dijous, 15 d’agost de 2019

Hi ha una altra història o... "Si borden, sabem que cavalquem davant de tothom"



"Si la història l'escriuen els que guanyen, això vol dir que hi ha una altra història."
Litto Nebbia

En aquests darrers dies d’agost, potser perquè és un més en què costa trobar notícies o potser perquè l’excessiva calor d’aquest estiu escalfa massa alguns cervells polítics, l’Institut Nova Història (INH) ha estat en el punt de mira del PSC i també d’ERC, en aquest cas a través del seu diputat Gabriel Rufián.

Deixem de banda, no perquè no sigui important, que l’INH no rep subvencions, que és una entitat privada que es financia exclusivament a partir de donatius de persones i entitats privades; deixem de banda també, no perquè no tingui transcendència, que aquest mateix INH va ser guardonat per ERC el 2013 amb el Premi Nacional President Lluís Companys, per la seva “tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador”, així com pel seu compromís amb “el coneixement de la història de Catalunya”.

En els primers anys de Jordi Bilbeny i de l’INH dels arguments dels seus contraris eren molt simples i es limitaven a una sola paraula “és boig”. Després, a mesura que han anat avançant els estudis, les teories i les propostes, els arguments contra l’INH s’han limitat, generalment i majoritària, a la difamació, l’insult i a la ridiculització de l’Institut, dels seus col·laboradors i dels seus escrits.

Jo no defensaré la veritat absoluta de totes les teories o propostes de l’INH. Entre altres motius, perquè no tinc prou coneixements sobre els diferents temes. De fet, tampoc ho fa l’Institut que es limita a aportar estudis que, si més no, estableixen forts dubtes i interrogants sobre el que ens ha explicat la historiografia oficial. Dubtes i interrogants que només podrien ser rebatuts amb la confrontació de documents i idees.  Això, però, no es fa. Simplement, o s’ignora, o es difama i es diu que aquestes informacions són una fantasia producte de ments eixelebrades.

Aquells que, de bona o mala fe, caieu en la temptació de la crítica fàcil amb l’argument de “són bojos” us recomano que feu un cop d’ull a alguns dels estudis que trobareu al web de l’Institut i que ho feu amb la ment oberta i sense cap mena de prejudici. Ja em direu si, com a mínim, no els concediu el benefici del dubte. Ja em direu si, com a mínim, no demanaríeu que, determinats temes, s’investiguessin més a fons i es contraposessin amb altres teories, documents o idees.

També us recomano la lectura de l’article “Els orígens del melodrama”, d’Enric Vila. L’historiador i periodista ens parla de com, l'aportació més important que Jordi Bilbeny ha fet a la historiografia catalana ha sigut introduir el paper de la censura en l'anàlisi dels documents.

En història, l'adoració dels documents és com l'adoració de les vaques de Calcuta, sobretot en un país com Catalunya, que no ha tingut una vida oficial des de l'edat mitjana. Introduir la variable de la censura en l'anàlisi dels textos fundacionals de la corona espanyola com ha fet Bilbeny no només enriqueix la nostra interpretació del món sinó que ens connecta amb la idea, per tothom acceptada, que la història l'escriuen els vencedors. Com que la censura s'ha exclòs de les interpretacions acadèmiques per motius polítics, estudiar-la també ajuda a destruir un mecanisme de manipulació de la història d'Espanya potentíssim, que arriba fins als nostres dies.
Vila rebla el clau quan ens diu: “Imagineu-vos que en el segle XXV, s’estudiés l'1 d'octubre a través d'El Mundo i de l'ABC.”

Com us podeu explicar la tan ràpida "decadència" (per emprar el vocable històric) del català com a llengua literària. Un fenomen extremadament curiós perquè es produeix de sobte, després de l’extraordinària producció catalana, en quantitat i en qualitat, del segle XV, sense cap mena de transició, el català desapareix de les gran obres literàries i és substituït pel castellà.

A final del segle XV i començament del XVI, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós, desapareguessin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà?

En el proper article, comentarem aquest “misteri” històric, lingüístic, literari i cultural. I ho farem a través d’una de les grans obres de la literatura catalana i universal. El Tirant lo Blanc.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada