dimarts, 8 d’agost de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (6. Temps Obert: la tercera cultura)


Des de sempre, existeix un concepte de divisió entre la “cultura” humanística i la cultura científica, entre lletres i ciències. Un concepte, el de les “dues cultures” com a dues visions excloents que dificulten una consideració global de la realitat.  Charles Percy Snow, que es qualifica ell mateix de científic per formació i escriptor per vocació, deia que “la cultura del segle XX inclou haver llegit Shakespeare i poder descriure la segona llei de la termodinàmica.” I afegia: “Aquesta llei és d’una gran profunditat i generalitat, té una fosca bellesa particular [...] Aquesta comprensió hauria de formar part de la cultura comuna del segle XX.”  Snow ens parla d’un nou concepte de cultura, d’una tercera cultura que hauria d’unificar ciència i humanisme.

Aquest nou concepte cultural sembla trobar-se en la base germinal del cicle Temps Obert. En la novel·la Situació analítica, que correspon a la quarta novel·la del llibre primer, un Daniel Bastida metge psicoanalista, en el diàleg que manté amb el professor que el psicoanalitza diu: “Em sembla comprendre el vostre raonament: si la matèria pot transformar-se, i es transforma, en energia, i l’energia es degrada com ens assegura la segona llei de la termodinàmica, pot pretendre’s que hi ha eliminació de la matèria per obra de la mateixa matèria. Però aquesta degradació culmina en un equilibri que només redueix una possibilitat de la matèria, no la seva essència.”

Com diu el Daniel Bastida psicoanalista, l’energia es dispersa. És, doncs, la llei del desordre. Un desordre, però, que no és el caos, sinó que cerca l’equilibri i l’estabilitat en la dispersió. Això és també Temps Obert: la dispersió en un desordre només aparent que manté l’essència inicial.

Ja hem vist que el llibre primer del cicle arrenca d’una mateixa situació original alterada per una primera situació conflictiva. Les nou novel·les d’aquest primer llibre ens alimentaran, doncs, de dos tipus d’informació. Per una banda, una primera informació, la referida a la situació original i al temps anterior a la situació conflictiva, que es reforça i es complementa de novel·la en novel·la. Una informació sense evolució possible. Per una altra banda, ens anirà arribant una altra informació que –seguint la segona llei de la termodinàmica- s’estén, s’escampa, s’eixampla, buscant de cobrir totes les possibilitats. Com la llei física sobre l’energia, 

Temps Obert sempre anirà ampliant la dispersió mentre que sempre es mantindrà la situació inicial. Temps Obert tendirà sempre a la dispersió en un procés irreversible. Temps Obert, la seva estructura, reflecteix el comportament de la realitat i el seu desplegament no contradiu el de l’evolució de la matèria, sinó que l’explica. Temps Obert pot trencar amb el realisme literari, però expressa la realitat tal com la descriu la segona llei de la termodinàmica.

El mateix Pedrolo deia de Temps Obert: “El realisme de cada part desemboca en el, diguem-ne, irrealisme, d’un total impossible.” És la mateixa contradicció que hi ha entre dos models de realitat, el de l’experiència i el de la ciència, el de les coses que veiem i el de les coses que sabem. Allò que sabem no ha d’anul·lar necessàriament allò que veiem. Sabem que el sol no es mou en el firmament i que és la terra, i nosaltres amb ella, que rodem al seu voltant. Malgrat això, continuem veient diàriament com el sol surt i es pon.

Temps Obert és, doncs, una obra sense final, però que segueix implacablement una direcció, la de la dispersió de les seves branques que es diversifiquen i s’estenen de manera fixa i continuada. Qualsevol continuació ha d’integrar-se dins el model de realitat que és el cicle i, per tant, complir-ne les regles. Temps Obert no ens ofereix punts de vista o opinions diverses ni visions alternatives ni complementàries sobre un mateix personatge. 

Les visions, les alternatives de Temps Obert són igualment reals i absolutes, són possibles en la individualitat de la novel·la i alhora impossibles en la realitat del cicle. Onze novel·les diferents, cada una d’elles vàlida en la seva independència, i una novel·la, la novel·la total, que és la que constitueixen totes elles plegades.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada