La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 3. Les habitacions)

Els objectes es troben en el centre dels records del personatge. És a través d’ells que evoca el seu petit món d’infantesa i és, també, a través d’ells que Proust ens fa viure la doble realitat existent.

El món dual que Proust ens vol representar es reflecteix esplèndidament en les descripcions d’un univers que té un centre físic i un espai temporal concrets: les seves habitacions i el moment d’anar a dormir.

Les habitacions són, per al nostre personatge, els indrets on es condensa tota la vida, l’activitat i el repòs. Esdevenen el seu món interior, únic, tancat, apartat d’un món exterior que no recorda –o no vol recordar- i  del qual només és coneixedor a través d’intermediaris (els visitants, sobretot Swann; els somnis, les lectures…)

Proust elabora una descripció d’aquest espai físic a què es redueix el món interior del personatge. Una descripció extraordinària, tremendament llarga, elaborada i desenvolupada entre una frase d’introducció i un de conclusió.  Les metàfores i les comparacions són l’eix a l’entorn del qual el narrador va desgranant aquest petit món interior del personatge.

Construeix la narració a través de quatre aposicions, de quatre descripcions metafòriques de les diferents habitacions on l’herós ha dormit:

Mais j’avais revi tantôt l’une, tantôt l’autre des chambres…/… et je finissais par me les rappeler toutes…/… chambres d’hiver; …/…chabres d’été; …/…parfois la chambre Louis XVI;…/…parfois au contraire celle, petite et si élevée de plafond, creusée en forme de pyramide…

L’estil de Proust, però, elabora aquestes aposicions en parelles oposades. Primer, dues sèries d’habitacions caracteritzades per les estacions de l’any i pel to descriptiu generalitzant. Observem que on és el subjecte de tots els verbs:

chambres d'hiver où quand on est couché, on se blottit la tête dans un nid qu'on se tresse…/… chambres d'été où l'on aime être uni à la nuit tiède,…/… où on dort presque en plein air…

De manera enfrontada, l’altra parella es distingeix per la decoració i per l’arquitectura. Aquí la descripció està construïda en forma personal i els verbs són en passat:

parfois la chambre Louis XVI, si gaie que même le premier soir je n'y avais pas été trop malheureux…/… parfois au contraire celle,…/… où dès la première seconde j'avais été intoxiqué moralement par l'odeur inconnue du vétiver…

El narrador fa que el personatge ens descrigui les habitacions a través del record de les impressions que li van produir. Unes impressions que es mouen entre la representació del plaer i del dolor. L’herós comença a recordar enmig d’un voraginó remolí  d’imatges que indiquen records i pensaments fulgurants:

Ces évocations tournoyantes et confuses ne duraient jamais que quelques secondes…/… en voyant un cheval courir , les positions successives que nous montre le kinétoscope…

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 2)

Longtemps, je me suis couché de bonne heure... 

El son, l’omnipotència del son com a símbol del món inconscient de l’ésser humà.

El narrador situa un personatge –l’héros- a qui fa parlar en primera persona i que, a través de la metàfora del son –o de l’insomni- realitzarà una recerca del temps passat: Longtemps, je me suis couché de bonne heure…/… Je m'endors…/… je voulais… Una recerca difícil, lenta i dura. Poc a poc anirà desfent l’entrellat dels seus records amagats. La seva investigació retrospectiva per esbrinar què l’ha portat on és ara, es fa extensiva a les inquietuds i als sentiments que tot ésser humà experimenta quan comença a arribar a la darrera etapa de la seva existència.  

La importància del món del subconscient: Un homme qui dort, tient en cercle autour de lui le fil des heures, l'ordre des années et des mondes.

Un món subconscient que, com per art de màgia, l’ha de conduir a móns –ell creu que- desconeguts. És el món de l’inconscient, el món del pensament, del somni, de la memòria involuntària que s’oposa al món del conscient. És el món de les sensacions del cos, el món de la memòria involuntària. En paraules del mateix Proust: El meu llibre  –potser- seria un intent d’un seguit de “novel·les de l’Inconscient”. La meva obra, però, està dominada per la distinció entre memòria voluntària i memòria involuntària. Entre la memòria de la intel·ligència i de la vista i el de la memòria sensible, la dels sentits com l’olor o el gust. La primera, només ens ofereix un passat ple de rostres sense veritat. La segona, ens ofereix un passat diferent de com crèiem recordar-lo. La primera, pinta sense color. La segona, pinta amb els colors de la veritat.

Així ens ho comunica el personatge protagonista quan ens parla de la immobilitat del nostre pensament: Peut-être l'immobilité des choses autour de nous leur est-elle imposée par notre certitude que ce sont elles et non pas d'autres, par l'immobilité de notre pensée en face d'elles.

En un primer moment, el personatge evoca visions fugaces, caòtiques, desordenades, contradictòries,  que acompanyen el seu somni. L’autor equipara aquestes imatges a l’agitació mental que sofreix una persona quan es desperta:

Que s'il s'assoupit dans une position encore plus déplacée et divergente, par exemple après dîner assis dans un fauteuil, alors le bouleversement sera complet dans les mondes désorbités, le fauteuil magique le fera voyager à toute vitesse dans le temps et dans l'espace, et au moment d'ouvrir les paupières, il se croira couché quelques mois plus tôt dans une autre contrée…

Els records li vénen a la ment a través de sensacions, a través de metàfores i de comparacions com la que el narrador fa entre les dicotomies malalt-patiment i esperança-desig. Una metàfora que recull el malalt-protagonista i el patiment-angoixa nocturna que pateix a l’espera del bes de la seva mare amb l’esperança-desig d’un guariment, en aquest cas d’un bona nit tendre i afectuós:

C'est l'instant où le malade, qui a été obligé de partir en voyage et a dû coucher dans un hôtel inconnu, réveillé par une crise, se réjouit en apercevant sous la porte une raie de jour. …/… L'espérance d'être soulagé lui donne du courage pour souffrir.

Aquesta metàfora del malalt que pateix i que suporta el seu patiment mitjançant una tènue esperança es fa extensiva al comportament i als sentiments interiors de l’ésser humà en general. De la mateixa manera, la visió del record d’un despertar sentint el xiulet dels trens i de tot el que això comporta, és també aplicable al comportament humà en general, al viatge-vida que cadascú ha de dur a terme. Un recorregut en què els llocs, les estacions (les vivències) hi seran presents:

j'entendais le sifflement des trains qui, plus ou moins éloigné, comme le chant d'un oiseau dans une forêt, relevant les distances, me décrivait l'étendue de la campagne déserte où le voyageur se hâte vers la station prochaine ; et le petit chemin qu'il suit va être gravé dans son souvenir par l'excitation qu'il doit à des lieux nouveaux, à des actes inaccoutumés, à la causerie récente et aux adieux sous la lampe étrangère qui le suivent encore dans le silence de la nuit, à la douceur prochaine du retour.

La memòria, el record, la vida (Marcel Proust 1)

La tragèdia de divendres a París potser m’ha fet recordar un escriptor i un llibre llegit ja fa molt de temps, un llibre que ens parla bàsicament de records: A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.

L’obra completa consta de set novel·les que, més enllà de ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen. Un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment viscut, és molt més... és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un moment, un episodi determinat de la nostra vida.

Proust creia fermament que la memòria, el record, podia activar-se a través de l’experiència sensorial i en la seva obra en podem trobar un munt d’exemples. Comencem per la primera de les novel·les Du Côté de Chez Swann (Pel cantó de Swann)

• Une image offerte par la vie, nous apporte en réalité à ce moment-là des sensations multiples et différentes .../... ainsi que la vie, quand en rapprochant une qualité commune à deux sensations, il dégagera leur essence en les réunissant l'une et l'autre pour les soustraire aux contingences du temps, dans une métaphore, et les enchaînera par le lien indescriptible d'une alliance de mots.

• (Una imatge que ofereix la vida, en realitat ens porta a l'època de múltiples i diferents sensacions ...)

La realitat del món és, per a Proust, dual. Esdevé una perfecta combinació d’una realitat empírica, d’una realitat que li arriba de forma directa i que li confereix, en paraules del mateix Proust, épaisseur. Hi ha, però, una altra realitat. Una realitat que roman amagada a l’interior de l’esperit i que només ens és mostrada a través de la “memòria involuntària”.

Dues cares d’una sola moneda. Les dues realitats ens són del tot indispensables. L’una pertany al món de la intel·ligència conscient, al món racional. L’altra, en canvi, pertany al món de les sensacions i, a la manera de les sinestèsies baudelairianes, només és perceptible –i recuperable- a través de la imaginació. És la memòria poètica, un mirall idealitzat de la realitat.

Les imatges poètiques –les metàfores, les comparacions, la sinestèsia...- són, en mans de Proust, l’eina que permet desvelar les dues realitats existents.  És així –i només així- quan

• Une heure n'est pas qu'une heure, c'est un vase rempli de parfums, de sons, de projets et de climats. Ce que nous appelons la réalité est un certain rapport entre ces sensations et ces souvenirs qui nous entourent simultanément...

• Una hora no és d'una hora, és un gerro ple de perfums, sons, projectes i climes. El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten ...