divendres, 17 de gener de 2020

VÍDEO: 1a setmana de Puigdemont i Comín al Parlament europeu. L'Aixeta, un espai per als creadors. El cas Blanquerna. La Taula de partits independentistes (Darrer programa de Vull una resposta)

Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Marc Guerrero   professor de relacions internacionals
Maria Vidal, politòloga
Adrià Alsina, periodista i politòleg
Gerard Sesè, periodista 

Davantal

Dimarts es va produir una gran explosió a la petroquímica de Tarragona. Des del Vull una resposta volem manifestar el nostre suporti condol als familiars de les tres víctimes mortals que es van produir  i també tot el suport als vuit ferits i als seus familiars.

En Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, els Jordi’s, han demanat ja el seu primer permís penitenciari. Després de 822 dies empresonats, podran sortir durant 48 hores. Ara mateix, en Jordi Cuixart gaudeix dels primers dos dies de llibertat. 

La comparació, odiosa més que mai, amb altres casos de persones sentenciades i/o empresonades per corrupció, per frau, per apropiacions indegudes o per altres delictes, és del tot vergonyosa.  Sense anar més lluny,  els feixistes que l’11 de setembre de 2013 van atacar el Centre Cultural Blanquerna a Madrid no han trepitjat encara la presó, malgrat que tenen una sentència que oscil·la entre els 3 i 4 anys de condemna. En el seu moment, ja van quedar en llibertat provisional. Després, van presentar un recurs d’empara contra la sentència del Suprem i van continuar en llibertat. Ara, el TC ha admès aquest recurs i ha ordenat que es revisi la sentència. Mentrestant, evidentment, continuen lliures.

Un dels acusats, Iñigo Pérez de Herrasti, fill de marquesos, dirigent de Alianza Nacional, té un ampli historial delictiu i, també, vincles familiars amb l’exministre d’Educació Iñigo Méndez de Vigo i amb l’exministre de Defensa Pedro Morenés Eulate, ambdós del PP.

Com més hi penses, més fan esgarrifar la quantitat de dies que porten empresonats els polítics catalans i, en conseqüència, els dies que porten també fora de casa seva tots els exiliats.  

Sense oblidar tots els empresonats de l’esperpèntica operació Judas... Recordem, una operació de la Guardia Civil que va mobilitzar 500 efectius del cos, que va detenir 9 persones sota  l’acusació de terrorisme i que ha acabat, 3 mesos després, amb la llibertat sota fiança dels 9 empresonats.

Sense oblidar Dani Gallardo, empresonat des del 16 d’octubre a Madrid per una manifestació que es va fer a la capital de l’Estat en suport a Catalunya.

Sense oblidar Charaf Fadlaoui i Ibrahim Afkir, dos joves de 18 anys detinguts els 17 d’octubre i empresonats a Figueres.

Sense oblidar els més de 2.500 represaliats a Catalunya per “motius polítics” des del setembre de 2017.

Mario Benedetti va escriure “Tot s’enfonsa en la boira de l’oblit. Però quan la boira escampa, l’oblit és ple de memòria.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

dijous, 16 de gener de 2020

VÍDEO: Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món (Programa 160 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 160 de
5a temporada


Amadeu Cuito és advocat, economista, polític i escriptor. Va créixer a Perpinyà i a París, on va estudiar dret i economia a la Sorbona. És president de la Societat d'Amics de Marcel Proust i el 2018 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dilluns, 13 de gener de 2020

Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món (DAVANTAL del programa 160 de LA CLAU de la nostra història)



 Eugeni Xammar és fill del somni català. Un jove saltataulells de cabellera lleonina agafa l’ascensor social, nacional, i arriba a ser un “superperiodista” llegendari, mític, que vola amb una gavardina planetària. El noi alt, prim, pengim-penjam, afuat, que es fa a si mateix: a les biblioteques, les xarxes socials de la curiositat, les lectures robades a la son... Xammar és tradició i innovació: autogestió, autosuficiència, autodeterminació. Només ens tenim a nosaltres. I explica el saber fer català al món.

Aquestes paraules formen part d'un article que Francesc Canosa va escriure al diari ARA al maig de 2018.

Xammar va passar la major part de la seva vida fora de Catalunya exercint el periodisme per a diaris d’Europa i d’Amèrica. Va treballar  com a corresponsal a Buenos Aires, París, Madrid, Londres, Berlín, Washington DC o Ginebra i va viatjar a Itàlia, Rússia o Àustria entre molts altres. Com a corresponsal va col·laborar principalment amb mitjans catalans escrivint en català, com ara La Publicitat, La Veu de Catalunya o la revista Mirador.

Xammar va ser un testimoni excepcional perquè va viure sempre des de dins (o de molt a la vora) els conflictes més decisius de la convulsa vida política de la primera meitat del segle XX. Va ser testimoni dels esdeveniments que van conduir a la Setmana Tràgica i, a través de la seva producció periodística podem resseguir els fets que va viure de prop: de la Gran Guerra a l’exili republicà i la victòria franquista, passant per la consolidació de l’URSS, l’aparició dels nous estats europeus, la proclamació de la II República o l’ascens del nazisme i una entrevista amb Adolf Hitler.

Catalanista, defensor acèrrim de la llibertat de Catalunya, va mantenir contacte amb els exiliats durant la dictadura de Primo de Rivera, i amb la proclamació de la República Catalana es va posar al servei de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil,  exerceix de secretari de l’Ambaixada republicana a París, i posteriorment en diferents capitals europees. Exiliat a França serà  testimoni de la II Guerra Mundial. A partir de 1945, va col·laborar amb els presidents Irla i Tarradellas, i escriu a diverses revistes de l’exili.

Segurament, el que millor sintetitza la vida i la feina d’Eugeni Xammar son dos títols. El primer el de l’exposició que va tenir lloc a finals de 2014 “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”. La segona, les seves memòries titulades “Seixanta anys d’anar pel món”.

divendres, 10 de gener de 2020

VIDEO: El 155 digital. El Suprem manté a la presó Oriol Junqueras. La inhabilitació del president Torra. El pacte ERC-PSOE investeix Sánchez (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Clara Ardèvol I Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Dolors Feliu, jurista. Membre del col·lectiu Praga 

Josep Jover, advocat. Pirates de Catalunya

Gabriel Ginebra, escriptor. Professor d'habilitats directives

Guillem López, jurista

Davantal

En els tres dies de sessions d’investidura hem pogut veure, una vegada més, aquella Espanya que descrivia Antonio Machado fa més d’un segle. L’“España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / devota de Frascuelo y de María, / de espíritu burlón y de alma quieta”. La “España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste.” En aquesta investidura hem tornat a reviure com mai, l’autoritarisme, el masclisme, el racisme, l’insult, la supèrbia, la injúria, la mentida... el nacionalisme espanyol més ranci...  l’Espanya de sempre.

L’Espanya de sempre... Avui mateix, el Tribunals Suprem denega la sortida de la presó d’Oriol Junqueras que no podrà ser dilluns al Parlamen europeu.

Pedro Sánchez és president en bona part gràcies al pacte entre ERC i el PSOE. Un pacte controvertit i que ha provocat divisions en el si del moviment independentista. 

Segons ERC, el pacte obre una porta a la solució del conflicte Catalunya-Espanya. S’hi reconeix que el conflicte és polític i que necessita de solucions polítiques. S’hi admet que cal superar la judicialització de la política. Respon al “sit and talk” del Tsunami democràtic. S’hi estableix una Mesa bilateral de negociació formada pels respectius governs. Diàleg obert, no hi ha límits en les propostes i hi ha un calendari: la Mesa es constituirà quinze dies després de la investidura.

Per què, doncs, tant d’escepticisme i tantes crítiques dins del món independentista?

Els contraris al pacte argumenten que no s’hi esmenta per res el dret d’autodeterminació, ni tampoc s’hi proposa cap solució per als presos polítics i exiliats. Tampoc hi ha cap menció a la repressió policial i jurídica. Diuen també que és un pacte entre partits i que respon a l’estratègia d’un sol partit  ERC. No ha estat ni consultat, ni molt menys consensuat amb el seu soci de govern, JxCat, ni molt menys encara amb altres organitzacions independentistes com la CUP o l’ANC. És un pacte que, d’entrada, divideix el món independentista perquè no forma part d’allò que es reclama intensament des de fa molt de temps: una estratègia unitària.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi! Comencem!

VÍDEO: L'Empordà, bressol del republicanisme català (Programa 159 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 159 de
5a temporada

Alfons Romero Dalmau, historiador, llicenciat a la UAB, polític i promotor de l'ANC a Figueres i membre de Figueres Democràcia.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 7 de gener de 2020

L'Empordà, bressol del republicanisme català (DAVANTAL del programa 159 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 159, primer programa de l'any 2020.

En els darrers anys s’ha tornat a parlar molt de República. Què significa, però, aquesta paraula? Els anomenats valors republicans van molt més enllà de tenir per cap d’Estat un Rei o un president elegit a les urnes. Una societat autènticament republicana és aquella on la responsabilitat no recau sols en els dirigents, recau en tot el poble.

Quan el republicanisme impregna la mentalitat de la ciutadania aquesta rebutja sempre l’existència de justícies d’excepció. Els ciutadans, pobres o rics, famosos o discrets, són lliures i iguals davant la llei. El republicanisme no coneix la paraula excepció. Defensar una República és defensar, sobretot, l’existència d’un gran nombre de deures que permeten l’existència dels drets. Com més gran és la responsabilitat que un servidor públic ha assumit, majors són els deures i riscos que ha d’assumir.

Al nostre país, la història de l'esquerra nacional republicana està farcida de noms que són autèntics estendards de la llibertat nacional i de la justícia social. Estendards dels valors del republicanisme.  Des de Valentí Almirall a Josep Pallach, passant per Francesc Macià, Pere Coromines, Francesc Layret, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Companys, Manuel Serra i Moret... Tots ells continuadors del camí iniciat a mitjans del segle XIX per Abdó Terrades, una de les figures més rellevants de la Catalunya del segle XIX i de la seva generació.

Durant aquests 200 anys, hi ha hagut molts més noms que han reforçat el republicanisme i li han confegit estructura i consistència. Avui, a LA CLAU de la nostra història parlarem de republicanisme amb una especial atenció a les referències als republicans empordanesos, capdavanters del moviment a Catalunya i que, en períodes molt curts, alguns van arribar a ser ministres, durant la 1a República espanyola.

divendres, 3 de gener de 2020

Pacte ERC-PSOE, quatre (o cinc) reflexions



Quatre reflexions (o cinc...) sobre el pacte d’investidura ERC-PSOE.

Si intentem allunyar els prejudicis, oblidar la història d’Espanya, la més llunyana i, sobretot, la més recent i pensar que el Govern(s) espanyol(s) és d’inqüestionable arrel democràtica, si ho aconseguim, podem pensar que el contingut dels acords ERC-PSOE representen un gran avenç per a l’independentisme.

S’hi reconeix que el conflicte és polític i que necessita de solucions polítiques. S’hi admet que cal superar la judicialització de la política. Respon al “sit and talk” del Tsunami democràtic. S’hi estableix una Mesa bilateral de negociació formada pels respectius governs. Diàleg obert, no hi ha límits en les propostes. La Mesa s’iniciarà quinze dies després de la investidura.

Per què, doncs, tantes reticències i crítiques dins del món independentista?

El 20 de desembre de 2018, es reunien a Barcelona els governs espanyol i català. D’aquella trobada va sorgir l’anomenat “pacte de Pedralbes”. El comunicat conjunt que van emetre ambdós governs era força curt i sintètic. Els pocs paràgrafs del text, però, intentaven condensar alguns punt d’importància cabdal en aquells moments: esperit de diàleg, reconeixement del conflicte català i que en la solució final haurà de tenir un suport ampli de la societat catalana. No s’hi esmentava el referèndum, però tampoc s’hi citava la Constitució espanyola.

Els partidaris de l’acord ERC-PSOE hi trobaran àmplies diferències entre el seu acord i el “pacte de Pedralbes”. Els escèptics i crítics hi trobaran moltes similituds en el rerefons d’ambdós continguts. En cap dels dos s’hi esmenta el dret d’autodeterminació ni tampoc s’hi proposa cap solució per als presos polítics i exiliats. En cap dels dos no hi ha cap menció a la repressió policial i jurídica.

El “pacte de Pedralbes”, que no va anar enlloc, va ser el resultat d’una trobada entre els dos governs. El pacte ERC-PSOE és un pacte entre partits. JxCat no hi ha participat en res. És un pacte que respon a l’estratègia d’un partit, ERC, i que no ha estat consensuat ni amb el seu soci de govern, ni molt menys encara amb altres organitzacions independentistes com la CUP o l’ANC. És un pacte que, d’entrada, divideix el món independentista perquè no forma part d’allò que es reclama intensament des de fa molt de temps: una estratègia unitària, més encara, una unitat estratègica.

És el que em preocupa més del pacte: que forma part de l’estratègia elaborada per ERC com l’única manera d’avançar cap a la independència. Una estratègia que passa per (ja n’he parlat en altres articles) assolir majories àmplies que vindrien de l’entorn del dret a decidir, d’aquest 80% que, ens diuen, existeix a Catalunya. Una estratègia en què el diàleg passa primer per investir Pedro Sánchez i facilitar d’aquesta manera, i en contrapartida, el suport socialista a un govern d’esquerres a Catalunya liderat per ERC. Una estratègia que pretén alimentar l’eix social (dreta-esquerra) per davant del nacional (independència-autonomia). Una estratègia que no abandona l’independentisme, però que el deixa per a més endavant en què, hi torno a repetir les paraules d’Oriol Junqueras, “tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

Sóc escèptic, doncs... Penso que l’estratègia d’ERC, com qualsevol estratègia que sigui de part i no del tot, només divideix l`independentisme. Una divisió que hem d’evitar per damunt de tot si volem arribar algun dia a establir un veritable unitat estratègica. I la responsabilitat d’evitar aquesta divisió crec que recau precisament en nosaltres, els escèptics, els crítics, els contraris al pacte. No podem caure en l’insult fàcil, el desdeny, el menyspreu cap als independentistes que no pensen com nosaltres. Fem crítica constructiva, amb arguments, amb el cap i no amb l’estómac.

Aquí no hi ha traïdors. Aquí no hi ha venuts. Aquí només hi ha una estratègia d’un partit independentista. Una estratègia que tindrà partidaris i detractors, però que només és això, una estratègia de part.  

Per cert, com molt bé apuntava Guillem Fuster de Poble Lliure... 

“Ens agradi o no, ERC té estratègia. La resta que no estem d'acord amb ells en tenim?. Ens hi posem?”