dijous, 27 d’abril de 2017

2029...La fi d'Espanya, segons la Matemàtica de la història (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV Llobregat el dimecres 26 d'abril de 2017

2029... La fi d'Espanya, segona la Matemàtica de la història


Convidats:

Juli Gutiérrez Deulofeu, enginyer agrícola (UPC) i graduat en geografia i història (UNED). Durant molt temps va treballar a la Caixa, però... en paraules seves,  això va passar i ara sobreviu, a l'ajuntament d'Ordis, fent classes, alguna verdura ecològica i exercint d'historiador heterodox...

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 26 d’abril de 2017

L'ESCLETXA La revista de la llengua i cultura catalanes (abril 2017)



Ja podeu veure el darrer número de la revista L'ESCLETXA
La revista de la llengua i cultura catalanes

Per llegir la revista en línia clica aquí

Per descarregar-te la revista en PDF clica aquí


dimarts, 25 d’abril de 2017

2029... La fi d'Espanya, segons la Matemàtica de la història (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Alexandre Deulofeu va néixer a l’Armentera el 20 de setembre de 1903. Es va llicenciar en Farmàcia i Ciències Químiques. Al llarg de la seva vida va publicar nombrosos llibres i estableix una gran amistat amb Francesc Pujols i Salvador Dalí.

La millor síntesi biogràfica d’Alexandre Deulofeu és la que figura en la placa d’homenatge en el centenari del seu naixement, que està col·locada a la porta de la casa on va viure uns anys, a la plaça de la Palmera de Figueres, amb un escrit de Josep M. Bordas.

“Filòsof de la història. Historiador de la cultura. Científic, matemàtic, químic, historiador de l’Art, artista i músic. Home de lletres, conreador, bosquetà humanista... Homenàs, homenot, home senzillíssim, bona persona i bon republicà.”

La Matemàtica de la Història és una teoria desenvolupada per Alexandre Deulofeu en la primera meitat del segle XX. Els primers trets els va començar a concretar durant els anys trenta amb el seu llibre “Catalunya i l’Europa futura”, però no va ser fins als anys quaranta quan va perfilar totalment el seu contingut. Malgrat aquest nom, la teoria no conté cap fórmula matemàtica, ni res a veure amb les matemàtiques. El nom sorgeix de la regularitat dels processos socials que descriu Alexandre Deulofeu.

Algunes de les prediccions de Deulofeu ja s’han confirmat... per exemple...

El 1934 apuntava la desfeta de Iugoslàvia que es produiria a partir de 1991. Aquest mateix any augura la descolonització d’Egipte i l’Índia, que es van esdevenir els anys 1936 i 1948 respectivament.

El 1948  prediu la pèrdua de les colònies franceses: Algèria, Indoxina, Tunísia i Marroc. Totes s’independitzarien entre 1956 i 1962.

El 1951, Deulofeu vaticina que al voltant de l’any 2000, l’URSS es desintegrarà en multitud d’estats eslaus. El 31 de desembre de 1991, l’URSS desapareix.

1951. Deulofeu assegura que la fase d’ocupació aliada a l’Alemanya Occidental s’acabarà abans de cinc anys. El 1955 la República Federal d’Alemanya restableix oficialment la seva sobirania.

El 1974, prediu que el Mercat Comú (actual UE) restarà sota hegemonia germànica a partir d’una Alemanya ja unificada. El Mur de Berlín cau el 1989.

El 1972 va pronosticar que la fi de l’Imperi espanyol i la desintegració d’Espanya es produiria cap el 2029....

2029... La fi d’Espanya... en parlarem amb en Juli Gutiérrez Deulofeu, nét d’Alexandre Deulofeu... 

diumenge, 23 d’abril de 2017

Quina és la teva postura preferida?


Avui és un bon dia per recordar les diverses maneres que tenim de fer-ho. Practiqueu-les i trobeu aquella que us doni mes plaer:

Fer-ho dempeus reforça la columna...

Cap per avall, estimula la circulació de la sang...

Panxa enlaire, resulta plaent. Fer-ho tot sol, molt satisfactori però egoista. En grup, acostuma a resultar divertit... 

A la banyera, molt suggestiu. Dins el cotxe, perillós...

Fer-ho sovint desenvolupa la imaginació. Entre dos millora el coneixement mutu. De genolls, dolorós… 

Damunt la taula, l’escriptori, al llit o a l’hamaca, despullats o vestits, ajaguts damunt la gespa o la catifa, amb música adequada o en silenci, entre els llençols o a la terrassa, fer-ho sempre i de la manera que sigui és un goig...

No importa l’edat, la raça, ni les creences, ni la condició sexual, ni la situació econòmica: 

Llegir és sempre un plaer!

Un bon, feliç i reivindicatiu Sant Jordi!

dissabte, 22 d’abril de 2017

Conclusions finals de les entrevistes (9. La immigració marroquina a Catalunya)


L’anàlisi de totes aquestes entrevistes intenta donar una resposta a l’objectiu general que ens plantejàvem a l’inici del treball: quina és la reacció i el comportament dels nouvinguts procedents del Marroc davant del fet cultural i lingüístic català.

Els objectius específics que establíem donaven lloc a tot un seguit d’hipòtesis de treball, la majoria de les quals han quedat reflectides i en part confirmades a través de l’anàlisi de les entrevistes.

1. Comprovar el grau previ de coneixement que el nouvingut té sobre Catalunya. Comprovar si és conscient que aquí hi ha una llengua i una cultura diferent a l’espanyola.

De les diferents converses, se’n pot extreure la conclusió evident que els nouvinguts abans de venir a Catalunya desconeixien totalment la realitat lingüística i cultural del país. Gairebé tots pensaven que Espanya era un país homogeni pel que fa a llengua i cultura.

2. Reaccions davant el fet cultural i lingüístic català. Grau de comprensió i de predisposició per conèixer i compartir elements culturals i lingüístics.

La primera reacció dels nouvinguts quan arriben al país és de sorpresa davant el fet de sentir parlar una llengua diferent del castellà. De les declaracions dels entrevistats no se’n pot extreure res que ens indueixi a pensar en actituds d’aïllament o de refús del català o dels signes culturals catalans.

 3. Motivacions del nouvingut per aprendre català. Influència dels factors familiars, socioculturals i econòmics en el fet d’aprendre o no el català.

Existeix una relació directe entre el nivell d’estudis i el nivell cultural dels entrevistats i el fet que sàpiguen o no el català. De tots els entrevistats, només n’hi ha dos que tenen estudis superiors, la resta, en el millor dels casos, només van acabar els estudis primaris. Dels dos universitaris, un d’ells és l’únic entrevistat que es va matricular en un curs i que a hores d’ara parla català. L’altra entrevistada que parla català és perquè ja va fer l’escolarització al nostre país.

La hipòtesi –que d’altra banda semblava força evident- sobre la influència de l’ambient en què viuen i treballen, apareix en totes les converses. L’entorn en què es mouen i desenvolupen les seves activitats els nouvinguts té una influència decisiva en l’interès, o millor dit, en la necessitat, que han mostrat per aprendre la llengua del país.

Aquest darrer punt és el que destacaria per damunt de tots: si no hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació. Si el país, l’administració, el món polític, el món empresarial i sindical, la societat civil i nosaltres mateixos individualment com a ciutadans,  no som capaços de crear aquest interès i aquesta motivació, l’immigrant optarà únicament pel castellà i, en el millor dels casos, s’esforçarà només per entendre el català. El nouvingut ve a treballar, a guanyar-se la vida. Vol aconseguir una situació social i econòmica millor i més justa per a ell i la seva família. Si comprova que, per viure a Catalunya, n’hi ha prou amb saber el castellà i entendre només el català, no cal dir que optarà per aquest estatus lingüístic.

En cap cas, però, cal culpar la immigració del procés de regressió en què sembla haver entrat el català pel que fa al seu ús social. Tal com s’apuntava en un fragment de les conclusions del llibre El català i la immigració, que anteriorment hem citat, el fet que la immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del país, no és res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació sociolingüística que arrosseguem des de fa molt de temps i que sembla no acabar de redreçar-se.

4. Grau de coneixement de la llengua i dels elements culturals i tradicionals característics de Catalunya.

El grau de coneixement del català és mínim i es redueix en la majoria de casos a la comprensió oral. Molts d’ells, però, encara tenen dificultats per entendre el català sense problemes. Com hem citat anteriorment, només dues persones parlen català, d’un total de 19 d’entrevistades.  Hi ha un grup de 5 homes que ara han iniciat un curs bàsic de llengua catalana; això, després de residir durant prop de 10 anys a Catalunya. No hi ha tampoc un coneixement real sobre el país. Viuen molt capficats en els seus problemes de feina, d’habitatge, de com ajudar la família que han deixat al Marroc. Tenen unes primeres necessitats a cobrir i no es preocupen gaire de conèixer Catalunya, les seves festes o tradicions. De vegades, hi participen, però no acaben de diferenciar bé entre una o altra festa, ni tampoc tenen molt clar quin és el significat de cadascuna.

5. Comprovar si hi ha alguna diferència d’actitud i de predisposició vers la llengua entre els immigrants de llengua i cultura àrab i els de llengua i cultura amazig.

La hipòtesi sobre si un parlant d’una llengua minoritzada pot ser més receptiu al fet lingüístic català, en surt també bastant reforçada. De l’anàlisi de les converses mantingudes amb la gent amaziga, se n’extreuen mostres de respecte i, en algun cas, d’identificació amb el fet lingüístic i cultural català. Cal remarcar, però, que aquesta actitud favorable a la llengua i a la cultura també es veu reflectida d’una manera o altra amb les converses amb  la gent marroquina de llengua i cultura àrab. Potser, en aquest cas, afavorida pel fet que aquest col·lectiu porta molts més anys vivint a Catalunya.

6. Desig d’integració. Importància de la llengua com a factor d’integració social.

Parlen de com vivien al  Marroc –dificultats, penúries, en alguns casos, misèria-  i com viuen ara; una vida millor, però no exempta de problemes. Els hem sentit dir que, de vegades, s’han sentit discriminats, sobretot pel que fa a l’habitatge. Alguns diuen que se senten integrats perquè tenen amics que són catalans. Hi ha un punt de contradicció pel que fa a la llengua com a factor d’integració; d’una banda, manifesten la seva convicció que és necessari conèixer-la per formar part de la societat catalana, però, d’altra banda, no han fet fins ara l’esforç d’aprendre-la.

7. Perspectives de futur dels entrevistats.

Els seus projectes i perspectives de futur inclouen, majoritàriament, establir-se de manera definitiva a Catalunya, portar la dona i els fills que esperen al Marroc o casar-se i formar aquí una família. Tampoc no veuen cap problema perquè els seus fills s’integrin plenament –sense oblidar les seves arrels- a la vida social i cultural del país i estan del tot convençuts que els seus fills parlaran i escriuran el català.

Hem pogut parlar amb dones marroquines. Un fet aparentment senzill, però que ha costat força d’aconseguir. Ha estat interessant la seva visió sobre el perquè hi ha poques dones marroquines a les classes de català. Un  fet en què té molt a veure la identitat cultural de la gent del Marroc i amb la jerarquització familiar del món musulmà.

divendres, 21 d’abril de 2017

Interès d'Estat. Entrevista a Albert Pont (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 20 d'abril de 2017

Entrevista amb Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis que ha publicat el llibre "Interès d’Estat. Fer capital (a) Madrid". Parlem també del a precampanya pel SÍ al referèndum que ha engegat l'ANC i de l'actualitat política. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
Francesc Cara, secretariat nacional de l'ANC
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Quin és el rol que juga Catalunya dins d’Espanya? Avui en parlarem amb el president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont. Ell defensa que Catalunya té el mateix pes demogràfic, econòmic i territorial en el conjunt d’Espanya que Alemanya en el conjunt de la Unió Europea. Aquesta és una de les tesi que Albert Pont desenvolupa en el llibre «Interès d’Estat. Fer capital (a) Madrid». Ara ho analitzarem amb ell. 

