Blanca Serra: dignitat, memòria i combat

 

I et veuran caminar cap a l'atzur, asseure't enmig dels deus, davant d'un festí d'estrellles

Vaig conèixer Blanca Serra i Puig gairebé fa cinquanta anys. Encara recordo amb una nitidesa colpidora aquell 3 de desembre de 1981, quan van detenir 23 militants independentistes, segrestats a l’empara d’una llei “antiterrorista” aprovada pels partits del règim. La majoria van ser torturats a mans de la policia espanyola. Dies després, quan van ser alliberats, l’arribada a l’estació de Sants va ser d’una emoció difícil d’explicar. Entre aquells rostres marcats per la repressió hi havia el de Blanca Serra. I ja aleshores es podia intuir que la seva vida no havia estat ni seria mai la d’una espectadora, sinó la d’una lluitadora incansable.

La mort de Blanca Serra, als 82 anys, no és només la pèrdua d’una persona estimada per molts, sinó la desaparició d’una consciència viva del país. Una dona que va fer de la dignitat una forma de vida.

Nascuda a Barcelona el 1943, filòloga clàssica i professora, Serra formava part d’una generació que va decidir plantar cara quan fer-ho implicava pagar un preu altíssim. La seva militància independentista no va ser mai retòrica: va ser compromesa, sostinguda i valenta. Va patir detencions, tortures i humiliacions, especialment a la comissaria de Via Laietana, símbol de la repressió franquista i postfranquista.

Però si alguna cosa defineix la seva trajectòria és la seva perseverança. Molts haurien optat pel silenci, per l’oblit o per la resignació. Ella no. Dècades després dels fets, va decidir denunciar les tortures patides, no per revenja, sinó per justícia. Amb aquesta determinació va contribuir a trencar un mur de silenci que havia durat massa anys. Va posar nom i paraules a una realitat que molts havien volgut enterrar. I va recordar-nos que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat democràtica.

Blanca Serra també va ser una lluitadora incansable per la llengua. Compromesa amb la normalització del català i la defensa de la cultura, va ser activista de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, i va rebre el Premi Joan Coromines per la seva trajectòria en favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Entenia la nació en tota la seva plenitud: com el conjunt dels Països Catalans, sense renúncies ni fragmentacions imposades.

Amb els anys, les nostres vides es van continuar creuant. Durant els anys 80 i 90 vam coincidir en accions dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, davant dels jutjats o a la mateixa Via Laietana, sempre ferma, sempre present. També cada 11 de setembre al Fossar de les Moreres, espai de memòria i resistència, i en tantes altres trobades independentistes.

I encara més endavant, en nous espais de mobilització i esperança: el 2012 en el primer secretaria de l’Assemblea Nacional Catalana, en reunions de Som Escola, en totes les activitats de la CAL a tants llocs! Sempre hi era. Sempre amb la mateixa coherència, amb la mateixa mirada clara, amb la mateixa determinació.

La darrera vegada que vam coincidir va ser a la Universitat de Barcelona, el 20 de març passat, en l’acte de commemoració dels 10 anys del manifest Koiné i l’homenatge a Joaquim Arenas. Ferma i vital com sempre. Una presència que transmetia, encara, aquella força serena de qui sap per què ha lluitat tota la vida.

Perquè més enllà de la militant, de la lluitadora, de la víctima i de la denunciant, hi havia una dona d’una coherència admirable. Una d’aquelles persones que no separen vida i compromís. Que no fan concessions quan es tracta de dignitat. Que entenen la llibertat no com un eslògan, sinó com una responsabilitat.

Avui, quan molts discursos tendeixen a la desmemòria o a la banalització del passat, la figura de Blanca Serra esdevé més necessària que mai. Ens interpel·la. Ens incomoda. Ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, de tot allò pel qual gent com ella va lluitar.

I també ens obliga a una altra reflexió. Incomprensiblement —o potser no tant—, no va rebre mai la Creu de Sant Jordi. Potser perquè la seva trajectòria, insubornable i fidel a uns ideals, no encaixava fàcilment en segons quins reconeixements institucionals. Però hi ha reconeixements que no caben en cap medalla.

Recordar-la no és només un acte de justícia personal. És un deure col·lectiu. Perquè mentre hi hagi memòria, hi haurà esperança. I mentre hi hagi esperança, el llegat de Blanca Serra continuarà viu.

T'estimem, Blanca.