divendres, 15 de febrer de 2019

VÍDEO: Comença el judici de la vergonya. Mohi Lee, rap reivindicatiu (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 14 de febrer de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Mohi Lee, artista i raper

Jordi Roset, Secretariat Nacional de l'ANC  

Guillem López, doctorand en Dret

Alexander Golvin, membre de Catalans Lliures

 “Facin de jutges i no de salvadors de la pàtria”

Aquesta és la frase que Jordi Pina, l’advocat de Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull va dirigir als jutges del Tribunal Suprem el primer dia del judici contra l’independentisme.  

Dimarts 12 de febrer va començar el judici de la vergonya. Entre dimarts i dimecres vam poder assistir al que en diuen les “qüestions preliminars”. Les defenses van denunciar les vulneracions de dret de què han estat objecte i van demanar proves i testimonis que fins ara no els han estat admeses. Ahir va ser el torn de l’acusació: l’Estat espanyol de bracet amb l’extrema dreta.

Avui ha declarat Oriol Junqueras : “Sóc acusat per les meves idees i no pels meus fets, és un judici polític i no respondré a les acusacions”, ha dit. Ha denunciat la persecució política i judicial. Ha reiterat que sempre han estat pel diàleg. Que votar no és cap delicte i que, en canvi, impedir-ho sí que ho és i ha volgut recordar que l’inci de tot es troba en la recollida de signatures contra l’Estatut i el posterior dictamen del TC. També ha declarat Joaquim Forn  que, bàsicament, ha defensat l'actuació del seu departament i del cos dels Mossos d'Esquadra.

El Congrés espanyol va tombar ahir els pressupostos del govern Sánchez. La negativa a parlar del dret d’autodeterminació i els problemes per pactar el funcionament de la mesa de partits pel diàleg va fer que els partits independentistes hi votessin en contra. Sembla que ens veiem abocats a un avançament de les eleccions espanyoles, molt possiblement a finals del mes d’abril.

Avui, però, també parlarem amb Elasri Mohammad, més conegut com a Mohi Lee un artista nascut al Marroc, però que actualment viu a Terrassa. Mohi Lee envia, a través el rap, un missatge reivindicatiu de la lluita social i defensa dels drets del poble i dels artistes que no tenen por a dir el que pensen.

De seguida ens hi posem. Som-hi! Comencem!

VÍDEO: Memòria històrica, fosses comunes i banc d'ADN (Programa núm. 127 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 126 de
4a temporada
Emès el dimecres 13 de febrer de 2019

Roger Herèdia, treballa a la policia científica, a la unitat d’inspeccions oculars. És cofundador i president del banc d'ADN de familiars de desapareguts de la Guerra Civil. El motiu que el va impulsar a crear aquest banc d’ADN va ser la recerca del seu besavi que va desaparèixer a la batalla de l’Ebre.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 13 de febrer de 2019

Del judici a la independència... passant per la desobediència civil


L'Estat espanyol amb l'extrema dreta fent d'acusació. Foto Vilaweb

Ha començat el “Judici de la vergonya”. Un judici que, malauradament, ha passat a formar part del procés d’independència i que marcarà en bona part les accions i mobilitzacions que entitats i partits engegaran contra la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. Un judici que, sigui quina sigui la sentència, si els acusats no són absolts, marcarà, no només el futur del procés independentista, sinó, també, el futur de la democràcia i de l’Estat de dret a l’Estat espanyol.

En Jordi Graupera, que es mou per twitter com peix a l’aigua, ha penjat un fil força interessant i que convida a la reflexió sobre el passat més recent, el present i, sobretot, el futur. Comencem pel passat...

Tenim un relat dels fets d’octubre que crec erroni. Coincideixo amb en Graupera mb la idea que expressa en aquesta  frase:  “La  foto important i reveladora del primer d'octubre no és la de la policia pegant, sinó la de la gent votant en un referèndum d'autodeterminació.” Aquest és un relat força compartit, l’1 i el 3 d’octubre va ser una autèntica victòria de la gent. En Graupera no en parla, però el relat es desdibuixa amb els fets posteriors i fins arribar al 27 d’octubre.

La proclamació, fallida, de la República catalana tancava la primera etapa del procés d’independència. La via eslovena, de la llei a la llei, va fracassar.  No hem sabut, però, construir el relat. Ens hem entestat a buscar culpables i traïdors en comptes de veure-ho com el que va ser: una batalla en aquesta gran guerra amb l’Estat. Una batalla important i perduda, però que significa l’inici de la segona fase. La primera batalla que ha situat el procés i el conflicte a un nivell a què mai no havia arribat. 

Penso que en Graupera la clava quan escriu que les sensacions que ens arriben des de l’Estat, però també des de sectors independentistes, coincideixen: “La independència és impossible, sou massa febles. Uns ho expliquen des de l'autoritat, els altres des de la repressió.  Uns fan servir l'amenaça, els altres la pena. Tots dos mantenen la unitat d'Espanya des de la por. Sou febles, la independència és impossible.”

El mes d’octubre de 2017 ens va portar la repressió i els empresonaments. Objectiu: deixar el moviment sense lideratge ni direcció política. En això se n’han sortit. Des de finals de 2017, enfrontament partidista; manca de lideratge; manca d’estratègia unitària; excessiva dependència dels líders empresonats o a l’exili. La repressió ha introduït un factor nou en el procés que ha provocat un canvi important en els objectius del moviment. La lluita antirepressiva i per la llibertat dels presos ens ha desbordat i ha deixat en un segon pla la lluita per la independència.  

“Ni la pena ni la feblesa poden ser els nostres valors polítics. Res destrueix més ràpidament una consciència política que entendre's com una víctima [...] No és veritat ni que siguem febles, ni que la independència sigui impossible.” Totalment d’acord. La independència és possible i ni la timidesa ni la feblesa formen part de l’estratègia per aconseguir-la. I aquí és on, potser, en Graupera i jo no coincidiríem al cent per cent.

Després del fracàs de l'estratègia "de la llei a la llei" penso, sincerament, que només ens queda un sol camí per aconseguir la independència i que ha de començar per establir una estratègia compartida per totes les forces independentistes. I quan em refereixo a “totes les forces” vull dir les “tres potes del tamboret”: partits, institucions i societat civil.  

Caldrà una estratègia unilateral basada en la suma de la desobediència civil i la legitimitat democràtica. Legitimitat que ja tenim, però que hem de continuar refermant en les properes eleccions que s’acosten: municipals, europees i unes més que possibles eleccions espanyoles avançades. També, no hauríem de descartar unes eleccions catalanes que, cas de convocar-les, haurien de ser amb caràcter constituent.

Durant els propers mesos, en qualsevol d’aquests escenaris, es pot produir l’esclat republicà que provoqui la repressió màxima de l’Estat. A diferència de la tardor de 2017 el Govern, la majoria del Parlament i la majoria del poble català han d’estar preparats per defensar els nostres dirigents i les institucions. Preparats per resistir mitjançant una estratègia compartida de desobediència civil fins assolir un Acord de Pau gràcies a una intervenció o una mediació internacional.

I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia de desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.

Cal tenir molt clar que significa desobediència civil i quin és el repte que han d’assumir els nostres representants i la societat civil. Reprodueixo uns textos molt il·lustratius de Josep Pinyol:

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...] La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència...”

“Les campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser commoguts pel patiment que infligeixen, com veurem en l’apartat següent.”

“Un moviment unilateral basat en la insubmissió no-violenta i la legitimitat democràtica guanyada a les urnes no té altra sortida que la negociació amb l’Estat opressor. Nelson Mandela des de la presó va buscar la interlocució uns personatges tan depravats com els dirigents blancs sud-africans, però exigint en tots els anys de negociació l’abolició de la constitució racista. El mateix va fer Gandhi amb el virrei britànic i missions enviades des de Londres, sense renunciar mai a la independència. El republicanisme català ha de negociar amb el Govern espanyol sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació i ha de condicionar els pactes polítics a les Corts espanyoles i les relacions entre Govern espanyol i la Generalitat als avenços en els Acords de Pau.”

dimarts, 12 de febrer de 2019

Memòria històrica, fosses comunes i Banc d'ADN (DAVANTAL del programa 127 de LA CLAU de la nostra història)


El nombre de desapareguts per la repressió franquista supera les 114.000 persones.

Milers de soldats republicans mai no van tornar a casa. Molts d’ells van morir o van desaparèixer en combat, en diferents fronts de guerra, i van ser enterrats, en molts casos de manera anònima, en fosses comunes.

En els casos que van ser afusellats després d’un consell de guerra, les seves restes eren inhumades en les fosses comunes dels cementiris de les quatre capitals de província catalanes. En cap cas les autoritats franquistes no informaven els familiars del destí final dels seus parents.

Actualment, a l’Estat espanyol, hi ha identificades 2.457 fosses comunes, de les quals 1.221 no s’han obert encara i, encara més preocupant és que 250 han desaparegut per plans urbanístics. L’Estat espanyol és el segon país del món amb més fosses comunes, només superat per Cambodja.

A Catalunya, la informació sobre les fosses comunes es troba recollida al mapa de fosses. Actualment, el mapa registra 505 fosses, de les quals 234 estan confirmades i 271 són probables. De les confirmades, n’hi ha 145 que es troben dins de cementiri i 89 fora. Normalment, les fosses fora de cementiri es troben concentrades en zones de front de guerra.

L’única manera de poder identificar amb certesa els familiars desapareguts és mitjançant l’ADN. El nostre convidat d’avui va ser cofundador i és president del banc d’ADN de La UB, un projecte que va néixer el 2010 que permet fixar les mostres d’ADN significatives de cada família per tal de poder comparar-les amb totes les restes no identificades de les fosses comunes exhumades.  El w2016, la Generalitat va posar en marxa el programa d'identificació genètica de desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme a partir d'un acord a tres bandes entre els departaments d'Afers Exteriors, Salut i Justícia.

L’aplicació de l’article 155 a les polítiques de memòria històrica va paralitzar el Pla de Fosses que havia establert el Govern de la Generalitat.

A la CLAU de la nostra història d’avui, parlem de passat i present. Parlem de la memòria històrica, les fosses comunes i el banc d’ADN.

VÍDEO: El català en una societat multilingüe (2) (Programa núm. 31 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 9 de febrer de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Francesc Xavier Vila, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en Lingüística per la Vrije Universiteit Brussel. Professor titular de Sociolingüística catalana i llengua catalana i, des de novembre del 2017, director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona.

Des d’abril del 2010 és director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona.

Bernat Molina, estudiant de Ciències Polítiques i de Dret

Ot Bou, estudiant de Lingüística

diumenge, 10 de febrer de 2019

Mary Oliver (3. "Gràcies hauria d'aparèixer per algun lloc")


Algú una vegada em va donar una caixa plena de foscor.
Em va portar anys entendre que això també era un regal.

Mary Oliver, amb 80 anys, va publicar el poemari “Felicity”. Sortia d’una profunda depressió  ocasionada, bàsicament, per un càncer de pulmó que se li va diagnosticar el 2012  i del qual va acabar morint el 19 de gener de 2019. També va patir la mort de la seva dona després de 40 anys de convivència. Oliver, però, és capaç de transmetre, mitjançant la seva poesia, el seu agraïment i confiança en la vida i que la felicitat existeix en cadascun dels dies que vivim.

El poemari està dividit en tres parts: “El viatge”. “L’amor” i “Felicitat”.

Comparteixo amb vosaltres aquest poema d’amor de Mary Oliver: 

Acabo de dir-te
alguna cosa
ridícula
i en resposta,
el teu gloriós somriure.

Són aquests els dies
en què el sol
llisca de tornada
a l'est
i la llum en l'aigua
sembla que llueix
com mai abans.

No puc recordar
cada primavera,
no puc recordar-ho tot.
¡Són molts anys!
Són els petons del matí
els més dolços
o els de les tardes
o els que hi ha entremig?

Tot el que sé
és que "gràcies" hauria d'aparèixer
per algun lloc.
Així que, per si de cas
no puc trobar
el lloc perfecte
"Gràcies, gràcies".

dissabte, 9 de febrer de 2019

El català en una societat multilingüe (2) (DAVANTAL del programa núm. 31 de Catalunya segle XXI)


Parlar i debatre sobre el present i futur de la llengua catalana als Països Catalans sembla un tema que hagi esdevingut tabú. La majoria de vegades no existeix aquest debat i quan s’intenta es fa tímidament i amb una certa por de ferir sensibilitats. També algunes vegades la balança s’inclina cap a un altre costat i en comptes del debat tranquil i serè, apareixen les discussions emocionals que rarament condueixen a cap resultat positiu.

A Catalunya segle XXI volem continuar parlant i debatent sobre la llengua tot partint de les dades que ens aporten les enquestes sobre coneixement i ús del català. Citem-ne algunes:

Pel que fa al coneixement del català al Principat de Catalunya,  les xifres ens diuen que l’entén un 95,2% de la població; el llegeix un 79,1%; el sap parlar un 73,2% i l’escriu un 55,8%. Són unes dades que podríem considerar força positives tenint en compte que en els darrers 10-15 anys Catalunya ha rebut un flux migratori d’aproximadament 1,7 milions d’estrangers.

Les xifres, però, canvien quan ens centrem en quina és la llengua que habitualment fa servir la població. En convivència amb el castellà i 300 altres llengües, és la llengua inicial del 31 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,3 %. Dades que indiquen una certa davallada en referència a les del 2003, sobretot pel que fa a la llengua habitual d’ús, ja que en l’estudi de 2003 les xifres situaven en un 36,2% la llengua inicial i un 46% la llengua habitual.

Hi ha possibilitats de revertir aquests indicador de  l’ús de la llengua catalana? Quines mesures caldria prendre? Quin pot ser el futur del català en el segle XXI? Cal disposar d’un Estat propi per tal que el català esdevingui la llengua comuna i d’ús habitual en la societat catalana?

En parlem tot seguit a Catalunya segle XXI.