L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha estat, des de la seva fundació, una
de les expressions més potents de la societat civil catalana en favor de la
independència. Una força que va emergir des de baix, articulant milers de
persones de sensibilitats diverses al voltant d’un objectiu comú:
l’autodeterminació de Catalunya. Però tota eina política, per més rellevant que
sigui, ha de revisar-se periòdicament si vol seguir sent útil. I això és
exactament el que persegueix la proposta de reforma dels estatuts que ara
s’està debatent: actualitzar l’estructura de l’ANC per adaptar-la als nous
reptes, corregir disfuncions i preservar-ne la natura fundacional.
La reforma planteja canvis en diversos àmbits —organitzatius,
institucionals, disciplinaris i econòmics— que, lluny de diluir la força de
l’entitat, la reforcen. Perquè l’ANC pugui continuar sent un actor central en
l’escenari polític català, necessita deslliurar-se de les inèrcies que l’han
paralitzada els darrers anys i blindar el seu caràcter independent, transversal
i cívic.
Una ANC al marge de les llistes: força des de la societat civil
Un dels aspectes centrals de la reforma és la voluntat de desvincular de
manera clara i efectiva l’ANC de qualsevol intent de participació en l’àmbit
electoral. Aquesta no és una mesura de renúncia, sinó de protecció. L’ANC no és
ni ha estat mai un partit polític. El seu paper és pressionar, mobilitzar,
sacsejar consciències, denunciar renúncies i empènyer per la via de la
radicalitat democràtica. És des d’aquesta posició —independent i insubornable—
que pot ser realment útil.
Experiències com Primàries Catalunya o la llista cívica, tot i néixer amb
bones intencions, han demostrat com de perillós és barrejar les funcions de la
societat civil amb les estratègies pròpies dels partits. Van generar tensió
interna, van desenfocar el debat i, en última instància, van diluir la
identitat de l’ANC com a espai de trobada ampli i plural.
Amb la nova proposta d’estatuts, es blinda aquest principi: queda prohibida
la promoció o implicació directa o indirecta en qualsevol llista electoral, i
només es podria revertir aquesta posició mitjançant un doble filtre molt
exigent —dos terços del secretariat nacional i una majoria qualificada del 65%
en consulta a la base. Això garanteix que qualsevol canvi d’orientació sigui
fruit d’un debat sòlid i àmpliament compartit, no d’un impuls conjuntural o
d’una maniobra tàctica.
Eficiència institucional: superar el bloqueig
Una altra de les propostes clau és la modificació de la norma dels dos
terços per a l’elecció de càrrecs com el secretari general. Fins ara, la
necessitat de reunir una majoria qualificada per a qualsevol designació ha
provocat situacions de bloqueig que han debilitat greument el funcionament de
l’ANC. El cas del càrrec de secretari general, vacant durant mesos per falta
d’acord, és un exemple que crida a la responsabilitat.
La nova proposta manté dues rondes amb la regla dels dos terços, però si no
s’aconsegueix el consens, s’activa una tercera votació on n’hi ha prou amb
majoria absoluta. Això no és una renúncia al consens, sinó una eina per evitar
la paràlisi. El consens real no és aquell que exigeix unanimitats impossibles,
sinó el que s’aconsegueix des de la voluntat de construcció col·lectiva, però
amb la capacitat de decidir. Perquè una entitat viva no es pot permetre el luxe
de quedar-se aturada per sempre.
La governabilitat és una condició indispensable per a la legitimitat. Sense
lideratges escollits, sense capacitat de decisió, l’ANC queda exposada a la
frustració de la seva base i al descrèdit públic. La reforma, doncs, és una
mesura de salut democràtica.
Recuperar l’experiència: un capital a no perdre
En paral·lel a la regeneració, la proposta de reforma inclou un punt
essencial per a la maduresa de qualsevol organització: saber aprofitar el
talent acumulat. L’actual article 21.1 impedeix que una persona que ja ha estat
secretària nacional més de quatre anys, encara que sigui en períodes alterns,
torni a presentar-se. Aquesta limitació, pensada per garantir la renovació,
acaba essent un fre injust per a perfils amb experiència i capacitat que encara
poden aportar molt.
La reforma manté l’esperit renovador, però l’ajusta: després d’un període
d’espera equivalent a dos mandats (vuit anys), es permetria tornar a presentar
candidatura. Això no promou la permanència, sinó que evita l’exclusió
sistemàtica de qui ha demostrat compromís i solvència.