Però avui també repassarem altres titulars que ens deixa l’actualitat política catalana. Les discrepàncies entre el PDECAT i Esquerra Republicana o la nova campanya de l’ANC per encarar els pròxims mesos. Tot gira al voltant d’una sola qüestió: el referèndum. 

Prat de la Riba en assumir la presidència de la Mancomunitat de Catalunya deia: «La resistència serà formidable, però també és formidable la nostra força. Una llei que arreu del món es fa i s’ha fet sempre per coacció, per imposició del poder, nosaltres hem hagut de fer-la directament des de baix, per l’acord voluntari dels qui haurem de subjectar-nos-hi; i a més a més, per unanimitat». 

Doncs, això. Treballem per trobar solucions acordades i unànimes. De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem

dijous, 20 d’abril de 2017

El futur:Catalunya o el Marroc? (8. La immigració marroquina a Catalunya)


La majoria volen quedar-se a Catalunya. Irònicament, diuen: “Si no nos echan... si no nos echan, ¿verdad?” Els solters creuen que es casaran aquí i que els seus fills naixeran a Catalunya, que aniran al col·legi, aprendran català i que, si algun dia, els seus pares volguessin tornar al Marroc, ells segur que es quedarien aquí. Sembla molt important el fet que el nen neixi a Catalunya i es criï aquí.  En Mohamed, que ja té els fills grans, m’ho confirma: “Yo quiero volver a Marruecos, però los críos no quieren.. no quieren. Ellos se quedan aquí.”

Els casats, no pensen en res més que portar la dona i els fills aquí.  M’ho diu l’Ahamd: “A mi m’agrada molt Catalunya. He d’agafar la meva dona el proper any i ojalà que pueda tener mis ojos aquí...”

Els que ja porten més anys, dubten, perquè saben que ja s’han perdut moltes coses i que els seria difícil tornar, malgrat que recorden amb enyorança la seva terra. Algú tornaria si li oferissin una feina. Remarca, però, que hauria de ser una bona feina, que representés un canvi important per a ell.

Les dones també volen quedar-se. Volen casar-se i tenir fills aquí i potser –només potser- d’aquí a trenta anys tornar al Marroc. Només la Hineas té la intenció clara de tornar al Marroc: “És casa nostra... tenim la família. Lo que se dice vivos o muertos tenemos que volver.”

L’opinió sobre el futur dels seus fills és pràcticament unànime. Tots creuen que els seus fills seran tan catalans com ho puguin ser els altres. Veuen el factor educatiu com un element clau perquè això sigui una realitat. Aprendran català, tindran amics catalans i participaran de ple en la societat catalana. N’estan convençuts, perquè tots coneixen gent que ja té fills nascuts aquí i han pogut comprovar que tots estant integrats dins de l’escola, dins de la societat. Insisteixen molt en el fet lingüístic: “Hablan el catalán mejor que el castellano.” “Van a la escuela y todos hablan castellano y catalán.” “En la clase, en el colegio, hablan catalán... bien...”

Jalad m’ofereix un bon exemple de la seva convicció: “Le dirán “moro” y el dirá: “¡Moro, tu padre!”

Tampoc no veuen problemes perquè es puguin compaginar les dues cultures. Abderrafik  interpreta molt bé el fet intercultural: “Mi hijo será más ventajoso como un español o un catalán… tendría dos culturas y tendría más, mucho más margen de elegir, mucho más margen de saber… cuando dos culturas se chocan, pues saldrá una nueva…”

Les dones tampoc no veuen cap problema a l’hora de compartir les dues cultures. La Hineas pensa educar la seva filla en la religió i la tradició musulmana, però insisteix que vol que també participi de les festes i tradicions catalanes. De la mateixa manera que han fet alguns dels homes, posa també exemples de familiars i amics que ja viuen aquesta situació.