Primer el resumUn aspecte que cal destacar del Jo confesso és a la gran densitat cultural. És una novel·la travessada per constants referències a autors, obres i pensadors de diverses èpoques i tradicions. Aquestes al·lusions no són decoratives, sinó que estructuren i simbolitzen els grans temes del llibre: el Mal, la memòria, la culpa, la responsabilitat i el sentit de l’existència. La confessió del protagonista, Adrià Ardèvol, es converteix així en una confessió col·lectiva de la cultura occidental, capaç de produir bellesa intel·lectual alhora que indiferència davant la barbàrie.
Les nombroses mencions literàries i filosòfiques (Mallarmé, Debussy, Karl May, Vico, Chomsky, Pavese, Ungaretti, Goethe, Canetti, Isaiah Berlin, Primo Levi, Paul Celan, Rosalía de Castro, García Márquez, entre molts altres) configuren un entramat intertextual que situa l’obra en diàleg amb la gran tradició cultural europea i universal. Aquest mosaic d’autors i obres serveix per aprofundir en temes com la guerra, la mort, la memòria, el llenguatge, la identitat o la condició humana.
En conjunt, el text mostra com Cabré fa servir aquest ric univers de referències per proposar una lectura ètica i compromesa de la cultura i de la història, que no oblidi les persones darrere de les grans obres d’art i de pensament.
El text complet
Una de les característiques més notables de Jo confesso és la seva profunda densitat cultural, que es manifesta especialment a través de les múltiples referències a autors i obres literàries i filosòfiques. Aquestes referències no tenen un propòsit ornamental, sinó que compleixen una funció estructural i simbòlica essencial: serveixen per explorar, amplificar i qüestionar els grans temes que vertebren la novel·la —com ara el Mal, la culpa, la memòria, la responsabilitat moral o la recerca del sentit de l’existència.
Cabré construeix la veu narrativa d’Adrià Ardèvol —i en certa manera, el
discurs ideològic de la novel·la— com un diàleg constant amb la tradició
cultural europea. A través d’aquests referents, la confessió del
protagonista transcendeix el nivell personal per esdevenir una confessió
col·lectiva de la cultura occidental, sovint culpable d’haver promogut
refinament intel·lectual alhora que indiferència moral.
Aquest diàleg intertextual contribueix a crear
un relat de gran densitat ètica i intel·lectual, i situa Jo confesso
dins la tradició de les grans novel·les europees que no només relaten una
història, sinó que pensen el món. La confessió d’Adrià no és només la d’un
individu, sinó la d’una civilització capaç de venerar l’art i la filosofia
mentre comet actes atroços.
A través d’aquest entramat cultural, Cabré denuncia una cultura que estima
els llibres i la música, però oblida les persones, i apel·la a una
nova manera de llegir i recordar: una lectura ètica, activa i compromesa amb
la memòria i la veritat.
Enid Blyton (1897–1968). Pàg. 61. Va ser una escriptora britànica molt prolífica i una
de les més llegides de la literatura infantil. Va escriure més de 600
llibres i milers de contes, i les seves obres han estat traduïdes a més de 90
idiomes, entre ells el català. Més de 600 milions de llibres venuts a tot el món
Obres més conegudes
Els Cinc (The Famous Five). Els Set Secrets (The Secret Seven). La sèrie de l’Arbre Encantat (The Magic Faraway Tree). Noddy
"L'après-midi d'un
faune". Pàg. 74. Poema escrit per Stéphane Mallarmé (1876). Inspirà
una famosa composició musical de: Claude Debussy: Prélude à
l'après-midi d'un faune (1894), una obra clau del simbolisme musical
i precursora de la música impressionista. També va ser adaptada com a
ballet per Vaslav Nijinsky el 1912, amb els Ballets Russes.
Old Shatterhand. Pàg. 235. És el nom d’un personatge famós de les novel·les de
l’escriptor alemany Karl May. Un aventurer, un heroi del western, amic
de l’indi Winnetou. És conegut per la seva força, justícia i habilitat en la
natura. Les seves històries són molt populars a Alemanya i han tingut
adaptacions en cinema i còmic
Wilhelm Nestle (1865–1959). Pàg. 338. Va ser un
destacat filòleg clàssic alemany especialitzat en la literatura i la
cultura grega antiga. Va treballar especialment en l’estudi dels autors
clàssics grecs, com Plató i altres filòsofs i escriptors antics. La seva
obra és molt reconeguda per la seva erudició i profunditat en l’anàlisi de la
literatura clàssica.
És conegut per la seva exhaustiva investigació sobre la filosofia grega,
especialment el platonisme. Va publicar obres importants com “Geschichte der
griechischen Literatur” (“Història de la literatura grega”), que es
considera una referència en el camp. La seva metodologia combinava un rigor
filològic amb una interpretació cultural i filosòfica de textos antics.
Eugenio Coseriu (1921–2002). Pàg. 358. Va ser un
lingüista i filòleg d’origen romanès, molt reconegut per les seves aportacions
a la teoria del llenguatge i la lingüística estructural i funcional. Va ser un
dels principals lingüistes del segle XX, especialment conegut per la seva
influència en la lingüística romànica.
Aportacions principals
Teoria dels nivells de llenguatge: Coseriu va proposar dividir el
llenguatge en tres nivells: universal, històric i individual.
Lingüística funcional: Va posar èmfasi en la funció
social i comunicativa del llenguatge, no només en la seva estructura formal.
Dialectologia i història de les llengües romàniques: Va fer estudis profunds sobre els dialectes i l’evolució de les llengües
romàniques.
Va escriure obres fonamentals com Teoría del lenguaje y lingüística
general.
Va defensar la importància de comprendre el llenguatge en el seu context
social i cultural.
“Language and Mind" Pàg. 437. És un llibre i un
concepte clau en la lingüística i la filosofia del llenguatge que explora la
relació entre el llenguatge i els processos mentals. El seu autor és Noam
Chomsky, un dels lingüistes més influents del segle XX.
El llibre recull una sèrie d’assaigs i
conferències en què Chomsky planteja la seva teoria de la gramàtica generativa
i la idea que la capacitat lingüística és innata en la ment humana.
Temes principals
Capacitat lingüística innata: Chomsky proposa que els humans
neixen amb una “facultat del llenguatge” integrada en la ment.
Gramàtica generativa: La idea que existeix una
estructura gramatical universal que subjeu a totes les llengües humanes.
Competència vs. Actuació: Diferència entre el coneixement
ideal del llenguatge (competència) i l’ús real en situacions concretes
(actuació).
La relació llenguatge-pensament: El llenguatge no és només un
sistema de comunicació, sinó que està profundament lligat als processos
cognitius.
L’obra va marcar un canvi de paradigma en la lingüística, passant d’una
visió behaviorista a una perspectiva cognitiva i mentalista.
Ha influït en camps com la psicologia, la filosofia, la intel·ligència
artificial i les ciències cognitives.
Va generar un ampli debat sobre la naturalesa del llenguatge, la ment i el
coneixement humà.
Giambattista Vico (1668-1744). Pàg. 458. Filòsof i
historiador italià molt important, considerat un dels precursors de la
filosofia de la història i la sociologia. Va ser professor de retòrica i
filosofia.
És conegut sobretot per la seva obra “Scienza Nuova” (Ciència Nova),
on planteja una nova manera d’entendre la història i la cultura.
Va criticar la idea que la raó humana fos només un instrument de la ciència
natural i va posar en valor el coneixement basat en la història i la cultura.
Idees principals de Vico
Història cíclica: Va proposar que la història
segueix un cicle de tres etapes —divinitat, heroïcitat i humanitat— que es
repeteix.
Coneixement històric: Creia que només es pot comprendre
la humanitat i la cultura a través de la història i el seu estudi, no només per
la raó abstracta.
Llenguatge i mite: Va veure el llenguatge, el mite i
la tradició com a expressions fonamentals de la consciència col·lectiva.
“Verum factum” (El que s’ha fet és veritable): Aquesta màxima expressa que el coneixement cert només es pot obtenir a
través del que l’home ha creat, com la cultura i la història, no només a través
de les ciències naturals.
“The Dead". Pàg. 468. És un dels relats
més famosos de l’escriptor irlandès James Joyce. Forma part del seu
llibre "Dubliners" (Els dublinencs), publicat el 1914.
És el relat final i més llarg del recull Dubliners. La història se
centra en Gabriel Conroy, que assisteix a la festa anual de Nadal amb la seva
esposa, Gretta. A mesura que avança la narració, Gabriel reflexiona sobre la
vida, la mort, l’amor i la connexió entre les persones.El relat acaba amb una
poderosa escena introspectiva on Gabriel pensa en la mort i el pas del temps,
emocionat per la memòria d’un amor passat de la seva esposa.
Temes principals
La mort i la mortalitat. La paràlisi emocional i social. La memòria i el
record. La connexió i l’alienació humana.
Karl May (1842-1912). Pàg. 491. Va ser un
escriptor alemany molt famós per les seves novel·les d’aventures, especialment
les que tenen lloc al Far West i a Orient Mitjà.
Va néixer a Saxònia, Alemanya. Va tenir una vida difícil i va estar
empresonat diverses vegades abans de començar a escriure. Malgrat no haver
visitat mai el Far West durant la major part de la seva carrera, va escriure
històries molt vívides i detallades sobre aquesta regió.
Les aventures de Winnetou: Una sèrie de novel·les on el
protagonista és un guerrer apache anomenat Winnetou i el seu amic alemany Old
Shatterhand.
Les aventures de Kara Ben Nemsi: Relats d’aventures al desert i
Orient Mitjà.
El mestiere di vivere (pàg. 535) és el diari personal de l’escriptor i poeta italià Cesare Pavese, escrit entre 1935 i 1950.
Pavese va ser un autor fonamental de la literatura italiana del segle XX, conegut pel seu estil introspectiu i melancòlic. Aquest diari recull les seves reflexions íntimes, dubtes, angoixes i pensaments sobre la vida, la literatura, l’amor i la solitud.
A El mestiere di vivere, Pavese escriu sobre les seves lluites personals amb la depressió i la recerca de sentit en l’existència. També reflexiona sobre l’art d’escriure i la relació de l’escriptor amb la seva obra i amb el món.
Aquest diari és una obra clau per entendre la psicologia i el món interior de Pavese. A més, és una font valuosa per estudiar la literatura italiana contemporània i la influència de l’existencialisme en els seus escrits.
El poema Sant Martino del Carso, pàg. 536 és una de les poesies més
conegudes d’Giuseppe Ungaretti, escrita durant la Primera Guerra
Mundial, concretament el 27 d’agost de 1916, mentre el poeta era al front, al
Monte San Michele, a prop de Sant Martino del Carso, un poble que va quedar
gairebé destruït per la guerra.
Text de la poesia
De aquestes cases
no en queda
res més que algun
tros de paret.
De tants
que em corresponen
no en queda
ni tan sols tant.
Però al cor
no hi falta cap creu:
és el meu cor
el poble més malmès.
La poesia reflecteix la destrucció física i emocional causada per la
guerra. Les “cases” i “trosos de paret” són les restes materials del poble
destruït.
Però, sobretot, el poeta parla del dolor intern, del cor com “el poble més
malmès”, que simbolitza el patiment i la pèrdua dels companys morts.
L’estil és molt directe, senzill i essencial, propi del corrent hermètic,
per expressar el patiment profund amb poques paraules.
Temes principals
La devastació de la guerra: La destrucció física d’un poble
simbolitza també la destrucció interior de les persones.
La memòria i el dolor: El cor com a lloc on es mantenen
vives les ferides i la pena per la pèrdua dels amics.
L’essencialitat: Pocs mots però carregats de
significat, per transmetre una emoció molt profunda.
El poema"Soldati", pàg. 536, és una de les
poesies més breus i famoses de Giuseppe Ungaretti, escrita durant la Primera
Guerra Mundial quan ell era soldat al front. Forma part de la seva col·lecció Il
porto sepolto (El port sepultat), on reflexiona sobre la guerra, la vida i
la mort.
Text de la poesia
Si è spento il fucile
Il nemico è morto
E noi pure
Traducció al català
S’ha apagat el fusell
L’enemic ha mort
I nosaltres també
La poesia és extremadament breu, amb només tres versos, però molt intensa.
Explica el final d’una batalla: el silenci després del foc de fusells i la mort
tant dels enemics com dels propis soldats. Transmet la sensació de buidor,
desolació i l’absurditat de la guerra, on la mort és el destí comú per a tots,
sense guanyadors reals.
Temes principals
La mort a la guerra: La inevitabilitat de la mort,
indiferent a bàndols o ideologies.
La futilitat de la guerra: El silenci que segueix al combat
simbolitza la inutilitat i el desgast humà.
L’experiència del soldat: La perspectiva personal i íntima
d’un home enmig del conflicte.
Eduard i Ottilie. Pàg. 567. Aquests noms són rellevants perquè formen part de la vida
personal i literària de Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832), un dels
grans escriptors alemanys.
Eduard i Ottilie von Pogwisch eren membres de la
família von Pogwisch, amb qui Goethe va tenir una relació important a la
seva vida. Goethe va mantenir una intensa amistat i influència en la vida d'Ottilie
von Pogwisch (1796–1872), que va ser una de les figures que van inspirar la
seva maduresa poètica i espiritual. La correspondència entre Goethe i Ottilie
mostra una relació profunda de respecte, afecte i intercanvi intel·lectual.
Goethe, en la seva vellesa, veia en Ottilie una musa i una amiga molt estimada.
Ottilie va inspirar part de la correspondència i les reflexions de Goethe
durant els darrers anys de la seva vida, sobretot en temes sobre la joventut,
la natura i la bellesa.
Eduard von Pogwisch era el pare d’Ottilie. La família
von Pogwisch era aristocràtica i tenia vincles amb la societat culta de la seva
època.
Goethe també va tenir una filla anomenada Auguste (que de vegades
apareix com Ottilie en algunes fonts, però són diferents persones), però la
figura més destacada pel que fa a "Ottilie" en la seva vida és la
jove de la família von Pogwisch.
"Masse und Macht". Pàg. 570 (en català, Massa i
poder) és un assaig filosòfic i sociològic molt famós del filòsof i
historiador alemany Elias Canetti, publicat el 1960.
L’assaig explora el fenomen de les masses i la naturalesa del poder.
Canetti analitza la psicologia col·lectiva dels grups humans i com aquesta
massa pot arribar a exercir un poder enorme, tant en l’àmbit social com
polític.
Idees principals
La massa: Canetti defineix la massa com un
conjunt d’individus que es converteixen en un únic cos social, amb una energia
i dinàmica pròpies que no es poden reduir a la suma dels individus.
El poder: Es reflecteix com una força que
pot ser exercida per les masses però també per individus que saben
controlar-les.
Dinàmiques de control: L’assaig tracta sobre com es
controla la massa, les pors, rituals i conductes que en deriven.
Caràcter simbòlic: També examina símbols i actes
rituals que reforcen el poder i la unió dins d’una massa.
Massa i poder és considerat un text clau per
entendre les masses en la societat moderna, especialment en relació amb
moviments polítics i ideologies totalitàries.
Sir Isaiah Berlin (1909–1997). Pàg. 670. Va ser un
destacat filòsof i historiador de les idees britànic nascut a Riga (aleshores
part de l'Imperi Rus) en una família jueva. Va emigrar a Londres amb la seva
família el 1921, on va estudiar a l'Escola St. Paul i al Corpus Christi College
d'Oxford.
Berlin és conegut per la seva defensa del liberalisme i el pluralisme de
valors, així com per la seva oposició a l'autoritarisme i el totalitarisme. Dos
dels seus treballs més influents són:
"Two Concepts of Liberty" (1958): En aquest assaig, Berlin distingeix entre la "llibertat
negativa" (la llibertat com a absència d'interferència externa) i la
"llibertat positiva" (la capacitat de controlar la pròpia vida i
realitzar els propis desitjos). Aquesta distinció ha estat fonamental en la
teoria política moderna.
"The Hedgehog and the Fox" (1953): Un assaig sobre la visió de la història de Tolstoi, on Berlin categoritza
els pensadors en "eriçons" (que veuen el món a través d'una sola idea
central) i "guineus" (que tenen una visió més dispersa i plural).
"Karl Marx: His Life and Environment" (1939): Una biografia que explora les arrels del pensament de Marx.
"Russian Thinkers" (1978): Una recopilació d'assaigs
sobre figures russes com Turgenev, Herzen i Tolstoi.
"The Roots of Romanticism" (1999): Una sèrie de lectures
sobre el moviment romàntic i la seva influència en la cultura occidental.
Primo Levi Nascut a Torí, Itàlia, en una
família jueva. Va estudiar química i va treballar com a químic durant la seva
vida.Durant la Segona Guerra Mundial, el 1943, va ser capturat per les forces
nazis a Itàlia i deportat a Auschwitz.
Levi va passar gairebé un any a Auschwitz, on va sobreviure a condicions
extremes i inhumanes. Aquesta experiència va marcar profundament la seva vida i
la seva obra literària. Després de la guerra, va tornar a Itàlia i va començar
a escriure sobre els horrors que va viure.
Obres més conegudes
"Si això és un home" (Se questo è un uomo, 1947): És el seu llibre més famós, un testimoniatge directe i reflexiu sobre la
vida dins d’un camp de concentració i la deshumanització.
"La tragèdia de la bufalada" (La tregua, 1963): Relata el seu llarg i difícil viatge de retorn a casa després de la
alliberació.
Altres assaigs i obres literàries on reflexiona sobre la memòria, la
moralitat i la condició humana.
Llegat i importància
Primo Levi és considerat una de les veus més importants per entendre
l’Holocaust des del punt de vista dels supervivents.
La seva obra combina un estil clar i directe amb una profunda reflexió
ètica i filosòfica.
La seva narrativa no només documenta els fets sinó que també explora la
natura humana, el bé i el mal, la memòria i la responsabilitat.
Levi va morir el 1987 en circumstàncies que alguns consideren un possible
suïcidi.
Paul Celan (1920–1970) Pàg. 846 va ser un
poeta i traductor d’origen jueu-rumà, considerat una de les veus poètiques més
importants i complexes del segle XX, especialment per la seva obra marcada per
l’Holocaust.
Va néixer com Paul Antschel a Cernăuți (actualment a Ucraïna, però
aleshores part de Romania). Era jueu i la seva família va patir terriblement
durant la Segona Guerra Mundial: els seus pares van ser assassinats pels nazis,
ell va ser deportat i va sobreviure a un camp de treball. Després de la guerra,
va viure principalment a París, on va treballar com a traductor i poeta.
L’obra de Paul Celan
La seva poesia és coneguda per la seva densitat, complexitat i força
emotiva. Molts dels seus poemes aborden el trauma de l’Holocaust, la
pèrdua, el silenci i la impossibilitat d’expressar completament l’horror.
Un dels seus poemes més famosos és “Todesfuge” (Fuga de mort), que
evoca amb un llenguatge simbòlic i molt potent la brutalitat dels camps de
concentració.
La seva obra reflecteix una lluita constant entre la vida i la mort, la
memòria i l’oblit. Celan va patir durant tota la seva vida l’ombra del
trauma i la pèrdua. El 1970, es va suïcidar llençant-se al riu Sena, a París.
Paul Celan és una figura clau per entendre la poesia post-Holocaust i la
literatura de la memòria. La seva obra ha influït poetes i intel·lectuals de
tot el món. És un símbol de la resistència de la paraula davant l’extrema
violència i la barbàrie.
Rosalía de Castro Pàg. 994 Va ser una poeta i
escriptora gallega que va donar veu als sentiments i a la realitat del seu
poble, sovint amb un to melancòlic, reflexiu i crític.
La seva obra aborda temes com la pèrdua, la mort, la injustícia social,
l’exili i l’amor a la terra.
Teño medo d’una cousa,
—¿Quen me a poder decir?—
esa cousa é que me falta
a quen máis hei de querer.
Teño medo de que me falte
a vida que vou levando,
a fonte que vai secando,
o aire que vou respirando.
Teño medo dunha cousa
—¡ai, que medo teño eu!—
que me falta o que me falta
e non sei que me falta eu.
El poema expressa un sentiment de por indefinida i profunda, una por
interior que no es pot precisar clarament, però que està relacionada amb la
pèrdua de quelcom essencial i estimat. És una por a l’absència, a la manca
d’allò que dóna sentit a la vida.
Rosalía de Castro sovint tracta la por, la mort, la tristesa i la soledat
en la seva poesia.
El
coronel no tiene quien le escriba
és una novel·la breu de Gabriel García Márquez publicada l’any 1961.
Explica la història d’un coronel jubilat que viu amb la seva dona malalta, en
una pobresa gairebé absoluta, mentre espera des de fa anys una pensió promesa
per la seva participació en una guerra civil. Cada divendres va al port per esperar
la carta amb la notificació de la pensió, però aquesta mai no arriba.
És
una obra coneguda per:
· La simplicitat i precisió del relat: poques pàgines, però d’una gran força
narrativa.
· El tema de l’espera: símbol de la perseverança i la
dignitat davant la desesperança.
· El realisme social: retrata l’abandonament i la injustícia
que pateixen molts veterans i persones humils.
· Un final obert: que oscil·la entre la resignació i la
fe tossuda
