dissabte, 30 d’abril de 2016

Catalunya, terra de marca o de pas? (Davantal de La clau de la nostra història)


Vicens Vives, referint-se als catalans, va dir “Som fruit de diversos llevats”

La famosa “Pedra de Toch de 1641 qualificava Catalunya de “mare d’estrangers”.

Actualment, a Catalunya viuen més d’un milió de persones d’origen estranger corresponents a més de 160 nacionalitats diferents entre les que destaquen els marroquins amb 260.000 residents, els romanesos amb més de 90.000 i els xinesos amb més de 50.000 persones.

Terra de pas, Catalunya compta amb una llarga i fecunda tradició  integradora que és present al llarg de la seva història.

Des de finals del segle XV fins a principis del segle XVIII, travessen els Pirineus milers d’occitans i francesos empesos, tant per la manca de recursos per la subsistència en les seves zones d’origen, com pels efectes derivats de les Guerres de Religió a França. El punt àlgid de la immigració es va produir entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l'arribada d'un enorme onada d'occitans del sud i del centre-sud del país veí.

L’any 1900 Catalunya tenia prop de dos milions d’habitants. Les onades migratòries de la dècada de 1920 i la dels anys 60 i 70, amb persones  procedents majoritàriament de l’interior de la península, expliquen el creixement de la població catalana fins als coneguts sis milions. L’arribada contínua de nous ciutadans provinents d’arreu del món han disparat la demografia catalana fins ben a prop dels vuit milions d’habitants.

Catalunya és terra d’acollida, terra de pas o de marca, però també ha estat històricament terra de migracions, exilis, i diàspores.

Una de les principals conseqüències de la Guerra de Successió de principis del segle XVIII és l’onada d’exiliats i refugiats que abandona el país. S’inicia l’endemà mateix de l’11 de setembre i és una allau continuada fins ben bé el 1725.

La població catalana de l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 van exiliar-se, gairebé un 10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns 3.500 havien sobreviscut a l’exili.

Un altre període en què Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el 1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més de 45.000 persones.

La Guerra Civil espanyola origina que a principis de 1939 travessin els Pirineus més de mig milió de persones. És un exili totalment diferents als anteriors i que els cronistes de l’època defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes.

Antoni Rovira i Virgili descrivia aquest èxode....

“Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una vila que es buida”

Catalunya coneix molt bé el que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país.

Avui a La clau de la nostra història parlarem d’aquesta Catalunya acollidora i solidària i de com hem de reflectir i traslladar aquests valors històrics al present i al futur per tal de pal·liar la situació dramàtica que viu tanta gent forçada a deixar el seu país. Gent que arrisca la vida en la fugida per acabar malvivint en inhumans camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps de concentració.

Anirem força lluny en el passat, fins al segle IX. Coneixerem la princesa Dhuoda, esposa del comte Bernat de Septimània, i el manual que va escriure per al seu fil. El Liber Manualis. Una obra única en la literatura carolíngia, escrita per una dona laica.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada