divendres, 2 d’agost de 2019

Aixecar murs entre independentistes o...ensopegar amb la mateixa pedra


11 de setembre de 1988. Fossar de les Moreres. Un any abans, l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra) s’havia escindit en dues fraccions: l’MDT-PSAN (més endavant Catalunya Lliure) i l’MDT-IPC. Aquell any la divisió arribà al màxim amb un enfrontament força violent entre membres dels dos MDT en ple Fossar de les Moreres. A partir de llavors, i durant molts anys, el Fossar (i també el Pi de les Tres Branques) van ser els escenaris on els independentistes “autèntics” es dedicaven a escridassar o insultar els “falsos” independentistes, els botiflers, els traïdors.
He començat aquest article amb una mica d’història. Els diferents protagonistes o observadors dels fets, segurament en tindran visions diferents i ho analitzaran segons la seva pròpia visió subjectiva o ideològica. Segons qui escoltem, els culpables seran també diversos, depenent del grau d’informació real de què disposi cadascú o fins i tot des del punt de vista polític de cada persona.

Alguns ens diuen que, fa vint anys, un grup fantasma, la Unió de Lluita Marxista-Leninista, va atiar l’enfrontament entre independentistes. Els seus arguments es basaven en contraposar l’anomenat “independentisme revolucionari” contra els defensors del “front patriòtic”.  Un grup que, una vegada aconseguit l’enfrontament, va desaparèixer del mapa polític i activista.

Altres veuen darrera d’aquests enfrontaments la mà d’una ERC que en aquells temps mantenia un enfrontament continuat amb l’anomenada Esquerra Independentista, sobretot arran del 1987, quan es publica la “Crida Nacional a ERC”, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que demanaven que ERC aglutinés l’independentisme d’esquerres.

Fredi Bentanachs, un dels fundadors de l’MDT i exmilitant de Terra Lliure, enes diu que, en aquells anys, “el pujolisme i el felipisme eren dos llops que es nodrien un a l’altre sense fer-se mal, i  l’MDT esdevingué el perill a batre. La joventut del projecte i el sectarisme dels dos grups de l’MDT, inflats tant per l’autonomisme com per l’espanyolisme (CNI), varen burxar tant que, dissortadament, triomfaren i es desembocà amb els tristos i coneguts enfrontaments. [...] Sense cap intervenció policial, això sí, tot gravat. Allò va destruir l’MDT i va radicalitzar les dues branques en un absurd sectarisme que va portar a l’esquerra independentista a vagar pel desert durant vint anys.”

¿I per què recordar ara aquells anys de continuats enfrontaments entre independentistes?

Perquè només cal girar la vista enrere per aprendre dels errors comesos. És cert que el context és totalment diferent i els protagonistes actuals tenen poc a veure (o potser sí...?) amb els de fa més de 30 anys. El perill, però, és exactament el mateix, augmentat al màxim per les noves tecnologies i les maleïdes (i també beneïdes) plataformes com twitter, whatsapp, etc.

La falta d’entesa i l’enfrontament entre els principals partits independentistes no és nova d’ara. Fa anys que dura. Potser ha existit des de sempre. El més preocupant, però, és que aquesta discòrdia contínua es pugui arribar a estendre al moviment independentista en general, a les principals associacions de la societat civil i a la pròpia gent. Estem tornant, gairebé sense adonar-nos-en, trenta anys enrere, quan independentistes s’acusaven entre ells de “venuts”, “botiflers” o “traïdors”. Quan existia (per a alguns) un independentisme “autèntic”, “lluitador”, “irreductible”... i un altre que era “fals”, “venut” i “traïdor a la pàtria”.

No seré jo qui defensi la política i les accions que estan duent a terme els diferents partits durant els darrers anys. El que penso al respecte, queda ben clar en els diferents articles que he anat escrivint. Són i han estat sempre la baula feble del procés. Això no vol dir, però, que sigui antipartits. Els necessitem... o potser més ben dit, els necessitarem.

El procés independentista català és un procés revolucionari, perquè vol aconseguir una transformació política, econòmica i social. (Per cert, el terme revolució és una aportació catalana del segle XV a la terminologia política universal.) La nostra, però, és una revolució diferent, democràtica i pacífica (l’única manera de guanyar-la). Una revolució que s’ha de basar en la legitimitat (demostrada abastament en les darreres eleccions i en el referèndum de l’1 d’octubre).

El moviment independentista català no es correspon amb cap altra moviment històric, ja sigui social o polític, ja segui pràctic o teòric. El nostre moviment només tindrà èxit, només assolirà la independència amb la unitat d’acció entre partits polítics, institucions i societat civil.  Cadascú fent la seva feina, la que li toqui en cada moment i que ja vaig comentar en l’article “Jo sóc processista...” 

Siguem-ne ben conscients. Mantinguem el cap ben fred i el cor ben calent. Tinguem ben clar qui és l’enemic. Comptem fins a 10 (o fins a 20) abans d’escriure segons quines frases. Podem parlar i debatre sobre tot i elevar la crítica a qui calgui i quan calgui, però sempre des del respecte mutu que ens hauríem de tenir entre independentistes.

La resta, establir una dinàmica d’enfrontament, sovint agressiva, que aixequi murs entre independentistes només té un sol beneficiari: l’Estat espanyol i el seu estatuts quo.

1 comentari :

  1. Magnific article amic Jaume. No caldria dir res mès i treballar en temes estrategics des del silenci i explicar la veritat actual de la situaciò economica com hem estat fem desde 2010 ! Cal arribar fins el darrer racò.
    Feina simultania i cadascù en el seu lloc i les seves posibilitats

    ResponElimina