dimarts, 14 d’agost de 2018

Assaig de càntic en el temple.-1 (El valor i el significat dels adjectius)



 Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret ",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

          El caminant i el mur (1954) 

El poema
El poema Assaig de càntic en el temple ens presenta les tensions existents entre el jo líric i la seva terra. Forma part de la poesia ètico-civil d’Espriu, d’elevat to moral. A través del recurs de l’adjectiu el poeta va desgranant els seus dubtes i lluites internes que desemboquen finalment en un cant d’amor, un desesperat cant d’amor a la seva terra, a la qual promet restar fidel fins a la mort. 

Anàlisi dels adjectius
El primer que podem observar en l’ús dels adjectius és el fet que el poeta en crea dues sèries diferents. Amb la primera, (        ) el poeta vol qualificar la seva terra, el seu poble o, fins i tot, a ell mateix. Amb la segona, (       ) vol descriure  la terra o el poble que li són estranys.

A més, aquestes dues sèries d’adjectius s’oposen semànticament i la majoria d’ells tenen el seu equivalent contrari en l’altra sèrie.

Veiem la taula següent:

La pàtria/El jo líric
La terra estranya
cansat

covarda / covard
noble
vella

salvatge
culta
bruta
neta
pobra
rica

lliure

desvetllada
dissortada
feliç
àrid

desesperat

trista

antiga

  

La primera sèrie

En l’inici del poema el poeta està indignat, irritat i expressa un sentiment d’enuig amb la seva terra. Aquest sentiment, més tard, esdevindrà també un desig d’allunyament.. Els adjectius emprats pel poeta en aquesta sèrie són, doncs, producte d’aquest estat d’ànim inicial.

 

Cansat

El jo líric es troba en un estat de desmoralització. Se sent sol i decebut en veure que els seus esforços no condueixen a res positiu.  Comença a pensar que tot el seu treball serà, en el fons, inútil. Cal tenir en compte l’època clau, l’any 1954, en ple franquisme, en què Salvador Espriu compon el seu poema Assaig de càntic en el temple.

 

Covarda

La terra, -un dels objectes principals en la poesia d’Espriu-  que en el seu univers simbòlic pot ser tant la Sinera de la seva infantesa com, per extensió, la seva pàtria, Catalunya. Aquesta terra, personificada en els seus habitants, sent por. L’amenaça de la repressió dictatorial, l’amenaça del genocidi cultural i lingüístic s’abat al seu damunt i –els homes -esdevenen covards, resten immòbils, en un estat de somnolència col·lectiva, sense capacitat de reaccionar. La seva terra, tenallada per la por, no pot reaccionar contra aquells que l'han privada de tot.

 

Vella

Els orígens de la seva pàtria es perden en els límits del temps. És una pàtria antiga, plena d’història. És, a la vegada, una pàtria que durant molts segles ha servit, s’ha mantingut en una lluita constant per sobreviure. Els segles li han anat caient al damunt consumint-la lentament i, la pesant llosa del franquisme,  l’ha fet envellir de cop.

Salvatge

Una terra a la qual la guerra i la repressió han fet tornar esquerpa, rude, intractable. Els seus habitants semblen haver desaparegut del món civilitzat, del món culte. La llengua i la cultura, que són el suport de les societats civilitzades, els han estat arrabassades per una força brutal. Han esdevingut un poble incivilitzat.

Antiga

L’adjectiu antiga cal observar-lo tenint en compte la relació que manté amb el nom al qual qualifica, saviesa. El poble del poeta ha observat –sempre -en el passat un capteniment assenyat i ha sabut aplicar-lo a tots els seus problemes. Ha disposat del seny i ha sabut emprar-lo. El sintagma pot adquirir a més, en el món místic d’Espriu, una relació filosòficoreligiosa en el sentit d’aquell que coneix la veritat darrera, el destí del món –el seu món -i de l’home.

Àrid

La terra, el poble, la pàtria, ha esdevingut erma, seca, estèril. La vida de la cultura, de la llengua, els valors humans, el codi ètic i civil, no pot néixer ni desenvolupar-se en un terreny inhòspit que li nega tot allò que li és indispensable per créixer.

Covard-Salvatge

En aquesta segona part del poema, el jo líric ja comença a manifestar el que més tard serà una adhesió incondicional a la seva terra. El poeta es veu forçat a viure en un món que no li agrada, però que és el seu i manifesta aquesta adhesió establint un lligam indissoluble entre ell i la seva pàtria.

Aquest lligam etern el poeta l’expressa aplicant-se idèntics adjectius amb què, en el vers 2, havia qualificat al seu poble. D’aquesta manera fa palesa l’estreta i forta relació entre el poeta i la terra. Un sentiment, una relació afectiva que fa dels dos un de sol. La terra amara l’home i l’home s’uneix a ella, pertany a ella en cos i ànima. Ell és la terra mateixa.

Desesperat

No hi ha esperança. Estimar aquesta terra i voler compartir amb ella el seu destí li causa un gran dolor. Un dolor que no és físic, sinó espiritual. Un dolor que pertany al món de la ment i dels sentiments. És un dolor que esdevé cada vegada més insuportable perquè és un dolor sense esperança.

Pobra

El seu poble és digne de compassió. La seva terra no té esma per aixecar-se del pou en què ha caigut. És una pàtria vençuda i humiliada a la qual han pres la seva llibertat.

Bruta

L’autor vol donar al qualificatiu bruta el sentit semàntic d’irracional. Tot allò que el seu poble està sofrint i, també, la mateixa incapacitat de reaccionar no poden ser justificades per la raó. Tota actuació racional ha desaparegut del seu poble.

Trista

Ni el goig ni l’alegria tenen cabuda en un poble vençut, en un poble esclau. L’estat d’ànim del poble/poeta el menen inexorablement al dolor psíquic.

Dissortada

El darrer adjectiu d’aquesta sèrie demana, de nou, compassió per al seu poble. La malaurança en forma de guerra, repressió, prohibicions i càstigs s’ha abatut sobre el poble/poeta. El destí ha colpejat durament la seva pàtria i el condueix a experimentar un sentiment perpetu d’aflicció i dolor.

No es va rendir mai.-4 i final (Pere Marfany 1913-1994)



I va arribar el final... Estava sol amb ell quan va passar i vaig continuar sol amb ell a l’habitació durant uns minuts. No sabria expressar que em va passar per la ment durant aquells moments. Només sabia que s’havia acabat també una etapa de la meva vida i que el meu pare passava a ser, des d’ara mateix, un record. Un profund i inoblidable record. No deurien ser més de deu minuts, però les imatges anaven passant com una vella pel·lícula. Les mateixes imatges que m’acompanyen des de llavors. Els records inesborrables... L'essència de la vida. 

Em veia caminant junts cap al camp del Barça, quan els partits començaven a les cinc i no guanyàvem ni jugant al parxís. 

Agafant el tren de les 5.50 del matí per anar cap a Caldetes, para-sol en mà i barret de palla al cap. Caminant cap a la cala Canyelles. Tamariu... 

El veia obrint la porta del pis de Joan Gamper, el primer dia que la M. Rosa venia a casa, tot dient-li “Passa, sin-vergüenza, passa”.

La seva imatge d’emoció continguda (no li agradava demostrar emocions) un 20 de maig de 1992 quan el Barça guanyava la primera copa d’Europa i trencava, d’aquesta manera, amb un llarg camí de derrotes, frustracions i decepcions... i no només futbolístiques.

Aquella imatge seva a la taula, amb un joc de cartes a la mà, mentre la meva mare intentava que em prengués una dolentíssima purga; i la sensació de calma i benestar que em transmetia quan em deia: “Va, Jaume, pren-te-la i després jugarem.”

La seva figura, arribant de treballar, caminant a través d’aquell camp de sorra i baixant el pendent del carrer polsós, mentre jo deixava de jugar un moment i corria a fer-li un petó i ell sempre em deia “no pugis tard.”

Un dia d’hivern, a les 8 del matí, amb molt de fred en un casa sense cap mena de calefacció, va aparèixer, venint expressament entre feina i feina, per encendre el gas de la cuina i esclafar-me una mica les mans. Em va posar paper de diari als peus (un sistema de calefacció que va aprendre a la guerra...) i em  deia ”cap a l’escola”.

Una nit, després del dinar de Nadal. Content, feliç, havia begut –com tots- una mica més de l’habitual, desinhibit, saltava pel carrer sense importar-li (sens importar-nos) si la gent ens mirava o no. i tots plegats ens fèiem un fart de riure.

La seva mà, agafant la meva, per darrera vegada i fent –encara- una “gracieta de les seves.

No vaig plorar. Només tenia un gran nus a la gola.

A seva herència material va ser poca. Un carnet d'ERC, el seu partit de sempre, que encara conservo. Ja en vida, quan calia escripturar el pis d'Esplugues, el va voler posar a nom meu i de la M. Rosa, sense cap clàusula, sense lletra petita. Va posar tot el que tenia a les meves mans. Un gest que ja diu molt de la seva manera de ser.

La seva gran herència va ser intangible, etèria, espiritual. Em va deixar l’amor per una llengua, per una cultura, per un país. L’estimació pel Barça. L’amor a l’estudi, al valor del treball i pel treball ben fet (la bona feina...). Em va deixar el sentit de la responsabilitat. Em va inculcar el valor del diàleg del respecte i del poder de la paraula per damunt de la força. L’amor a la família. La capacitat de dubtar, però també la de decisió i la de lluitar. La constància i la perseverança. La humanitat, la honradesa i l’ètica. Em va ensenyar que no només hi ha una veritat, que podem ser contradictoris i que podem arribar a cometre actes paradoxals. 

Va ser un gran home a qui li va tocar viure en un temps massa dur i immerescut.

Diuen que cada vegada m’assemblo més a ell. No físicament, sinó en els gestos, en el parlar i fins i tot en la manera de ser. N’estic orgullós. 

He estat escrivint sobre el meu pare. Es deia Pere. Un gran home. Un home bo. Un home extraordinari.

No es va rendir mai.

dilluns, 13 d’agost de 2018

No es va rendir mai.-3 (Pere Marfany 1913-1994)




Després... la vida continua. Casament, fills. El primer, com si el destí de malastrugança es resistís a abandonar-lo, va morir només amb uns mesos de vida. Treball... molt i mal pagat. Havia intentat que li retornessin la seva plaça a Hisenda, però la repressió franquista li ho va impedir sempre. Una persona més que intel·ligent, amb estudis superiors es llevava cada dia a les 3 de la matinada per descarregar flors a les Rambles. Una feina carregosa i poc agraïda, complementària de la jornada habitual de 10 hores diàries. Pocs diners, però indispensables per acabar de completar el sou insuficient del treball principal.

Quan ets petit, i fins a certa edat, sempre penses que els pares no tenen problemes, que no pateixen, que sempre tenen la solució per tot. El cert és que mai, si més no davant meu, ni una sola queixa, ni un sol retret amarg, ni una sola discussió per diners; gairebé sempre optimisme i somriure.

Dels temps d’infantesa recordo sortides a la platja, primer  Badalona, després a Caldetes. Les tardes de diumenge, quan no hi havia televisió. La seva figura quan arribava en tramvia fins al carrer polsós. La tranquil·litat que em transmetia quan no em trobava bé o m’havia de prendre algun medicament (que dolents que eren llavors!).

Recordo molt especialment quan anàvem junts a Sabadell, on treballava. Tenia 13 anys, havia fet campana a l’escola i ja no se’n refiava de mi. Així que em va matricular en una escola de Sabadell per poder-me controlar.

Un bon dia, encara no sé ben bé per què, vaig deixar de fer-li el petó de bona nit. Per què? Ximpleries d’adolescent? Amb els anys penso que aquest simple fet li provocaria desil·lusió o decepció, segurament una certa tristesa. Jo n’era totalment aliè i ignorant del que pot arribar a significar un gest tan senzill, i alhora tan grandiós, com el d’un simple petó de bona nit. Com me n’he penedit després!

La família, els amics, se li van anar morint. Primer les germanes. La petita, que ell va cuidar i estimar tant; la més gran,sempre amb els seus problemes de salut. Després els cunyats, tots més joves que ell. Alguns amics... El cercle familiar es reduïa cada vegada més. Intentava, com sempre, fer veure que no li afectava gaire. Feia “gracietes”... encetava temes de conversa...

Amb 50 anys es va quedar sense feina. Se’n va sortir, però. Amb molt d’esforç , però gairebé sempre ho aconseguia. De nou, però, una feina de molta responsabilitat, moltes hores i poc sou. L’abús sobre una persona que sabien que, per damunt de tot, necessitava treballar.

Va arribar la jubilació i el fer-se gran. Problemes de salut... la vista... La vida s’anava reduint a pocs al·licients: la televisió, la conversa amb altres avis, les nétes, les celebracions tradicionals, el Barça de Cruyff, ...