divendres, 14 de desembre de 2018

VÍDEO: Debat candidats Primàries Barcelona. Vaga de fam presos polítics (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 13 de desembre de 2018
La vaga de fam dels presos polítics catalans

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Ariadna Benet,  candidata Primàries Barcelona
Selene Zaragoza, candidata Primàries Barcelona
David Bultà, candidat Primàries Barcelona
Adrià Alsina, candidat Primàries Barcelona
Jordi Vilarasau, metge
Enric Gregori,  politòleg 
Jaume Marfany, activista cultural i polític. Vicepresident de la CAL  



Avui, al Vull Una Resposta, debat de candidats a les Primàries de Barcelona. Hi participaran 4 dels 65 candidats que es presenten a la cita. Les votacions tindran lloc des de demà divendres fins aquest proper diumenge. Quines són les seves propostes de ciutat? Quin paper ha de jugar Barcelona com a capital de Catalunya? Falta mig any per als comicis i encara queden mols serrells per resoldre. Fins i tot, alguns partits encara no han decidit els seus candidats. Ara analitzarem amb ells aquest incert escenari.
Però, com cada setmana, també dedicarem un espai a l’anàlisi i la reflexió. D’aquí just una setmana, l’executiu de Pedro Sánchez celebrarà un consell de ministres a Barcelona. I les entitats independentistes han començat a moure fitxa per mobilitzar-se.
I això passarà en plena vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Per això, ens acompanya avui també el metge Jordi Vilarasau. Ell forma part del grup assessor que segueix de ben a prop l’evolució mèdica dels presos polítics. Sànchez i Turull ja porten 13 dies i Rull i Forn 10 dies en vaga de fam. Van prendre aquesta decisió després d’un exercici de consciència i coneixent tots els riscos físics i psicològics. A més de la pèrdua de pes, sembla que aquest dies un dels principals problemes és que pateixen un insomni important.
Tot i així, segueixen pensant que, com deia Sòcrates, “la bona consciència és el millor coixí per dormir”. 
De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

dijous, 13 de desembre de 2018

Prenc un flascó de vi... (3 i final. "Bevent tot sol al clar de lluna")

Un tercer article per concloure aquest espai en què hem pogut fer un petit tast (molt petit) de poesia xinesa traduïda (o interpretada) al català. Hem partit de “Petita festa” i ens hem centrar una mica amb Li Bai, un dels vuit immortals de la copa de vi. “Petita festa” forma part d’un grup de quatre poemes titulat “Bevent tot sol al clar de lluna”.

Us deixo, doncs, amb tres d’aquests poemes encapçalats pel conegut “Petita festa”

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, vet ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he tinguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.

Els dos poemes que segueixen els he pogut trobar al web "Amics de la migdiada" 

A Xiangyang, quan arriba el tercer mes de l'any,
els carrers es transformen en catifes de flors.
Qui plora, solitari, enmig d'aquest jardí?
Si en el cel no hi hagués amor al vi,
no hi hauria el Bover que és l'estrella del vi.
Si no tingués la terra amor al vi,
no hi hauria cap lloc de nom La Font del Vi.
Com que el cel i la terra tenen amor al vi,
els honoro plegats a la copa de vi.
Diuen que el vi claret és la joia dels sants,
i que el negre segueix la sendera dels savis.
L'he begut, abundós, el dels sants, el dels savis,
i és així que conec les regions immortals.
Si tres copes són prou per acostar-te al Tot,
amb una gerra nedes en els bassals de l'U.
La saviesa del vi!, l'experiència del vi!,
els abstemis ignoren els secrets del camí! 
(Adap. de Salvador Giralt, amb el permís de Li Bai, a partir d'Alexandre Febrer, Eduard J. Verger, Arthur Waley)
    
 El lloc ens ho demana: no estalviïs el vi!
El fracàs, l'abundància, els termes de la vida,
ja van ser decidits en el començament.
Una copa de vi barreja vida i mort,
i entre les deu mil coses ja no hi ha distincions.
Xop de vi, sense nord, lluny del cel i la terra,
immòbil, solitari, estirat en el jaç,
oblido fins i tot el cos i l'existència,
i és aquesta, en veritat, la millor benaurança. 
                             (Versió de Salvador Giralt a partir d'Eduard J. Verger, i Arthur Waley

VÍDEO: L'escut d'Aragó, un conflicte heràldic i polític? (Programa núm. 120 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 120 de
4a temporada
Emès el dimecres 12 de desembre de 2018

Convidats

Pere Francesc Puigderrajols, diplomat en Heràldica i vocal de la Junta de Govern de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. Des de fa 0 anys es dedicat a l’estudi i a la reproducció d’escuts d’armes.

He realitzat treballs d’investigació de tota l’heràldica del  Monestir  Cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, ha dibuixat tota l’heràldica del Reial Monestir de Pedralbes i ha completat un estudi de tots els escuts i inscripcions del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. També està duent a terme l’estudi de tots els escuts i inscripcions de la Catedral de Barcelona, treball que inventaria unes 500 inscripcions i uns 350 escuts. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 12 de desembre de 2018

L'escut d'Aragó, un conflicte heràldic i polític? (DAVANTAL del programa núm. 120 de LA CLAU de la nostra història)


LA CLAU d’avui girarà a l’entorn de l’escut d’Aragó. Segon ens conta la historiografia oficial, l'Escut de l'Aragó és testificat en la seva disposició més coneguda en la gran crònica renaixentista "Crónica de Aragón" del monjo aragonès Gualberto Fabricio de Vagad i publicada a Saragossa el 1499. L'escut està format per quatre quarters que es van anar consolidant en l’Edat Moderna per arrelar definitivament el segle XIX. La Reial Acadèmia d’Història el va aprovar el 1921 seguint el model de 1499. 

L’escut està dividit en quatre quarters. El primer quarter, en camp d'or, una alzina desarrelada, amb set arrels, en els seus colors naturals, coronada per una creu llatina tallada i de gules. És el símbol de l'Arbre de Sobrarbe que commemora les Llibertats aragoneses del llegendari Regne de Sobrarbe.

Segon, sobre camp d'atzur, una creu d'argent, apuntada en el seu braç inferior i adestrada en el cantó del cap. És la Creu d'Aïnsa o «senyal antich del rey d’Aragó» que representa els sobirans de la Casa d'Aragó de llinatge de Pamplona.

Tercer, sobre camp d'argent, una creu de Sant Jordi, de gules, cantonada per quatre caps de sarraïns, de sable i encintades d'argent. És la Creu d'Alcoraz o «les armes d’Aragó» que representa l'escut territorial de l'antic regne d'Aragó.

Quart, sobre camp d'or, quatre pals de gules iguals entre si i en els espais del camp. El Senyal Reial, Senyal del rei d'Aragó o «barres d'Aragó»[2] que representa els sobirans de la Casa d'Aragó de llinatge dels comtes de Barcelona.

Tot l'escut, timbrat de corona reial, oberta de vuit florons, quatre d'ells visibles, amb perles, i huit flors de lis, cinc visibles, amb robis i maragdes en la diadema, en proporció amb l'escut de dos i mig a sis.

Prenc un flascó de vi... (2. Manent, Li Bai, M.M.Marçal i la lluna, gall de taronja)

El 1928, Marià Manent publica “L’aire daurat” (Aquí podeu trobar una primera edició digitalitzada del poemari). Com a subtítol hi afegeixi “Interpretacions de poesia xinesa”; ell mateix ho aclareix en el pròleg:

“L’obra es basa generalment en traduccions de confiança, la majoria d’Arthur Waley. Les versions tenen una intenció interpretativa, no pas en un sentit d’erudició -fóra una pretensió inversemblant, tractant-se d’una llengua que m’és desconeguda- sinó en un sentit d’aclimatació poètica […] M’he decantat a respectar, més que la fidelitat literal, l’esperit i el to de cada poema.”
En el mateix pròleg, Manent escriu que la lírica xinesa, comparant-la amb la poesia occidental, “revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. [...] Els poetes xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la natura. S’adonaven el bell instant en què es marceix la primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors del presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda el color dels ocells.”

Tornem a l’origen d’aquestes ratlles, “La petita festa”... La lluna, la nostàlgia, l’enyorança i també la solitud.

Maria Mercè Marçal, la gran poeta catalana, compartia amb Li Bai, encara que des de visions i interpretacions diferents, el seu amor per la lluna. Marçal, sobretot en els seus dos primers llibres, “Cau de llunes” i “Bruixa de dol” fa de la lluna el seu símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

Marçal cita el poema “Petita festa” en el pròleg del seu primer poemari “Cau de llunes”:

La lluna serà en aquest llibre i en els immediatament posteriors imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, punt de referència lluminós i alhora utòpic i atàvic, amb la subversió en pantalla del seu significat tradicionalment subordinat: “Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia...” podria ser el començament d’un conte que, com tots, no té una localització en el temps, sinó fora del temps. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l’ombra –llast, zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de la subjecció i dels fantasmes paralitzadors- és l’esquema triangular bàsic que, com el poema xinès “Petita festa” que va traduir Marià Manent, remet sempre, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud.
A “Cau de llunes”, el símbol de la lluna apareix, especialment, en l’apartat “Lluna granada” que s’obre precisament amb l’estrofa final de “Petita festa”. Aquest apartat es compon de cinc poemes. M’agrada la primera estrofa de “Lluna de València”:

Amic, sortim al terrat,
Ai que ens remulli la cara
La lluna, gall de taronja
Entre dents de nuvolada;
Ai que ens remulli la cara
-amic, sortim al terrat-
La lluna, la tarongina
Del taronger ennuvolat

dimarts, 11 de desembre de 2018

Prenc un flascó de vi... (1. Poesia xinesa. L'amor, la lluna, la solitud)


Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

Segurament, la majoria de vosaltres heu sentit aquests versos musicats per Toti Soler i cantats, entre altres, per Sílvia Pérez o Gemma Humet o la mateixa Maria del Mar Bonet. “Petita festa”, el títol que li va donar Tot Soler, forma part d’un grup de quatre poemes aplegats sota el títol genèric de ”Bevent tot sol al clar de lluna” que Marià Manent va traduir (o potser, com veurem més endavant, interpretar) del poeta xinès Li Bai (de vegades citat també com a Li Po).

Li Bai va ser un poeta xinès del segle VIII, l’època de la dinastia Tang, l’edat d’or de la cultura xinesa. Va formar part d’un grup de poetes que s’autoanomenaven “Vuit immortals de la copa de vi” (o els “Vuit immortals del vi”), com podeu imaginar amants d’aquesta beguda i de la gresca i la disbauxa.

De fet, “Els vuit immortals”, d’on prenen el nom aquest grup de poetes xinesos, són un grup de deïtats de la mitologia, segons la qual van existir terrenalment practicant les tècniques de l'alquímia i els mètodes de la immortalitat.

Segons sembla, bona part de l’obra poètica de Li Bai (més de mil poemes) va arribar a Occident de la mà del poeta, assagista, músic i crític nord-americà Ezra Pound que, més que traduir-la, la va “interpretar” a l’anglès a partir d’unes versions en japonès. Es fa complicat d’afirmar, doncs, que les versions en català (que van ser alhora “interpretades” també per Marià Manent) s’ajustin fidelment a l’original xinès. 

Es diu que Li Bai va morir ofegat en caure en un estany quan passejava, després d’un dels seus excessos amb el vi que tant estimava, en voler tocar el reflex de la lluna (també la seva enamorada) a la superfície de l’aigua.

Alguns poemes que ens permetin copsar els dos grans amors de Li Bai, el vi i la lluna. Amors que acompanyen la nostàlgia, l’enyorança, la sensibilitat a flor de pell i la solitud del jo poètic.

El primer, “La vida i el vi”, una recreació de l’anglès feta per Josep Carner:

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar-se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.
Quan em desperto miro la prada.
Les flors estogen un cant novell.
Dic: -És la posta? Potser és l'albada?
-És primavera -xiula l'ocell.
Corprèn aqueixa bellesa. Falta
només la lluna, de cor manyac;
la cantaria fins que fos alta...
I bé, i encara rodo embriac.

El segon l’he trobat en un web més que interessant: “Camino a Pekín”. El títol “Nostàlgia en una nit tranquil·la”, i m’he atrevit a traduir-la del castellà al català.

Nostàlgia en una nit tranquil•la
Del llit estant veig brillar la lluna
com gebre sobre el sòl
Alço la vista i miro la lluna
Abaixo la vista i recordo la meva llar

Un tercer, del llibre “L’aire daurat” de Marià Manent, “Tu i jo”

Jo sóc un presseguer, morint en mon recés
Ai, a qui somriuria en la nit freda?
En l’aire, tu ets la lluna, entre els núvols de seda:
M’has mirat una mica, i has fugit per sempre més.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Per què la via eslovena ja ha fracassat a Catalunya?



Les darreres declaracions del president de la Generalitat defensant la via eslovena cap a la independència han aixecat molta polseguera. Han estat des de criticades a tergiversades (La Vanguardia...vergonya!)  amb l’argument (malèvol i interessat) que el president Torra advoca per la via violenta per assolir la independència de Catalunya.

Des que es va iniciar el procés, mitjans de comunicació, tertulians, polítics... han apostat per diverses vies d’èxit cap a la independència. Algunes amb certes similituds, com pot ser la via eslovena; en canvi, altres es troben força allunyades del procés i del context sociopolític català. .

Estic en desacord amb aquesta aposta del president Torra. No pel risc de possible confrontació violenta (que també), una confrontació que en tot cas vindria, tal com va passar a Eslovènia, de part de l’Estat opressor, Iugoslàvia en el seu cas, Espanya en el nostre. No va ser Eslovènia la que va iniciar el conflicte bèl·lic dels deu dies, sinó les forces de l’exèrcit iugoslau. El meu desacord prové del fet que crec que la via eslovena no és possible a Catalunya, sobretot perquè ja es va intentar la tardor passada i va fracassar.

Ho vaig comentar en el darrer article Desobediència civil i Acord de Pau (1) en què feia referència a un article de Josep Pinyol titulat, precisament, Del model de les repúbliques bàltiques al model dels Acords de Pau.

La via eslovena ja es va intentar a Catalunya. Es basava en la desconnexió unilateral que pressuposava que era possible passar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana mitjançant l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica per part del Parlament de Catalunya. Abans, però, calia haver construït les “Estructures d’Estat” que, conjuntament amb els Mossos d’Esquadra permetrien tenir el control efectiu del país. 

El fracàs va resultar evident. Era un model de desconnexió basat en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscú.  El fracàs es va produir perquè no es va sospesar suficientment la diferència entre aquestes repúbliques bàltiques i Catalunya. Els països bàltics eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu).  El seu grau d’autonomia era molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural...) al que pugui tenir ara Catalunya, cosa que permetia garantir de manera efectiva el control del territori.

Un altre element molt important a tenir en compte, i decisiu pel que fa al control del territori, és que a Eslovènia existien les anomenades Forces de Defensa Territorial, que significaven una relativa estructura militar que li podia permetre encarar la defensa de la República en cas d’agressió.

El cas és que, quan Eslovènia va declarar la independència, el govern eslovè ja havia posat en acció el seu pla d'agafar el control dels punts fronterers de la república i l'aeroport internacional a Brnik. El personal encarregat dels punts fronterers era, en la majoria dels casos, eslovens, així l'adquisició pels eslovens simplement equivalia a canviar d'uniformes i insígnies, sense cap enfrontament.  Una vegada controlat el territori van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional.

I cal no oblidar el context sociopolític força diferent entre Eslovènia i Catalunya.  A Eslovènia, la minoria sèrbia representava només el 2,5% de la població. Així s’expliquen els resultats del referèndum d’independència (declarat il·legal per l'Estat iugoslau) del 23 de desembre de 1990 en què, amb una participació del 93,2% de la població, el sí a la independència va obtenir el 95% dels vots.

La via eslovena (de la llei a la llei) ja la vam intentar i va fracassar. No és possible passar de la llei a la llei si no disposes de les estructures d’Estat indispensables per mantenir l’aïllament internacional dels primeres mesos. No és possible passar de la llei a la llei si no pots controlar el país de manera fiable i garantint-ne el funcionament al més normal possible (no és el mateix controlar el país que aturar el país i bloquejar-lo). No és possible passar de la llei a la llei sense disposar d’un mínim d’estructura militar o paramilitar que permeti la defensa del país.

I és possible, però molt complicat, passar de la llei a la llei amb un percentatge de població genys menyspreable que exerceix de "quinta columna" i s'alinea amb l'Estat espanyol i els seus mètodes repressius.

Continuo reflexionant a l’entorn dels articles que vaig comentar d’en Josep Pinyol. És l’única via possible i factible la de la Desobediència civil i Acord de Pau?