La paradoxa catalana: defensar la llengua i acabar acusat de feixisme

La polèmica generada per unes declaracions de Brigitte Vasallo sobre el català ha tornat a posar damunt la taula un debat recurrent: el futur de la llengua i la manera com es parla d’ella en l’espai públic. Però, més enllà de la discussió lingüística, el que sorprèn és fins a quin punt encara es toleren discursos que trivialitzen o deformen la realitat històrica del català. 

Vasallo va afirmar que el català acabarà morint igualment i que podria ser recordat com una “llengua feixista”. La frase és tan provocadora com absurda. Les llengües no són feixistes ni democràtiques. De la mateixa manera que una llengua no és ni més maca ni més lletja, ni més suau ni més dura, ni més fàcil ni més complicada que una altra, tampoc pot ser feixista, ni socialista, ni comunista, ni nacionalista, ni independentista. Les ideologies pertanyen a les persones i als projectes polítics, no als sistemes lingüístics. Si seguíssim aquesta lògica, també hauríem de dir que l’alemany és una llengua nazi o que el castellà és una llengua franquista. I ningú amb un mínim de rigor intel·lectual sostindria una cosa així.

Encara resulta més sorprenent que aquestes declaracions no es fessin en un espai marginal, sinó en una cadena de ràdio catalana i, a més, en la que té més audiència del país. És a dir, en un mitjà amb una enorme capacitat d’influència en l’opinió pública. Que en aquest context es normalitzi un discurs que presenta el català com una llengua potencialment “feixista” és  preocupant i inquietant.

El problema d’aquest tipus d’afirmacions no és només la seva inconsistència, sinó també el context històric que ignoren. El català no és una llengua dominant ni hegemònica: és una llengua que durant segles ha estat perseguida, marginada o relegada a l’àmbit privat. Durant el franquisme -i no només-, per exemple, va ser exclosa de l’escola, de l’administració i de bona part de la vida pública. Dir avui que el català pot ser una llengua “feixista” no és només un error conceptual; és també una banalització de la història.

Aquesta distorsió del debat s’ha fet visible també en polèmiques recents, com la generada per una exposició de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) que situava la frase “que aprenguin català” al costat d’expressions associades a discursos d’odi. Més enllà del cas concret, l’episodi il·lustra fins a quin punt es pot acabar invertint el relat: es presenta els parlants d’una llengua minoritzada com si fossin els agressors, i no pas com una comunitat que històricament ha patit persecució i subordinació. Equiparar la defensa del català amb discursos d’exclusió banalitza l’odi real i contribueix a reforçar un relat clarament catalanòfob.

La figura de Brigitte Vasallo tampoc és aliena a la controvèrsia. Des de fa anys s’ha convertit en una veu especialment crítica amb el catalanisme lingüístic, sovint des d’una retòrica que presenta el català com una llengua associada a privilegis socials o a identitats excloents. Aquest discurs, vinculat sovint a la reivindicació del “xarneguisme”, ha estat percebut per molts sectors com una caricatura simplista de la realitat catalana.

La paradoxa és evident. La Catalunya actual està plena de catalanoparlants que són fills o nets d’immigrants procedents d’altres parts d’Espanya o del món. El català, lluny de ser una llengua d’elit, ha estat sovint un instrument d’integració i de mobilitat social. Presentar-lo com una eina d’opressió és ignorar deliberadament aquesta realitat.

Aquest tipus de discurs encaixa també amb el que alguns analistes han definit com el “bilingüisme vassall”: l’actitud segons la qual molts catalanoparlants assumeixen que han de canviar immediatament al castellà per educació, per comoditat o per evitar conflictes. Aquesta conducta, sovint presentada com una mostra de tolerància, té una conseqüència clara: la subordinació progressiva del català.

La polèmica es va amplificar encara més quan, davant l’allau de crítiques, el programa va tornar a convidar Vasallo sense que es produís cap rectificació clara. Les seves paraules continuaven sent les mateixes i el presentador va evitar desautoritzar-les o demanar disculpes, limitant-se a relativitzar la controvèrsia. El resultat és revelador: allò que havia començat com una provocació acabava convertint-se en un discurs validat des dels mateixos micròfons que l’havien difós.

Aquest tipus de reacció respon a un patró cada cop més habitual. Quan esclata la polèmica, arriben matisos o excuses que pretenen rebaixar la tensió però que rarament afronten el problema de fons. Les explicacions posteriors de Vasallo o les rectificacions de l’ICIP van en aquesta mateixa direcció: intenten suavitzar la polèmica sense reconèixer realment l’error conceptual. Però el mal ja està fet.

Des de fa temps s’està construint un fals relat que pretén ridiculitzar o deslegitimar les polítiques de normalització lingüística i criminalitzar les accions en defensa de la llengua. Quan la protecció, el foment i la defensa d’una llengua minoritzada es presenten com una forma d’intolerància, el que hi ha al darrere té un nom molt clar: catalanofòbia.

En definitiva, el debat generat per les paraules de Vasallo o l’actuació de l’ICP diu molt menys sobre el català que sobre l’estat del debat públic a Catalunya.. El futur del català dependrà, sobretot, de la voluntat de la societat de continuar fent-lo servir amb normalitat i sense complexos. Perquè les llengües no moren perquè algú ho pronostiqui; moren quan els seus parlants deixen de creure-hi i deixen de fer-les servir

Una catalanofòbia "Dellaostia": del cucurutxo al bosc en flames

A Gràcia, aquest estiu, una noia demana un gelat en català. Horror. Escàndol. El propietari li diu que és una maleducada i que aquí “som al Reino de España”. Clar, tothom sap que la Constitució diu que els cucurutxos només es poden demanar en castellà I si vols stracciatella en català, a l’exili amb tu.

L’endemà, passa el que passa: pintades a la gelateria, adhesius denunciant que no respecten el català... Els mitjans espanyols (ei, i també els argentins!) a l’estil de “Esas latinas”, denuncien la tradicional insolidaritat, imposició, xenofòbia i, per què no?, racisme dels catalans. Aquesta exigència contínua de voler parlar la seva pròpia llengua i, a més gosar demanar que el tractin amb respecte i educació. On anirem a parar si els catalans demanen gelats i, a sobre, en català? El caos absolut. Si la situació s’hagués produït a l’inrevés, tindríem ja portada a l’ABC, missa de reparació i tres dies de dol nacional amb bandera a mig pal.

Mentrestant, a Galícia, hi ha incendis devastadors. Tot crema. La gent ho perd tot. Un drama absolut. Però tranquils: sempre hi ha algú disposat a recordar que la veritable flama eterna és l’odi a Catalunya. Què veiem a les xarxes? Una dona indignada, no pas amb les flames, sinó amb... sí, ho heu endevinat: Catalunya. “És que els catalans reben més ajudes, són de primera, i nosaltres de segona.” Tota la vida portant la culpa de la pluja que cau, del tren que arriba tard i de la carbonara amb nata. Ara també som culpables de l’olor de socarrim.

I no us enganyeu: tot això no és cap novetat. Francesc Ferrer i Gironès ja ens ho va escriure amb calma de notari: fa quatre-cents anys que dura el mateix serial.  La catalanofòbia no és una moda, és una institució. Llegiu o rellegiu “El pensament anticatalà a través de la història”, un best-seller sense final, més llarg que “Joc de Trons”. I amb menys dracs, però més foc. Fa quatre segles que fsom el “punching ball” oficial de l’Estat: si hi ha crisi, culpa dels catalans; si hi ha incendis, culpa dels catalans; si et cau el gelat al terra, culpa dels catalans també

El llibre de Ferrer i Gironès ens convida a veure la catalanofòbia no com a resultat de violència directa sinó com a instrument de dominació cultural. Quan en un bar algú és increpat per parlar en català, no és només una repercussió personal: és la tradició invisibilitzadora de segles que encara viu a la pell de les persones.

La diferència? Abans el missatge circulava en sermons i fulls impresos; avui, a Twitter i tertúlies televisives. El segle XXI només ha aportat una millora tecnològica: ara et poden insultar en streaming..

La veritat? Ja comença a ser entranyable. Al final, serem patrimoni immaterial de la humanitat: “Odiar els catalans, tradició ancestral ibèrica”. Vindran turistes japonesos a fer fotos a les tertúlies de TV, on cada vespre es repeteix el ritual: obrir el programa, treure Catalunya a passeig i fotre quatre cops de bastó verbal. Tot molt exòtic i molt folklòric.

Algun dia, potser, ens adonarem que el problema no és només la llengua amb què demanes un gelat ni tampoc la quantitat d’ajudes que rep una comunitat en flames. El problema és un altre: la dèria obsessiva de mirar sempre cap a Catalunya, fins i tot quan el bosc et crema sota el nas.

Però bé, què seria Espanya sense nosaltres? Som l’únic fil conductor que manté Espanya unida. La gran excusa del nacionalisme espanyol. El dia que deixin d’odiar-nos, Espanya haurà de buscar-se una altra afició col·lectiva. Potser fins i tot haurien de començar a pensar en els seus propis problemes i això si que seria una catàstrofe. 

De la discriminació al gag oficial o... “Sin Papeles”, sense respecte: quan riure és agredir.

El passat 9 de juliol, durant la presentació de l’Informe 2024 de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, l’Ajuntament va acollir un acte suposadament artístic protagonitzat pel col·lectiu teatral “Sin Papeles”. El que havia de ser una reflexió sobre les discriminacions es va convertir en un número que ridiculitzava obertament la llengua catalana i les persones que la parlen. I això, en un acte institucional. Ironia? No. Cinisme i humiliació planificada.

L’escena va parodiar cursos de català amb una caricatura burlesca: sardanes, crits com “Parla català!” i una posada en escena que associava la llengua amb un folklorisme ridícul i descontextualitzat. L’humor, quan denuncia el poder, pot ser una eina brillant; però quan es gira contra una llengua minoritzada en el seu propi territori, no és crítica: és violència simbòlica.

La frase final de l’escena, que plantejava una falsa dicotomia entre parlar català i tenir accés a la sanitat, el treball o la documentació, és especialment greu. Presentar la llengua com un privilegi a contraposar amb els drets fonamentals és un relat trampós, carregat de supremacisme i desinformació. Com si la defensa del català fos incompatible amb la justícia social. Com si el català, simplement, molestés.

Encara més alarmant és la complicitat institucional. L’acte va ser organitzat per l’Ajuntament, i la seva directora, Camila Pinzón Mendoza, ha justificat l’escena com una proposta artística per generar debat. Però el que ha generat no és debat, sinó una ferida: el missatge que la catalanofòbia pot tenir altaveu públic i subvencionat.

Pel que fa a, Esas latinas, segons descriu la fitxa de l’espectacle, és una proposta que "busca visibilitzar i denunciar les múltiples violències, la vulneració de drets i les situacions de discriminació que les dones migrants viuen a Espanya". Suposadament, es tracta d'una obra basada en casos reals i que representa "realitats que les travessen (a les protagonistes) en el seu dia a dia". "S'aborden testimonis de vides marcades per l'experiència migratòria, el gènere, la raça, l'origen, la colonialitat i la identitat. S'exposen les categories imposades, el tracte diferencial en l'àmbit laboral, les narratives colonials en l'educació i les dificultats del procés d'integració", afegeix la fitxa, entre altres qüestions.

És particularment interessant l'article de l'Alternatiu titulat La performance anticatalana ‘Esas latinas’ s’ha programat regularment des del març i ha estat promoguda amb fons públics:

Tal com denuncia L’Alternatiu, Esas latinas s’ha convertit en una performance habitual a partir del març i es manté gràcies al suport de fons públics. Aquesta obra, creada i encarnada per dones migrades d’Amèrica Llatina, es presenta com una crítica punyent a les violències i discriminacions que pateixen. No obstant això, el seu continu finançament i programació regular plantegen una paradoxa inquietant: un discurs que pretén qüestionar estructures de colonialisme s’anomena a si mateix “anticatalà” quan el poder institucional català exerceix el control de la seva difusió, tal com assenyala L’Alternatiu. 

Així, Esas Latinas esdevé un reflex ampli de les tensions entre emancipació i la instrumentalització cultural: si bé el teatre social és un canal potent per donar veu al silenci, el seu abast i finançament esdevenen mecanismes de legitimitat institucional. En lloc de trencar les estructures dominants, sovint les reprodueix. La crítica de L’Alternatiu ens recorda que cal exigir coherència entre les formes de suport públic i la capacitat real d’empoderament dels col·lectius representats. No basta amb visibilitzar si no s’acompanya amb autonomia crítica i diversificació de les narratives des de baix.

L'alterntiu remarca que darrere d'aquest grup teatral hi ha l’entitat Periferia Cimarronxs SCCL, que els últims tres anys ha rebut prop de 350.000 euros en subvencions a càrrec del contribuent català i canalitzades, majoritàriament, a través del mateix Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Segons s’adverteix en un Racó Català, aquest cas no és una anècdota. És un avís. Aquest tipus de menyspreu ja és present a serveis públics, botigues o consultes mèdiques. Primer era una mirada; després, una humiliació; ara, una actuació institucional. I demà? La normalització absoluta de la burla i la impunitat. La llengua no és un obstacle. És un dret. I ridiculitzar-la, especialment des d’un escenari públic, no és humor: és un acte de dominació cultural. 

La Plataforma per la Llengua, la CAL i Òmnium ja han denunciat els fets. I cal fer-ho. Però també cal exigir responsabilitats. No pot ser que mentre augmenten les discriminacions reals contra catalanoparlants la resposta institucional sigui un acudit catalanòfob.

En aquest sentit, les disculpes promulgades per l’Ajuntament són totalment insuficients. Al·legar que el gag “no estava en el guió revisat”, com va dir la segona tinenta d’alcaldia, Maria Eugènia Gay, és una excusa de malalts que ningú no es creu. A més, en cap cas, això no deslliura cap responsabilitat: la imatge pública de l’Ajuntament ja ha estat cremada.

Demanar perdó dient “vam cometre un error de supervisió” no és suficient. Els partits com Junts, ERC i Barcelona en Comú han qualificat les explicacions d’“insuficients” i han reclamat responsabilitats polítiques. No hi ha cap justificació creïble per a un escenari que ataca directament la llengua catalana —una paràbola de marginació entre la salut i el treball—, i caldria que aquesta disculpa és acompanyada d’accions concretes, cosa que, evidentment, no passarà.

"Orgullosament xarnegos" o "la prudència recomana ser maleducat"

“Els Premis Gaudí més reivindicatius”. Així o en termes semblants s’expressaven els principals mitjans de casa nostra en referència al lliurament dels Premis Gaudí d’enguany.

Reivindicacions diverses... de la maduresa i la vellesa (al cinema... hauria estat bé que fos també en tots els camps). L’assetjament i els abusos. L’habitatge... Molt noble i necessari, sense cap mena de dubte. Una vegada més, però, la reivindicació, lingüística, cultural i nacional ha restat absent.

El discurs d’Eduard Sola, guionista de “La casa en flames” ja estat el que ha desencadenat la polèmica i la indignació. Sola ha manifestat que “Si ho arribo a saber, no el faig”. Potser només hauria calgut que hagués canviat una paraula de la seva intervenció: la de “xarnego” per la de treballadors o de classe treballadora o, en un llenguatge ja força obsolet, la de “proletari”. El sentit, el rerefons del seu discurs hauria canviat completament.

La meva família està lluny de ser la família de Casa en Flames.  Ens agradaria tenir una casa de la Costa Brava i un barquito per sortir a navegar, però no el tenim. A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis, tots, van venir d'Andalusia.... 

Discurs d'Eduard Sola

Coincidim en una part.... La meva família tampoc té cap casa a la Costa Brava (ni tampoc en cap altre lloc. Ni tan sol en la que visc que és de lloguer). Tampoc ni “barquito” ni res que se li assembli. A casa som catalans , però no perquè els meus pares i els meu avis fossin catalans (que ho eren), sinó per una cosa tan simple com que hem nascut aquí i que parlem català. No som el que som ni pels cognoms (Marfany és occità) ni per l’origen dels meus avantpassats (els més recents d’Andorra i del País Valencià). Ni se m’acudit mai, ni se m’acudirà dir que soc català per algun d’aquests motius.

Segons podem llegir a la Viquipèdia,  el mot xarnego bé dels mots castellans «lucharniego o nocharniego» referits a gossos utilitzats en caceres nocturnes. Després del pas per l’occità es va transformar en xarnego i va agafar el significat de mestís. En català es va referir primer a la gent filla d’una persona occitana amb una catalana fruit de les migracions del segle XVI. És clar que, si jo volgués recórrer als meus avantpassats, podria dir, també, que soc “ xarnego”... encara que, `per això, m’hagués de remuntar cinc segles enrere.

Catalunya, els Països Catalans (sembla mentida que, encara, una i una altra vegada, ho haguem d'estar repetint) és una nació que s'ha anat configurant amb una història de més de mil anys, que ha conformat una cultura, una manera de ser determinada, amb una llengua pròpia que és el català. Una "terra de pas", com acostumem a dir, construïda a través de multitud d'immigracions que han fet d'aquest petit espai del món una nació que no es fonamenta en una raça, en una ètnia, sinó, bàsicament, en una llengua i en una cultura,

Recentment s’ha publicat un llibre autobiogràfic de Giacomo Casanova, “Com em vaig escapar de la presó de Venècia”. N’extrec una frase que, avui, faig meva, “Hi ha moments en què l’educació està del tot fora de lloc i que la prudència recomana ser maleducat.”

Ignoro quina era la intenció real d’Eduard Sola en recollir el seu Premi Gaudí, i tan se me’n dona, però us haig de dir que n’estic fins als nassos...(fins al monyo, fins als collons, fins als pebrots, fins a la figa, en tinc la pipa plena i els collons també plens) d’aquesta mena de discurs “xarneguista” que, com molt bé apunta Albano Dante-Fachin és el mateix discurs que han fet servir els anticatalanistes de sempre, com els postfranquistes, els de Ciudadanos, una bona part de l’esquerra espanyola i una determinada part de la catalana.

Els discurs “xarneguista” ben utilitzat i difós per l’estat colonial ens intenta vendre una falsa lluita de classes entre una societat catalana , majoritàriament burgesa i propietària o, si més no, de classe mitjana-alta i una societat immigrada de classe baixa i treballadora.

La meva família i els meus avantpassats, com els de l’Eduard Sola, són -som- de classe treballadora. El meu avi i el meu pare no eren analfabets perquè els seus pares i els seus avis es van matar a treballar perquè tinguessin estudis. El meu pare, pèrit mercantil (el que actualment equivaldria a un gbrau en Direccií i Administració d’Empreses) podria haver pertangut a la classe mitjana alta, però el feixisme, la guerra, el pas pels camps de concentració i els tres anys a la presó model que li va imposar el franquisme, li ho van impedir. El meu pare, cada dia del món, es llevava a les 4 de la matinada per anar a la Rambla a descarregar paneres de flors abans d’anar a la feina diària de 10 hores (dissabtes inclosos) per un sou de merda. La meva mare (que tampoc era analfabeta), mentre cuidava de la casa i del fill, es matava a treballar també 10 hores diàries (dissabtes inclosos) per poder tirar endavant intentar arribar a final de mes en un pis de lloguer, petit i sense lavabo ni molt menys dutxa o bany.

I aquesta o molt similar, o potser encara més dura, va ser la vida de milers i milers de catalans abans i després de les grans immigracions de la postguerra.

El discurs i el relat del “xarneguisme” més enllà de si està utilitzat amb bona o mala fe, amb ignorància o conseqüentment, és un discurs més de l’anticatalanisme, manipulat i difós pels que, des de fa segles, com tots els imperialistes, com tots els colonitzadors, intenta la desnacionalització , de la descatalanització dels Països Catalans.

 “La prudència recomana ser maleducat...”  N’estic fins als collons! Que us bombin a tots plegats!

La catalanofòbia. L'amnistia, els jutges Aguirre i García Castellón

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 5 de febrer de 2024 per ETV Llobregat  i TDT Terramar Penedès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Lourdes Escardívol professora

Josep Ferrer , president d’AExRC

Víctor Cucurull, historiador

Davantal

Fa 24 anys, Francesc Ferrer i Gironès publicava un llibre que hauria de ser de lectura obligada als nostres països: Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Un llibre de referència que seria bo que es reedités perquè tothom pogués tenir-hi accés.

En la introducció, Francesc Ferrer escrivia: “Al llarg de la història, Catalunya, com a poble, és perseguida per causa de diferents elements conjunturals, els quals, però, són sintetitzables perquè són elements reiteratius i recurrents. La catalanofòbia es concentra en tres eixos o columnes generals que són les que l’alimenten: El primer és la persistència a suprimir les institucions polítiques pròpies que donen la sobirania al poble català. El segon és la pruïja a eliminar l’autonomia de les finances públiques i privar Catalunya de l’administració dels seus propis recursos financers. I el tercer és l’arranament cultural i lingüístic per assolir la colonització del poble català i assimilar-lo a la castellana que ,eufemísticament, anomenen espanyola.”

Les campanyes anticatalanes i la repressió contra la nació no s’han inventat ara ni durant el franquisme, fa quatre-cents anys que existeixen. En paraules novament de Ferrer i Gironès: “Les campanyes anticatalanes són l'expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s'imaginen l'assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència.”

L’objectiu principal de l’Estat espanyol, des de sempre, ha estat el de castellanitzar (espanyolitzar) Catalunya. L’ofensiva assimiladora no s’ha aturat mai. Tant li fa que el poder estigui en mans d’una monarquia absoluta o d’una monarquia constitucional; tant li fa que sigui una república, com una dictadura, com un estat democràtic. Una ofensiva en què els papers estan minuciosament repartits: polític, judicial, mitjans de comunicació, artistes, escriptors, pretesos intel·lectuals... la “quinta columna” resident a Catalunya... tothom té el seu paper per liquidar d’una vegada per totes la catalanitat, per liquidar d’una vegada per totes la nació catalana.

Premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Construir falses realitats. Manipular els mitjans de comunicació. Tergiversar, manipular o simplement falsejar la informació. Deformar, pervertir, manipular el llenguatge. Dividir societats per l'origen o per la llengua que parlen. Provocar constantment i fomentar el discurs de l'odi. Silencis còmplices....

En parlem tot seguit amb els nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Marxarem amb la frase de la setmana. Francesc Ferrer i Gironès va ser escollit senador per Girona en la primera legislatura del 1977. La seva frase va ser aquesta:

“Vaig marxar a Madrid sent autonomista i en vaig tornar sent independentista.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Catalunya-Espanya. Entre la llibertat i l'absolutisme (1 de 3)

He pogut escriure aquestes ratlles gràcies a l'ajut inestimable del llibre "Catalanofòbia.El pensament anticatalà a través de la història", del sempre recordat i enyorat Francesc Ferrer i Gironès.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya no és una qüestió que s’hagi produït en els darrers decennis, ni tampoc té els seus orígens en el segle XX, sinó que prové de molts segles enrere. És, en síntesi, la lluita entre la llibertat i l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat modern en què el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen la corrupció i els privilegis.

Com podrem veure tot seguit, Espanya és un Estat que, al llarg dels segles, canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics, sempre són els mateixos que els dels temps de la seva formació. Tot canvia perquè res no canviï.  

Per entendre bé quina és la diferència històrica entre Catalunya (i per extensió la Confederació Catalanoaragonesa) i Castella cal conèixer quines són les bases del constitucionalisme català. Les primeres constitucions catalanes daten de l’any 1283 i estan basades en el “pactisme”, que no era res més que la fórmula de repartiment de la sobirania entre el rei i els denominats “braços. Per primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les Corts.

El “pactisme” era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”. Les constitucions podien modificar fins i tot els Usatges i els privilegis, encara que fossin irrevocables. Com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble i el les viles i ciutats.

El sistema constitucional basat en el “pactisme”, les pròpies constitucions, molt avançades per l’època, van convertir Catalunya en un país amb un règim molt ampli de llibertats en comparació amb altres territoris i països de l’entorn.

El diplomàtic i polític castellà Diego Saavedra afirmava al segle XVII: “Ninguna provincia gozaba mayores bienes ni más feliz libertad que Cataluña, porque ella era señora de si misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres, vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa i gozar de su protección, de sus mercedes y favores y de todos los bienes de sus reinos y estados, que para ejercer en ella su soberanía.” 

Les llibertats catalanes, reflectides i emparades en les seves constitucions, feien que l’escriptor Lope de Vega digués: “Perderán mil vidas por guardar sus fueros.” Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) el cronista portugués Francisco de Melo, referint-se als catalans, escrivia: “Estiman mucho su honor y su palabra, por lo que entre las más naciones son amantes de su libertad.” 

J.H. Elliot, historiador i hispanista anglès, reconeix que l’estructura constitucional de Catalunya es diferenciava com a nació de totes les altres del seu entorn i afegeix que “Catalunya, de fet, era un país lliure, la llibertat del qual estava subratllada per l’elecció voluntària del seu príncep.”