dilluns, 1 de març de 2021

"Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo..." Cançons d'Ariadna (Tot passejant amb Salvador Espriu. 6)

 

Nois: I per què s’hi va quedar, Espriu, a Catalunya?

Salom: Va romandre per emplenar estèticament una obsessió d’arrel política: salvar els mots. 

Des del primer dia va reaccionar contra la persecució de la llengua catalana. Una reacció que no va ser sentimental, sinó intel·lectual i ètica: 

No hi ha cap llengua que delinqueixi. Una llengua no pot delinquir, una llengua està per sobre del bé i del mal.

 

Homenatge a Pompeu Fabra

(Cançons d’Ariadna)

 

A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre de tots.

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

 

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

 

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.

 

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

 

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

 

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

 

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

 

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

 

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

 

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

 

divendres, 26 de febrer de 2021

Manifestacions llibertat Pablo Hasél. Què passa amb els Mossos? I ara... què? Pactes postelectorals

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 25 de febrer de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar/Garraf/Penedès

Convidats

Jordi Domingo,  advocat

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Albert Donaire, activista

Davantal

Dues frases per a la història. Les dues de Pedro Sánchez, president del Govern espanyol.

La primera: “Catalunya necesita un gobierno distinto, progresista, liderado por el PSC y los comunes. Eso creo que es lo que ha demandado y pide la sociedad catalana...”

La segona: “El 51% es falso, porqué no era un plebiscito”.

En els darrers dies hem viscut les manifestacions en protesta per l’empresonament de Pablo Hasél. Un esclat d’indignació, sobretot juvenil, que es poden valorar des de diferents perspectives... i totes conviden a la reflexió.

Dos titulars de premsa molt diferents: Un.. “Esclat de ràbia i impotència arreu de la nació per l’empresonament de Hasél” L’altre...”Asaltos a oficines bancàries i contenidores ardiendo. La violencia se enquista en Cataluña: los colegas de Hasél desatan la sexta noche de disturbios “ Blanc o negre...

Revolució dels somriures o la pancarta “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. Blanc o negre...

Violència o pacifisme... Blanc o negre... 

Sovint oblidem que la vida està farcida de totes les tonalitats de grisos.

Des de fa temps, hi ha força interès a modificar el llenguatge i a través d’ell el discurs i les actuacions. Un gir que intenta aigualir el gran projecte català dels darrers decennis... i que no és altre que la independència.

Recordem com es va començar a introduir la frase “Això va de democràcia”. La substitució, poc a poc, de la paraula independència per la de “República Catalana” i aquesta mateixa reduïda a la de “República”. En els discursos, en els articles, a les tertúlies apareixen una i altra vegada els sintagmes “crisi democràtica”, “crisi d’Estat”, “acabar amb el règim del 78” i un llarg etcètera. Campanyes centrades contra la monarquia espanyola o únicament contra la repressió.

Avui mateix he sentit Dolors Bassa dient: “Ara ens cal un govern del 3 d’octubre per reconstruir el país i contra la repressió.”

Tornem al futur govern de la Generalitat: 

“Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país.”

No ho dic jo. Ho diu Julià de Jódar, escriptor i exdiputat al Parlament per la CUP.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase d’avui, del músic i cantant Bruce Springsteen:

“Quan arriba la nit, continuem sense tenir respostes... però si obres el cor i reflexiones i vius i estimes amb honestedat, les preguntes que et fas comencen a ser més profundes, a ser millors... Així que avances, continua fent-te millors preguntes, vacil·lant, posant un peu davant de l'altre, obrint-te pas en l'obscuritat. Perquè així es tornarà a fer de dia i la llum vencerà la foscor. Bon viatge... caminant...”

Marxem un dia més, un programa més, amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

 

dimecres, 24 de febrer de 2021

"D'un vell color de plata / jo voldria que fossin / els meus versos... Mr. Dheat (Tot passejant amb Salvador Espriu. 5)

 

Salom: Heu parlat de la mort...Sabeu que Salvador Espriu va posar el títol de Mr. Dheat a un dels seus poemaris... Això sí que sabeu què significa, oi?

Nois: Senyor Mort!! 

Versos enllà del camí

(Mr. Dheat)

 

D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.

 

Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

 

Trist i lliure, camino,
davant la mort que mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

 

Nois: Una altra cosa... Salom... La meva àvia sempre diu que després de la guerra els poetes i els escriptors van marxar de Catalunya.... Espriu s’hi va quedar, oi?

Salom: Espriu no va escollir l’exili, com havien fet altres intel·lectuals.... Potser inconscientment, perquè les circumstàncies l’hi van portar, però es va quedar al país.

Assaig de càntic en el temple

 (El Minotaure i Teseu)  

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

dimarts, 23 de febrer de 2021

Pablo Hasél: Manifestacions, violència.... independència!

 

Ja portem uns quants dies de protestes al carrer a causa de l’empresonament de Pablo Hasél. Durant aquests dies he vist i he llegit una gran quantitat de comentaris i opinions. La xarxa també en va plena. Hi ha una mica de tot, però les opinions semblen moure’s en dues direccions força oposades. El blanc i el negre.

La primera, més habitual a les xarxes, és que, tot i defensar la llibertat d’expressió i de manifestació, no es pot tolerar aquesta violència que es tradueix en crema de contenidors, saqueig de tendes i entitats bancàries, destrossa de cristalls, llançament de pedres i ampolles i desordres violents.

L’altra visió, més argumentada potser, és la que ens diu que cal entendre l’explosió, de vegades violenta, dels joves perquè són una generació que té un futur molt precari, que s’enfronta amb un índex molt alt d’atur juvenil, que se sent abandonada pels polítics i les institucions, criminalitzada, etc. Que els desordres sempre parteixen de les càrregues i de les actuacions i de la violència policial.

Aquestes dues visions serien el blanc i el negre de la situació... La vida en general, però, està farcida de totes les tonalitats possibles de grisos.

Tots hem vist una pancarta on podíem llegir: “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. I qui els pot dir que no tenen raó... però el missatge de la pancarta podria indicar un camí que, personalment, no comparteixo. Un missatge amb el qual molta gent potser no s’identifica, però sí que creu que entén i que no gosa contradir.

La gran diferència generacional m’impedeix que em pugui posar plenament en la pell dels joves. Fent esforços només ho puc intentar, per tant, sempre restaré lluny dels impulsos que els mouen a fer segons què. Sí que puc entendre perfectament la indignació per tot el que està passant en aquest país des de fa molt de temps. També puc entendre algunes de les reaccions davant la violència policial. Tot i així sempre se’m fa difícil acceptar com en la lluita per la llibertat –per les llibertats- com per respondre a la violència de l’Estat, a la violència dels cossos policials, es fa servir, també, la violència.

Grisos i més grisos.... Més enllà del blanc i negre d’aquests darrers dies, em preocupa la tendència política que hi ha, també, en el rerefons d’aquesta explosió d’indignació juvenil.

Aquests dies he llegit un article molt interessant d’Ot Bou, publicat a Vilaweb amb el títol “Energia espanyola”. Em sembla molt encertada aquesta frase: “No duen mai enlloc, les barricades, ni hi han de dur. Evidencien que hi ha conflicte i això sempre és millor que la son i la resignació. Ara, la qüestió és quin conflicte i com el canalitzen les institucions. I els partits i entitats estan fent servir el cas de Hasel per reforçar la idea de la crisi democràtica, de la crisi d’estat, i aigualir encara més la urgència de la crisi nacional.”

Ja fa temps que va començar aquest gir per difuminar la gran lluita catalana dels darrers decennis. Recordem la frase “Això va de democràcia”... Recordem les campanyes, dedicant-hi la força de mig país, centrades contra la monarquia espanyola, les alegries del tercer grau per als presos polítics, les esperances posades en l’indult o en la mesa de diàleg o, ara mateix, i com ja hem dit abans, fer servir el cas d’empresonament flagrant de Pablo Hasél per deixar de sentir cada vegada més la paraula independència, substituïda en el millor dels casos per la paraula “República” i  en d’altres per les de “llibertat d’expressió” o “solidaritat”.

Sembla que oblidem quina és l’única manera d’aconseguir ser una República, d’aprofundir en les llibertats, en els drets humans més elementals, en la democràcia, en la justícia social, en la solidaritat de tot tipus... Sembla que oblidem que l’única manera viable d’assolir-ho és la independència.

Us deixo amb el final de l’article d‘Ot Bou:

Un dels mèrits del procés va ser que els independentistes vam entendre que hi havia problemes estrictament espanyols –com ara la monarquia, el protagonisme de l’extrema dreta espanyola i les lleis espanyoles sobre la llibertat d’expressió–, que només tenia sentit furgar-los si ens feien avançar nacionalment. Els anys vinents, en canvi, el camí serà l’invers, i ens endinsarem a poc a poc en una jungla de problemes espanyolíssims que s’agreujaran o es resoldran amb indiferència total cap a les nostres ganes de dedicar-nos-hi.

