dilluns, 16 de novembre de 2015

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 2)

Longtemps, je me suis couché de bonne heure... 

El son, l’omnipotència del son com a símbol del món inconscient de l’ésser humà.

El narrador situa un personatge –l’héros- a qui fa parlar en primera persona i que, a través de la metàfora del son –o de l’insomni- realitzarà una recerca del temps passat: Longtemps, je me suis couché de bonne heure…/… Je m'endors…/… je voulais… Una recerca difícil, lenta i dura. Poc a poc anirà desfent l’entrellat dels seus records amagats. La seva investigació retrospectiva per esbrinar què l’ha portat on és ara, es fa extensiva a les inquietuds i als sentiments que tot ésser humà experimenta quan comença a arribar a la darrera etapa de la seva existència.  

La importància del món del subconscient: Un homme qui dort, tient en cercle autour de lui le fil des heures, l'ordre des années et des mondes.

Un món subconscient que, com per art de màgia, l’ha de conduir a móns –ell creu que- desconeguts. És el món de l’inconscient, el món del pensament, del somni, de la memòria involuntària que s’oposa al món del conscient. És el món de les sensacions del cos, el món de la memòria involuntària. En paraules del mateix Proust: El meu llibre  –potser- seria un intent d’un seguit de “novel·les de l’Inconscient”. La meva obra, però, està dominada per la distinció entre memòria voluntària i memòria involuntària. Entre la memòria de la intel·ligència i de la vista i el de la memòria sensible, la dels sentits com l’olor o el gust. La primera, només ens ofereix un passat ple de rostres sense veritat. La segona, ens ofereix un passat diferent de com crèiem recordar-lo. La primera, pinta sense color. La segona, pinta amb els colors de la veritat.

Així ens ho comunica el personatge protagonista quan ens parla de la immobilitat del nostre pensament: Peut-être l'immobilité des choses autour de nous leur est-elle imposée par notre certitude que ce sont elles et non pas d'autres, par l'immobilité de notre pensée en face d'elles.

En un primer moment, el personatge evoca visions fugaces, caòtiques, desordenades, contradictòries,  que acompanyen el seu somni. L’autor equipara aquestes imatges a l’agitació mental que sofreix una persona quan es desperta:

Que s'il s'assoupit dans une position encore plus déplacée et divergente, par exemple après dîner assis dans un fauteuil, alors le bouleversement sera complet dans les mondes désorbités, le fauteuil magique le fera voyager à toute vitesse dans le temps et dans l'espace, et au moment d'ouvrir les paupières, il se croira couché quelques mois plus tôt dans une autre contrée…

Els records li vénen a la ment a través de sensacions, a través de metàfores i de comparacions com la que el narrador fa entre les dicotomies malalt-patiment i esperança-desig. Una metàfora que recull el malalt-protagonista i el patiment-angoixa nocturna que pateix a l’espera del bes de la seva mare amb l’esperança-desig d’un guariment, en aquest cas d’un bona nit tendre i afectuós:

C'est l'instant où le malade, qui a été obligé de partir en voyage et a dû coucher dans un hôtel inconnu, réveillé par une crise, se réjouit en apercevant sous la porte une raie de jour. …/… L'espérance d'être soulagé lui donne du courage pour souffrir.

Aquesta metàfora del malalt que pateix i que suporta el seu patiment mitjançant una tènue esperança es fa extensiva al comportament i als sentiments interiors de l’ésser humà en general. De la mateixa manera, la visió del record d’un despertar sentint el xiulet dels trens i de tot el que això comporta, és també aplicable al comportament humà en general, al viatge-vida que cadascú ha de dur a terme. Un recorregut en què els llocs, les estacions (les vivències) hi seran presents:

j'entendais le sifflement des trains qui, plus ou moins éloigné, comme le chant d'un oiseau dans une forêt, relevant les distances, me décrivait l'étendue de la campagne déserte où le voyageur se hâte vers la station prochaine ; et le petit chemin qu'il suit va être gravé dans son souvenir par l'excitation qu'il doit à des lieux nouveaux, à des actes inaccoutumés, à la causerie récente et aux adieux sous la lampe étrangère qui le suivent encore dans le silence de la nuit, à la douceur prochaine du retour.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada