Generalitat van arribar al miinistre Prieto (PSOE) , probablement filtrades pels consellers de la Generalitat, Salvador Vidal (UGT) i Casimir Giralt (partit lerrouxista). Davant les amenaces, econòmiques, però també polítiques, per al govern de Madrid,  Prieto va ordenar l’execució del pla que havia traçat conjuntament amb Echevarrieta.

Amb la fallida del Banc de Reus, la Generalitat de Catalunya va perdre la possibilitat de crear un instrument de finançament propi, que hauria estat decisiu per a aprofundir en l’autogovern. Aquella maniobra representaria la destrucció i desaparició del principal instrument de finançament del comerç i la indústria catalans del moment. La fallida provocada del Banc de Reus representava la destrucció de la sobirania financera de Catalunya. Com va passar tres quarts de segle més tard, amb el govern del socialista Rodríguez Zapatero, l’Estatut fallit del 2006 i la destrucció i desaparició de les caixes d’estalvi catalanes entre el 2008 i 2012.

Final

La frase de la setmana del científic, lingüista, filòsof i professor estatunidenc, Noam Chomsky:

“Qui són els guardians de la història? Els historiadors, és clar. Part de la seva feina és la de conformar la nostra visió del passat de manera que sostinguin els interessos del poder present. Si no ho fan així, probablement seran marginats d'una manera o altra. “

Tornarem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Manifest Correllengua 2024. La Viquipèdia en català 750.000 entrades. La batalla d'Empúries

 

LA CLAU de la nostra història. Programa 263. Emès el 2 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 263. Enguany, el Correllengua està dedicat a M. Carme Junyent. Tot seguit us llegiré el manifest escrit pel filòleg i corrector, actualment cap d’estil de Vilaweb, Jordi Badia.

El dia 3 de setembre de l’any passat es va morir M.Carme Junyent, una autèntica donassa, una lingüista excepcional que s’hauria pogut dedicar exclusivament a la recerca acadèmica, a la universitat, però que va veure que calia treballar per restablir l’equilibri ecolingüístic del planeta. I, fruit d’aquesta tasca, es va abocar a estudiar la situació del català i a fer propostes per redreçar-la.

Ella estava convençuda que la convivència de moltes llengües era un gran avantatge per al català. Veia el multilingüisme no pas com un perill, sinó com una riquesa. L’enemic a combatre, insistia, era el bilingüisme, un parany letal, com va argumentar a bastament.

M. Carme Junyent creia en la gent, en la força transformadora de la societat. I alhora era crítica amb els polítics. Va denunciar ja fa molts anys que la immersió a les escoles havia fracassat. També es va oposar tenaçment a la política lingüística oficial, perquè veia que els governants no eren capaços de convertir-la en un projecte de país. Malgrat aquesta posició crítica, quan el govern li va demanar que s’arromangués es va arromangar. Vegeu, per exemple, la llista de propostes que van sortir del Consell Lingüístic Assessor, que ella va presidir. I què se n’ha fet, d’aquelles mesures proposades? No hi ha polítics valents, capaços de garantir que als instituts s’hi facin totes les classes en català? I que els ensenyants siguin lingüísticament competents?

Del manifest del Correllengua de l’any 2021, escrit per ella, se’n destaquen tres missatges, com tres fars que ens il·luminen. El primer, “Encara hi som a temps”. El segon, “Uns tenim la responsabilitat de preservar el llegat que ens han transmès i els altres de respectar-lo”. I el tercer, “Cal que reaccionem, que fem viure la nostra llengua amb tothom i en tots els entorns. I que la fem viure amb la consciència que, quan la compartim, estem donant el millor que tenim i estem dient: tu també ets nosaltres”.

Si fem nostre el primer d’aquests missatges, no ens hem de sentir derrotats. Sabem que tenim poc temps, però encara no s’ha acabat. En segon lloc, hem de saber que cadascú té una responsabilitat i que tots plegats tenim molta feina, principalment la de convèncer els indiferents, parlin la llengua que parlin, perquè sense ells no ens en podríem sortir. I el tercer missatge ens diu quin paper ha de tenir el català per a poder reeixir: el paper de llengua de convivència, de força de cohesió, d’instrument d’integració. La llengua no és cap barrera, com ens volen fer creure, sinó una eina d’acostament. Mantenir tothora el català no és una falta de respecte, sinó una invitació respectuosa i generosa a formar part del nostre poble.

Seguint l’exemple de M. Carme Junyent, doncs, cal que reaccionem. No diguem que és complicat: actuem. No diguem que és impossible: fem-ho. possible.

Final

La frase de la setmana del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht.

Molts jutges són del tot incorruptibles. Ningú no els pot induir a fer justícia...

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

La Lliga Regionalista. La franja de la Franja. Sant Ot, bisbe d’Urgell i la seva època.

LA CLAU de la nostra història. Programa 262. Emès el 17 d'abril de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 262.

El 25 d’abril de 1901, enguany es compleixen 123 anys, La Unió Regionalista i el Centre Català es fusionaven amb l’objectiu de presentar-se conjuntament a les eleccions del 1901.  Naixia la Lliga Regionalista.

El primer president del nou partit va ser Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l’autonomia catalana dins l’Estat espanyol. Com a vehicle d’expressió pública tenia el diari “La Veu de Catalunya”.

El 1903 afrontava la primera crisi a causa del fracàs en les eleccions. L’ala liberal de la Lliga s’escindia  pel  gir a la dreta del partit. Això va representar que la Lliga esdevenia un partit  específicament de dretes .

Les eleccions a l’ajuntament de Barcelona de 1905 van representar una gran victòria de la Lliga, que la van celebrar amb l’anomenat “Banquet de la Victòria” que va provocar els fets del “Cu-Cut” que, acompanyats de la promulgació de la llei de jurisdiccions, van comportat la unió de tots els grups polítics catalans (amb l’excepció dels republicans de Lerroux), en el moviment de Solidaritat Catalana.

El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fa ser espectacular, però aviat es van notar les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, A més, l’esclat de la Setmana Tràgica el 1909, va provocar que la dreta i l’esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents.

La creació de la Mancomunitat de Catalunya, amb la presidència d’Enric Prat de la Riba, i l’esclat de la I Guerra Mundial el 1914 va consolidar el prestigi de la Lliga i, durant deu anys, va comandar la direcció efectiva de la política catalana.

El 1916, Prat de la Riba va redactar el manifest Per Catalunya i l’Espanya gran, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l’ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars.

Mentre la lluita obrera creixia en intensitat amb la vaga de la Canadenca del 1919 i la crisi industrial dels anys 1920 radicalitzava les tensions socials i restava interès a la lluita política, a Lliga va continuar guanyant les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1922, Acció Catalana, el sector més nacionalista abandonava la Lliga.

Després de la caiguda de la dictadura el 1930, la Lliga va renovar la seva estratègia centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia.

Després de la victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions de 1931, la lliga va donar suport a Francesc Macià i va acceptar el canvi de règim tot col·laborant en el plebiscit a favor de l’Estatut.

L’enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d’Acció Catalana van fer que els sectors conservadors del país s’agrupessin a l’entorn de la Lliga. Entre el 1932 i 1933 s’integraren a la Lliga altes partits menors com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya i, a partir de llavors, el partit passa a denominar-se Lliga Catalana.

Final

La frase de la setmana del poeta, assagista i escriptor uruguaià Mario Benedetti

Aquí hi ha tres menes de gent: la que es mata a treballar, les que caldria que treballessin i les que haurien de matar-se.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!

Aureli Argemí. 40 anys del MNACTEC . La plaga de la llagosta (1686-1688)

 
LA CLAU de la nostra història. Programa 260. Emès el 27 de març de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 260

“Com em dic? Depèn. Si l’interlocutor és un familiar o un agent de l’autoritat, el meu nom oficial és Ignasi. Altrament em dic Aureli, el més usat per la majoria de gent que em tracta. El primer és el nom de pila baptismal; el segon correspon al que vaig rebre a Montserrat, en el moment d’entrar al noviciat del monestir per fer-me monjo, als disset anys.”

Dilluns de Pasqua ens deixava Aureli Argemí, a l’edat de 88 anys. Definir l’Aureli no és gens fàcil, intel·lectual, teòleg, activista cultural, lingüístic i polític: lluitador incansable per les nostres llibertats i també per les de totes les nacions sense estat. Defensor radical de la pau, fundada en el respecte als drets inalienables, com el de l’autodeterminació. Treballador infatigable per la cooperació internacional al desenvolupament.

Va ser monjo de Montserrat i va ser secretari de l’Abat Aureli Maria Escarré durant el seu exili del 1965 al 1968. Va formar part de la comunitat de Cuixà a la Catalunya del Nord.

El 1974 va ser el fundador del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) per tal de promoure el coneixement i reconeixement no solament de la realitat nacional catalana, sinó també de les minories nacionals d'arreu del món en general i europees en particular.

