dimecres, 18 d’octubre de 2017

El cas dels catalans (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)





Avui és un dia especial. Des de dilluns passat, el president de l’ANC, Jordi Sánchez i el d’Òmnium, Jordi Cuixart, ja no són a casa seva, sinó en una presó espanyola. Empresonats per les seves idees, han passat a ser dos presos polítics catalans, en un pretès “estat de Dret” i en l’Europa de l’any 2017.

Des de LA CLAU de la nostra història, Víctor Cucurull i jo mateix manifestem la nostra condemna per aquest empresonament i per la repressió política, judicial i policial que està patint el nostre país. Manifestem la nostra solidaritat i el nostre suport a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart,  i amb tots els que pateixen la repressió de l’Estat espanyol. 

Francisco de Quevedo, escriptor espanyol de principis del segle XVII, gens amant de Catalunya, deia: “Donde hay poca justicia es un peligro tener razón”

Des d’aquí ens afegim al clam de Llibertat pels presos polítics catalans.
"Els catalans saben molt bé quin és el tractament que els cal esperar si cauen en poder del rei Felip. És per això que estan desesperats; i tot i que les seves tropes al camp són derrotades arreu i que Barcelona està assetjada, continuen decidits a resistir a tota ultrança i a morir abans de sotmetre's. Aquest és l'últim remei per als seus mals i se l'estimen més que no pas la misericòrdia del monarca. La sort de Xàtiva és el pitjor que han de témer; i tot que llur ciutat fos arrasada i tota la raça catalana exterminada, i que Felip erigís monuments per a commemorar llur desfeta amb inscripcions que els calumniaven amb l'estigma de rebel·lió, la història, això no obstant, no deixarà de fer menció honorífica de la ferma resolució d'aquest poble audaç."

Aquest és un fragment de l’opuscle escrit i publicat a Londres, el 1714, abans del Tractat d’Utrecht amb el títol de Consideració del cas dels catalans. Paral·lelament, es va publicar un altre opuscle titulat : “La deplorable història dels catalans”.

En tots dos textos es condemnava la política dels representants del govern de la Gran Bretanya envers els catalans, perquè significava una traïció a les promeses fetes i a la paraula donada per la reina Anna d'Anglaterra en el Pacte de Gènova de 1705.

És indispensable comprendre que a principis del segle XX es produeix un canvi en les relacions internacionals que connecta de ple amb la nostra sensibilitat política com a catalans pel que fa a la qüestió nacional. Aquest canvi  té a veure amb l’aprofundiment de la democràcia – d’aquí la introducció precedent – i l’acceptació per primera vegada del dret de les nacions. 

És durant la primera Guerra Mundial 1914-18 que els aliats, amb França al capdavant, reivindicaran aquest dret de les nacions, cosa que mourà voluntaris catalans a participar en la Guerra i allistar-se sota la bandera de França en reclamació de la llibertat nacional de Catalunya. La Unió Soviètica establirà també el principi  del dret d’autodeterminació dels pobles. 

Però va ser l’ aportació expressada pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en un discurs davant del Congrés americà el dia 8 de gener de 1918 el que va donar un impuls definitiu al que implicava el reconeixement del dret de les nacions. Aquest discurs serà conegut popularment com els catorze punts del President Wilson. El catalanisme polític de principi del segle XX beu d’aquesta font.

Llibertat presos polítics!


Ja fa dues nits que dormen a la presó. Han hagut de passar dos nits perquè em col·loqui davant de l'ordinador i intenti escriure unes ratlles sobre el que va passar dilluns. La bèstia franquista, aquella que ho va deixar "todo atado y bien atado", ha mostrat de nou les seves urpes i la seva ferotge repressió. No va morir el 1975 ni tampoc el 1978, simplement restava mig abaltida, simulant estar adormida.

Conec els Jordis. Amb en Jordi Cuixart hem compartit molts moments, sobretot, entre el 2013 i el 2015, quan jo era vicepresident de l'ANC i ell membre de la Junta d'Òmnium que, habitualment, representava l'entitat a la Taula de Forces Polítiques i Socials per l'Estat propi. Amb en Jordi Sánchez hem compartit moltes coses a partir del 2015, quan ell va ser elegit per primera vegada president de l'ANC. Quan coneixes les persones que pateixen el dolor et toca de més a prop i amb més intensitat.

El que va passar dilluns no té nom... o, si en té, no pot ser altre que el de feixisme pur i dur. Presó sense fiança, com uns autèntics criminals perillosos. La ràbia em rosega per dins quan penso en tants i tants corruptes i malversadors, delinqüents de corbata que viuen tranquil·lament a casa seva. Justícia..? Separació de poders...? Estat de Dret...? 

Aquest túnel del temps a què estem abocats, em porta a recordar situacions similars viscudes i patides ja fa anys. No és cert que els Jordis siguin els primers presos polítics en democràcia. Molts de nosaltres recordem companys i companyes detinguts i empresonats, el 1980, el 1992.... N'hi ha hagut també i  molts a Euskadi. Recordo el patiment per tots, però sobretot aquell patiment que es feia encara més dur quan els companys eren coneguts i estimats. Aquest és el que sento per en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart.

Encara tinc al cap moltes incògnites que entenc que algun dia s'aclariran. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sabien que serien empresonats. M'ho demostra el fet del canvi de vicepresidència a l'ANC dies abans i les gravacions que van fer el mateix matí de dilluns. Per què s'hi van presentar, doncs? 

Jordi Sánchez és el president de l'ANC. A l'Assemblea Nacional Catalana, però, (i parlo de l'ANC perquè és el que conec) el càrrec de president no té més poder que el de qualsevol altre membre associat de l'Assemblea. El càrrec no li atorga cap capacitat estatutària de decisió per damunt de l'Assemblea General. És un nomenant intern del Secretariat i no el fruit de cap candidatura. El president, com la resta del Secretariat, es deu als mandats obtinguts de l'Assemblea General, únic òrgan sobirà. Amb tot això vull dir que el president no té cap més responsabilitat en la dinàmica de l'ANC que qualsevol altre membre de l'associació.

L'ANC va començar el seu camí el 2010 i, oficialment, el 2012. Tots els que n'hem sigut membres del Secretariat  Nacional som responsables del mateix que acusen en Jordi Sánchez. Tots en som responsables..., i ens en sentim orgullosos.

Estic tocat... Estic molt preocupat... Serà difícil treure els Jordis de les presons espanyoles. Són, a més de presos polítics, ostatges de l'Estat, d'un Estat que ha perdut totalment el seny, un fet que, en la historia d'Espanya, es repeteix constantment. Un Estat que està disposat a tot.

No podem contemplar cap altre horitzó que el de guanyar. Pels Jordis i per tanta gent que patiria les conseqüències d'una derrota. Pel país mateix en el seu conjunt que seria objecte de la repressió, subtil potser, però ferotge per acabar amb Catalunya, tal com ja ho han intentat històricament.

Ens veiem al carrer!


dissabte, 14 d’octubre de 2017

VÍDEO darrer programa Vull una resposta (La Catosfera. Independència suspesa)

Emès el dijous 12 d'octubre de 2017

Parlem amb Joan Camp, director de la Catosfera. Després, tertúlia d'actualitat política per analitzar la compareixença del president Puigdemont el passat dimarts 10 d'octubre. 

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Mònica Morros, politòloga  
Joan Camp, director de la Catosfera
David Companyon, exdiputat al Parlament per EUIA 
Jaume Marfany, activista, vicepresident de la CAL

Dialogar. Iniciar un procés de mediació en les properes setmanes i, de moment, suspendre els efectes de la declaració d’independència. Aquest és el titular més destacat de la compareixença d'aquest dimarts del president Puigdemont al Parlament de Catalunya. Un discurs agredolç, que no és el que esperaven alguns dels ciutadans que van votar “Sí” el passat 1-O o la mateixa CUP. Però que exigeix al govern espanyol que dialogui per resoldre de forma acordada la voluntat dels ciutadans d'aquest país. Ara caldrà veure qui mou la següent fitxa: serà el govern espanyol o la comunitat internacional? Ho anirem seguint i ho analitzarem tot seguit amb els nostres convidats. 

Però aquesta setmana parlarem també de la Catosfera. Un cicle de debat que, enmig de l'ebullició informativa d'aquestes setmanes, analitzarà els efectes que està jugant Internet i les xarxes socials en aquest context social i polític. Aquesta jornada tindrà lloc la setmana que ve a Girona però avui hem convidat el seu director, Joan Camp, perquè ens detalli algunes de les temàtiques i personalitats que protagonitzaran l'edició d'enguany.

Comunicar. Aquest és l'objectiu. Ja sigui a través d'un discurs en el ple del Parlament, a les xarxes socials o als mitjans de comunicació. De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem.

VÍDEO Censura i nou paradigma historiogràfic (Darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 11 d'octubre de 2017
Convidats:
Roger Mallola, membre de l’Institut Nova Història, enginyer de camins, canals i ports. Postgrau en Relacions Internacionals i doctorand en Estudis Europeus.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i president de la Fundació Societat i Cultura

dijous, 12 d’octubre de 2017

Independència "suspesa". Ens veiem al carrer!


Puigdemont va prendre dimarts una decisió arriscada i, per a molts, sorprenent. Arriscada de cara al moviment independentista que, majoritàriament, va quedar tocat durant uns minuts. De l’eufòria d’una “predeclaració” d’independència a la decepció d’una suspensió temporal.

Una nova, eternitzant, inútil i estèril oferta de diàleg a l’Estat espanyol. Forçada internacionalment? En aquests moments ningú està en condicions d’afirmar-ho. L’hora de retard en la compareixença va ser motivada per una oferta de mediació internacional? O, simplement, la causa va ser la sorpresa -i segurament indignació- de la CUP per canvis de darrera hora? No ho sabem.

La intervenció de Puigdemont va durar uns 40 minuts. El President no es dirigia a nosaltres, a la gent que érem al passeig Lluís Companys o en molts altres punts del país escoltant atentament, amb el desig de sentir les paraules desitjades. El seu discurs anava dirigit als 358 professionals de mitjans internacionals que informaven per a tot el món i, per tant, a tota l’opinió internacional. Per això, el discurs del President no va agradar a la majoria del moviment independentista. Va ser un discurs farcit, en la seva primera part, d’explicacions gairebé didàctiques que ja coneixem molt bé. Les paraules en castellà i l’enèsim oferiment de diàleg, acompanyat aquesta vegada de la demanda de mediació internacional, anaven dirigits a un President i a un Govern espanyol completament sord i carregat d’un orgull malentès i d’una, més que perillosa, prepotència.  

El temps dirà si la decisió de Puigdemont va ser encertada. Passat l’estupor inicial, la gent va començar a reflexionar i a decidir –potser no hi havia cap altra opció-  que calia mantenir la confiança en un President i en un Govern que, en els darrers mesos, se n’ha fet mereixedor. La gent, una mica confosa i desorientada, sembla que continua formant un bloc homogeni amb els seus representants i les seves institucions.

La confiança, però, no serà eterna. A hores d’ara, ja sabem la resposta del Govern espanyol. Per una banda, l’amenaça de l’espasa de Damocles representada pel famós Art. 155. De l’altra, les declaracions de Pedro Sánchez sobre una mena d’acord per tal que, d’aquí a sis mesos, es creï una comissió que començaria a treballar sobre una possible reforma de la Constitució. Dos detalls importants: Primer, en Rajoy ni ho ha mencionat. Segon, la reforma de la Constitució en cap cas podria incloure el dret d’autodeterminació per a Catalunya. El fantasma de Zapatero ressona pels passadissos “Apoyaré...”

La gent que el 2009 va iniciar les Consultes Populars sobre la independència. La gent que del 2012 al 2107 va omplir els carrers l’11 de setembre, La gent  que va aconseguir el referèndum de l’1 d’octubre, que va defensar les urnes fins al fina, que va patir la repressió policial, la gent que va votar... La gent que va sortir al carrer el 3 d’octubre. La gent que omplíem els carrers i les places el dimarts 10 d’octubre.  Ningú no ho va fer per reformar la Constitució espanyola.

Continua sent el moment de la confiança en tothom. Hem sabut superar moment més complicats, però, per fer-ho, és indispensable continuar mantenint la unitat sense cap mena de fissura del moviment independentista. Només així aconseguirem que la declaració d’independència, que ja està signada pels 72 diputats, surti del calaix i s’apliqui oficialment.

No hi ha cap altre camí. No hi haurà diàleg ni negociació. No hi haurà cap mediador internacional, perquè l’Estat espanyol no ho acceptarà i perquè Europa, si pot, prefereix que tot continuï igual. No esperem, doncs, cap suport internacional fins que, definitivament, ens presentem al món com un Estat independent.

I serà complicat. I serà difícil. Però l’únic que ens val és guanyar. I, com sempre, això només depèn de nosaltres, de la nostra determinació i de la nostra força. De la confiança en nosaltres mateixos. De la nostra unitat per assolir l’objectiu.

Ens veiem al carrer!

dimecres, 11 d’octubre de 2017

La censura i el nou paradigma historiogràfic (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


En aquest programa hem parlat diverses vegades del paper de la censura castellana durant el segle XVI. Concretament li vam dedicar un capítol que vam titular el “El paper de la censura en l’historicidi de la Nació catalana”.

Avui insistirem en un tema clau per entendre com se’ns ha pogut amagar i manipular als catalans la nostra pròpia història. Parlarem de com la censura i la postveritat han pogut transformar la realitat històrica.

L’any 2012, el nostre convidat d’avui escrivia.... L'anàlisi de la història, de la seva construcció, de la seva falsificació, i del seu sentit de present esdevenen uns instruments valuosos per entendre la impossibilitat que representa el tan insistent encaix de Catalunya dins l'estat espanyol. La història d'Espanya és la història d'una impostura, d'un frau que ha afectat la manera de com s'entenen a si mateixos no només els catalans, sinó fonamentalment els espanyols de matriu castellana.

Censura i postveritat... Que vol dir postveritat?

El  2016, el diccionari Oxford de la llengua anglesa va escollir el terme “postveritat” com la paraula de l’any.

Postveritat descriu aquella situació em què, “a l’hora de crear opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals” o, el que és el mateix, la paraula designa un fenomen segons el qual una cosa que aparenta ser veritat acaba essent més important que la veritat mateix...

El periodista Antoni Bassas descrivia molt bé el sentit real de “postveritat” quan va escriure que a la Facultat de periodisme els ensenyaven que “els fets són sagrats i les opinions lliures”. En canvi, avui en dia, el que són sagrades són les opinions i els fets... són opinables.

Postveritat és una de les paraules més modernes que existeixen, sorgida a causa de les noves tecnologies i del que ha vingut a denominar-se “societat de la informació”.

Com veurem avui, però, malgrat que la paraula encara no existia, el seu significat ja s’aplicava fa uns quants segles.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

10 poemes en 4 dimensions (1. Introducció)

Quand les mots ne faisaient qu'un avec les choses...

En aquest bloc he escrit uns quants articles sobre Literatura Digital. El primer, el podeu trobar a "Parlem de literatura... digital (1)"

També he intentat analitzar algunes obres com Gabriella infinita ; I'm simply saying Word Toys

Avui farem un passeig per 10 poemes en 4 dimensions, una obra digital l’autor de la qual és Xavier Malbreil, redactor, dissenyador de llocs web, traductor, autor multimèdia i creador del web www.0m1.com  A més de 10 poemes... és autor de Formes libres flottant sur les ondes i De l'amour.

Tal com explica el mateix autor, 10 poemes en 4 dimensions sorgeix d'un procés de reflexió sobre el diàleg de Plató El Cràtil en què es pregunta sobre l'origen de les paraules; sobre si els mots contenen l'essència de la cosa o són simplement arbitraris. Malbreil utilitza la tècnica del cal·ligrama per animar i donar cos a aquest debat sobre la importància dels mots, sobre la importància de la llengua com a element simbòlic, com a element representatiu del món real. Imatge i paraula s'uneixen, doncs, en una exploració a la recerca del significat i del significant, del contingut i del continent.

La pàgina d'acollida, índex, ens posa en antecedents -mínims antecedents- sobre què ens trobarem d'ara en endavant.

A la part superior de la pantalla hi ha el títol. A l'esquerra tenim un llistat on apareixen relacionats per ordre els 10 poemes, cadascun d'ells amb el títol. Si cliquem damunt de la segona meitat del títol del poemari (4 dimensions) passarem automàticament a veure el primer dels pomes. També ho podrem fer si cliquem damunt el dibuix