Són mecanismes assenyats de distracció estratègica. És la part més retorçada de la pacificació: la pèrdua de temps. El problema no és que l’independentisme defensi la llibertat d’expressió, sigui demòcrata, vulgui la república, combati l’extrema dreta i denunciï la corrupció. El problema és que hi redirigeixi l’energia com si la solució es pogués desvincular del conflicte nacional. El problema és que l’independentisme quedi absorbit per la dinàmica absurda de la reacció, per no ser un moviment d’afirmació sinó d’evacuació.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Només hi ha un camí: Govern de Concentració Nacional (Resum)


En aquest blog, he compartit més d'una vegada articles escrits per l'amic i company Joan Guarch. Avui mateix, en Joan ha publicat al seu blog Xarxa Llam un post que ha titulat "Grups Proposa. Govern de Concentració Nacional"

Em permeto la llibertat de publicar-ne aquí un resum de l'article, que considero molt interessant i de rabiosa actualitat. Si voleu llegir l'article original, molt més complet, cliqueu aquí.

Ara toca Govern de Concentració Nacional per a la independència.

Tot i l’elevada abstenció, els partits independentistes han aconseguit 74 diputats, més que mai, un altre cop majoria absoluta del Parlament, i per primer cop s’ha aconseguit passar del 50% dels vots.

Des del 2012, ja sigui en les eleccions al Parlament, ja sigui en la Consulta del 9-N, ja sigui en el referèndum de l’1 d’octubre, el percentatge de vots favorables a la independència o bé s’ha mantingut o bé ha augmentat, entre el 47,2% i el 51,15% i el nombre d’escons aconseguits pels partits independentistes ha superat sempre la majoria absoluta, entre 70 i 74 diputats. no ha baixat mai de 70.

En les darreres eleccions 624.769 vots independentistes s’han quedat a casa. Ara bé, l’unionisme ha arribat a perdre gairebé un milió de vots, concretament 912.793.

Les dues “estratègies” majoritàries dins de l’independentisme són la “reformista” (eixamplar la base, la via àmplia) que ´te com a principals representants ERC i PDECAT; i la “rupturista” (la via unilateral) que estaria representada per JxCat i la CUP. El 14-F els “reformistes” van obtenir el 24,02% dels vots i els “rupturistes” el 26,71%.

Les forces independentistes no estan ubicades clarament en l’espai dreta-esquerra. No és aquest eix el que ha de determinar l’estratègia a l’hora de formar govern, sinó el COM és fa l’anàlisi de l’actual situació i context polític.

En un cantó de la balança està el que volem nosaltres, els independentistes:

Volem un República catalana independent. Volem gestionar la totalitat dels recursos que generem. Volem resoldre el conflicte democràticament.

A l’altra cantó de la balança, hi ha el que vol perpetuar l’Estat Espanyol:

Vol continuar sent un estat colonial que és el que exprimeix i treu tot el que pot d’una nació o territori colonitzat. Volen resoldre el conflicte amb la repressió política, policial i judicial. Volen continuar enganyant-nos amb falses promeses com la d’abolir la llei mordassa o creant taules de diàleg i negociació. Volen continuar tergiversant la història. Volen capgirar els conceptes titllant-nos d’allò que mai hem sigut (xenòfobs, supremacistes, nazis...).

La negociació només arribarà quan l’Estat espanyol no li quedi més remei que acceptar-la i puguem parlar al mateix nivell, com a dos subjectes polítics.

És imprescindible considerar tots els àmbits on està plantejada la lluita i hem de saber quines forces tenen el mateix objectiu que nosaltres, no ens podem equivocar i tenir, dins les nostres files, quintacolumnistes que treballin pel bé de l’adversari: el front internacional; el front jurídic; el paper dels parlamentaris a Madrid; el paper que ha de jugar la Generalitat autonòmica i els ajuntaments; com ser presents en entitats cabdals com la Cambra de Comerç, els rectorats de les universitats, les patronals o fins i tot a la directiva del F.C.Barcelona. També construir sobiranies republicanes dins la pròpia societat.

Només ho podrem fer a través d’una Estratègia Compartida, tant pels partits com per la societat civil a través de les seves principals organitzacions. La ciutadania ho té molt clar des de fa anys i així ha quedat demostrat en els resultats de què hem parlat al principi. Volem una Estratègia Compartida per tothom que, ara per ara, es concreta en

Un GOVERN DE CONCENTRACIÓ NACIONAL amb els partits independentistes que han tret diputats a les eleccions.

La lluita no passa ara per fer polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, perquè l’Estat espanyol té molt clara quina és la seva lluita: continuar tenint el poder de fer el que vulguin a Catalunya. Cal que els partits independentistes s’asseguin i arribin a un acord de mínims que permeti aquest Govern de Concentració Nacional.

Si no ho aconsegueixen o si cal anar a noves eleccions. No hi haurà una segona oportunitat per a vostès.

Joan Guarch

Grups Ciutadans Proposa

divendres, 19 de febrer de 2021

"Salut! La vida amb elles" amb Magda Gregori. Posteleccions... I ara què?

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 18 de febrer de 2021 per ETV Llobregat

Convidats:

Magda Gregori,  periodista i politòloga. Autora del llibre “Salut! La vida amb elles”

Lourdes Escardívol, mestrsa de secundària

Joan Puig, editor larepublica.cat 

Ja ha passat el 14-F... Els resultats finals d’aquestes eleccions autonòmiques forçades, una vegada més, per l’Estat espanyol, celebrades enmig de la pandèmia provocada per la COVID-19 i després de tres anys de dura repressió, ens deixen amb uns resultats molt bons per a l’independentisme, però amb una situació política molt similar a la del 2017.

Continuen havent-hi dos blocs ben marcats: el bloc independentista i el bloc unionista (monàrquic, constitucionalista, espanyolista... com el vulgueu anomenar). El bloc independentista, com ja és habitual, dividit... però no entre dretes i esquerres com alguns ens volen fer creure, sinó entre reformistes i rupturistes (Partal dixit). 

El bloc independentista supera l’unionista en tots els sentits. Per escons, 74 contra 61 i també en vots, 1.448.901 contra 1.360.722. I, molt important, el bloc independentista, amb un 51,14% dels vots, supera per primera vegada en unes eleccions al Parlament el 50% dels vots emesos.

La creu de la moneda són els 630.000 vots independentistes que es van quedar a casa. Desànim? Desencís? Càstig als partits polítics? Manca de projecte independentista? Cansament? Farien bé els partits independentistes de reflexionar-hi profundament.

Ha arribat el moment dels pactes per formar govern. La lògica independentista ens diria que ERC, JxCat i la CUP estan obligats a entendre’s. No hauria de ser tan complicat d’asseure’s en una taula i no aixecar-se’n fins arribar a un acord. Les tres parts, si no ens enreden, tenen com a objectiu la independència i també ens diuen que el país és el més important. Doncs, potser per una vegada deixaran de banda ideologies i interessos partidistes i arribaran a un acord, si cal renunciant cadascú al que calgui, perquè el país necessita un govern independentista.

Ara bé... les pressions perquè això no passi s’han disparat contundentment. ERC parla de la “via àmplia” en relació a incorporar els Comuns al govern. Els Comuns diuen que cal aprofitar el parlament més d’esquerres de la història. Rufián, Tardà, Anna Gabriel, Xavi Domènech, Quim Arrufat, Jaume Roures demanen als quatre vents un govern d’ERC amb Comuns i la CUP.

Hem de tenir en compte que aquest govern només seria possible amb el suport o l’abstenció de Junts o del PSC.

Dolors Sabater, la cap de llista de la CUP va fer una proposta que no excloïa ningú: Un gran consens de país amb uns requisits mínims: Autodeterminació, amnistia, fi de la repressió, rescat social i econòmic, frenar el canvi climàtic i cordó sanitari amb l’extrema dreta al Parlament.

Si ERC, JxCat i la CUP no es poden posar d’acord amb aquests punts mínims...pleguem veles i tanquem la paradeta...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de la Magda Gregori, extreta del pròleg del llibre “Salut! La vida amb elles”

“Mai no pots fer plans, la vida sempre te’ls canvia”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

El Vull una resposta tornarà la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina! 

dijous, 18 de febrer de 2021

"Et perds, germà difícil /de la rosa i el foc..." Les hores (Tot passejant amb Salvador Espriu. 4)

 

Nois: Salom... ens has dit que vas morir un 18 de juliol de 1936... com s’entén..?

 

Salom: Si llegiu el seu poemari Les hores ho entendreu. Tres van ser els fets que més van impactar en el nostre poeta: la mort del seu amic, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel; la mort de la seva mare i l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 18 de juliol de 1936 que va significar la meva pròpia mort. El poemari, dividit en tres parts, està dedicat a aquests tres fets decisius en la vida d’Espriu.

 

Les hores (I) Sagitari

Ahir passà, vetlla estremida, i torna
avui l’arquer tot nu,
amb l’arc i l’alba.

 

Que fredament t’allunyo
per la terra d’enlloc, on pots només seguir-te
la teva solitud sense paraules!
Fum o dolor? El meu agut somriure
traspassa l’altivesa del teu càntic.

 

Et perds, germà difícil
de la rosa i el foc, per la secreta
llei del camí que uneix l’arrel amb l’ala.
Ja el cor i els ulls no saben
qui fores tu.

 

Les hores (III) Omnis Fortasse Moriar  

El vespre és ple de sang, i no sé quin combat
magnifica el llarg plany del ponent, rere els cims.
Del fons d’uns ulls de cec he vist com surt el gos
maligne de la nit i corre pels camins
amplíssims de la por, lladrant la meva mort.
Oh, l’ocell que no canta, el bosc silenciós,
adormit príncep, vent! Ara cauré tot sol
i no seré més nom, ni record, ni dolor.
Escolto com se’n van aquelles clares veus
de la fulla i de l’aigua, estima l’últim cor,
a poc a poc em sento agermanat al fang.