El CIEMEN va ser una entitat acollidora d’entitats en un temps en què Òmnium semblava una mica endormiscat. David Mundet diu que “gràcies a Argemí i al CIEMEN, el bloc de pisos del qual funcionava com un hotel d’entitats, situat al car­rer Rocafort de Barcelona, es possibilità que durant anys moltes associacions poguessin tirar endavant els seus projectes i objectius.”

El 1981 va impulsar la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, Cultura i Nació Catalanes. El 1986 el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. El 1988 va promoure la creació de la Conferència de Nacions Sense Estat d'Europa Occidental. El 1990 va ser un dels promotors de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles i el 1996 de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.

També va ser el 1996, en la diada de Sant Jordi, que va formar part del grup impulsor de la CAL, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. El 2005 va ser cofundador de  la PDD i el 2011 va ser un dels impulsors de l’ANC.

El passat mes de novembre va publicar el llibre “La llavor sembrada” que, malgrat que té com a subtítol “Memòries”, l’Aureli ens deia que  era un llibre pensat més com “un testimoniatge d’un període de la nostra història col·lectiva que no pas com unes memòries individuals”

El seu llibre, “La llavor sembrada” acaba amb aquestes paraules: Ignoro on han anat a parar moltes llavors, quantes en terres fèrtils, quines s’han perdut a la vora del camí o en sòl erm. Però sé del cert que la llavor ha estat sembrada.

Final

La frase de la setmana de la cantant, compositora i activista estatunidenca Joan Baez

“La veritat no es pot amagar eternament. La llum sempre acaba emergint.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Llibre del Sindicat de Remences de 1448. Els Botoner, comerciants catalans a l'Anglaterra d'Eduard VIII. La dissort de la documentació medieval catalana.

LA CLAU de la nostra història. Programa 259. Emès el 27 de març de 2024 per Terramar Barcelona, ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 259

Dijous passat, 21  marc, el president Puigdemont feia una conferència a Elna, al Rosselló, sobre les eleccions del proper 12 de maig. Una intervenció de més d’una hora en què es van dir moltes coses importants. Una de les més transcendents és que el president es presentarà a les eleccions del 12-M i, si és candidat a la investidura, deixaré l’exili definitivament per assistir al ple del Parlament i demanar la confiança de la cambra.

A l’inici de la conferència, després d’agrair a Elna i als seu alcalde la seva hospitalitat des de sempre, va fer una referència a un llibre que ha estat el primer document català que la UNESCO va inscriure, el juny de 2013, en el Registre de la Memòria del Món. Aquest registre selecciona i inscriu aquells documents considerats d’importància mundial i que tenen un valor universal excepcional.

Aquest llibre català és el Llibre del Sindicat Remença de 1448, que està custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona. Es tracta d’un document manuscrit en llatí entre 1448 i 1449 que conté les actes de les reunions celebrades pels homes de remença de diverses diòcesis catalanes,  entre elles la d’Elna.

Presenta les característiques pròpies d’un document notarial català de l’època baixmedieval. Com la gran majoria de documents notarials de l’època, està escrit en llatí amb determinats préstecs  de  la  llengua  catalana. 

Conté les actes de les 553 reunions celebrades pels homes i les dones de remença,  de  912  parròquies  de  les  diòcesis  catalanes  de  Girona, Vic, Barcelona, Elna i Urgell per tal de nomenar els seus síndics o representants que havien de negociar l’abolició de la servitud dels mals usos davant del rei Alfons IV el Magnànim i recollir els diners necessaris per pagar la redempció dels remences. Les reunions van aplegar més de 10.000 persones, entre elles 115 dones.

Els síndics representarien la voluntat dels remences davant les autoritats, és a dir, rebien el poder de negociar, tractar, recaptar els diners necessaris, endeutar-se i fer el que creguessin necessari per aconseguir la redempció dels remences i l’abolició dels mals usos.

Com que totes  les  reunions tractaven el mateix tema, en els primers folis  del llibre  hi ha l’acta  o  declaració comuna a  la  qual  es comprometien els  remences. Aquesta introducció és un dels elements més interessants i innovadors del document: s’hi exposen els motius que van moure  els  remences a  reunir-se  i organitzar-se per tal d’aconseguir l’abolició de la servitud.

El Sindicat Remença de 1448 també significa una data històrica en la reivindicació dels drets humans: si bé per l’època només reconeixen els drets de tots els cristians, estan reivindicant el dret a la llibertat de totes les persones.

Final

La frase de la setmana de l’historiador, polític i teòric italià Maquiavel

És molt millor fer i penedir-se’n, que no fer i penedir-se’n.

Tornarem després de Pasqua. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu una molt bona Pasqua!

Albert Jané, 56è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Carme Junyent, "Deu lliçons per a salvar el català". El setge de Cambrils l’any 1640

LA CLAU de la nostra història. Programa 258, emès el 20 de març de 2024 per ETV Llobregat, Terramar Barcelona, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 258.

Òmnium Cultural ha decidit atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany a l’escriptor, lingüista i traductor Albert Jané.

Jané és conegut per la seva enorme tasca en l’elaboració del diccionari de sinònims que du el seu nom, per haver dirigit durant divuit anys la revista infantil i juvenil Cavall Fort, de la qual fou un dels primers redactors, i per traduccions cèlebres de contes tradicionals i de la sèrie belga Els barrufets. Ha traduït més de 200 obres literàries: 150 còmics i 60 llibres.

Albert Jané ha consagrat la seva vida a la llengua des de tots els fronts: gramàtic, poeta, narrador, articulista, traductor de llibres infantils.També ha fet de corrector, de professor de llengua, d'activista cultural, de dinamitzador i, com a aficionat, de dibuixant. D’una honestedat intel·lectual a tota prova. Va inventar-se el verb “barrufar” i és gràcies a ell que els barrufets parlen català. Va fer el diccionari de sinònims d’autor en línia més consultat, amb quatre milions de visites només l’any 2022. Ha estat un dels artífexs de Cavall Fort, una revista que ha resistit més de seixanta anys i que encara avui té més de 10.000 subscriptors que la sostenen davant la competència sense sentiments de les tabletes i els mòbils.

També se’l pot considerar, conjuntament amb Tísner i Màrius Serra, el pare de l’enigmística catalana moderna. Albert Jané ha elaborat centenars de jocs lingüístics per a Cavall Fort: traduint i adaptant còmics, preparant concursos de llengua i també publicant mots encreuats a la mateixa revista, que signava amb el pseudònim Narcís Terrades.

En un article publicat a la revista Núvol el seu editor Bernat Puigtobella escrivia:  “Només un reduït nombre d’iniciats pertanyents al seu cercle d’amistats coneixíem part de la seva narrativa gràcies a unes edicions privades: dietaris com Tal dia farà l’any, Què deuen voler?, Els dies i els anys, els Quaderns de Barcelona, Les Estances d’Omar Kayam i, últimament, El cercapeus transversal.”

Albert Jané, amb els seus 93 anys complerts, ha continuat i continua escrivint des de casa seva, a Santa Coloma de Gramenet. Rebrà el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el proper 17 de juny al Palau de la Música Catalana. Durant la roda de premsa, Albert Jané ha assegurat que “és un obrer de la llengua” i que “no hi ha solucions màgiques per fer front a la situació actual d’emergència lingüística, tothom des del seu camp ha de fer el pugui”.

Final

La frase de la setmana del guru del ioga i professor espiritual hindú Sivananda Saraswati

“Fan falta quaranta músculs per arrufar el nas, però només quinze per somriure”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una bona setmana

Quinze anys dels "10mil a Brussel·les". La història de Catalunya dia a dia. "Espill de la vida religiosa" el "bestseller" català del segle XVI. Les dones en la nostra història

LA CLAU de la nostra història. Programa 257. Emès el 13 de març de 2024 per ETV Llobregat, Terramar Barcelona, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragona

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 256

El 7 de març de 2009, faltaven encara sis mesos per a la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, la capital de Bèlgica, Brussel·les, era l’escenari d’una gran manifestació per la independència. Ha passat a la història com els “Deu Mil a Brussel·les”.

Els artífexs d’aquest primer gran èxit de l’independentisme modern van ser, entre altres, Enric Canela, químic, professor i catedràtic de bioquímica i biologia molecular. Agustí Esparducer, informàtic. Elisenda Paluzie, economista. David Morgades, creador del Bloc Gran del Sobiranisme. Josep Poveda, Pep Anton, M. Teresa Galceran, Xavier Mir... El biòleg i enginyer informàtic Manel Bargalló en va explicar l'experiència al llibre Els herois de Brussel·les.

Com ha passat sovint, hi va haver una forta oposició política, fins i tot s’hi oposava la direcció d’Òmnium. Els partits van passar de tot i només van reaccionar quan es van adonar de la magnitud que havia anat prenent l’acció. Partits i autoritats van passar de no fer-nos cas a participar quan van veure la magnitud de la resposta a 10mil. Més o menys el que també va passar fins a un parell de mesos abans de la gran manifestació del 2012 de l’Assemblea.

M. Teresa Galceran escriu, en referència a aquell dia històric: “I de sobte entraven, per uns carrers laterals, les banderes grogues amb el lleó negre de Flandes i les banderes del Vènet! i les de Còrsega i Sardenya, les  d'Euskadi i les  blaves d'Escòcia, per acompanyar-nos. Allà érem -com diu el poeta- El meu Poble i Jo.”

Arribar a l’1 d’octubre de 2017 no va ser gens fàcil. Els Deu Mil a Brussel·les són una baula d’aquesta llarga cadena que comença a bastir-se fa desenes i desenes d’anys. Des d’aquells temps  de principis del segle XX, en què se’ns ’anomenava “separatistes. Estat Català, Nosaltres Sols, el Front Nacional de Catalunya, el PSAN, l’MDT, Nacionalistes d’Esquerra, el BEAN...

L’independentisme ubicat en l’anomenada “societat civil”...  El CIEMEN, la Crida, Sobirania i Progrés, la PDD, les consultes sobre la independència de Catalunya iniciades el 2009 a Arenys de Munt i culminades a Barcelona el 2011. La Conferència Nacional per l’Estat Propi que va representar el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana.

Han passat 15 anys dels 10mil a Brussel·les. Cal recordar aquela gesta perquè, com va dir el zapatista conegut com el subcomandant Marcos:  “La llibertat és com el matí. N’hi ha que esperen adormits que arribi, però n’hi ha que no dormen i caminen la nit per aconseguir-la”.

Final

La frase de la setmana extreta del llibre “Les dones en la nostra història” de Ferran Soldevila

“Però la història no és solament el que escriuen els historiadors. La història són els fets de la humanitat, encara que els historiadors no els escriguin ni els descriguin.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats, noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Els col·legis professionals confirmen l'espoli fiscal. La història de Catalunya dia a dia. Una exposició sobre l'art medieval contra jueus i conversos. El guerriller i aventurer Tomàs Costa, "Misses"

LA CLAU de la nostra història. Programa 255, emès el 28 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 255.

Fa molt de temps que es parla de l’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans en general i molt en particular el que patim a Catalunya. Durant dècades, i particularment durant els darrers anys en què l’independentisme ha esdevingut majoritari, s’ha denunciat una i altra vegada la injustícia que representa aquest espoli. Durant anys i anys, l’Estat espanyol, els partits unionistes, els mitjans afins han negat una i altra vegada que existeixi cap mena d’espoli.

Dimarts passat, l’espoli ha quedat demostrat, una vegada més, que existeix i aquesta vegada la font que ho demostra fil per randa és el document que han signat fins a una vintena de col·legis professionals catalans, que apleguen els sectors professionals més importants del país.

L’informe consta de vint pàgines, plenes de dades comparatives que demostren abastament l’espoli fiscal que pateix el país. Si anem al quadre dels ingressos aportats per Catalunya a l’Estat i els que en rep, veurem que el dèficit era de 17.049 milions el 2016; 20.196 milions el 2019 i 21.982 milions el 2021.

Pel que fa a les inversions públiques, l’informe demostra clarament que la inversió de l’estat en infraestructures a Catalunya ha estat sistemàticament inferior al seu pes econòmic (% sobre el PIB) i que també ho ha estat per sota del seu pes poblacional.

Les darreres dades del 2021 pel que fa a la inversió pública de l’estat reflecteixen que, mentre que a Madrid  es va executar un 184% del pressupostat i a la resta de l’estat  s’executava un 71%, a Catalunya el percentatge executat sobre el que s’havia pressupostat va ser d’un 36%.

És especialment dura la comparativa amb el País Basc. El seu sistema foral dona, en igualtat de competències uns ingressos per habitants un 84% superiors al sistema comú.. Aquest 84% més d’ingressos permet al País Basc dur a terme unes polítiques molt superiors a les que pot dur a terme Catalunya. Per exemple, en Serveis socials: +169,6%. En Educació: +54,3%. En Infraestructures: +116,8%. En Habitatge: + 71,3 % i en Recerca, Desenvolupament i Innovació +330,3%.

El títol de l’informe ens ho diu tot: Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya.

Final

La frase de la setmana del filòsof francès Jean Paul Sartre

Com tots el somniadors, vaig confondre el desencís amb la veritat

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!