dimarts, 11 de desembre de 2018

Prenc un flascó de vi... (1. Poesia xinesa. L'amor, la lluna, la solitud)


Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

Segurament, la majoria de vosaltres heu sentit aquests versos musicats per Toti Soler i cantats, entre altres, per Sílvia Pérez o Gemma Humet o la mateixa Maria del Mar Bonet. “Petita festa”, el títol que li va donar Tot Soler, forma part d’un grup de quatre poemes aplegats sota el títol genèric de ”Bevent tot sol al clar de lluna” que Marià Manent va traduir (o potser, com veurem més endavant, interpretar) del poeta xinès Li Bai (de vegades citat també com a Li Po).

Li Bai va ser un poeta xinès del segle VIII, l’època de la dinastia Tang, l’edat d’or de la cultura xinesa. Va formar part d’un grup de poetes que s’autoanomenaven “Vuit immortals de la copa de vi” (o els “Vuit immortals del vi”), com podeu imaginar amants d’aquesta beguda i de la gresca i la disbauxa.

De fet, “Els vuit immortals”, d’on prenen el nom aquest grup de poetes xinesos, són un grup de deïtats de la mitologia, segons la qual van existir terrenalment practicant les tècniques de l'alquímia i els mètodes de la immortalitat.

Segons sembla, bona part de l’obra poètica de Li Bai (més de mil poemes) va arribar a Occident de la mà del poeta, assagista, músic i crític nord-americà Ezra Pound que, més que traduir-la, la va “interpretar” a l’anglès a partir d’unes versions en japonès. Es fa complicat d’afirmar, doncs, que les versions en català (que van ser alhora “interpretades” també per Marià Manent) s’ajustin fidelment a l’original xinès. 

Es diu que Li Bai va morir ofegat en caure en un estany quan passejava, després d’un dels seus excessos amb el vi que tant estimava, en voler tocar el reflex de la lluna (també la seva enamorada) a la superfície de l’aigua.

Alguns poemes que ens permetin copsar els dos grans amors de Li Bai, el vi i la lluna. Amors que acompanyen la nostàlgia, l’enyorança, la sensibilitat a flor de pell i la solitud del jo poètic.

El primer, “La vida i el vi”, una recreació de l’anglès feta per Josep Carner:

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar-se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.
Quan em desperto miro la prada.
Les flors estogen un cant novell.
Dic: -És la posta? Potser és l'albada?
-És primavera -xiula l'ocell.
Corprèn aqueixa bellesa. Falta
només la lluna, de cor manyac;
la cantaria fins que fos alta...
I bé, i encara rodo embriac.

El segon l’he trobat en un web més que interessant: “Camino a Pekín”. El títol “Nostàlgia en una nit tranquil·la”, i m’he atrevit a traduir-la del castellà al català.

Nostàlgia en una nit tranquil•la
Del llit estant veig brillar la lluna
com gebre sobre el sòl
Alço la vista i miro la lluna
Abaixo la vista i recordo la meva llar

Un tercer, del llibre “L’aire daurat” de Marià Manent, “Tu i jo”

Jo sóc un presseguer, morint en mon recés
Ai, a qui somriuria en la nit freda?
En l’aire, tu ets la lluna, entre els núvols de seda:
M’has mirat una mica, i has fugit per sempre més.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada