dissabte, 19 d’agost de 2017

Debat inaugural Congrés CATALUNYA I FUTUR (Crònica de Guillem Carreras)



El passat 3 de juliol, va tenir lloc el debat inaugural del Congrés CATALUNYA I FUTUR. Guillem Carreras, periodista, membre de l'equipo de redacció ENS de l'Associacionisme Cultural Català, n'ha fet una excel·lent i detallada crònica de les intervencions de tots els ponents.

Debat inaugural Congrés CATALUNYA I FUTUR

Una àgora per debatre els reptes que la societat catalana necessita afrontar sense dilacions. També una plataforma per superar els paradigmes ideològics obsolets dels el segles XIX i XX. Però sobretot, un fòrum transversal on ciutadania i cercles acadèmics puguin consensuar les línies estratègiques que s’han d’afrontar per garantir un futur pròsper i sostenible per les noves generacions. El Congrés Participatiu ‘Catalunya i Futur’ neix amb tanta prudència com gosadia. 

Malgrat que els seus impulsors són conscients que Catalunya representa tan sols una mil·lèsima part de la població mundial, no limiten l’ambició dels seus objectius. Si la societat catalana és capaç d’oferir propostes agosarades i trencadores, asseguren, pot esdevenir un exemple a tenir present. En l’actual escenari de profunda inestabilitat internacional, pràcticament tots els Estats comparteixen les mateixes problemàtiques globals: creixement demogràfic insostenible, profundes desigualtats socials, crisis migratòries, esgotament del mode energètic, intensificació de les desigualtats socials, reptes de la tecnologia, etcètera.

Catalunya té el deure nacional d’oferir una visió social pròpia per cadascuna d’aquestes problemàtiques. I quina millor manera de fer-ho que mitjançant un procés on la ciutadania esdevingui protagonista? Emmirallat en el Congrés de Cultura Catalana, del qual enguany es commemora el 40è aniversari de la seva celebració, ‘Catalunya i Futur’ planteja una mirada inversa. Si l’any 1977 es tractava d’equiparar Catalunya als estàndards dels països socialment més avançats d’Europa, el 2017 es pretén oferir una mirada més original i prepositiva, atractiv més enllà de les nostres fronteres.

En els discursos de presentació del debat inaugural, celebrat el 3 de juliol al Pati Manning de l’Auditori de Barcelona, Eudald Carbonell i Federico Mayor Zaragoza –president i vicepresident del Congrés, respectivament— van ressaltar la transversalitat intel·lectual i la projecció global de ‘Catalunya i Futur’ com dues de les seves principals virtuts. Les dues taules celebrades al IEC demostraren amb escreix aquesta voluntat. Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch Camarasa en la primera, i  Arcadi Oliveras, Josep Pinyol, MiquelPuig i Imma Tubella en la segona, s’esmerçaren a identificar reptes mundials del segle XXI i esbossar els nous paradigmes que s’hauran de construir. 

divendres, 18 d’agost de 2017

La por conrea por. Per la pau i la llibertat!


Un record emotiu per a les víctimes. Tota la solidaritat amb els seus familiars i amics.

Tot l'agraïment i tot el suport als mossos, a la Guàrdia Urbana, a tots els serveis d'emergència i a tots els que s'han bolcat en ajuda i suport de les víctimes de Barcelona.

Contra la por. Contra el terror. Contra l'odi.

Per la pau, la democràcia i la llibertat.

La por conrea por (Byron Janis. Músic)

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,
dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat! 

                                                                    Fragment de El primer bosc de Jordi Bilbeny

dissabte, 12 d’agost de 2017

La Catalunya que Catalunya vol (exigents.cat)


El passat mes de maig, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es va presentar la plataforma exigents.cat que té com a primer objectiu la celebració del I Congrés Participatiu Catalunya i Futur.

Exigents.cat és el primer think tank col·laboratiu, obert a tothom, que vol que entitats, organitzacions i persones a títol individual plantegin els reptes i les propostes sobre com ha de ser la Catalunya del futur.  Exigents.cat vol recuperar el debat, les idees, les propostes, amb l’objectiu de dibuixar entre tots com ha de ser el país del futur.

El primer objectiu que s’ha plantejat exigents.cat és el d’impulsar el primer Congrés Participatiu Catalunya i Futur, un procés obert, en línia i amb actes i accions presencials, amb el qual es comprometen, mitjançant totes les idees i propostes que es vagin recollint, a influir de manera decisiva en la construcció del futur del nostre país. Es vol influir en les associacions, institucions, organismes, ens internacionaIs... I de manera totalment oberta i transparent. 

Exigents.cat farà servir totes les idees i propostes que es vagin recollint de de cara a obrir camins, oferir visió, inspiració, perspectiva... Es vol fomentar el debat, però també es pretén que totes les propostes es concretin com més aviat millor. Per això, exigents.cat engega aquest I Congrés Participatiu Catalunya i Futur que, amb la col·laboració de tothom, ha de ser capaç de traslladar públicament “Quina Catalunya vol ser Catalunya”.

Exigents.cat parteix d’un treball previ, la ponència marc en la redacció de la qual han participat més de 80 persones provinents dels àmbits i espectres socials i polítics més diversos. Aquest document fa evident la transversalitat del manifest que es va fer públic en l’acte del mes de maig a l’IEC.  Des de llavors, exigents.cat ja ha aplegat mes de 600 adhesions al manifest del Congrés, provinents de personalitats rellevants en molts àmbits acadèmics i de persones militants en diferents causes a totes les comarques del país.

El I Congrés Participatiu Catalunya i Futur vol fer la funció que, fa 40 anys, va fer el Congrés de Cultura Catalana. És un procés que ja s’ha engegat, que durarà 12 mesos, que acabarà amb sis sessions sectorials a sis ciutats del país i una sessió de cloenda a Barcelona. Al cap d’un mes (maig 2018, 50 anys després del maig del 68 a Paris), tindrà lloc un Congrés Internacional que donarà projecció a la feina feta i servirà per llançar un missatge positiu des de Barcelona al món.

El 3 de juliol va tenir lloc el debat inaugural  a l’entorn de l’àrea primera de la ponència-marc: Catalunya al món i va constar d’una presentació inicial dels objectius del Congrés CATALUNYA I FUTUR i de dues taules de debat: Els reptes del segle XXI i La construcció d’un nou paradigma

Tots els documents, ponència, manifest, primer llistat de signants, etc. es poden trobar al web provisional exigents.cat

dimarts, 8 d’agost de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (6. Temps Obert: la tercera cultura)


Des de sempre, existeix un concepte de divisió entre la “cultura” humanística i la cultura científica, entre lletres i ciències. Un concepte, el de les “dues cultures” com a dues visions excloents que dificulten una consideració global de la realitat.  Charles Percy Snow, que es qualifica ell mateix de científic per formació i escriptor per vocació, deia que “la cultura del segle XX inclou haver llegit Shakespeare i poder descriure la segona llei de la termodinàmica.” I afegia: “Aquesta llei és d’una gran profunditat i generalitat, té una fosca bellesa particular [...] Aquesta comprensió hauria de formar part de la cultura comuna del segle XX.”  Snow ens parla d’un nou concepte de cultura, d’una tercera cultura que hauria d’unificar ciència i humanisme.

Aquest nou concepte cultural sembla trobar-se en la base germinal del cicle Temps Obert. En la novel·la Situació analítica, que correspon a la quarta novel·la del llibre primer, un Daniel Bastida metge psicoanalista, en el diàleg que manté amb el professor que el psicoanalitza diu: “Em sembla comprendre el vostre raonament: si la matèria pot transformar-se, i es transforma, en energia, i l’energia es degrada com ens assegura la segona llei de la termodinàmica, pot pretendre’s que hi ha eliminació de la matèria per obra de la mateixa matèria. Però aquesta degradació culmina en un equilibri que només redueix una possibilitat de la matèria, no la seva essència.”

Com diu el Daniel Bastida psicoanalista, l’energia es dispersa. És, doncs, la llei del desordre. Un desordre, però, que no és el caos, sinó que cerca l’equilibri i l’estabilitat en la dispersió. Això és també Temps Obert: la dispersió en un desordre només aparent que manté l’essència inicial.

Ja hem vist que el llibre primer del cicle arrenca d’una mateixa situació original alterada per una primera situació conflictiva. Les nou novel·les d’aquest primer llibre ens alimentaran, doncs, de dos tipus d’informació. Per una banda, una primera informació, la referida a la situació original i al temps anterior a la situació conflictiva, que es reforça i es complementa de novel·la en novel·la. Una informació sense evolució possible. Per una altra banda, ens anirà arribant una altra informació que –seguint la segona llei de la termodinàmica- s’estén, s’escampa, s’eixampla, buscant de cobrir totes les possibilitats. Com la llei física sobre l’energia, 

Temps Obert sempre anirà ampliant la dispersió mentre que sempre es mantindrà la situació inicial. Temps Obert tendirà sempre a la dispersió en un procés irreversible. Temps Obert, la seva estructura, reflecteix el comportament de la realitat i el seu desplegament no contradiu el de l’evolució de la matèria, sinó que l’explica. Temps Obert pot trencar amb el realisme literari, però expressa la realitat tal com la descriu la segona llei de la termodinàmica.

El mateix Pedrolo deia de Temps Obert: “El realisme de cada part desemboca en el, diguem-ne, irrealisme, d’un total impossible.” És la mateixa contradicció que hi ha entre dos models de realitat, el de l’experiència i el de la ciència, el de les coses que veiem i el de les coses que sabem. Allò que sabem no ha d’anul·lar necessàriament allò que veiem. Sabem que el sol no es mou en el firmament i que és la terra, i nosaltres amb ella, que rodem al seu voltant. Malgrat això, continuem veient diàriament com el sol surt i es pon.

Temps Obert és, doncs, una obra sense final, però que segueix implacablement una direcció, la de la dispersió de les seves branques que es diversifiquen i s’estenen de manera fixa i continuada. Qualsevol continuació ha d’integrar-se dins el model de realitat que és el cicle i, per tant, complir-ne les regles. Temps Obert no ens ofereix punts de vista o opinions diverses ni visions alternatives ni complementàries sobre un mateix personatge. 

Les visions, les alternatives de Temps Obert són igualment reals i absolutes, són possibles en la individualitat de la novel·la i alhora impossibles en la realitat del cicle. Onze novel·les diferents, cada una d’elles vàlida en la seva independència, i una novel·la, la novel·la total, que és la que constitueixen totes elles plegades.


diumenge, 6 d’agost de 2017

Estimem les llengües (2) (Jesús Tusón, el professor, el mestre...)


-- Mamá: hoy nos han dado un postre buenísimo.
-- Qué te han dado? -- Li va preguntar l’Ana
-- Unos granitos redondos,con una piel muy finita. Y muy dulces
-- ¡Ah! Eso és uva
Però la Laia va respondre, amb èmfasi:
-- ¡No, es mucho más Bueno! Se llama raïm

Mai s’ha conegut que l’adquisició natural de la primera llengua, o de la segona, per part d’un nen, li hagi provocar febre, mal de panxa o una afecció al coll o a l’oïda


Per a qualsevol col·lectiu humà la llengua és molt important, no només perquè ens permet la simple comunicació, sinó perquè també ens permet expressar tot allò que és intrínsicament humà: sentiments, passions, pensaments, somnis, il·lusions... Allò que ens pot provocar el somriure i el riure, la tristor i el plor. La llengua és aquest instrument amb el qual estem dotats i que forma un tot amb la matèria i l’esperit de què estem fets. Està fermament unida a la nostra particular visió del món i de tot el que ens envolta.

La llengua, però, infinitament versàtil com és, resulta capaç d’adaptar-se a mil situacions, usos i intencions. Així, apareix la mentida, la manipulació, la sorna, la burla, la mala intenció.... Els mateixos mots de què ens valem per estimar, els fem servir per odiar. Aquells amb què manifestem les nostres il·lusions i esperances, els utilitzem per mentir, ferir, fer mal. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge humà: les tremendes possibilitats de què disposa per créixer, desenvolupar-se i adaptar-se a allò que volem.

La llengua, les llengües, són el reflex, l’indicador de la diferència. Aquesta diferència de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos, perquè és en la diversitat, i no en l’homogeneïtat, on rau la veritable riquesa humana. El llenguatge hauria de ser, malgrat tot, el punt de trobada per a l’entesa i la comprensió entre cultures.

Sabem que això, malauradament, no és així i que, en nom de moltes coses, les llengües han estat difamades, perseguides, exterminades. Han intentat i han aconseguit fer de la llengua un element separador, un element que cal odiar, combatre i eliminar si és possible. I ho han fet perquè coneixen i saben la importància que té el llenguatge en el desenvolupament d’una cultura, en el desenvolupament del pensament i com a element diferenciador.

El futur de la humanitat, d’una humanitat que sàpiga estimar la diversitat, es troba en bona part en el fet que aprenguem a veure i a utilitzar el llenguatge com un factor d’apropament i respecte entre les diferents cultures del món.

"No sabríem com imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant i de les expressions amb què desitgem la pluja necessària; les  criatures que van creixent cap a un món complex òrfenes dels mots d'ànim; els mants sense paraules d'amor... Cal, doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin a la foscor i al silenci." (Jesús Tusón. Cloenda de "Històries naturals de la paraula")

Estimem les llengües (Jesús Tusón, el professor, el mestre)


A 56 dies de l’1 d’octubre, mentre els usuaris de l’aeroport del Prat continuaven posant a prova la seva paciència –sembla- infinita, ens arribava la notícia de la mort del professor Jesús Tusón, en paraules de Carme Junyent “El professor indomable”.

El 1986 llegia el seu primer llibre d’assaig (al qual seguirien un munt) sobre diversos aspectes del llenguatge, les llengües i la comunicació humana. Avui l’he volgut retrobar i, el primer que m’he adonat, és que el vaig llegir i rellegir moltes vegades, cosa que s’aprecia fent un sol cop d’ull al llibre. “El luxe del llenguatge” reposava al costat de fins a 10 llibres més  del professor Tusón. Cap d’ells, però, tan “usat” com el llibre del 86.

Per formació, professionalment i com a activista lingüístic i cultural he dedicat bona part de la meva vida a ensenyar la llengua i a tenir cura d’usar-la de manera adequada en cada moment. Formo part d’aquell estol de persones que reivindiquem la plena normalitat del català, d’aquells que volem que esdevingui la llengua comuna, habitual i preferent d’ús als Països Catalans, que en fem bandera de la unitat de la llengua.

Massa sovint, se’ns acusa de voler imposar el monolingïuisme a Catalunya, de voler marginar el castellà, de fanàtics de la llengua que odiem les altres llengües (sobretot, la llengua castellana). Se’ns apliquen multitud d’adjectius, alguns que no val la pena ni reproduir-los, des de fonamentalistes culturals i lingüístics fins a feixistes o racistes.

Vull creure que la majoria dels que pensen d’aquesta manera canviarien d’opinió si llegissin Jesús Tusón. Potser s’adonarien que els que estimem la nostra llengua, la defensem i la reivindiquem on calgui, no ens exclou d’estimar les llengües (en plural), perquè estimem el llenguatge humà, perquè, en paraules de Tusón “les paraules, de vegades, també són històries, episodis, anècdotes, experiències, ficcions...”

La primera pàgina de “El luxe del llenguatge” ja és una autèntica síntesi del missatge de Tusón. Una autèntica declaració de principis dels que som amants de les llengües, del llenguatge i dels llenguatges:

Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som mes que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (5. La forma a Temps Obert)


Jordi Coca, en el seu llibre Pedrolo, perillós? exposava l'estructura de les novel·les del cicle Temps Obert

Totes les novel·les del cicle estan estructurades –seguint la concepció pedroliana de la relació entre contingent i forma- d’acord amb les necessitats que cadascuna presenta. El cicle –com abans hem dit- és també un repertori de formes novel·lístiques. Cada novel·la utilitza una tècnica diferent per tal d’aconseguir, a través del ritme narratiu, l’adequació entre el fons i la forma. Veiem-ne una sinopsi:

Un camí amb Eva.- Sis capítols, sense numerar. Narració en primera persona, seguida, sense punts i a part i desordenada.

Se’n va un estrany.- Vint capítols numerats. Cadascun d’ells conta un episodi de la vida del protagonista fins a la seva mort. La narració és en tercera persona. Comença en passat i acaba en present (sensació d’actualitat).

Falgueres informa.- Introducció, cinc capítols (un per dia) i epíleg. Narració en primera persona i amb un predomini del diàleg.

Situació analítica.- Tretze sessions que el protagonista manté amb un metge psicoanalista. La narració és desordenada, ja que hi va passant tota la vida d’en Daniel Bastida a través de l’associació d’idees.

Des d’uns ulls de dona.-  Tres capítols que corresponen al matí, tarda i vespre del mateix dia. Narració en tercera persona, seguint una tècnica objectiva (les actituds es desprenen dels fets) i amb una barreja de present i passat en què només el temps verbal ens indica el canvi.

Unes mans plenes de sol.- Tretze capítols numerats amb xifres romanes. Narració en tercera persona. Cada capítol és una llarga frase, partida per converses o bé per informacions del moment. La cronologia és ordenada, però els fets que narren comprenen durades temporals que van des d’un dia a uns quants anys.

L’ordenació dels maons.- Setze capítols narrats en passat i en present. El protagonista és vist en funció de tot un seguit de personatges de diversos estaments socials.

No en tenim prou amb la primavera.- Narració en tercera persona i en passat. L’estil és similar al de la crònica i descriu períodes de la vida d’en Daniel dividits en quatre fragments: família, treball, amor i preocupació social.

Pols nova de runes velles.- Narració en primera persona i en present que serveix de fil conductor de tot un seguit d’accions que recullen l’experiència d’en Daniel a través d’escenes breus i escrites impersonalment en tercera, en segona i en primera persona segons la proximitat.

Cartes a Jones Street.- És una novel·la epistolar. Trenta cartes del protagonista. 

“Conjectures” de Daniel Bastida.- És una novel·la escrita pel mateix Daniel Bastida. Novel·la en segona persona en què el narrador introdueix reflexions que actuen com a distanciadors dels fets i que arriben fins i tot a posar-los en dubte.