dimarts, 19 de novembre de 2019

El naixement de la nació catalana (DAVANTAL del programa 154 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 154.

L’any 785, l’exèrcit de Carlemany, rei dels francs, conqueria la ciutat de Girona després de poc més de 70 anys de la invasió musulmana. Un episodi de la conquesta carolíngia del territori que amb el temps es convertiria en la Marca Hispànica. Carlemany va crear el comtat de Girona. L’historiador Ramon d'Abadal va veure la Conquesta de Girona com l'inici del procés que va conduir al naixement de la Catalunya nació.

En l’article “Cultura i identitat. Definició d’una nova realitat”, el nostre convidat d’avui escriu que “s’ha de deixar clar que, referint-se a aquesta època, no es pot parlar de fets culturals identitaris, o s’ha de fer de manera molt cauta i limitada. Seria un contrasentit parlar d’aquests fets culturals abans que existís cap identitat. El que es pot buscar són característiques de la cultura en sentit ampli, ja que de literatura, i original, n’hi ha ben poca. El que es feia era compondre elements rebuts de la tradició, o tradicions, amb elaboracions pròpies. Allò que va crear diferències en un primer moment, pel que fa a la Marca, no va ser tant el sentiment propi com el tractament que es va fer dels materials culturals, eventualment diferent del de les terres veïnes.”

En aquests primers segles, quan es parla de cultura a la Marca, s’ha de deixar de banda l’activitat creativa original. Gairebé no hi ha producció cultural, en sentit ampli, i encara menys literària. El que és més important, no són els factors diferencials propis, sinó els elements que van integrant de manera progressiva les terres de la Marca en l’espai polític i cultural carolingi. Aquests elements són els que diferencien aquestes terres de les altres de la península i que evidencien uns lligams més directes amb els corrents culturals europeus que encara avui es poden percebre.

Per parlar dels elements culturals i identitaris que conformen una nova realitat que, amb el temps, esdevindria la nació catalana, tenim amb nosaltres el filòleg i historiador de la literatura el Sr. Stefano M. Cingolani


dilluns, 18 de novembre de 2019

L'Assemblea...l'única i darrera opció? (Modifiquem l'art. 2 .4 dels Estatuts?)


El procés d’independència ha entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017. Alguns creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya que, com a màxim, haurien de tenir lloc a principis de 2020, poden ser la clau de volta per culminar aquesta fase que ens portaria a una nova proclamació –aquesta vegada efectiva- de la  independència.

En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat  i CUP, també han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions.

Si finalment aquesta situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.

La majoria de vosaltres ja sabeu que el 2010 em vaig incorporar al MxI (Moviment per la independència) que va ser l’embrió de l’ANC i que, per això, vaig formar part d’un dels 200 convocants de la Conferència Nacional per l’Estat Propi que va donar pas el 2012 a l’assemblea fundacional de l’ANC. Vaig ser-ne membre del Secretariat Nacional del 2012 al 2015 i vicepresident a partir de 2013. Per què remarco aquesta etapa de la meva vida? Perquè durant aquest temps sempre vaig defensar que l’Assemblea no havia nascut per presentar-se a cap elecció i, per tant, defensava que els Estatuts de l’Assemblea no ho permetessin. L’Assemblea, en aquells anys -i fins ara- havia de dedicar els seus esforços en una altra direcció. Crec, sincerament, que posant en una balança els encerts i els errors de l’ANC el resultat és altament positiu per la feina feta per l’Assemblea.

La situació política ha canviat molt des de l’any 2012 i, encara més, des del 2017. En aquesta nova fase en què ens trobem immersos, ha pres un gran protagonisme el Tsunami Democràtic i, també, els CDR. Les mobilitzacions actuals ja no les protagonitza, doncs, l’Assemblea, que està quedant relegada a un paper secundari i molt diferent del que va tenir en el període 2012-2017,

Crec, doncs, que ha arribat el moment que l’Assemblea faci un pas endavant. Un pas ferm, decidit i no exempt de riscos.

Ha arribat el moment que l’Assemblea es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya. És la que té més capacitat per fer-ho. Els seus prop de 50.000 associats la converteixen en l’organització amb més militants del país, triplicant o quadruplicant la de qualsevol altre formació política. La seva xarxa territorial –clau de l’èxit de l’ANC- és incomparable i abraça gairebé tot el país.

L’Assemblea, per la seva trajectòria, transversalitat, capacitat de convocatòria, potència humana i territorial té a les seves mans l’oportunitat de fer un tomb de 180 graus a la política catalana. Què hauria de fer l’Assemblea?

Primer de tot, en la propera Assemblea General (principis de l’any que ve) cal reformar l’article 2, punt 4 que diu així:

L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.
Una vegada modificats els Estatuts, la meva proposta –per partir d’alguna idea- seria que l’Assemblea coordinés la confecció d’una llista unitària i única que es presentés a les eleccions al Parlament. Els primers llocs d’aquesta llista, escollits en primàries, haurien d’estar ocupats per persones conegudes que, per la seva trajectòria cívica, social i/o professional, siguin persones de consens, acceptades per les diferents ideologies polítiques. La resta de llocs fins a completar les llistes haurien de confegir-se, també, a través d’un procés de primàries obert a tothom.

Una llista que només tindria com objectiu fer efectiva la declaració d’independència i crear una Assemblea Constituent que elaborés la Constitució de la nova República catalana.

He arribat a aquesta conclusió després de reflexionar-hi força. Penso que no hi ha una altra opció si realment volem assolir la independència. Els partits tradicionals han tingut la seva oportunitat i no han sabut, volgut o pogut fer realitat l’objectiu. I la solució tampoc crec que estigui en el FNC o en Primàries Catalunya.

Aquest pas que hauria de fer l’Assemblea segur que provocarà opinions diverses i  controvertides. Sobretot provocarà un posicionament totalment contrari dels partits, perquè saben que tindria unes grans possibilitats d’èxit.

Insisteixo... per fer aquest pas cal una gran valentia i decisió, per molts motius, però també perquè hi ha riscos. Seria bo, molt bo, que es pogués comptar amb la conformitat i la col·laboració dels partits, però que l’única manera que pugui tenir èxit és que tiri endavant encara que els partits, inicialment, hi estiguin en contra. 

Serem prou decidits, valents i arriscats per fer el pas?  

divendres, 15 de novembre de 2019

VÍDEO: "No em canviïs la llengua". Setmana de Tsunami. Analitzem resultats 10-N i pacte PSOE-UP (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Jaume Marfany i Clara Ardèvol
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Rosario Palomino psicòloga. “No em canviïs la llengua”

Mireia Juanola Psicòloga clínica

Francesc Marco Historiador

Josep Pinyol Historiador

Davantal
Setmana de Tsunami. L’onada independentista ha colpejat fort al nord del país. La seva força ha arribat fins a la Catalunya Nord i al cap d’unes quantes hores s’ha anat desplaçant més cap al sud. La previsió ens indica que Catalunya podria viure més fenòmens similars durant les properes setmanes.

3.460.063 persones van votar feixisme el passat diumenge 10 de novembre. Vox va acabar obtenint el 15.09% dels vots i 52 diputats. Si hi havia algú que encara dubtava de la força i del perill que representa el feixisme aquests resultats li hauran obert els ulls. Aquesta és sens dubte la gran creu d’aquestes eleccions. La cara, la caiguda en picat de Ciudadanos que ha perdut dos milions i mig de vots i 47 escons.

El vot independentista al Congrés espanyol no ha parat de créixer des de l’any 2004, En les eleccions del 2015 i en les del 2016 va obtenir 17 diputats. El passat abril van ser 22 escons i diumenge va arribar fins als 23 escons i el 42,77% de vots. ERC, JxCat ii la CUP van aconseguir més del 50% dels vots en 774 dels 947 municipis catalans.

El que no va poder ser durant mesos s’ha fet en dos dies. PSOE i Unides Podem han signat un acord per constituir un govern de coalició. Entre els dos sumen 155 diputats (una xifra simbòlica) i, per tant, en necessiten 21 més que o bé votin a favor en primera volta o bé s’abstinguin en la segona.

El pacte entre ambdues formacions recull un punt sobre Catalunya en què parla de “garantizar la convivència en Catalunya i de fomentar el diálogo en Catalunya”. És a dir, continua el relat de l’Estat que el que hi ha és un problema de convivència a Catalunya i que cal solucionar-lo entre catalans.

No hi ha cap problema de convivència a Catalunya, ni tan sol crec que hi hagi un problema de convivència amb Espanya. Hi ha un problema polític. Un conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya, que ve de lluny, i que no se solucionarà dialogant a Catalunya, sinó dialogant i pactant amb Catalunya.  I sembla que encara ens trobem molt lluny d’aconseguir-ho.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem!

dijous, 14 de novembre de 2019

VÍDEO: El balneari de Cardó. El passat d'un somni (Programa 153 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 153 de
5a temporada

Emès el dimecres 13 de novembre de 2019

Albert Curto és llicenciat en geografia i història, especialitzat en història medieval per la Universitat de Barcelona. Director de l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre des de 1992. Premi d’Història Carreras Candi. Autor de llibres i articles sobre arqueologia, època medieval, època contemporània, fotografia, patrimoni històric i arxivística. Director de la publicació Recerca. 

Autor amb Laura Tienda del llibre “El Balneari de Cardó. El passat d’un somni”. Recentment guanyadors, per aquest llibre, del premi Cèsar August Torras de la V edició del Premi Editorial del Llibre de Muntanya..

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 13 de novembre de 2019

El balneari de Cardó. El passat d'un somni (DAVANTAL del programa 153 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 153.

¿Quina relació podríem trobar entre personatges històrics com el fundador del Partit Republicà Català i alcalde de Barcelona, Francesc Layret. La soprano que va estrenar El amor brujo de Manuel de Falla a Barcelona, Mercè Plantada. El meteoròleg, matemàtic i astrònom, director de l’observatori Fabra, Joaquim Febrer. El bohemi pintor i escriptor Santiago Rusiñol. El capità general de Barcelona, un dels artífexs de l’aixecament militar de 1936, José Solchaga?

Doncs, que tots van poder gaudir d’un dels balnearis més importants i cotitzats de l’època: el balneari de Cardó.

Abans de ser un balneari, Cardó va ser un centre religiós carmelità destinat al retir espiritual i la vida conventual. A partir de 1875 i fins al 1965 el balneari de Cardó va ser un indret molt important per les seves aigües medicinals i per les classes benestants que hi arribaven d’arreu. Durant la Guerra del 1936 al 1939 va esdevenir un indret de refugi.

Com recull el llibre El Balneari de Cardó. El passat d’un somni’, “Cardó venia a ser una mena de porta estel·lar. Era el lloc d’encontre de la burgesia, de la gent benestant, no només de Barcelona, també d’arreu de l’estat espanyol i d’Europa. Això feia que la burgesia de la zona, bàsicament la tortosina, tingués la possibilitat de fer negocis i de tenir contactes amb la resta. Era la manera de tenir un vincle que difícilment haguessin aconseguit en aquella època i en aquell context.

Després de la intensitat política i social que hem viscut aquestes darreres setmanes, avui ens relaxarem una mica tot parlant del Balneari de Cardó.

Barbàrie contra barbàrie?



Els que teniu la paciència i la bona voluntat de llegir-me de tant en tant, ja sabeu que moltes vegades poso negre sobre blanc perquè em serveix per reflexionar i per ordenar idees. El resultat pot ser de vegades compartit i altres refusat. No sóc dels que em preocupo per això. No és que no m’importin les opinions que altres puguin tenir sobre mi, sinó que tinc molt més en compte expressar-me amb el màxim de claredat i honradesa. Sempre ho intento.

Avui llegeixo un comunicat dels CDR en què “asseguren que el caos continuarà i afirmen que: independència o barbàrie”. Gens original, perquè el desembre de 2018 Vicent Partal publicava un editorial amb aquest mateix títol "Independència o barbàrie". Que tampoc era del tot original perquès estava inspirada en l’expressió “Socialisme o barbàrie” que va fer servir per primera vegada Rosa Luxemburg el 1916 i que entre 1948 i 1965 va inspirar un grup marxista francès amb el mateix nom.  

En tot cas, l'expressió em convida a escriure...

Sóc un amant de la paraula, de les paraules. Un cor batega dins de les paraules. . Les paraules poden ser una gran força alliberadora, poderosa. Les paraules tenen vida pròpia.

El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica:  La paraula és l’arma més poderosa. Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió.

Tot aquest preàmbul em serveix per manifestar que no comparteixo la frase de l'editorial de fa un any del Partal i la d'ara dels CDR. De la mateixa manera que, per exemple, no comparteixo la “bandera negra”. La coneguda bandera negra, algunes vegades amb una calavera pintada o amb el conegut lema de "Lliures o morts" i que és molt similar a altres banderes com la de Primera Guerra d'Independència grega (llibertat o mort) i la nord-americana (Join or die... Uneix-te o mor). 

Jo, ingenu revolucionari del somriure i amant de la paraula, em quedo amb la versió que en feien els estudiants del segle XIX d'una famosa frase d’Horaci: "Dulce et decorum est pro patria mori, sed dulcius pro patria vivere, et dulcissimum pro patria bibere. Ergo, bibamus pro salute patriae" que, traduïda al català, seria, més o menys:


“Dolç i honorable és morir per la pàtria, però encara és molt més dolç viure per ella i, més encara beure per ella. Per tant, brindem a la salut de la nostra pàtria.”

Abans de res, sóc plenament conscient que ja vivim en una barbàrie que no és altre que la que ens imposa l'Estat espanyol. la de l’Estat opressor. Una barbàrie que només ens ha portat repressió i violència. Des de fa segles. 

Dit això, anem al significat de les paraules... Barbàrie pot tenir diversos significats, també segons l’època històrica en què es fes servir. 

Més modernament, un acte de barbàrie es defineix com un acte de crueltat extrema, un acte d’inhumanitat. La barbàrie és pròpia de la gent bàrbar (que també pot tenir diferents accepcions). El bàrbar és el que es troba en un estat intermedi entre el salvatgisme i la civilització. El bàrbar és incivil i extremament cruel. El bàrbar és el que fa barbaritats, que té com a sinònims: bestieses, disbarats, insensateses, ximpleries. 

Em nego, doncs a assumir que la independència només pugui ser possible a través de la barbàrie... o, com en la bandera negra, a través de la mort dels que la defensem. 

Em preocupen les frases com “independència o mort” o “independència o barbàrie” Porto més de 40 anys lluitant per la independència i, a risc de ser titllat de llirista, covard, botifler o traïdor, o de rebre un bombardeig de la xarxa, això de la barbàrie, el caos o la mort no ho porto gens bé. Per bé o per malament, vinc dels temps de "la lluita continua" i del "llibertat patriotes catalans". Pertanyo a la “revolució dels somriures” (malgrat ser conscient que no és suficient i que cal avançar en la legitimitat democràtica i la desobediència civil), estimo la paraula i, -ingenu de mi!- crec en el que deia Ramon Llull “la paraula és l’arma més poderosa”. 

Em nego a respondre a la barbàrie amb més barbàrie. Acabo amb un parell de frases, conscient, també, que me'n podeu fer arribar moltes altres en sentit contrari. 

Carles Ruiz Zafón, en el seu llibre “L’ombra del vent”, escrivia:   

És com la marea, sap? –deia- La barbàrie, dic. Se’n va i hom creu que ja està salvat, però sempre torna, sempre torna.... i ens ofega

O la frase de Dennis Diderot: 

Del fanatisme a la barbàries només hi ha un pas


dilluns, 11 de novembre de 2019

VÍDEO: Coneguem els Poetes i Músics per la República

VULL UNA RESPOSTA emès el dijous 7 de novembre de 2019

Entrevista a Teresa Tarrida i Eduard Casas de 
POETES I MÚSICS PER LA REPÚBLICA