Obro un parèntesi, abans que algun malintencionat comenci a ser més papista
que el Papa...En cas que s’aprovi la modificació dels estatuts, no tinc previst
en cap cas tornar a presentar la meva candidatura com a secretari nacional de
l’ANC. Com una de les primeres dues-centes persones que van contribuir a la
fundació de l’Assemblea i vicepresident fins al 2015, considero que el meu cicle ja s’ha completat i que
vaig exercir la meva responsabilitat en el moment que em corresponia. L’entitat
necessita renovar-se, incorporar nous lideratges i noves perspectives per
continuar sent útil al país en el context actual. Amb tot, això no vol dir que
s’hagi de renunciar a l’experiència acumulada per part de moltes altres
persones que, tot i haver format part del secretariat nacional en etapes
anteriors, tenen encara molt per aportar. Hi ha perfils amb una combinació de
trajectòria sòlida, encara joves, que es veuen avui injustament exclosos a
causa d’una limitació estatutària excessivament rígida. En un moment com
l’actual, marcat per la necessitat de lideratges solvents i coneixement
institucional, aquesta reforma pot contribuir a recuperar veus valuoses i,
alhora, a garantir el necessari equilibri entre renovació i continuïtat...
Tanco parèntesi...
El lideratge no és només una qüestió de novetat. En moments de transició i
bloqueig, comptar amb persones amb bagatge pot marcar la diferència entre la
improvisació i la solidesa. La combinació d’energia nova i experiència
contrastada és la fórmula ideal per a una entitat resilient i amb visió de
futur.
Independència real: blindatge davant influències externes
Una ANC realment independent ha de garantir que les persones que en formen
part no estiguin condicionades per càrrecs o lleialtats externes. Per això, una
de les propostes de la reforma és l’ampliació del règim d’incompatibilitats: a
més de la ja existent entre ser secretari nacional i tenir un càrrec polític
significat, s’hi afegeix la prohibició de tenir càrrecs orgànics en partits o
associacions —fins i tot si són independentistes.
Aquesta mesura, que pot semblar restrictiva, és en realitat una garantia de
neutralitat. La transversalitat que defineix l’ANC no és compatible amb
interessos o estratègies de cap sigla. Qui pren decisions a l’entitat ha de
fer-ho pensant només en l’ANC i el país, no en posicionaments o relacions amb
tercers.
Així mateix, es proposa reforçar la coherència i imparcialitat del règim
sancionador. Ara com ara, les sancions greus i molt greus són competència del
mateix secretariat nacional, mentre que les lleus les gestiona el Comitè
Deontològic. Aquesta duplicitat pot generar confusió o arbitrarietats. Unificar
tota la potestat sancionadora en el Comitè Deontològic assegura un tractament
objectiu i tècnic dels conflictes, lluny de possibles pressions polítiques.
Arbitratge propi i sobirania interna
Un altre punt especialment important és la reforma del sistema d’arbitratge
intern. Fins ara, en cas de conflictes no resolts, alguns membres del
secretariat han recorregut al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona. Aquesta via
judicial externa no només és aliena a la lògica assembleària, sinó que pot
posar en perill la sobirania de l’entitat.
El nou model proposa un sistema mixt: primer, mediació interna; si aquesta
falla, arbitratge acordat entre les parts; i, en cas de desacord, serà el
Comitè Deontològic qui designarà els àrbitres. Això assegura un circuit de
resolució de conflictes íntegrament dins l’ANC, reforçant la seva autonomia i
evitant l’externalització de problemes interns.
Transparència i responsabilitat econòmica
Finalment, la reforma planteja millores substancials en la gestió
econòmica. L’ANC administra recursos importants que provenen principalment de
les quotes dels seus afiliats. És imprescindible que aquests diners es
gestionin amb màxima responsabilitat, eficàcia i coherència amb els objectius
fundacionals.
La nova proposta preveu que les assemblees territorials hagin de justificar
adequadament qualsevol petició per rebre una part superior de les quotes
locals, i que totes les despeses es vinculin estrictament a les finalitats de
l’entitat. Això no és un control centralitzador, sinó un exercici de
corresponsabilitat. Només amb criteris clars, equitat i transparència es pot
construir una ANC que sigui també exemple de bones pràctiques.
Conclusions: cap a una nova etapa
La reforma dels estatuts de l’ANC és, en conjunt, una aposta per
l’eficiència, la independència i la qualitat democràtica. Lluny de ser una
revisió superficial o oportunista, respon a les lliçons apreses en els darrers
anys i a la necessitat urgent de preparar l’entitat per als nous reptes del
moviment independentista.
Blindar-se davant l’electoralisme, superar bloquejos interns, recuperar
talent, assegurar neutralitat, resoldre conflictes amb maduresa i gestionar
recursos amb responsabilitat: tot això és el que pretén la reforma. I tot això
és exactament el que cal per tornar a fer de l’ANC una eina potent, legítima i
insubornable.
El país necessita una Assemblea que estigui a l’altura del seu paper
històric. I això només serà possible si sap mirar endins, fer autocrítica i
posar les bases d’un funcionament més coherent, just i funcional. Aquesta
reforma és, per tant, un pas imprescindible cap a una ANC renovada, madura i
plenament útil per als temps que venen.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada