Davantal
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 281
L’any que ve, el 2025,
es compliran cent anys del naixement de Francisco Candel Tortajada, més conegut
com a Paco Candel. Nascut al Racó d’Ademús, al País Valencià, va arribar amb la
seva família quan només tenia dos anys. Van viure primer, a les barraques de
Montjuïc i, més tard, a les Cases Barates de Can Tunis amb què s’inspiraria per
escriure el seu llibre Donde la ciudad cambia su
nombre .
Autor literari i periodista, va escriure més de cinquanta llibres i un munt d’articles
periodístics i reportatges. Va destacar per la seva contribució a la
configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va dedicar els seus
esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la
integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes. Si hi
ha un llibre que puguem destacar sobre els altres aquest és Els altres
catalans.
Els altres catalans va publicar-se el
1964 i va causar un gran impacte. L’obra, un estudi sociològic, ens
feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya
procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria
es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la
població catalana. Poc a poc van anar esdevenint persones que no són d’aquí, ni
se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc,
d’allà. Vivien una situació ambigua, d’indefinició; vivien desconnectats de la
comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions,
de la cultura... Vivien, també, molts d’ells, en situacions de marginalitat
econòmica i social.
L’autor de Els
altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social
vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució
possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia
d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els
nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només
en l’aspecte econòmic, sinó també en el lingüístic, cultural, social i polític.
L’autor va expressar rotundament la seva opinió al respecte en frases com
que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de
la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava
respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a
entendre’s”.
El llibre va esdevenir
un autèntic manual per a tots aquells que ens preocupàvem per la cohesió de la
societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del toTot
bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en
aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i
els personatges han canviat, crec que encara poden ser aplicables al moment
actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat
catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells
i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en
la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?
Per si algú encara no ho
entén, només caldria recordar-li aquesta frase de Candel, rotunda i clara: “Si
ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dona la gana de
ser-ho.
Final
La frase de la setmana de l’escriptor
i humorista estatunidenc Mark Twain
Les arrugues només indiquen el lloc
on has tingut el somriure
Tornem la setmana que ve. Us esperem
aquí per descobrir plegats noves CLAUS de
la nostra història.
Que passeu una molt bona setmana!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada