Les tres amants més
importants en la vida de Renée Vivien van ser l’americana Natalie Clifford Barney, la baronessa Helène Zuylen de Nyevelt i, des de 1906, una enigmàtica dona
de nom Kérimée. Després de la seva relació, Renée es va veure immersa en la
destrucció personal i abocada a l’alcohol, l’anorèxia i finalment al suïcidi.
Kérimée Turkhan-Pachá,
apareix a la segona part de la novel·la, en els quaderns de Salomó R. (Salomó Reinach, pioner en la investigació de la Història de l'art, la filologia clàssica
i l'arqueologia francesa), que inclouen el relat i les cartes de la princesa
turca.
El 1904, Kérimé, nascuda en
la bona societat de l’Orient Mitjà, que coneix perfectament la llengua francesa
i que és l’esposa d’un diplomàtic turc que es convertirà en ministre d’Afers
exteriors, escriu a Renée Vivien. Renée, es veu atrapada a través d’aquesta
relació epistolar i, a mesura que passa el temps, augmenta el desig de la poeta
per Kérimé.
En el capítol “La sultana”,
podem llegir una carta que Kérimée escriu a Salomó R. tot parlant de la seva
relació amb Renée:
Renée
va ser visitada per la Paraula. Ella ho sabia i va cremar la seva vida en honor
d’aquest Hoste que l’havia triada sense que ella se’n cregués digna. Així va
intentar de fer-se’n, desesperadament, i en va. Desconeixia la humilitat de
l’acceptació simple, l’acció de gràcies sense preguntes. La triple reverència
de boca, cor i ment davant de l’Inescrutable. Aquest fet ens va apropar. En
aquells moments una revolta difusa i sense mots havia arrelat dins de mi. I
ella tenia els mots. Tenia, també, aquella desmesura que, d’entrada em va
enlluernar, però que després va ser un dels principals obstacles entre
nosaltres, potser, fins i tot, la daga que va segar el fil d’or finíssim, però
resistent que ens va unir durant quatre anys a través de la distància.[i]
Kerimée es va sentir i es va
deixar arrossegar per aquell esperit que impregnava aquella dona estranya,
misteriosa, excitant i meravellosa:
“Em
pregunteu, oh princesa meva llunyana!, si es troba la felicitat en l’amor
sagrat de la dona per la dona. Jo sé que la més profunda i dolça felicitat hi
nia, perquè jo mateixa la hi he trobat. Des que vaig comprendre que tinc un
cor, em vaig sentir atreta per la dolçor de les dones.”
I
els seus mots se’ns enduien, en una mena de vertiginosa ascensió, cap a
paratges més ardents:
“Jo
us tindré un dia entre els meus braços febrosos –i els meus llavis cercaran i
trobaran els vostres llavis- I les parpelles se us tancaran sota el meu bes. Jo
us ensenyaré de quina manera vehement i suau Psappha acariciava Attis i Eranna
–ja que algunes d’entre nosaltres han conservat rels ritus de Mitelene. I el
nostre amor és més fort que totes les amors perquè és etern. I quan estimem,
donem i prenem a la vegada.”[ii]
(Pàg. 230)
Kerimée va trigar més d’un
any a veure i conèixer el rostre de Renée, ja que Vivien mai li va voler enviar
cap fotografia. La poeta volia que Kerimée “l’adornés amb els seus propis
somnis”:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada