dimarts, 23 d’octubre de 2018

Els catalans i la guerra de Granada (DAVANTAL del programa núm. 113 de LA CLAU de la nostra història)



Entre 1482 i 1491 tenen lloc un conjunt de campanyes militars conegudes com la guerra de Granada.
Segons ens conta la historiografia oficial, aquest guerra va ser sostinguda principalment per la Corona de Castella que va comptar amb el suport de la noblesa castellana i l’impuls de l’autoritat de l’Església catòlica. Segons diu la història, la participació de la Corona d’Aragó va tenir una importància menor.
La revista de historia, en un article titulat “Isabel de Castilla i la conquista de Granada” diu:
Fueron diez años de guerra permanente, iniciada por los Reyes Católicos, que daban fin a 770 años d una reconquista que sus antepasados habían mantenido a lo largo de toda la historia desde el final de la época visigoda.
La guerra va culminar amb les Capitulacions o Tractat de Granada, ratificades el 25 de novembre de 1491, en què els musulmans renunciaven a la sobirania del Regne de Granada a favor dels monarques catòlics, Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó.

Avui, a LA CLAU de la nostra història, volem presentar-vos una nova perspectiva d'aquella guerra.

VÍDEO: L'habitatge (Programa núm. 20 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada ETV Llobregat 
http://etv.alacarta.cat/catalunya-segle-xxi/capitol/cap-20-lhabitatge
  L'habitatge
 Emès el dilluns 22 d'octubre de 2018

Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:
Pere Pugès i Dorca Vinculat des dels seus inicis professionals al món immobiliari, primer com a tècnic i després com a president i gerent de Cooperatives d'habitatge. Membre del Consell Rectors de la Federació de Cooperatives d'Habitatges de Catalunya. Vicepresident Vè i responsable del Comitè Organitzador del Congrés Participatiu Catalunya i Futur. 
Laura Mont, advocada
Coaner Adam, advocada

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Records i somnis.- 1 (La Penya Zaballa)



El pas del temps m’ha esborrat detalls de la memòria i d’altres s’emboiren amb els anys.

Deuria ser una tarda qualsevol d’un diumenge de l’any 1961 (o potser 1962). Un partit qualsevol al Camp Nou. Cinquanta-set anys enrere el vaig veure jugar per primera vegada. No recordo si va fer un bon partit, ni tampoc si va fer cap gol, només ser que es va convertir en el meu primer ídol futbolístic.

Havia sentit parlar molt d’en Kubala, d’en Suàrez, de l’Eulogio, però eren jugadors a qui mai no havia vist jugar o que, si n’havia vist algun partit, ja es trobaven al final de la seva trajectòria esportiva.

Era un jugador modest, lluitador, molt ràpid... un bon centrador. Un extrem dret a l’antiga. Enganxat a la banda i corrent, a gran velocitat, per centrar la pilota dins de l’àrea a la recerca d’un rematador. 

Intentant fer una mica de claror en la borina dels anys, recordo que no va respondre a les primeres expectatives que va despertar i que "els entesos" havien arribat a pronosticar que ens trobàvem davant d’un nou Gento. El Barça d’aquelles temporades tampoc hi ajudava gaire. Era un equip més aviat mediocre, que guanyava poc i malament. 

Va tenir, però, també la seva nit gloriosa. En escoltar les alineacions, el públic es va enfadar molt perquè figurava com a titular en detriment d’un jove jugador de 17 anys del planter que es dia Pujol. El públic, de vegades cruel, l’esbroncava cada vegada que tocava la pilota. La situació era, doncs, per desmoralitzar qualsevol. Sigui per caràcter, amor propi o sort, aquella nit –era un dels pocs partits nocturns que llavors se celebraven- va ser l’autor dels quatre gols que va marcar el Barça... quatre gols, cosa no gaire habitual en aquells temps.

Em vaig sentir feliç per ell i vaig tenir la il·lusió infantil que aquella nit seria l’inici d’altres tardes-nits d’èxits. Les il·lusions infantils són, però i massa sovint, això, només il·lusions. 

Va ser dues vegades internacional i va marcar el gol número dos mil del Barça a la Lliga. Amb el temps, però, va quedar semiarraconat a la banqueta i va ser traspassat al Sabadell. Internet m’ha permès recuperar un record que ja havia oblidat i que va passar a la història del futbol. Va ser en un partit Sabadell-Real Madrid. Quan tenia una situació immillorable de gol, va enviar la pilota fora per tal de permetre que s’atengués el porter madridista que havia caigut lesionat poc abans. 

Al carrer polsós, el grup de nens-adolescents que hi corríem vam formar un projecte d’equip de futbol. No vam arribar mai a ser els onze reglamentaris, però... Vam estar setmanes reunint diners per comprar-nos una samarreta i un pantaló. Una tarda de dissabte ens vam apropar als Encants Vells –deien que allí tot era més barat- i vam comprar l’equipatge: samarreta verda, amb un rivet blanc al coll i pantaló negre. Va ser el millor que vam podem trobar i, aquella mateixa tarda, vam enfilar cap a la “Font dels Ocellets”, el nostre “complex esportiu” dels anys 60 del segle passat: grans extensions d’esplanades –avui farcides d’habitatges de luxe o de semiluxe- a la part alta del barri de Pedralbes. 

Una vegada situats vam buscar “mecs”, expressió catalanitzada provinent de l’anglès que volia dir “encontre”,”fer un partit”. Ens vam posar la nostra samarreta verda amb  ribet blanc al coll i van jugar fins que es va fer fosc.

Tinc molt present quan els contraris ens van preguntar com es deia el nostre equip. M’havia costat Déu i ajuda convèncer als meus companys de quin nom havíem de tenir com a equip de futbol. No els agradava gens el que jo proposava,ni tampoc els agradava el nom d’aquell jugador del Barça que jo volia homenatjar posant-li el seu nom al nostre equip. No sé ben bé com, però vaig acabar “imposant” el meu criteri... I vaig dir amb veu forta i convençuda: “Som la penya Zaballa”. L’expressió de l’equip contrari va ser d’ignorància i la resposta encara més dur: “¿Qué es esto?".

L’intent d’explicacions eren inútils. Ningú entenia com es podia posar el nom d’un jugador de mig nivell a un equip. Tothom posava noms com el nom del seu carrer, el del barri, el de la ciutat o el de jugadors triomfants i reconeguts arreu del món. Els meus companys, després, em van esbroncar de valent.

Aquella “Penya Zaballa” de la meva infantesa no va passar de ser un projecte d’equip. Ni mai no vam arribar a ser els onze, ni mai no vam tenir tot l’equipatge complet, ni mai vam jugar partits en camps de futbol de veritat. L’equip i la il·lusió es va anar marcint, alhora que també ho feia el jugador de qui portàvem el nom. 

Havia nascut a Castro Urdiales. Va ser el número set del Barça durant la dècada dels seixanta del segle passat. 

Un dia de l’any 1997, vaig llegir una petita notícia en un marge de l’apartat d’esports del diari AVUI: “Ahir va morir a l’edat de 58 anys Pedro Maria Zaballa, jugador del F.C. Barcelona de principis de la dècada dels seixanta.”

Això va ser tot. Res més. Una petita nota mig perduda en un racó d’un diari. Les ràdios i les televisions no en van parlar i, si ho van fer, també va ser de manera marginal. No recordo cap minut de silenci al Camp Nou en record seu. La seva mort va passar força desapercebuda. 

Llegint la notícia, se’m va fer un nus a la gola. Encara avui recordo com em meravellava la seva velocitat quan tenia 22 anys. Recordo aquells 4 gols d’aquella nit al Camp Nou... I una samarreta verda, amb un rivet blanc al coll...i em veig a mi mateix, amb 12 anys, a la "Font dels Ocellets", tot dient amb veu forta i amb un cert orgull:

“Som la Penya Zaballa”

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Tirant lo Blanc. L'Emperadriu i Hipòlit (Adulteri i literatura. 7)



Els capítols CXV al CCXVI que narren les aventures de Tirant lo Blanc a Constantinoble i també els capítols CDVIII al CDLXXI, capítols finals del llibre, que ens expliquen la tornada de Tirant a l’Imperi Grec després de la seva estada al Nord d’Àfrica, contenen els episodis que ens narren l’adulteri de l’Emperadriu i els seus amors il·lícits amb Hipòlit, nebot de Tirant.

Tot s’inicia al capítol CCLVIII, Lo principi dels amors d’Hipòlit e de l’Emperadriu. Els primers encontres entre ambdós personatges resulten els episodis més agosarats i divertits de la novel·la. Quan l’Emperadriu diu a Hipòlit que a la nit dorm de bon grat, aquest li respon:


“Si jo estigués prop d’alguna senyora,que em trobàs en lo seu llit, per gran dormidora que fos no la lleixaria tant reposar com vostra majestat fa.”[1]

La madura Emperadriu és sol·licitada, doncs, d’amors per Hipòlit. La dialèctica del jove l’acaba guanyant, sense oposar gaire resistència, i consentirà que el nebot de Tirant sigui el seu amant: 


“La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veure’t digne d’ésser amat.”[2]

Quan arriba el vespre, fa canviar les cortines, perfumar l’habitació i el llit. Després de sopar, es retira d’hora, amb l’excusa que té molt mal de cap. Els metges de la cort li aconsellen que faci repòs. Ella envia les donzelles a dormir i obra la porta que dóna al terrat per tal que pugui entrar-hi Hipòlit “estès per lo terrat perquè no pogués ésser vist per neguna part”. Després, el convida a passar a la cambra: 


“Senyora, la majestat vostra m’haurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria esdevenidora.

.../... senyora –dix Hipòlit- no és ara temps de fer moltes raons, sinó que us deman de molta gràcia e mercè que anem al llit, e allí aprlarem d’altres negocis que aumentaran lo vostre delit e serà molta consolació mia.”[3]

L’endemà els sorprèn la donzella Eliseu: 


“Véu un home al costat de l’Emperadriu qui tenia lo braç estès, e lo cap del galant sobre lo braç, e la boca en la mamella”[4]

Eliseu, però, sospita tot el que ha passat. No aprova el fet i renya l’Emperadriu, mentre el seu marit,  l’Emperador, està trucant amb forts cops a la porta. Hipòlit es desperta i la seva reacció aguditza el to de farsa que pren la narració: 


 “.../... e per no ésser conegut, posà lo cap davall la roba e véu la gran congoixa que la senyora tenia, posà-li lo braç damunt lo coll e féu-la abaixar davall la roba e demanà-li què era la causa de la gran passió que tenia.

Ai, lo meu fill! –dix l’Emperadriu-. En aquest món no es pot atènyer un goig complit.”[5]

Hipòlit, envaït per la por, adopta una actitud infantil i esclata  plorar com si fos un nen petit. Vol matar-se allí mateix. L’Emperadriu, però, pren la iniciativa i es comporta com una mare amorosa que vol protegir el seu fill que es troba en perill. La dicotomia dona-amant, mare-fill pren volada: 


“…/… tornà corrents devers Hipòlit e pres-lo per les orelles e besa’l estretament e dix-li: -Lo meu fill, per la molta amor que et porte…”[6]

Quan entren l’emperador i els metges, l’emperadriu els diu que ha somiat en la tornada del seu fill mort i aprofita la confusió per estar a prop de l’amant, fins i tot en públic. En aquest episodi, sembla força evident la relació que Joanot Martorell vol establir amb el mite clàssic de Fedra. Cal pensar que durant el segle XV la història de Fedra i Hipòlit era molt divulgada i  coneguda. 


En el capítols finals de la novel·la es produeixen les morts de Tirant, Carmesina i també de l’Emperador. Tirant pren un “mal de costat” quan es troba a Andrinòpol, la ciutat on va morir Roger de Flor. Demana confessió, fa testament a favor d’Hipòlit i mor. Carmesina i l’Emperador el segueixen, afligits per la mort del cavaller. Després, es produeix un procés de legitimització de la relació adúltera mantinguda per Hipòlit i l’Emperadriu. Com que Carmesina havia fet hereva la seva mare i Tirant havia fet Hipòlit, tots aconsellen que es casin. 


Hipòlit, gràcies als seus amors il·lícits, arriba a ser Emperador. Existeix una gran confrontació ideològica entre el camí respectuós i cavalleresc seguit per Tirant i la pujada deslleial i oportunista d’Hipòlit, que arriba al poder comportant-se com a criat, sense respectar els codis aristocràtics i de les lleis de cavalleria. 


Finalment, podem adonar-nos com els episodis que ens expliquen, amb to de comèdia i de farsa, les aventures amoroses entre Hipòlit i l’Emperadriu i que semblaven ser secundaris dins de l’obra, esdevenen del tot importants i decisius.



[1] Martorell, Joanot. Tirant lo blanc. Editoral Ariel. Barcelona, 1990. Pàg. 734
[2] Íd. Pàg. 751
[3] Íd. Pàg. 755
[4] Íd. Pàg. 756
[5] Íd. Pàg. 757
[6] Íd. Pàg. 758