I em veureu caminar
cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus,
davant el festí
d’estrelles
La
passió segons Renée
Vivien es clou amb la “Monodia final”. [i]Un text poètic
extraordinari construït per Maria Mercè Marçal traduint alguns poemes de Renée
Viivien, entrellaçant-los i recreant, a la manera marçaliana, la poesia de
Vivien.
Helena González Fernández,
en les VI Jornades Marçalianes, ens proposa:
Una
lectura diferent de la “Monodia Final” de La passió segons Renée Vivien,
proposo, deia, “llegir la Monodia Final com un text autònom que amb la mateixa
força dels textos-manifest de la primera dècada del segle XXI proclamen
l’orgull de les dones lesbianes”, així, doncs, la primera de les ponències ja
relacionava Marçal amb les escriptures dissidents del post feminisme del segle
XXI i obria el camí a dues idees relacionades amb l’obra marçaliana que
estarien presents al llarg de totes les ponències: dissidència i extrema
modernitat.[ii]
La mateixa autora, a La passió segons Renée Vivien, ens
explica que la monodia és un collage compost per versos de Vivien amb un text
original a continuació. Helena González en “Anem a Mitelene” argumenta que
En
sentit estricte, la «Monòdia final» és el cant d’una única veu, la narradora de
La passió, en el moment en què pren consciència de la seva mort. Aquesta mena
d’autobiografia testamentària, que arranca amb les dates i llocs de naixement i
mort de Renée Vivien, s’obre precisament així per indicar el seu caràcter
pòstum. Com és habitual en les disposicions testamentàries, inclou una
declaració de darreres voluntats que s’hauria de llegir amb una significativa
distància irònica. La monodia clou amb una darrera voluntat: «Oblidem doncs el
que acabo de dir», però aquesta negació de reconeixement es fa servir com a
figura de distància, com a manera d’apel•lació que sacseja qui llegeix, i que
de fet té prou evidència per no oblidar tot el que s’ha dit, i alhora com una
via per resoldre el final sense caure en la valoració moralista i dogmàtica i,
per descomptat, com un desafiament a la història mateixa.
“Anem a Mitelene” ens fa
veure “com es percep clarament en la disposició visual de la monodia, cada vers
insinua l’esquelet d’un poema i alhora serveix per titular cadascun dels divuit
fragments de la monodia. El poema resultant de les restes poètiques de Vivien
dóna lloc a aquest poema (de la narradora de La passió).”
1 Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.
2 Sovint no temo res sinó l’oblit.
3 Heus ací el palau del dolor.
4 Com un serpent colgat, la pena ja
s’adorm.
5 Era ahir la viatgera solitària…
6 M’estimbaré en els teus ulls on
s’extasia la tristesa.
7 Oh forma que les mans no saben
retenir…
8 Faré dels teus cabells una mortalla
per enterrar els meus somnis.
9 L’odi ens ha unit, molt més fort que
l’amor.
10 Vosaltres que em jutgeu, no sou res
per a mi.
11 Oh dolçor dels meus cants, anem a
Mitilene!
12 Creix com un goll el meu amor feudal.
13 El capvespre ha enrogit els arbres
violeta.
14 Avui soc casta com la lluna.
15 Més enllà de la mort persisteix el
Desig.
16 Una dona, ho sé prou, no ens
oblidarà...
17 Si algú parla de mi, sens dubte
mentirà.
18 Oblidem, doncs, el que acabo de dir.
Aquells
que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó
ranera, llançaran un sospir cap a mi que estimava amb angoixa profunda, cap a
tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no
ens oblidaran.
Més enllà de la mort persisteix el Desig
[i] Podeu
llegir alguns fragments de la Monodia final a https://ja.cat/YwRDD
[ii] Helena
González Fernández. Anem a Mitelene. Les estrangeres i l’orgull. https://ja.cat/p9lDL
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada