La concepció de la dona, segons la
tradició cristiana, reunia certs elements contradictoris. D’una banda,
s’establia la igualtat d’homes i dones davant Déu. D’altra banda, però,
s’aplicava un tractament patriarcal i el sotmetiment de la dona al seu espòs.
Durant l’Alta Edat Mitjana,
l’Església s’enforteix i comença a tenir un gran i decisiu pes en la vida
política, social i ideològica. És el moment de l’expansió del monaquisme amb la
regla de Sant Benet, la Regla dels monjos, escrita sobre l’any 540 i
que des de llavors ha estat la norma i guia espiritual d’innombrables
comunitats monàstiques.
El diaconat femení es pot dir que va
existir fins al segle VI en què les dones encara deien missa i distribuïen la
comunió, fet que va quedar abolit amb el Concili d’Orleans de l’any 541. Ja a
finals del segle VI es considerava que les dones eren impures per naturalesa i
que per aquest motiu s’havien de cobrir el rostre amb un vel i no podien tocar
res que estigués consagrat. Els sínodes de l’època carolíngia van tendir a
convertir el clergat en un cos format per cèlibes.
Els monestirs femenins, en tant que
centres culturals i sobretot fins que van aparèixer les universitats, van
servir per al desenvolupament cultural de les dones que hi residien. Les dones
procedents de la noblesa hi van trobar un lloc on rebien educació i, en certa
manera, protecció.
L’ocupació del clergat femení era
força similar al masculí pel que fa al seus aspectes més generals: la
meditació, l’oració i el treball, que eren els pilars ocupacionals de la vida
monacal. Com els seus homòlegs masculins, resaven, meditaven, estudiaven i
escrivien. També es dedicaven a altres tasques més “pròpies” de les dones com
cosir, cuinar, netejar, etc.
Moltes dones dels reis, quan quedaven
viudes, escollien retirar-se en una institució religiosa. Reines com Clotilde,
vídua del rei Clodoveu, que va passar la resta de la seva vida a la basílica de
Sant Martí o la reina Eteldreda, que va entrar al monestir de Coldingham. [1]
Suzanne Fonay descriu tres models de
comportament en la dona de l’Alta Edat Mitjana i que responen aproximadament a
les tres fases de la història del monaquisme femení: rebel·lió contra els pares
o el marit; tensió i acomodament mitjançant la intercessió d’un home
influent i, l’obediència deguda. En el
segle VI hi havia molt pocs convents de monges i servir Déu era un acte gairebé
heroic. Durant els segles VII i VIII es va començar a aplicar la clausura
estricta dins dels convents i, llavors, els pares acostumaven a empènyer les seves filles cap a
la vida religiosa i conventual.
El Concili de Chalon, el 816, va
definir el càrrec de canongessa. Com que
es deia que les dones eren dèbils i de ment inestable (principi reintroduït per
Carlomagne), les canongesses havien de dur una vida més austera que els
canonges, calia que guardessin una estricta clausura i que algú de l’exterior
fos el que portés l’administració de les seves propietats privades. A més,
havien de cobrir-se el rostre a l’església i evitar qualsevol contacte amb els
homes, fins i tot amb els capellans, ja que la confessió només podien fer-la en
presència de les altres germanes de la congregació.[2]
El comportament de les dones dins de
l’església havia d’estar recobert d’humilitat. Rathero de Verona deia que: si són verges, han d’imitar Maria, mirall de
la castedat, inscripció de la virginitat, símbol de la humiltat, honor de la
innocència.[3]
Atto de Vercelli encara va anar més
lluny quan en el seu Capitulario va
dictaminar, entre altres regles, que ni tan sols les dones cultes i
intel·ligents podien aspirar a ensenyar els homes. En el fons tot responia a la
intenció d’impedir el màxim possible la relació entre sexes oposats dins dels
monestirs femenins. En el cas dels hospicis, a les monges i canongesses només
se’ls permetia atendre pobres i malalts de sexe femení . Les abadesses no
podien beneir homes ni consagrar els membres de la seva pròpia comunitat, cosa
que quedava en mans dels bisbes.
[1]
Tesis doctorales en red. Dins de:
http://www.tesisenred.net/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-1124104-170009//fjgr1de2.df
(Pàg. 240)
[2] Íd.
Pàg. 249
[3] Íd. Pàg. 249
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada