diumenge, 25 de juny de 2017

Arnau Mir de Tost, molt més que un Senyor de la guerra (VÍDEO darrera CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 21 de juny de 2017

Arnau Mir de Tost, molt més que un Senyor de la guerra

Convidats:

Jaume Garcia Esteve, Historiador i professor de secundària

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dissabte, 24 de juny de 2017

Entrevista a Jordi Sánchez, president ANC (Darrer programa Vull una resposta)

Emès el dijous 22 de juny de 2017

Parlem amb Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana. Després tertúlia d'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Jordi Sànchez, president de l'ANC
Aurora Madaula, historiadora
Bernat Tresserras, politòleg
Marc Guerrero, periodista
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Del 9 de juny a l’1 d’octubre. De l’anunci de la data i la pregunta del referèndum a la seva celebració. Què passarà fins aleshores? Els propers mesos seran de tot, menys d’espera. Caldrà anar concretar quina serà la cobertura legal del referèndum. I, alhora, també anirem descobrint els moviments del govern espanyol per intentar dinamitar aquesta votació. El govern català actua amb certa discreció per no desvetllar algunes cartes abans d’hora i poder guanyar la partida. Però què farà Rajoy? I quin paper juguen en tot aquest trencaclosques les entitats sobiranistes?

Si aquest procés va començar i ha d’acabar al carrer, probablement veurem nous acte i mobilitzacions els propers mesos. Per això, avui ens acompanya Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana.

No venen dies de grisos sinó de molt matisos. Com canta l’estimat Titot, endavant les atxes. De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem.  

divendres, 23 de juny de 2017

Jo també hauria xiulat o... mai no caminaràs sol


Tota protesta naix de la necessitat que algú té d’expressar el seu desacord amb la posició política d’altri. I en aquest sentit tota protesta és una forma de participació en el debat públic. Evidentment que hi ha regles que poden limitar la protesta, bàsicament per a evitar accions violentes. Però com més respectuós és un país amb el dret de protesta, generalment més democràtic és el seu funcionament i més sana, intel·lectualment parlant, la seua societat.

Aquest és un fragment de l’editorial del 19 de juny del director de Vilaweb, Vicent Partal.

L’he volgut recuperar després de llegir, indignat, però no sorprès, que Santiago Espot serà jutjat a l'Audiència Nacional per "injúries al rei" i "ultratge als símbols d'Espanya".  El jutge considera que Catalunya Acció, i ell com a principal responsable, van dur a terme un acte de menyspreu a Espanya.

Indignat, però no sorprès. Ja fa molt de temps que sabem que l’anomenada transició del 78 només va ser un miratge. El “Caudillo” va deixar-ho tot “atado y bien atado” i el  franquisme encara és ben present en bona part de les institucions de l’Estat i en determinats partits i organitzacions, algunes majoritàries, que han fet del territori espanyol el seu vedat, polític i econòmic, on campen lliurement.

Cal no oblidar que la pròpia Audiència Nacional és filla directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), màxima encarnació de la repressió franquista contra els grups opositors. Sobte, encara, que determinades accions puguin ser considerades com a delictes i jutjades per l’Audiència Nacional. Aquest ens es va crear amb uns objectius concrets. Reprodueixo literalment: “La seva especialitat era (i és) l’àmbit penal i, concretament, la persecució dels delictes tipificats en l’àmbit del terrorisme (als quals caldria afegir el crim organitzat, el narcotràfic, la falsificació de moneda i els que tenen la corona i membres del govern com a objectiu), el reial decret fundacional va optar per donar una aparença de tribunal ordinari al nou òrgan centrant les seves competències en el crim organitzat i dotant-lo de sales contencioses administratives i socials, encara que aquestes últimes amb un marge d’activitat molt reduït.”

Indignat, però no sorprès. Estic segur que tampoc ha agafat de sorpresa en Santiago Espot.  En aquest article a El Món, afirma: “No podem votar, no podem tenir seleccions, no podem tenir corredor mediterrani i tampoc la gent pot xiular". Tots els Estats que estan a punt de perdre un territori fan tots els possibles per evitar-ho, i l'Estat espanyol aplicarà el Codi Penal per evitar que l'independentisme creixi".

Indignat, però no sorprès. Estic segur que tampoc estaran sorpresos els partits polítics i les organitzacions independentistes. M’agradaria que tampoc se sorprenguessin tots els partits i les organitzacions, simplement, democràtiques.

Jo no hi era, a la final de 2015. Si hi hagués estat, de la mateixa manera que els milers i milers de persones que hi havia a l’estadi, també hauria xiulat. Perquè hi tinc tot el dret a manifestar la meva repulsa, protesta, blasme, censura... a la institució monàrquica i a l’estat que representa, un estat que menysprea, reprimeix i espolia el meu país.

Jo també hauria xiulat.  Perquè hi tinc tot el dret i faig meves les paraules finals de l’editorial d’en Partal:

“Així doncs, que proteste tothom qui vulga protestar i que proteste tant com li calga. És un dret i aquesta consideració no admet matisos ni interpretacions de cap mena. A més, no us sembla que faríem el ridícul si intentàssem construir un país nou a còpia d’ofegar-ne o menystenir-ne una part?” 

Hem mostrat el nostre suport a regidors, a expresidents i exconselleres, a la presidenta i als encausats de la Mesa del Parlament. Hem dit que “Mai no caminaran sols”. Estem obligats, doncs, a fer costat a qualsevol persona sotmesa a les accions repressives de l’Estat espanyol i a defensar tothom que pugui ser objecte de persecució política. 

Ningú, absolutament ningú, mai no pot caminar sol.

dijous, 22 de juny de 2017

Seguint la Flama, avancem sense por!


24 de juny.... la festa més estesa i unitària dels Països Catalans.

24 de juny. La nit del solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc. La nit de la Flama que baixa del cim del Canigó.

La Flama i la pròpia Nit de Sant Joan ens uneixen com a poble. És l'única festa que celebrem de forma conjunta arreu: les festes de Perpinyà, les fogueres d'Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià... La Flama esdevé, doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.

Avui, ara i aquí cal reivindicar més que mai la Nació completa.

Avui, ara i aquí, al Principat, on ja s’albiren els nous aires de llibertat, cal pensar més que mai en els Països Catalans, la Nació completa, negada i ignorada per molts i que exigeix, cada vegada més, el nostre coratge i determinació.

Avui, ara i aquí, quan queden menys de 100 dies perquè aquesta part  de la Nació que és el Principat, decideixi quin ha de ser el seu futur, la Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El foc que allunya els mals esperits.

Disposem-nos, doncs, a allunyar de casa nostra els mal esperits que ens neguen el dret a ser, que ens neguen el dret a construir el nostre propi futur. Allunyem-los avui, amb l’esperança i la confiança que ben aviat els allunyarem per sempre.

Avui, ara i aquí recordem un fragment del missatge de la Flama de 2014, que va escriure l’enyorat Carles Capdevila:

“Som gent amb un passat mil·lenari que ens impressiona i ens cohesiona, però que és insignificant al costat del nostre futur.

“Som història, som present i som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint la Flama del Canigó, avancem sense por.”

AVANCEM SENSE POR!

Visca la Flama del Canigó!
Visca els Països Catalans! 
Visca la terra!

Serveixi d'abraçada virtual (L'esperit del paper)


L'altre dia escrivia un article que titulava "Algú, algun dia..." en reconeixement a la meva gent, la gent de l'Assemblea, els voluntaris i voluntàries de l'ANC.

Quan el 2015 vaig haver de deixar el Secretariat Nacional de l'ANC, vaig escriure una carta de comiat en què, entre altres coses deia: 

"No tinc cap dubte, però, a l’hora de destacar quina ha estat la millor experiència durant aquests anys: la gent, conèixer i compartir tantes hores amb gent d’arreu del país i també de fora de Catalunya. He tingut l’immens plaer de conèixer molts de vosaltres personalment i, gairebé a tothom, a través del correu de comunicació interna. [...] .

El meu agraïment a tots els que , en un moment o altre, hem coincidit en aquest camí cap a la independència. [...] I, especialment i per damunt de tots, gràcies a vosaltres, a la gent de les AT, de les AS i de les AE i a tots els associats i simpatitzants d’aquesta gran organització que és l’Assemblea. El meu més profund agraïment i reconeixement. Sou vosaltres els que heu fet possible allò que semblava impossible! "

Una d'aquestes persones extraordinàries que he tingut l'honor de conèixer durant aquests anys ha estat l'Eduard Casas. Si la memòria no em falla, crec que ens vam conèixer personalment el juliol de 2013, en les Jornades sobiranistes “Rius de Llibertat-Jornades per un Nou Estat”, de les quals va ser organitzador i impulsor. 

L'Eduard, a més de la seva feina d'activista a l'ANC, és moltes coses més. Entre altres, forma part d'un col·lectiu gironí de poetes, pintors  i artesans, que van pels pobles, convidats pels ajuntaments, i mostren la seva feina artística. Treballen conjuntament un tema i l'expliquen des de l'òptica de cadascú.

Vull compartir, amb els que de tant en tant em llegiu, un magnífic poema que m'ha fet arribar. En podeu trobar molts altres al seu bloc.

Serveixi d'abraçada virtual per a l'Eduard i per a tots vosaltres. 

L’esperit del paper 

He mirat, un altre cop,
darrere  els fulls que escric,
i sempre  t’hi trobo. 

Sojornes altívament
entre lletres i frases disposades
en aparent  ritme
i convincents significats.

Em mires i vigiles
en  cada nou mot que hi escric,
saps de cert, on rau la línia
d’allò possible,
i allò desitjable,
i menystens tota la resta
amb un despit humiliant. 

Perquè no he sabut
trobar encara la raó
de tot allò que estimo,
entre el que és
i entre el que sé.

dimecres, 21 de juny de 2017

El mercader de Venècia (5 i final. Les tres metàfores)


Shakespeare disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels anells.

L’explicació a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició,  Shylock exposa al Dux la relació que per a ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:

Aquesta lliura de carn que us demano
És meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.
I, si me la negueu, ai de les vostres lleis!
Els decrets de Venècia ja no tindran cap força.

La lliura de carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians  no són per als seus amos res més que tantes altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del contracte.

Diverses són les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus, ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els anys poden arribar a marcir.  Existeixen, però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de l’ésser humà.

S’han donat altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres. Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral. El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana: un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home. Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita, l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.

La metàfora dels anells té relació amb el judici pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules. L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra

dilluns, 19 de juny de 2017

Arnau Mir de Tost, molt més que un senyor de la guerra (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Al voltant de l’any 1000, als dominis de Tost, centrats en una vall força desconeguda del que actualment és l’Alt Urgell, naixia Arnau Mir de Tost. Orfe de pare, de ben jove aviat tingué un important paper a la cort comtal d'Ermengol II d'Urgell. L’any 1031 va prendre per muller Arsenda, també de llinatge noble.

Arnau Mir de Tost i la seva decidida esposa establiren, al llavors humil castell de frontera de Llordà, la base de la seva empresa de conquesta. Arnau Mir transformà el castell de Llordà en la fortalesa més poderosa de la Catalunya comtal, i l’emprà com a eficient màquina de guerra per preparar les seves operacions contra Al-Andalus. En poc temps assolí el ple control de la Conca Dellà i arribà als contraforts del Montsec. Ben aviat comprengué que la clau de volta del sistema defensiu andalusí era la poderosa alcassaba d’Àger.

El castell i vila d’Àger, enmig d’una altura que domina la vall, era una força tinguda per inexpugnable, per tant es tractava d’un bastió molt eficaç per assegurar la dominació musulmana a la Noguera i a Mig Segre. Àger va caure el setembre de 1034, per després, cap a l’any 1041, ser altre cop ocupat per forces musulmanes. Més tard va ser conquerida novament als musulmans, però aquests la recuperaren altre cop. Finalment, i per tercera vegada, Arnau Mir de Tost conquerí la vall definitivament.

Un cop esvaït el perill musulmà, Arnau Mir, nomenat senyor d’Àger pel comte d’Urgell, es va lliurar a una febril tasca de repoblació i ordenació del territori conquerit. Va fortificar la vall i va atreure, mitjançant avantatjoses cartes de població, nous contingents de gent a la frontera. Fou el responsable de la repoblació i l’estructuració del Prepirineu lleidatà.

Segons sembla, Arnau Mir de Tost va ser un dels precursors catalans de l'exèrcit professional, origen de les milícies almogàvers, que tanta fama tindrien com a temible força de xoc anys més tard durant l'expansió catalanoaragonesa a la Mediterrània.

Per la seva habilitat com a militar, va ser nomenat general dels exèrcits mancomunats dels comtats d'Urgell i Barcelona. Com a feudatari dels comtats de Barcelona, Pallars i Urgell, cap a 1060, Arnau Mir de Tost era un dels principals senyors de guerra de la marca catalana.

La fama i renom que assolí Arnau Mir de Tost perdurà durant molt de temps en el país, i la presència de la abadia de Sant Pere d'Àger, exempta i rica, permetrà la pervivència secular d’una devoció enorme cap el seu fundador.

Avui coneixerem una mica millor la figura d’aquest senyor i gran militar català del segle XI, amb Jaume Garcia Esteve Historiador i professor de secundària.