dimarts, 24 de novembre de 2020

"Tossudament sóc" Un poema d'aniversari

Com és el meu aniversari, em ve de gust autodedicar-me aquest poema de Quim Ponsa titulat "Present d'indicatiu".

Aparentment, pot semblar només un joc de paraules, o més aviat de temps verbals, però és ple de contingut. Només cal aplicar-hi reflexió...

Sóc.

Vaja, crec que sóc,

de fet ahir pensava que era,

i aquest matí en llevar-me, era.

Ara, de fet, cada minut que passa,

penso que no sóc tant, ni sóc tan poc,

però, què carai!, en el fons sé que sóc,

encara que molts no vulguin que sigui,

i intentin que deixi de ser el que sóc.

Però jo, tossudament sóc.

 

L'únic problema és que, malgrat ser,

no sé què sóc.


diumenge, 22 de novembre de 2020

On són Independentistes d'Esquerra? M'explico...

 

El mes de gener d’enguany em van proposar de treballar per un nou projecte que vam decidir anomenar-lo Independentistes d’EsquerrA.

Avui, he vist uns quants twits (alguns són a la imatge de més amunt) i he decidit no fer cas al que em vaig proposar fa un parell de mesos i que era no escriure res personal sobre l’enfonsament –volgut i provocat- d’aquell projecte. De fet, molt del que llegireu tot seguit ja ho vam manifestar en un comunicat oficial el 24 d’agost.

Quan alguns vam decidir participar en el projecte Independentistes d’EsquerrA ho vam fer impulsats per les idees que es recollien el manifest fundacional. Volíem col·laborar activament en la consecució de la República Catalana.  Enteníem que l’objectiu d’Independentistes d’EsquerrA no era, ni havia de ser, de tipus electoral, ni de llistes de partits, sinó que -com va començar a recollir la proposta de ponència política- era treballar per aconseguir crear un Bloc d’unitat republicana, ampli i transversal, aglutinador de l’independentisme per aconseguir el nostre alliberament nacional.

I no només això, volíem fer les coses de manera molt diferent, amb radicalitat democràtica, de baix a dalt, amb una nova manera de fer política (no amb “quotes” ni pactes a “les cúpules”, com és propi de la “vella política”.

A mesura que avançàvem amb el temps vam començar a adonar-nos que la intenció d’alguns –potser els més mediàtics- impulsors del projecte tenien unes intencions molt diferents.

La primera confirmació del que ja sospitàvem va arribar quan alguns d’aquests membres van ser escollits per formar part de l’Executiva Nacional del partit Junts per Catalunya: Josep Andreu, Maria Àngels Cabasés i Irene Negre. A partir d’aquí, ens v a arribar la notícia que alguns Fundadors, entre els quals hi havia els que formaven part de l’Executiva Nacional de Junts per Catalunya,  havien creat l’associació “Independentistes d’EsquerrES” (de la qual ells mateixos es van nomenar la Junta Directiva).  Se’ns va dir que només era una associació instrumental per avançar tràmits i que restaria inactiva fins que l’Assemblea aprovés els Estatus definitius i elegís la Junta Directiva.

Després d’unes quantes reunions de la Comissió Organitzadora de l’Assemblea Fundacional –algunes d’elles força agres i tenses- uns quants dels seus membres (els qui conformaven la Junta Directiva de la dita associació), van abandonar-la i van comunicar que, prescindint de la resta de membres de la Comissió, organitzarien, com a Independentistes d’EsquerrES, l’Assemblea Fundacional.

De res van valer els esforços que vam fer per refer les relacions i la confiança entre tots els membres de la Comissió Organitzadora, fins i tot, els vam proposar una mediació independent. Davant del greu problema que s’havia originat i per evitar les divisions que sempre han portat a mal borràs els projectes de l’esquerra, i els dels independentistes. Vam decidir no formar part d’una d’aquestes divisions i ens vam retirar del projecte.

El temps, com acostuma a passar, ha desvetllat els veritables interessos de les persones que es van apropiar del projecte que representava Independentistes d’EsquerrA i que van convertir en l’engany que és Independentistes  d’EsquerrES: una utilització política per interessos personals, de promoció o manteniment de la pròpia i individual “carrera” política i per oferir una imatge (falsa) que l’esquerra independentista dóna suport i forma part del partit Junts per Catalunya.

Un dels twits es pregunta on són –on som- els Independentistes d’EsquerrA? A llocs, plataformes o projectes diferents, potser... però continuem treballant per la independència, la justícia social, els valors republicans i la República catalana. Continuem treballant per aquests objectius, amb realisme, esperança i amb la il•lusió que serem capaços de superar aquestes misèries humanes i construirem un país i un futur millor, continuant el projecte de conformar la unitat republicana, amb una entesa organitzativa que articuli i superi les actuals existents i projecti la seva acció unitària.

divendres, 20 de novembre de 2020

Torna el Major Trapero. Sondeig ICPS: el SÍ guanyaria el referèndum. Eleccions 14 de febrer













Vull una resposta. Novena temporada. 

Emès per ETV Llobregat el 19 de novembre de 2020

Convidats:

Albert Donaire,  activista. Candidat primàries per Demòcrates Girona

Natàlia Esteve, advocada

Gerard Sesè, periodista

Com va dir l’ara “emèrito” ja fa uns quants anys, “a nadie nunca se le obligó a hablar en castellano”. Aquesta setmana, al Congreso de los Diputados, hem tornat a presenciar, una vegada més, una nova  vexació a la llengua catalana... i a la gallega. Albert Botran i Néstor Rego han vist com se’ls ha retirat la paraula per no fer servir, com mana la llei, la llengua castellana.  

I el debat sobre la Llei d’educació ens ha portat tres grans paradoxes. La primera els  crits de “Libertad Libertad” en boca de representants tan amants de la democràcia com els del PP i de Vox. La segona, que només un partit català independentista ha votat a favor d’aquesta Llei. JxCat, PDeCat i la CUP s’hi ha abstingut, Els uns diuen que la Llei blinda la immersió lingüística i els altres que és molt ambigua i interpretable. La tercera i la més greu és que, en el fons, tot sembla d’una gran hipocresia política. Com ja s’ha denunciat moltes vegades, les lleis que afavoreixen la llengua catalana no es compleixen i que, en el cas de la immersió, el que es pot guanyar a primària es perd totalment a secundària. Tots coneixem instituts on la llengua vehicular és el castellà i tots en coneixem on bona part de l’ensenyament es fa en castellà. I no només a les àrees metropolitanes.

La llengua catalana, i amb ella la cultura d’aquest país, sofreix des de fa segles una llarga i forta repressió. La persecució “legal” s’origina a partir del moment que comencem a perdre les llibertats nacionals. Els anys, els segles, han anat passant, però els atacs lingüístics han continuat duent a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic.

La llengua catalana, però i de manera gairebé miraculosa, ha resistit aquesta persecució acarnissada que es va iniciar a finals del segle XVII als territoris del nord i que va continuar amb Felip V al segle XVIII, amb el jacobinisme il·lustrat i l’època liberal, i que va ser particularment brutal durant les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco que van assajar un autèntic intent de lingüicidi i de genocidi cultural contra la comunitat catalanoparlant. Les dècades finals del segle XX i els inicis del XXI són diferents pel que fa a mètode, però idèntiques en els objectius.

I així ens va...

L’actualitat política també ens ha portat la restitució en el seu càrrec del Major Trapero, el sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i el del Centre Investigacions Sociològiques.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del premi Nobel de literatura William Faulkner

“Podeu confiar plenament en les males persones... Mai no canvien.”

Des del Vull una resposta ens alegrem i ens indignem. Ens alegrem perquè Dani Gallardo està en llibertat provisional. Ens indignem perquè ha hagut de patir la presó provisional durant més d’un any.

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dilluns, 16 de novembre de 2020

Més puntualitzacions a "Jo sóc ANC. En defensa pròpia"











En Pep Fort i Padró és un dels Secretaris Nacionals que va presentar la dimissió després del polèmic plenari del diumenge 25 d'octubre. Tant ell com els altres secretaris que van presentar la dimissió han mantingut silenci al respecte dels motius que els van impulsar a fer-ho. 

Arran de l'article "Jo sóc ANC. En defensa pròpia" en Pep Fort ha fet un fil a twitter puntualitzant algunes coses. Crec que afegeix informació important que complementa el meu article i que, en nom de la transparència, caldria que arribés a tothom perquè pogués reflexionar-hi i poder opinar i decidir en conseqüència.

Em permeto publicar les puntualitzacions d'en Pep Fort en aquest blog:

Com a un dels dimissionaris, ja que se'ns anomena, una puntualització: Vam dimitir en principi 7+1, 3 érem del comitè permanent, no 4. Vam signar una PdR, 6 del CP+4 SN. La que es va fer enrere, els seus motius tindrà. Sobre el decàleg, puc signar quasi tot el que dius.

El que afirma @jm_clavero (Chema Clavero), no és cert. No era un pas intermig. Al ple del 25-O hi va haver (per a mí), un frau de llei. Es va portar a votació una PdR on es votà un decàleg inexistent. Sobre les votacions dels punts famosos, només dir que era un parany, 100%. Venint de qui ve...

Crec que s'ha posat el fre de mà. A alguns ja els va bé. Aquest decàleg no és el que deuria ser un catàleg d'accions de pressió, és un programa electoral, un programa de govern, una carta als reis, com dius. Potser no saben que el 14-F és una de les darreres oportunitats.

Per acabar, quan els partits polítics amb presència al @parlamentcat  et feliciten per el decàleg, potser no estàs exercint la pressió on cal o no has fet tant bé les coses. Quan necessites justificar i explicar tant, potser no vas bé. Reflexioneu-hi. Salut, sort i encerts!

diumenge, 15 de novembre de 2020

Jo sóc ANC. "En defensa pròpia"













(En anar a posar el títol, m'he atrevit a manllevar-lo del nostre gran poeta  i Jacint Verdaguer) 

Intoxicació, manipulació, tret de context... (Diversos)

....el senyor @JaumeMarfany que te bastant perque callar, ja que si recordo va ser apartat durant un temps després de que no quadressin els números a la primera assemblea de l'ANC (Carles Santacruz)

El que va fer ahir en @JaumeMarfany  és digne d'un bon espanyol (Lluís Gibert)

Al costat d’altres “perles” aquestes encapçalen el rànquing d”d’arguments” arran del darrer programa de Vull una resposta. Ja sóc ben conscient que twitter és  com les pistoles, les carrega el diable, i que no n’hauria de fer ni cas, però em sento obligat a escriure quatre ratlles sobre el tema.

“Jo sóc ANC”... Molt poca gent, si n’hi ha, és “tan ANC” com ho pugui ser jo. Des del gener de 2010 vaig participar en la creació del que més tard seria l’Assemblea. En aquells moments érem 200 persones que treballàvem i intercanviàvem documents per fer realitat el que crèiem que el país necessitava: un moviment independentista, plural, transversal, independent dels partits, que tingués com a únic objectiu la independència.

Vaig formar part del Secretariat Nacional fins al 2015 en què vaig haver de cessar per motius estatutaris. Em vaig responsabilitzar de la comunicació interna i veig ser vicepresident de l’ANC del 2013 al 2015. En el darrer any de mandat vaig iniciar els contactes amb l’Assemblea de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, relacions que s’han anat ampliant després.

El meu pas pel Secretariat Nacional va tenir, segur, errors i encerts. Ara bé, sempre vaig treballar amb intensitat (bona feina!) i amb esperit de servei. Del 2011 al 2015 ni vaig ser apartat, ni vaig tenir la més mínima amonestació. El meu comportament sempre va ser disciplinat, digne i honrat. (Pren nota, Carles Santacruz).

Vaig començar a escriure en aquest blog el 2014. És un blog modest on hi podreu trobar més de 1.500 entrades i que ha tingut en aquests temps més de mig milió de visites. Hi trobareu de tot, però sobretot articles sobre independència i molts sobre l’Assemblea. Si tinguéssiu les ganes i la paciència (que no la tindreu) de mirar-ne uns quants podríeu adonar-vos que “jo sóc ANC”, crític si ho voleu, amb idees que potser no compartiu o que són l’antítesi de les vostres, però sempre amb la intenció de fer (segons el meu criteri) el millor per l’Assemblea. Abans, ara i espero que demà, “Jo sóc ANC”.

Dit això, anem al Vull una resposta. Jo no sóc periodista. Ho he dit moltes vegades, només sóc un activista cultural, lingüístic i independentista. Vull una resposta neix l’octubre de 2012, poc després de la gran manifestació de l’ANC i neix amb la idea principal de difondre el missatge de l’Assemblea i contribuir a l’avenç de l’independentisme. És un programa que, si ha estat acusat d’alguna cosa, és de no ser objectiu... I és que no n’és, d’objectiu. És un programa 200% independentista i el seu missatge és únic i clar: treballem per la independència.

Podeu repassar qualsevol dels seu 325 programes emesos fins ara. Hi trobareu centenars de convidats i centenars de tertulians que ens han anat acompanyant al llarg d’aquests vuit anys. Hi ha passat Carme Forcadell i Jordi Sánchez; els polítics del procés; quantitat de membres del Secretariat Nacional; independentistes de base d’un i altre signe. Hem fet tanta difusió com hem pogut de les diferents accions i projectes de l’Assemblea. Ha estat i és un programa molt transversal dins del món de l’independentisme. Un programa que sempre ha dit les coses tal com són. Clar i català.

El Vull una resposta ha agafat un vol inesperat aquestes dues darreres setmanes. Més aviat la darrera setmana. Les “acusacions” ens plouen (em plouen, com a director i presentador del programa) de tots els cantons.

Què vam fer des del Vull una resposta? El 5 de novembre vam tenir una conversa amb en David Fernández, vicepresident de l’Assemblea. Li vam preguntar sobre l’aprovació del document de 15 punts que expressava la posició de l’ANC davant les eleccions. També li vam preguntar sobre les dimissions que s’havien produït recentment i, finalment, li vam mostrar els resultats d’una de les votacions polèmiques perquè els 4 punts que s’havien refusat eren calcats al que es deia en el full de ruta de l’ANC. Les seves respostes les podeu veure aquí.

En el següent programa, 12 de novembre, a causa de l’enrenou que hi havia en algunes assemblees de base, vam decidir convidar representants d’algunes d’aquestes assemblees. Els vam fer les mateixes preguntes que al vicepresident i ells van donar les seves opinions. El programa el teniu aquí.

A partir d’aquí el diable es va disposar a carregar twitter i tot s’ha disparat. Fixeu-vos que els “arguments” més emprats pels twitaires són, més o menys, els mateixos que alguns polítics o personalitats mediàtiques fan servir quan se’ls ha enganxat infraganti en algun tema: “la informació està treta de context” “això és només intoxicació” “el mitjà o el periodista ha manipulat el tema”... A més, també cal intentar desprestigiar el mitjà o el missatger amb mentides o insults camuflats com el de dir-li “bon espanyol” a una persona que treballa per la independència des de fa més de 50 anys.

L’Assemblea va collonudament bé i jo només sóc un espanyol intoxicador i manipulador que, segons en Santacruz, va ser apartat de l'Assenblea per irregularitats econòmiques? Si voleu quedar-vos amb aquesta visió deformada de la realitat sou ben lliures de fer-ho.

Si no s'ho voleu creure, aquí teniu alguns interrogants per a la reflexió...

Per què no expliquem fil per randa què va passar en el plenari del SN del diumenge 25 d’octubre?

Perquè es van produir 7 dimissions, entre elles 4 membres del Comitè Permanent? NI el Secretariat ni els propis dimissionaris ens ho han aclarit.

Per què una dels dimissionaris fa marxa enrere i ara se la vol nomenar coordinadora d’una comissió?

Per què persones tan respectables com Chema Clavero primer fa un twit en què es mostra escandalitzat pel resultat de les votacions i després de parlar amb "algú o alguns" el retira i diu que la informació estava "fora de context"?

Per què es vota en contra de la proposta del Barcelonès que inclou els 4 punts polèmics?

No era suficient el que recull el Full de ruta com a posició de partida de l’Assemblea i, en tot cas, fomentar el debat entre les bases de com dur-lo a terme?

¿És cert que hi ha alguns secretaris nacionals escollits pel territori que fan cas omís del que es decideix en les assemblees comarcals i territorials i voten d’una altra manera?

¿És cert que moltes assemblees de base es queixen de manca d’informació, poca transparència i que no se les consulta i que no es fa cas de les seves peticions?

L’Assemblea ha decidit no pressionar els partits i ha optat, diuen, per informar l’electorat. És aquest el paper que ha de fer l’ANC de cara a unes eleccions força transcendentals?

El decàleg segurament estarà molt bé. No en tinc cap dubte. Ara bé, no deixa de ser la carta als Reis que potser fins tot alguns partits no tindran inconvenient a recollir. (i si no el recullen, què farà l’ANC?) Un decàleg que diu què haurien de fer els altres, però que en cap cas ens diu que farà l’Assemblea per tornar a tenir la força suficient per pressionar i conduir els partits. La carta al reis, meravellosa, però que en cap cas ens diu el COM la fem realitat.

Hi ha més coses, segur, que la gent de base o alguns membres del Secretariat podrien anar afegint a la llista

Acabo aquest llarg escrit amb el que vaig dir al davantal del Vull una resposta de la polèmica: 

L’Assemblea continua sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular independentista. Seria, no només absurd, sinó temerari i inconscient voler prescindir-ne, deixar-la de banda o relegar-la a un segon terme en la lluita per assolir la independència i construir la República Catalana.

Més que mai necessitem l’Assemblea que sempre ha fet nosa a l’status quo. L’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en alguns moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC que sempre ha fet nosa. 

Jo sóc ANC.

divendres, 13 de novembre de 2020

Donem la veu a les assemblees de base de l'ANC

Vull una resposta, 9a temporada, emès per ETV Llobregat el 12 de novembre de 2020

Convidats:

Maria Mas,  coordinadora AT Alt Urgell

Adriano Raddi, coordinador AT Barceloneta

Joan Vila, coordinador assemblea exterior de Noruega

Davantal

Crec que ningú posarà en dubte que l’Assemblea Nacional Catalana és l’organització política més important del país. Al voltant de 43.000 associats i una altra xifra similar de simpatitzants. La seva xarxa de territorials, prop de 600, fa que arribi gairebé a tot el país. A més, compta també amb prop de 50 sectorials, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals que omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República. I 40 assemblees exteriors. presents arreu del món col•laboren a ampliar-ne el ressò internacional.

Des del  2012 fins ara, els partits –determinats partits- han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. Els diferents Secretariats Nacionals, sobretot a partir del 2015, han tingut molts problemes per tirar endavant la seva feina. Sovint, s’han mostrat dividits, indecisos i amb massa dubtes, superats, de vegades, per l’excés de responsabilitat que han comportat i comporten els diversos moments polítics i, malauradament, per ingerències més que partidistes.

L’Assemblea continua sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular independentista. Seria, no només absurd, sinó temerari i inconscient voler prescindir-ne, deixar-la de banda o relegar-la a un segon terme en la lluita per assolir la independència i construir la República Catalana.

Més que mai necessitem l’Assemblea que sempre ha fet nosa. L’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en alguns moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC que sempre ha fet nosa.  

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi! Comencem!

Final

La frase de la setmana....de Baruch Spinoza, filòsof holandès del segle XVII

“Si no vols repetir el passat, estudia’l”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

divendres, 6 de novembre de 2020

Comunicat territorial de Gràcia (Barcelona)

 Demanda adreçada al Secretariat Nacional, acordada per l’assemblea de la territorial de Gràcia, el 22/10/2020

L’assemblea de la territorial de Gràcia, reunits el dijous 22 d’octubre de 2020, hem acordat escriure al Secretariat Nacional en referència al missatge que vam rebre els socis, el 14 d’octubre, anunciant un ple extraordinari del Secretariat Nacional aquest diumenge 25 d'octubre i animant-nos a debatre a les assemblees de base com hem d'encarar aquestes eleccions i quin és el rol que hem de prendre.

En aquest correu s'esmenta que "aquest procés extraordinari permetrà presentar diverses propostes de resolució, debatre-les i votar-les", i també que "seran les secretàries i secretaris nacionals qui podran presentar propostes, però t'animem a debatre-ho a la teva assemblea de base". Però no s'especifica com hem de desenvolupar aquest debat.

Quines són les propostes que hem de debatre? Les ATs podem fer arribar les nostres propostes al SN? Com ho hem de fer, a través dels secretaris/es de referència? Aquestes propostes, només es debatran i votaran al SN o també podrem participar-hi les ATs?

Es convida les ATs a debatre sobre el tema, sense propostes concretes i sense obrir un procés participatiu a tots els socis, bé sigui directament o a través de les assemblees de base. Un cop haguem fet el debat, què s'espera que hem de fer?

Ens sembla poc seriosa la manera en què s'ha abordat aquest tema i demanem al SN que obri un procés participatiu a tots els socis, a través de les assemblees de base, amb temps i forma correctes, i que acabi amb una consulta als socis sobre diferents opcions, i amb preguntes fàcils de respondre.

Un cop feta aquesta demanda, de la qual esperem alguna resposta del SN, us informem dels principals punts que van sortir al debat que vam fer a la nostra assemblea. No és una proposta concreta, consensuada i votada a l’assemblea, perquè no se’ns demanava això, sinó una relació d’idees que van anar sortint entre els socis presents:

• L’Assemblea no ha de fer posicionaments polítics. No podem dir a la gent a qui ha de votar i a qui no.

• Cal exigir claredat als partits respecte del posicionament i els passos cap a la independència, i assegurar-nos que ho compleixen.

• La clau és la unitat dels partits, que vagin junts, o separats però a l'una.

• La clau de l’Assemblea és la capacitat de seducció de tots els independentistes.

• També ens hem d’esforçar a aconseguir que els Comuns diguin (o vegin) que independents viurem millor.

• Cal seduir els ciutadans i els partits cap a la independència.

• Cal fer negociacions fermes i decidides amb els partits. Han de ser privades, no poden ser públiques.

• Els partits no cal que vagin junts, però sí que han de tenir una estratègia conjunta cap a la independència de la República Catalana.

• En aquest moment, l'estratègia conjunta ha de ser la de mirar cap al país i no la de perpetuar-se en els interessos de partit.

• La feina de L'ANC és treballar per aconseguir una estratègia conjunta de totes les forces independentistes.

• També hi ha un camp molt important per dedicar-hi esforços: el dels abstencionistes.

Vila de Gràcia, dijous 22 d’octubre de 2020