Ester Capella i ERC. Quan el català deixa de ser imprescindible

Vaig fer-me militant d’Esquerra Republicana de Catalunya a principis dels anys noranta, juntament amb un grapat de gent —molta provinent de l’esquerra independentista— que vèiem en el partit una eina útil, fins i tot imprescindible, per avançar cap a la independència. En aquell moment, ERC semblava la punta de llança de l’independentisme parlamentari: una formació capaç de portar al centre del debat polític allò que durant anys només havia estat present al carrer i en les lluites dels moviments i organitzacions no parlamentàries. Hi havia la sensació que, finalment, el projecte polític i l’impuls social caminaven en la mateixa direcció.

Amb el temps, però, aquesta percepció es va anar esquerdant. Els anys del tripartit i l’aparició de diversos corrents d’opinió dins del partit van marcar, al meu entendre, una evolució negativa. No tant per la pluralitat —sempre necessària— sinó per la pèrdua de rumb i de coherència estratègica. Aquell fil progressista i d’esquerres que connectava el projecte amb una voluntat clara de construcció i emancipació nacional es va anar difuminant. El 2010 vaig deixar definitivament la militància, coincidint amb el meu compromís en el Moviment per la Independència, embrió del que acabaria esdevenint l’Assemblea Nacional Catalana.

Ho explico perquè les declaracions recents d’Ester Capella, sobre el fet que el català no hagi de ser un requisit per renovar permisos de residència, no són un episodi aïllat ni una simple polèmica puntual. Són, més aviat, la confirmació d’un llarg procés de desplaçament ideològic que s’ha anat consolidant amb els anys. Quan es posa en qüestió el paper central de la llengua, no es tracta només d’una decisió tècnica: és una manera d’entendre el país i el seu futur.

Capella afirma que “no es pot exigir” als nouvinguts allò que no s’exigeix als funcionaris de l’estat. L’argument pot semblar equitatiu a primer cop d’ull, però en realitat parteix d’una premissa profundament problemàtica: convertir una anomalia —que professionals públics puguin exercir sense saber català— en un model a seguir. En lloc de corregir aquesta disfunció, es proposa estendre-la. I això té conseqüències clares: si el català no és requisit per a res essencial, deixa de ser necessari; i si deixa de ser necessari, esdevé progressivament prescindible.

La mateixa Capella admet que li agradaria que el català fos obligatori per a tothom, però immediatament ho dilueix amb un “no es pot exigir”. Aquesta tensió entre el desig declarat i l’acció política efectiva no és nova, però es fa cada cop més evident. És la distància entre el discurs i la pràctica, entre la retòrica de defensa de la llengua i les decisions que acaben debilitant-la en el dia a dia.

Les reaccions a les xarxes han estat significatives i reveladores. Veus com la de Lluís Llach han recordat una idea tan bàsica com sovint oblidada: que qui exerceix funcions públiques en aquest país hauria de conèixer la llengua pròpia. No és cap provocació ni cap plantejament excloent, sinó una qüestió elemental de normalitat democràtica i de respecte cap a la ciutadania.

El problema de fons, però, és polític. Quan s’accepta que el català no pot ser requisit perquè l’estat no el garanteix, s’està assumint implícitament que les regles del joc són intocables i que només queda adaptar-s’hi. I aquesta acceptació és, en si mateixa, una forma de renúncia. És cert que hi ha limitacions legals i competencials, però també ho és que les llengües minoritzades no es defensen amb prudència administrativa, sinó amb determinació i voluntat política.

Fer del català un requisit d’arrelament no és excloure ningú, sinó establir un marc compartit de convivència. És entendre que viure en un país implica també participar de la seva llengua, no com una imposició, sinó com una eina d’inclusió, cohesió i igualtat d’oportunitats. Renunciar a això en nom d’un suposat realisme és, en el fons, debilitar els mateixos fonaments de la cohesió social que es diu voler preservar.

El risc d’aquest tipus de posicionaments és que acaben consolidant allò que diuen combatre. Si el català no és imprescindible per viure, treballar o regularitzar-se, cada cop ho serà menys. I aleshores la pregunta ja no serà què podem exigir, sinó què ens quedarà per defensar. Per això, més que rebaixar les expectatives, caldria elevar-les: no acceptar que el català sigui opcional, sinó treballar activament perquè deixi de ser-ho.

Perquè una llengua no desapareix de cop. Es va tornant innecessària, de manera lenta però constant. I això —justament això— és el que no ens podem permetre.

Sant Jordi: Mendoza i la intriga del funeral "convenient"

Sou capità valerós!

Sant Jordi, mateu l’aranya,

volem ser lliures com vos

per volar ben lluny d’Espanya

Hi ha funerals que arriben massa aviat i d’altres que es preparen amb una meticulositat gairebé literària. El que sembla que alguns voldrien celebrar aquests dies és el funeral “convenient” de Sant Jordi: discret, sense massa soroll, amb una esquela breu i, si pot ser, amb el condol institucional just per no aixecar sospites. Tot molt endreçat. Tot molt civilitzat.

Les declaracions de Eduardo Mendoza sobre Sant Jordi han tingut aquell punt de distància irònica que tant agrada a certa intel·lectualitat: mirar la diada com qui observa una tradició pintoresca, una mica excessiva, potser fins i tot prescindible. Com si fos una d’aquelles novel·les que es poden llegir… o no, perquè tampoc no passa res.

Però la ironia, quan es practica des de la comoditat d’una llengua i una cultura dominants, corre el risc de convertir-se en una eina força menys innocent del que sembla. Perquè mentre alguns somriuen amb condescendència davant les parades de llibres i roses, d’altres fa temps que treballen —sense gaire ironia, tot s’ha de dir— en una operació més seriosa: convertir Sant Jordi en una simple festa comercial desconnectada de la seva arrel catalana.

El funeral convenient, doncs, no seria cap acte tràgic. Al contrari: seria amable, modern, homologable. Res de dracs ni cavallers, res de llengua pròpia com a eix central. Una diada global, bilingüe (o millor dit, monolingüe amb traduccions), on el català fos una presència simpàtica però prescindible. Una mena de Sant Jordi “per a tothom”, que en el fons vol dir “per a ningú en concret”.

Hi ha una certa elegància en aquesta manera de fer desaparèixer les coses. No cal prohibir res —això queda lleig—, n’hi ha prou amb diluir-ho. No cal atacar la llengua, només cal convertir-la en opcional. No cal negar la tradició, només cal reinterpretar-la fins que deixi de ser el que era. I així, entre somriures i acudits enginyosos, es va preparant el taüt.

Potser el més curiós de tot plegat és que Sant Jordi continua resistint amb una vitalitat que desconcerta els seus hipotètics enterradors. Cada any, carrers plens, llibres en català venent-se, gent que regala roses amb una naturalitat tossuda. Una festa que no sembla tenir cap pressa per morir, malgrat els epitafis prematurs.

Això no vol dir que no hi hagi motius de preocupació. La política de descatalanització —o, si es vol dir amb menys eufemismes, d’espanyolització— no necessita grans proclames: avança a còpia de petits gestos, de discursos aparentment inofensius, de relativitzar allò que per a molts és essencial.

Potser, al final, la veritable intriga no és si el funeral es farà, sinó si els convidats hi assistiran. De moment, sembla que hi ha massa gent ocupada comprant llibres i roses com per confirmar la seva assistència. I això, ves per on, no encaixa gaire amb el guió del funeral convenient. 

P.D.

Enmig d’aquesta litúrgia aparentment festiva, convé no oblidar algunes veritats incòmodes: la massificació de Sant Jordi sovint converteix la diada en un gran aparador on els llibres més venuts no són necessàriament els millors, sinó els més visibles. Els grans grups editorials —autèntics monstres de la indústria— tendeixen a devorar o eclipsar les editorials petites, que lluiten per fer-se un lloc entre parades cada cop més uniformitzades. I, com si no n’hi hagués prou, el poder mediàtic continua inclinant la balança: es promocionen i es venen més llibres en castellà que no pas en català, no tant per manca de qualitat o d’interès, sinó per una inèrcia estructural que condiciona què es veu, què es recomana i, en definitiva, què acaba a les mans dels lectors.

Blanca Serra: dignitat, memòria i combat

 

I et veuran caminar cap a l'atzur, asseure't enmig dels deus, davant d'un festí d'estrellles

Vaig conèixer Blanca Serra i Puig gairebé fa cinquanta anys. Encara recordo amb una nitidesa colpidora aquell 3 de desembre de 1981, quan van detenir 23 militants independentistes, segrestats a l’empara d’una llei “antiterrorista” aprovada pels partits del règim. La majoria van ser torturats a mans de la policia espanyola. Dies després, quan van ser alliberats, l’arribada a l’estació de Sants va ser d’una emoció difícil d’explicar. Entre aquells rostres marcats per la repressió hi havia el de Blanca Serra. I ja aleshores es podia intuir que la seva vida no havia estat ni seria mai la d’una espectadora, sinó la d’una lluitadora incansable.

La mort de Blanca Serra, als 82 anys, no és només la pèrdua d’una persona estimada per molts, sinó la desaparició d’una consciència viva del país. Una dona que va fer de la dignitat una forma de vida.

Nascuda a Barcelona el 1943, filòloga clàssica i professora, Serra formava part d’una generació que va decidir plantar cara quan fer-ho implicava pagar un preu altíssim. La seva militància independentista no va ser mai retòrica: va ser compromesa, sostinguda i valenta. Va patir detencions, tortures i humiliacions, especialment a la comissaria de Via Laietana, símbol de la repressió franquista i postfranquista.

Però si alguna cosa defineix la seva trajectòria és la seva perseverança. Molts haurien optat pel silenci, per l’oblit o per la resignació. Ella no. Dècades després dels fets, va decidir denunciar les tortures patides, no per revenja, sinó per justícia. Amb aquesta determinació va contribuir a trencar un mur de silenci que havia durat massa anys. Va posar nom i paraules a una realitat que molts havien volgut enterrar. I va recordar-nos que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat democràtica.

Blanca Serra també va ser una lluitadora incansable per la llengua. Compromesa amb la normalització del català i la defensa de la cultura, va ser activista de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, i va rebre el Premi Joan Coromines per la seva trajectòria en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Entenia la nació en tota la seva plenitud: com el conjunt dels Països Catalans, sense renúncies ni fragmentacions imposades.

Amb els anys, les nostres vides es van continuar creuant. Durant els anys 80 i 90 vam coincidir en accions dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, davant dels jutjats o a la mateixa Via Laietana, sempre ferma, sempre present. També cada 11 de setembre al Fossar de les Moreres, espai de memòria i resistència, i en tantes altres trobades independentistes.

I encara més endavant, en nous espais de mobilització i esperança: el 2012 en el primer secretaria de l’Assemblea Nacional Catalana, en reunions de Som Escola, en totes les activitats de la CAL a tants llocs! Sempre hi era. Sempre amb la mateixa coherència, amb la mateixa mirada clara, amb la mateixa determinació.

La darrera vegada que vam coincidir va ser a la Universitat de Barcelona, el 20 de març passat, en l’acte de commemoració dels 10 anys del manifest Koiné i l’homenatge a Joaquim Arenas. Ferma i vital com sempre. Una presència que transmetia, encara, aquella força serena de qui sap per què ha lluitat tota la vida.

Perquè més enllà de la militant, de la lluitadora, de la víctima i de la denunciant, hi havia una dona d’una coherència admirable. Una d’aquelles persones que no separen vida i compromís. Que no fan concessions quan es tracta de dignitat. Que entenen la llibertat no com un eslògan, sinó com una responsabilitat.

Avui, quan molts discursos tendeixen a la desmemòria o a la banalització del passat, la figura de Blanca Serra esdevé més necessària que mai. Ens interpel·la. Ens incomoda. Ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, de tot allò pel qual gent com ella va lluitar.

I també ens obliga a una altra reflexió. Incomprensiblement —o potser no tant—, no va rebre mai la Creu de Sant Jordi. Potser perquè la seva trajectòria, insubornable i fidel a uns ideals, no encaixava fàcilment en segons quins reconeixements institucionals. Però hi ha reconeixements que no caben en cap medalla.

Recordar-la no és només un acte de justícia personal. És un deure col·lectiu. Perquè mentre hi hagi memòria, hi haurà esperança. I mentre hi hagi esperança, el llegat de Blanca Serra continuarà viu.

T'estimem, Blanca.

Quan la política es converteix en intimidació, tots hi perdem

Aquests dies m'ha arribat un article titulat: "L’esquerra totalitària d’Arran declara la guerra a Aliança Catalana amb un manual d’acció violenta"  en què Arran, les joventuts de la CUP, ha distribuït un document titulat “Països Catalans, terra de tothom” .

Hi ha una idea que plana en determinats ambients polítics i que crec que cal combatre amb fermesa: que davant d’un adversari considerat “inadmissible”, qualsevol mètode és legítim. L’article que descriu les accions promogudes per Arran contra Aliança Catalana és un exemple clar d’aquesta deriva. I és precisament aquesta lògica —no només els fets concrets— la que representa un perill real per a la convivència democràtica.

Si realment existeix un manual que proposa llençar ous, destruir material, impedir actes o intimidar militants, no estem davant d’una forma de protesta. Estem davant d’una estratègia deliberada per expulsar l’altre de l’espai públic. I això, per definició, no és política: és coacció.

La democràcia no es mesura per com tracta les idees que ens agraden, sinó per com gestiona aquelles que ens incomoden. Acceptar que determinades opcions polítiques no tenen dret a expressar-se és obrir una escletxa perillosa. Avui s’aplica contra uns; demà, contra qualsevol altre. La història ens recorda massa sovint com comencen aquestes dinàmiques, i com acaben.

Alguns justificaran aquests mètodes en nom de la defensa de valors superiors. Però aquí hi ha una contradicció de fons: no es pot defensar la llibertat negant-la als altres. No es pot parlar de drets mentre es vulneren. I no es pot combatre el que es considera autoritarisme adoptant pràctiques que, en essència, també ho són.

I encara hi ha una altra qüestió clau que sovint s’ignora: què passa quan aquesta mateixa lògica s’aplica en sentit contrari? Si hi ha grups que consideren que una esquerra dogmàtica és igualment perjudicial, hauran de recórrer als mateixos mètodes? Haurem d’acceptar que uns i altres es boicotegin, s’intimidin o s’agredeixin mútuament? Aquesta espiral no té sortida. L’“ull per ull” no construeix cap societat justa; només ens aboca a un país de cecs, on la força substitueix la raó.

A més, aquesta estratègia és profundament contraproduent. Quan un moviment és atacat físicament o se li impedeix expressar-se, es reforça el seu relat de persecució. Es mobilitza el seu entorn, es legitima davant de sectors indecisos i es polaritza encara més la societat. El resultat no és la desaparició de les idees que es volen combatre, sinó la seva amplificació.

El carrer no pot convertir-se en un espai on només hi tenen cabuda els qui pensen igual. Les parades informatives, els actes públics i la militància formen part del joc democràtic, agradi més o menys el contingut que s’hi defensa. Si això es trenca, el que queda és una lluita de força, no de raons.

En definitiva, la qüestió no és qui té la veritat, sinó com es defensa. I si la resposta és la intimidació, el sabotatge o la violència, la batalla ja està perduda abans de començar-la. Perquè una societat que accepta aquests mètodes deixa de ser un espai de llibertat per convertir-se en un camp de confrontació permanent. I en aquest terreny, ningú no hi guanya.