dimarts, 24 d’abril de 2018

Inquisició i Decadència. Programa núm. 100 de LA CLAU de la nostra història (DAVANTAL)



El programa d’avui és un programa especial. Especial pel seu contingut, però també especial perquè és el que fa número 100 de LA CLAU de la nostra història.  

La CLAU de la nostra història va tenir una primera etapa, que es va emetre entre els anys 2007 al 2009. El 5 de desembre de 2015 retornàvem amb un capítol especial de 50 minuts de durada dedicat a Joan Paredes Manot “Txiqui” en el 40è aniversari del seu afusellament. El  20 de gener de 2016 emetíem el segon capítol d’aquesta nova època de LA CLAU dedicat a la corrupció i a la purga de taula instaurada en el segle XIII.

Des d’aquell mes de desembre de 2015 fins avui, han estat 100 CLAUS que esperem us hagin agradat i ens hagin permès conèixer millor, a tots plegats, la veritat de la història del nostre país. LES CLAUS, moltes d’elles amagades o silenciades que entre tots hem intentat descobrir.

El nostre agraïment a tots els que heu fet possible LA CLAU i els seus 100 programes. Començant per tots els que ens veieu, els que setmana darrera setmana ens seguiu i ens acompanyeu. Continuant pel nostre assessor històric, Víctor Cucurull, la veritable ànima de LA CLAU. Els nostres convidats, que ens han ensenyat a mirar molt més lluny de l’horitzó i evidentment, a tota la gent d’aquesta gran televisió que és ETV Llobregat.

Per aquest programa núm. 100 us hem preparat un interessant debat sobre el llibre Inquisiciói Decadència.”

A final del segle XV i començament del XVI, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós, desapareguessin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà? Com s’explica la desaparició de biblioteques privades, la confiscació d’edicions catalanes, el canvi de nom de llurs autors i la seva sistemàtica traducció al castellà?

dilluns, 23 d’abril de 2018

VÍDEO: Construïm sanitat (Darrer programa de Catalunya segle XXI)

El nou programa d'ETV Llobregat i El Punt Avui TV 
Emès el diumenge 22 d'abril de 2018
 
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López, Adrià Reyes

Convidats:  

Marina Geli llicenciada en medicina i especialista en malalties infeccioses, Sida, prevenció comunitària i disminució psíquica. Va ser responsable mèdica del Centre Joan Riu-Consorci Sant Gregori, l’Associació Pro Persones amb Disminució, l’Associació Comunitària Antisida de Girona i la Federació Catalana de ONG-Sida.

És membre del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG) i de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques. Va ser la consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya durant els anys 2003 al 2010.  

Coordinadora estratègica del Centre d'Estudis Sanitaris i Socials. Universitat de Vic

Èric Delgado: politòleg

Ferran Ribas: politòleg

diumenge, 22 d’abril de 2018

Presos, repressió, fer República... (Reflexions de cap de setmana)



Reflexions de cap de setmana...

Resten 31 dies per investir President i formar govern. En cas contrari, aniríem a noves eleccions. Malgrat que és més que probable que el bloc independentista tornés a guanyar-les, la realitat és que no convenen i que ningú les vol, excepte, és clar, els nacionalistes espanyols.

Què pot passar d’aquí al 22 de maig?

Primer pas. Entenc que l’estratègia del president Puigdemont passa per tibar la corda al màxim. Això significa aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. A l’estil del pas al costat de Mas, segurament serà aquella persona que no entra, ara per ara, en cap de les travesses que tothom fa. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern en què s’intentarà que tingui cabuda algú proper al món sobiranista no-independentista. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

Tercer pas. Els presos i la lluita antirepressiva. La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. Ni l’ANC, ni Òmnium (o potser sí...), ni els partits independentistes poden liderar la lluita antirepressiva. Caldria crear una nova organització, a l’estil (per a "vells" independentistes) dels CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) dels anys 70 i 80 del segle passat –amb mètodes, estratègia, mitjans i eines del segle XXI- que tingués com a únic objectiu l’alliberament dels presos polítics (i tot el que s’hi relaciona) i la lluita contra la repressió. Evidentment caldrà una coordinació amb la resta del moviment independentista.

Quart pas. Una organització que assumeix la lluita antirepressiva n'allibera la resta, que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí. 

Tres potes: partits polítics, institucions i societat civil. Hem de tenir molt clar que només serem República si les tres potes actuem coordinadament i sense fissures. Fins ara, la pota dèbil, la que no ha respost com calia, pels motius que sigui, ha estat la dels partits polítics. Cal, doncs, aprendre dels errors i esmenar-los.

Cinquè pas. A curt termini la mirada política ha d’estar posada en les municipals i les europees del 2019. Un únic objectiu: l’independentisme ha de guanyar les eleccions a la gran majoria de municipis catalans, sobretot a les grans ciutats. Com? Digueu-me pesat, però només serà possible amb candidatures unitàries. Operació Graupera o similars i, evidentment, candidatura unitària a les europees.

I hem de ser conscients que tot plegat es mourà en un context repressiu, judicial, polític i policial; amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació; amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un Estat de dret, d’un estat europeu del segle XXI.

Una reflexió final... Els que ja tenim uns anys, els que portem unes quantes dècades en aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, crec que hem après moltes coses. Alguna d’elles la veig reflectida en aquestes frases, també de reflexió, que algun dia van fer gent d'una certa rellevància en el seu camp d'acció. A mi m'ajuden...

Margaret Thatcher va dir “És possible que hagis de lluitar la mateixa batalla més d’una vegada per tal de guanyar-la.”

Si no us agrada la Thatcher (massa conservadora, potser?) penseu en aquesta del Che Guevara. “L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Per als que (com jo mateix...) teniu pressa, molta pressa... “Camino lent, però mai camino enrere”. Aquesta és d’Abraham Lincoln.

I, per si creieu en l’existència de poders divins (qui sap?), us deixo amb una del gran pensador i literat alemany Johann Wolfgang Von Goethe: “Quan tens totes les forces en contra, cal perseverar. Mai doblegar-se. Si et mostres fort, atraus l’auxili dels déus.”

Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo i espero que us pugui servir també per reflexionar. Si ja heu plegat veles abans d’acabar... cap problema, només us heu perdut unes reflexions de cap de setmana.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Construïm sanitat (DAVANTAL de Catalunya segle XXI)



Tots els ciutadans de Catalunya tenen dret a una salut física, emocional i mental plena. L’Estat ha de posar tots els mitjans necessaris per assegurar la salut integral dels seus ciutadans, des de la formació preventiva basada en l’alimentació i en l’activitat física fins a l’accés als serveis de sanitat per curar les malalties i accidents. L’Estat ha de garantir que, en cap cas, el cost de la sanitat sigui un element discriminatori i, per tant, que tothom tingui accés als serveis de salut que necessiti en cada moment.

El model sanitari català és un model d’excel·lència. Es va concretar el 1990 amb la creació del Servei Català de Salut i va consolidar un sistema sanitari mixt, propi del país, amb l'extensió del model a totes les línies de productes sanitaris i sociosanitaris. El CatSalut funciona com una asseguradora pública que garanteix la prestació dels serveis sanitaris a la ciutadania i contracta aquests serveis a diferents entitats proveïdores a càrrec del finançament públic. Compta amb més de 400 centres d'atenció primària i 68 hospitals d'utilització pública, independentment de la seva titularitat.

Les noves necessitats de la població, molt diferents de les de fa trenta anys, obliguen a definir unes línies de modernització i progrés del sistema que permetin dotar-lo de major eficiència i agilitat. Cal, doncs, una evolució del sistema sanitari per tal d’afrontar, amb èxit, els reptes que ens planteja el segle XXI.

La Catalunya del futur exigirà disposar d’un sistema de salut millorat i sostenible, que tracti les malalties dels pacients, però, alhora, respongui a les necessitats de salut de la població. Quin són els punts forts del model actual? Quins en són els punts dèbils? Quins els reptes a superar? 

Avui, a Catalunya segle XXI, parlem de construir sanitat.