dimecres, 7 de juliol de 2021

Escòcia no és Catalunya o... cada terra fa sa guerra

 

Durant aquestes darreres setmanes, m’he estat llegint el llibre “Memorial per als desmemoriats. De l’1 d’octubre de 2017 al 14 de febrer de 2021” que recull bona part dels articles sobre el procés d’independència escrits per Alfons Duran-Pich en el seu web alfdurancorner.com.

Us recomano la lectura d’aquest llibre. Hi trobareu  tot el que hem viscut, ja sigui feliçment o tristament, durant aquesta època tan convulsa, plena de dubtes, incerteses i, -per què no dir-ho?- també d’enganys i decepcions. Del llibre, però, ja n’hem parlat amb l’autor mateix en aquest programa del Vull una resposta. No cal que digui que també us el recomano...

El llibre d’Alfons Duran compta amb dues aportacions també extraordinàries: el pròleg, escrit per l’editor Antoni Daura i Jorba i l’epíleg, del qual és autor el politòleg i sociòleg Ricard Romero de Tejada.

M’agradaria comentar-vos, molt per sobre, algun aspecte molt interessant que recullen aquestes dues aportacions. Començarem per l’epíleg i, més concretament, per Escòcia.

Sovint, l’independentisme català (si més no els que fins ara han liderat el moviment) acostumen a parlar molt sobre Escòcia. Sense anar més lluny, el president de la Generalitat Pere Aragonès, en el seu discurs d’investidura, va invocar la via escocesa per poder arribar a la independència: "Vull fer com Escòcia el 2014 i m’agradaria que l’estat espanyol sabés fer com el Regne Unit".

Ricard Romero de Tejada, en el seu epíleg manifesta:

“En primer lloc, i ho sento molt, he de compartir  amb tots vosaltres una molt mala informació. Catalunya no és Escòcia. I viceversa. Oi, que no ho sabíeu?”

I, a partir d’aquí ens aclareix el perquè no som Escòcia... i els seus arguments cauran com una llosa damunt dels que albiraven la independència tot seguint el model escocès. Continua escrivint Romero de Tejada:

Escòcia depèn de Londres, la metròpoli  d’un eximperi mercantil, i Catalunya de Madrid, la capital d’un eximperi nacional catòlic.

La immensa majoria de la ciutadania escocesa és escocesa de naixement i molt arrelada. A Catalunya, segons les dades del CEO el 31% de la nostra població amb drets electorals ha nascut fora de Catalunya, el 21% ha nascut a Catalunya, però no té cap avi català, i menys de la meitat del total, un 48% ha nascut aquí amb algun avi català.

Abans que deixeu de banda aquestes dades amb la frase de “som un sol poble” i que acuseu l’autor de nacionalista i/o, el que seria pitjor de dominat per la xenofòbia, espereu a un proper article en què us comentaré unes altres dades, les del repartiment del vot independentista segons l’arrelament al país.

Més arguments:

El Regne Unit finança Escòcia. Catalunya finança el Regne d’Espanya. Escòcia té petroli, Catalunya té un potent i creixent sector d’economia digital, una Barcelona que és la millor ciutat del món i la quarta d’Europa (segons la Resonance Consultancy), la Moreneta i la plataforma Castor.

Escòcia té un partit transversal i molt hegemònic que s’estima més la independència que les cadires i els pessebres de l’autonomia. Catalunya té 27 partits i la mare.

Escòcia vota en un referèndum amb permís de Londres i guanya el no. Catalunya vota un referèndum,  guanya el sí i el Regne d’Espanya apallissa, fereix, persegueix, empresona i fa exiliar la nostra gent.

Madrid no és Londres. El Regne d’Espanya no és el Regne Unit. Però, és que Catalunya no és Escòcia. Caldria tenir-ho molt en compte i reflexionar-hi força quan continuem pensat que pot haver-hi “diàleg” i referèndum acordat.

Catalunya no és Escòcia, però tampoc no som els Països Bàltics, ni molt menys ecara Kosovo. L’1 i el 3 d’octubre van ser una victòria, però el model de desconnexió que s’havia previst (de la llei a la llei) va fracassar. L’estratègia basada en la desconnexió unilateral, transitar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana mitjançant l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei de Transitorietat jurídica, va fracassar.Era un model basat en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscou.  El fracàs es va produir perquè no es va sospesar suficientment la diferència entre aquestes repúbliques bàltiques i Catalunya. Els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu). Quan els parlaments estonià, letó i lituà van proclamar la independència, van poder exercir el domini del territori i van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional... que, i cal també dir-ho, interessava molt a determinades potències occidentals (una altra diferència, i molt important, amb Catalunya). 

Catalunya ha d’establir la seva pròpia estratègia tenint en compte tots aquests (i altres) condicionants.  La meva opinió (que val tant com qualsevol altra) és que caldria elaborar una estratègia unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat democràtica. Legitimitat que ja tenim, però que hem de continuar refermant on i quan calgui. Hauríem de ser capaços d’aprendre del que va passar l’octubre de 2017 i estar, tots plegats, molt més preparats... preparats i decidits perquè la desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia de desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.

 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada