dilluns, 13 d’agost de 2018

No es va rendir mai.-3 (Pere Marfany 1913-1994)




Després... la vida continua. Casament, fills. El primer, com si el destí de malastrugança es resistís a abandonar-lo, va morir només amb uns mesos de vida. Treball... molt i mal pagat. Havia intentat que li retornessin la seva plaça a Hisenda, però la repressió franquista li ho va impedir sempre. Una persona més que intel·ligent, amb estudis superiors es llevava cada dia a les 3 de la matinada per descarregar flors a les Rambles. Una feina carregosa i poc agraïda, complementària de la jornada habitual de 10 hores diàries. Pocs diners, però indispensables per acabar de completar el sou insuficient del treball principal.

Quan ets petit, i fins a certa edat, sempre penses que els pares no tenen problemes, que no pateixen, que sempre tenen la solució per tot. El cert és que mai, si més no davant meu, ni una sola queixa, ni un sol retret amarg, ni una sola discussió per diners; gairebé sempre optimisme i somriure.

Dels temps d’infantesa recordo sortides a la platja, primer  Badalona, després a Caldetes. Les tardes de diumenge, quan no hi havia televisió. La seva figura quan arribava en tramvia fins al carrer polsós. La tranquil·litat que em transmetia quan no em trobava bé o m’havia de prendre algun medicament (que dolents que eren llavors!).

Recordo molt especialment quan anàvem junts a Sabadell, on treballava. Tenia 13 anys, havia fet campana a l’escola i ja no se’n refiava de mi. Així que em va matricular en una escola de Sabadell per poder-me controlar.

Un bon dia, encara no sé ben bé per què, vaig deixar de fer-li el petó de bona nit. Per què? Ximpleries d’adolescent? Amb els anys penso que aquest simple fet li provocaria desil·lusió o decepció, segurament una certa tristesa. Jo n’era totalment aliè i ignorant del que pot arribar a significar un gest tan senzill, i alhora tan grandiós, com el d’un simple petó de bona nit. Com me n’he penedit després!

La família, els amics, se li van anar morint. Primer les germanes. La petita, que ell va cuidar i estimar tant; la més gran,sempre amb els seus problemes de salut. Després els cunyats, tots més joves que ell. Alguns amics... El cercle familiar es reduïa cada vegada més. Intentava, com sempre, fer veure que no li afectava gaire. Feia “gracietes”... encetava temes de conversa...

Amb 50 anys es va quedar sense feina. Se’n va sortir, però. Amb molt d’esforç , però gairebé sempre ho aconseguia. De nou, però, una feina de molta responsabilitat, moltes hores i poc sou. L’abús sobre una persona que sabien que, per damunt de tot, necessitava treballar.

Va arribar la jubilació i el fer-se gran. Problemes de salut... la vista... La vida s’anava reduint a pocs al·licients: la televisió, la conversa amb altres avis, les nétes, les celebracions tradicionals, el Barça de Cruyff, ...

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada