Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris historia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris historia. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de juny del 2020

VÍDEO: Història de l'habitatge a Catalunya (Programa 173 de LA CLAU de la nostra història)


Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història, programa 173

Podríem dir que la història de l’habitatge va començar als voltants del 12.000 A.C. quan els humans, que eren nòmades, van començar a viure en coves. 6.000 anys després, van començar a construir les seves pròpies tendes, fetes de branques d’arbres, pells d’animals adobades i cosides, i cordes fabricades amb fibres vegetals i cuir. Arribats al neolític, els humans van començar a construir poblats amb cabanes fetes de fusta, pedra i palla.

Entre els segles VII aC al III dC, els ibers van construir poblats envoltats per altres muralles fetes amb pedres molt grans. Els habitatges ibers eren força petits, les parets estaven fetes de fang i pedra. En canvi, les teulades eren de branques d’arbres i fang.

Al segle I d.C. els grecs van arribar a Catalunya. L’habitatge grec solia ser d’una o dues plantes. Al centre de la casa i havia un gran pati interior on donaven totes els habitacions. En un cantó de l’habitatge hi havien els estables, on vivia el bestiar.  També hi havia una habitació que servia com a menjador, una altra reservada només per les dones de la casa, una altra que era la cuina.

Durant l’Edat Mitjana es van construir ciutats importants envoltades per unes grans muralles. A cada ciutat medieval solia haver-hi un castell alçat, a sobre d’algun turó, que protegia els habitants. Les ciutats estaven formades per habitatges de dues o més plantes on vivien els artesans. Les cases tenien també la funció de taller o de botiga. Les cases estaven fetes de pedra tallada i, per construir les teulades, feien servir teules i unes grans bigues de fusta.

Dels segles XVI-XVIII destacarem un tipus d’habitatge que va esdevenir el símbol del camp català: la Masia. Les masies de l’Edat Moderna estaven construïdes de pedra, amb unes grans bigues de fusta que aguantaven la teulada, feta de teules. Eren unes cases grans, que tenien entre dos i tres pisos d’alçada. Al pis de sota s’hi guardava el bestiar. En aquest pis també hi havia les cambres comunes: un ampli menjador, amb una gran taula i bancs per menjar, una cuina amb una llar de foc que servia per cuinar i, a la vegada, per escalfar la casa. A la planta de dalt hi havia els dormitoris.

L’habitatge de la primera meitat del segle XX ja era molt divers. N’hi havia de tot tipus: cases aïllades, cases adossades i pisos. La majoria de les cuines feien servir carbó o llenya i els aliments es podien conservar en unes petites neveres que s’havien de preparar amb blocs de gel.

El primer gratacels data de l’any 1885. Es va construir a Chicago (Estats Units) i tenia un total de 10 plantes. Estava construït amb acer i totxanes. Els gratacels se sostenen per uns fonaments d’acer i de formigó.

Com ja heu pogut deduir, a LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de l’habitatge al llarg dels temps. Ho farem com sempre amb Víctor Cucurull el nostre assessor històric i director de la Fundació Societat i Cultura. 

Final

La frase de la setmana de l’actor i director nord-americà Clint Eastwood que aquesta setmana ha complert 90 anys.

Si no fos un somniador, no hauria aconseguit res de res

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent. La que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve amb una nova CLAU de la nostra història.

Cuideu-vos molt. Fins aviat.

dijous, 28 de maig del 2020

VÍDEO: La cuina catalana, una història molt saborosa (Programa 172 de LA CLAU de la nostra història)













Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història. Programa 172.

Voler fer un programa de 25 minuts parlant de la història de la cuina catalana és intentar un impossible. La cuina, l’art de cuinar és tot un món d’experiències del qual han parlat gran quantitat d’autors, molts d’ells de renom. Noms com Josep Pla, Néstor Lujan, Joan Perucho, Manuel Vazquez Montalban, Josep Lladonosa, Jaume Fàbrega, Ignasi Domènech o Pere Sans són alguns dels escriptors que han escrit des de diferents vessants sobre aquest món extraordinari de la cuina.

La cuina catalana és una cuina molt elaborada que demana temps i paciència; que és resultat de migracions i emigracions. Una de les més importants la descoberta i colonització del Nou Món que va abastir de nous productes la cuina tradicional: el tomàquet, la patata, la xocolata... la llista seria interminable.

Jaume Fàbrega, considerat el primer escriptor gastronòmic de Catalunya, escriu que la cuina catalana ha estat capdavantera durant moltes èpoques de la història. Cita, sobretot, dos períodes d’excel·lència. El primer, entre els segles XV i XVI dels quals es troba documentació del menjar i dels costums de l’època a càrrec de Francesc Eiximenis, i com a màxim exponent culinari el mestre Robert, cuiner de la cort de Nàpols -la més refinada de l’època-. També, des de la cort vaticana liderada per la família Borja la cuina catalana es va situar al centre del món durant aquests segles. Fàbrega situà el segon període d’excel•lència en l’actualitat a partir de l’eixida de cuiners de la talla de Santi Santamaria, Carme Ruscalleda, Ferran Adrià i els germans Roca.

En la història de la cuina catalana hi trobarem detalls destacables com, per exemple, que la forquilla a la nació catalana ja era utilitzada en ple segle catorze quan no és fins al segle divuit que no esdevé d'ús comú a la refinada cort francesa de Versailles.

En aquest impossible que ens plantegem avui, parlarem del Llibre de Sent Soví o Llibre de totes maneres de potatges de menjar, un receptari medieval de l’any 1324. Un dels manuscrits més antics d’Europa. O del Llibre d'aparellar de menjar, de mitjans segle XIV. El Llibre del Coc del Mestre Robert, Rupert de Nola, cuiner del rei Ferran I de Nàpols de finals del segle XV.

Del capítol “Com usar de beure i menjar” de l’obra Lo Crestià, de Francesc Eiximenis de 1384. O del llibre de receptes “La Cuynera Catalana“ del 1835.

Ho farem amb en Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura.

Final

La frase de la setmana del polímata Benjamí Franklin

Al vi hi ha saviesa. A la cervesa hi ha força. A l’aigua hi ha bacteris.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent. La que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats una nova CLAU de la nostra història.

Cuideu-vos molt i fins aviat.

dilluns, 30 de març del 2020

En record i homenatge al doctor Arnau Puig, filòsof i crític d'art (Programa 27 de LA CLAU de la nostra història)


Ahir, 29 de març, va morir Arnau Puig, filòsof, pensador i crític d'art.

El 23 de juliol de 2016, en la primera temporada de LA CLAU de la nostra història, vam tenir l'honor de poder-hi conversar i reflexionar sobre el caràcter català i la visió de la realitat que li és implícita .en un programa que vam titular "La visió catalana del món". 
El doctor Arnau Puig va ser doctor en Filosofia, Catedràtic i Professor Emèrit  a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundador de la revista l’Algol i del Grup artístic DAU AL SET. Filòsof i crític d’art va publicar molts assajos sobre filosofia i sobre temes d’art actual. 

Va ser president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Creu de Sant Jordi 1992 i Premi Nacional de Cultura 2012. En els seus darrers anys va exercir la crítica al diari Avui i a la revista Bonart. 

En el programa de LA CLAU ens vam centrar en una de les moltes obres escrites i publicades pel doctor Puig: "La filosofia de la immediatesa", publicada el 2015 i que portava com a subtítol “1714 bressol sagnant del pensament català”. 

En aquest llibre se’ns proposa pensar i reflexionar sobre com la desfeta que va significar la Guerra de Successió va esdevenir la frontissa que va fer canviar el pensament català. La guerra del 1714 i el decret de Nova Planta del 1716, que nega l'establiment d'una via catalana, produeix un “despertar de la consciència”. És la filosofia de la immediatesa, que respon a una actitud, a una consciència, a una filosofia de la vida que es dedueix de la immediatesa de l'existir. 

Als catalans, com diu Arnau Puig, “la realitat se'ls planta a les mans”. I neix la dissidència i la diversitat, perquè la realitat pot ser d'altres maneres que no la imposada. I la moral de la filosofia del sentit comú no s'instal·la en una moral absolutista i transcendent, que és al costat de la teologia del poder de Castella la Nova al segle XVI i que perdura encara avui, sinó una ètica derivada del dret consuetudinari i dels costums. Tot pot ser d'una altra manera. 

En un dia com avui, 18è del confinament i 15è de l'Estat de setge, recordem Arnau Puig amb una frase extreta d'un article seu "Els mots, les frases i els discursos d’Aristòtil a Chomsky"  

Avui dia quan parla un polític acte seguit hom es prepara per defensar-se dels danys que causarà a la societat tot servint-se d’un mots que ens han ensenyat a l’escola

dijous, 19 de març del 2020

VÍDEO: Calderón de la Barca o Calder de Barcelona? (Programa 169 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 169 de
5a temporada

Pere Coll, metge. Autor de dos llibres publicats el 2019: Les identitats catalanes de Cervantes (Cervera o Servent?) i i CALDER(ÓN) o La Dramatúrgia Catalana al servei de la Monarquia. He acabat un altre llibre sobre el rector de Vallfogona i està escrivint un llibre sobre la Novel·la picaresca.

Aquests quatre llibres oferiran una visió de conjunt de la importància literària de sis-cents a Catalunya.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 18 de març del 2020

Calderón de la Barca o Calders de Barcelona? (DAVANTAL del programa 169 de LA CLAU de la nostra història)


LA CLAU de la nostra història també està "confinada". Tot i així, i si no hi ha cap problema de darrera hora, avui emetrem el capítol que ja teníem gravat: "Calderón de la Barca o Calders de Barcelona" 

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història. Programa 169. 

Si us dic “La vida es sueño” o “El alcalde de Zalamea” segurament molts de vosaltres les identificareu com a obres de Calderón de la Barca. 

Qui va ser Calderón de la Barca? 

Nascut l’any 1600, va ser  un autor dramàtic de la literatura espanyola enquadrat dins l'anomenat Segle d'or espanyol, concretament al Barroc.  La primera etapa de la seva vida va coincidir amb la darrera part del regnat de Felip III. L’imparable ascens del literat es `produeix amb l’arribada al tron, el 1621. de Felip IV i l’ascens del Comte Duc d’Olivares. Precisament de la mà d’Olivares, Calderón entra a Palau per produir les seves primeres obres cortesanes i dirigir les representacions teatrals. Els serveis al Rei li són recompensats el 1636 quan rep de Felip IV l’hàbit de Caballero de la Orden de Santiago.

Va escriure una gran quantitat d’obres. Comèdies cortesanes, com “Amor, honor y poder”. Drames com “El sitio de Bredá”. En obres importants com “L’alcalde de Zalamea” refle teix el debat entre l’individu i el poder. La seva obra més important, “La vida es sueño” es un drama sobre la llibertat de l’home i els límits imposats per l’ètica social i la raó d’estat.

Calderón mor el 1681. És enterrat amb tots els honors i, d’acord amb el que va deixar escrit en el seu testament: “descubierto, por si mereciese satisfacer en parte las públicas vanidades de mi mal gastada vida.”

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de Pedro Calderón de la Barca i de Phelip Ramon CALDERS, membre del Braç Militar, insaculat l'any 1611 i triat Oïdor i Diputat militar per la Diputació del General i, Governador de Catalunya.

dijous, 12 de març del 2020

dimarts, 10 de març del 2020

Dona i franquisme a través del No-Do.1943-1956 (DAVANTAL del programa 168 de LA CLAU de la nostra història)


Resultat d'imatges per a "dona i franquisme"
Algú va dir que la dona ha hagut de trencar sostres de vidre i de ciment. La vaga feminista del 8-M ha tornat a denunciar, una vegada més l’existència, encara, de molts sostres, sobretot de vidre, que encara s’han de trencar.

La Guerra Civil i els 40 anys de dictadura franquista van fer que la majoria de les dones resultessin doblement perdedores. Els avenços que havien començat a obtenir-se durant els anys de la República es van esfondrà i la regressió social en tots els àmbits va afectar principalment la dona.

Per exemple... La llei de Contracte de Treball de 1944 prohibia que la dona treballés sense l’autorització del marit i fins la dècada dels seixanta no es permetia l’accés laboral de la dona a determinats llocs de l’administració, com podia ser la justícia.

El paper de la dona a la societat feixista que imaginava el dictador el constatem en aquestes paraules del  falangista Suárez Valdés el 1954, en una publicació del Movimiento Nacional titulada”La madre ideal” La mejor manera que tiene la mujer para servir a la pàtria: darle hijos i hacer de ellos héroes y patriotes dispuestos a dar la vida si es necesario. Esta es la gran misisón de la mujer espanyola, su gran Trabajo, su gran Servicio.

La repressió de la immediata postguerra també es va abatre amb molta duresa sovbre les dones. Milers de dones van patir la repressió franquista en presons d’arreu de Catalunya en condicions infames i rebent càstigs de tota mena. Moltes d’elles van ser afusellades.

Durant tota l’època franquista la dona va estar sota la submissió i la repressió. El feixisme, però, no va aconseguir els seus objectius i a mesura que transcorrien els anys, la dona prenia cada cop més consciència de la seva situació i estava disposada a lluitar pels seus drets i llibertats. 

Hem titulat el programa d’avui “La dona catalana i el franquisme. Una mirada a través del No-Do. Ens acompanya La professora Carme Gil.


dijous, 5 de març del 2020

VÍDEO: Els orígens del Park Güell. 1894-1926 (Programa 167 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 167 de
5a temporada

Mireia Freixa i Serra és Catedràtica emèrita del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca "GRACMON Grup de Recerca en Història de l’Art i Disseny Contemporani”.. Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Mar Leniz Sánchez és Arquitecta per l'Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). Ha estat Cocomissària de l'exposició "Güell, Gaudí i Barcelona. L'expressió d'un ideal urbà" i actualment treballa per a la Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, que gestiona la Basílica de la Sagrada Família i la Casa Museu Gaudí, al Park Güell.

Ambdues són autores del llibre  “El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926” 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 3 de març del 2020

Els orígens del Park Güell (DAVANTAL del programa 167 de LA CLAU de la nostra història)



Joan Roca, director del Museu d’Història de Catalunya, en el prefaci del llibre “El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926” escriu: 

“Un dels llocs capaços d’interpel•lar la història de Barcelona al llarg del segle XX és, sens dubte, el Park Güell. I és també el lloc on Antoni Gaudí va expandir més el seu ventall d’ideació i realitzacions, afegint a les arts i al diàleg amb la natura l’imperatiu d’haver de fer d’urbanista. De fet, és la relació amb la ciutat el que ha marcat, des dels inicis i fins avui, la trajectòria del Park (amb k, d’acord amb la denominació dels recintes residencials de les elits angleses), finalment convertit en parc públic.”

El 26 d’abril de 1926, la premsa de l’època publicava una petita nota: “Dilluns quedarà obert i a disposició del públic el Parc Güell”.

El 1900, l’industrial i polític Eusebi Güell encarregava a l’arquitecte Antoni Gaudí de construir una urbanització per a famílies benestants en la gran finca que l’industrial havia adquirit a la zona coneguda popularment com la Muntanya Pelada. Güell volia recrear els parcs residencials britànics i a la urbanització s’hi preveien una 60 parcel·les, de les quals només eren edificable una sisena part.

El projecte, però, no va arrelar per diversos motius i el que havia de ser un recinte tancat d’ús exclusivament residencial per a cases envoltades amb jardí destinades a la burgesia, va acabar sent un parc públic. Una  de les obres més importants de Gaudí i un dels pocs treballs urbanístics que va realitzar i que se’l considera com l’obra d’art total de l’arquitecte català.

En LA CLAU de la nostra història d’avui coneixerem una mica millor els orígens del Park Güell de la mà de les autores d’aquest llibre: “El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926” Mireia Freixa Serra, Mar Leniz Sánchez .

divendres, 28 de febrer del 2020

VÍDEO: L'origen de la indústria de l'automòbil a Catalunya (Programa 166 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 165 de
5a temporada

Oriol Casellas, llicenciat en Història per la UAB. Diplomat en Ciències Religioses per l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, i Màster de formació del professorat per la Universitat de Girona.

Exerceix la docència a l'escola pública a tots els cursos de Secundària, des del 2012. Actualment porta quatre anys treballant a l'Institut de Vacarisses. Guia turístic de Vic.

Ha centrat els seus estudis i publicacions sobre la història local vigatana. Entre molts altres, ha publicat el llibre “Josep Colomer i Costa, vigatà pioner de l'automobilisme a Catalunya"

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dilluns, 24 de febrer del 2020

L'origen de la indústria de l'automòbil a Catalunya (DAVANTAL del programa 166 de LA CLAU de la nostra història)



El 1857, el Nuevo Vulcano, de la mà de l’enginyer Antoni Serrallarch,construir l’anomenat locomòbil, un vehicle accionat amb màquina de vapor. Ben aviat, però, el motor d’explosió desplaçaria el vapor en tots els camps.

L’any 1886, l’empresari alemany Karl Benz va obtenir una patent per a un vehicle amb motor de gas considerat el primer automòbil de la història. Els primers vehicles es van presentar a l’Exposició de París del 1889. Dos empresaris catalans, Francesc Bonet i Emilio de la Cuadra van quedar tan fascinats per l’invent que els va impulsar a fabricar els primers automòbils de Catalunya —i de l’Estat espanyol.

Bonet va construir i patentar, el 1890, el primer vehicle amb motor d’explosió català. El Tricicle Bonet va ser el primer automòbil que va circular a la Península.

De la Cuadra, militar i empresari valencià, va fundar, el 1898, la primera fàbrica d’automòbils de la península Ibèrica, situada a Barcelona. Com que Bonet tenia la patent i l’exclusiva del motor d’explosió, inicialment La Cuadra va optar per la fabricació de vehicles amb propulsió elèctrica, però els problemes amb les bateries eren insolubles. Més endavant es va centrar en la construcció d’automòbils amb motor d’explosió, amb la construcció de sis cotxes que van causar una gran sensació.

El 1904 neix la Hispano-Suiza Fábrica de Automóviles, empresa que és considerada la primera fàbrica automobilística d’Espanya i que aviat va assolir un gran prestigi internacional. Entre el 1914 i el 1951, va funcionar una altra empresa catalana d’automòbils destacada, Elizalde. La marca tenia la planta de producció al passeig de Sant Joan de Barcelona i, com la Hispano-Suiza, va destacar pels automòbils de luxe i esportius, fins que en esclatar la Primera Guerra Mundial es va especialitzar en els motors d’avions.

Fins aquí un breu resum dels inicis de l’automòbil a Catalunya. La història, però, és molt més densa i molt més llarga. En parlarem avui a LA CLAU de la nostra història amb el Sr. Oriol Casellas Domènech.

dilluns, 17 de febrer del 2020

La vil·la romana de Centcelles (DAVANTAL del programa 165 de LA CLAU de la nostra història)



Avui tenim una CLAU de la nostra història especial. Ens trobem a Constantí, a 6 Km de Tarragona, a la vil·la romana de Centcelles, un esplèndid conjunt arquitectònic que ens trasllada al final de l’època romana al nostre país.

La vil·la romana de Centcelles comprèn les restes d’una antiga vil·la rural del segle I A.C. S’hi conserva fonamentalment l’àrea termal i un magnífic mausoleu del segle IV, l’element més important de tot el conjunt. La importància de l'edifici rau en aquesta estança principal de la vil·la, un espai que durant molt anys s'ha pensat que fou habilitat, a mitjan segle IV, com a mausoleu. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les quatre estacions i de personatges entronitzats.

L'edifici és una obra declarada bé cultural d'interès nacional i és un dels  monuments romans conservats més importants dels Països Catalans i de la península Ibèrica.

Hi ha diferents interpretacions, tant cronològiques com funcionals, sobre l’edifici de Centcelles. Tot i això, Centcelles encara amaga molts enigmes per resoldre i continua sent objecte d’estudi de molts especialistes. Quan es va construir? Per a què? Quin és el veritable significat del mosaic? Qui hi va residir?

Avui en parlarem aquí, a la vil·la de Centcelles amb Josep Anton Remolà, professor de la URV de Tarragona. 


dijous, 13 de febrer del 2020

VÍDEO: 1640...La Guerra dels Segadors (Programa 164 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 164 de
5a temporada

Antoni Simon és historiador, professor universitari i catedràtic del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Ha seguit diverses línies d’investigació, com la demografia històrica, a la qual dedicà nombrosos articles i llibres. S'ha ocupat també de l'estudi de la història social i la història política i institucional centrant-se, especialment, en la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 11 de febrer del 2020

1640, La Guerra dels Segadors (DAVANTAL del programa 164 de LA CLAU de la nostra història)


La historiografia ens diu que els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven van provocar un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al segle XVII. A Catalunya, es va generar un profund malestar  amb la presència de tropes franceses durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.

Un altre dels detonants va ser la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.

El nostre convidat d’avui ha entrat a fons en tota la documentació institucional, memòries, diaris personals i correspondència que va circular entre Madrid, Barcelona i França. Assegura que “Tots els intents d’acord van fracassar”. La repressió, no el diàleg, va ser la resposta de Felip IV i Olivares a les queixes dels catalans.

La Guerra dels Segadors va ser una revolta social, una revolució política i l’inici d’una guerra de separació amb la monarquia espanyola. A partir del 10 de setembre del 1640, Catalunya va encunyar moneda pròpia, es van designar oficials per impartir justícia i administrar el territori, es va reclutar una milícia catalana i es van implantar i recaptar nous impostos.

El febrer del 1641 va morir enverinat Pau Claris, el president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya. Què va passar des del 10 de setembre de 1640? Com van ser les relacions i les pugnes entre Felip IV de Castella, el comte duc d’Olivares i les autoritats catalanes?

dijous, 6 de febrer del 2020

VÍDEO: El tenor Francesc Viñas i el seu concurs internacional de cant (Programa 163 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 163 de
5a temporada

El Sr. Miquel Lerín és llicenciat en professorat mercantil, Ciències Econòmiques i Historia de l’Art. Ha compartit la seva carrera amb una dedicació al foment de la cultura musical, especialment com a promotor del Concurs Internacional de Cant que porta el nom del seu besavi Francesc Viñas.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 4 de febrer del 2020

El tenor Francesc Viñas i el concurs internacional d'òpera, oratori i lied (DAVANTAL del programa 163 de LA CLAU de la nostra història)


El 1863 naixia a Moià el gran tenor català Francesc Viñas i Dordal. Se’l considera un tenor versàtil, tant des del punt de vista vocal con d’actor. Ha passat a la història com el tenor català wagnerià per excel·lència. Va ser una de les figures operístiques catalanes més internacionals gràcies a les seves interpretacions de Wagner, un repertori considerat especialment difícil i que va arribar a cantar en els millors teatres d’arreu del món. Tot i així, el seu repertori engloba gran varietat d’estils i estètiques musicals i va ser un excel·lent intèrpret de les òperes de Verdi, Bizet o Botio, entre altres.  Durant la seva carrera va interpretar fins a trenta-set òperes molt diverses.

El 1888 es presentà al Gran Teatre del Liceu amb el paper titular de Lohengrin, que al llarg de la seva carrera interpretà més de cent vegades. Va actuar  a l’Scala de Milà, al Covent Garden, al Metropolitan de Nova York i a les òperes de Boston, Filadèlfia, Sant Louis i Chicago. Entre el 1907 i el 1916 actuà en més de cent representacions al Liceu, activitat que compaginà amb reeixides actuacions a Lisboa, Madrid, Londres, Nàpols i Buenos Aires. El 1916 es va retirar de l’escena operística a Madrid.

L’any 1963, Jacint Vilardell va fundar, en memòria del tenor català,  el Concurs Tenor Viñas. Aquest concurs ha esdevingut una de les competicions més importants del món de l’òpera, l’oratori i el Lied, on cada any participen joves cantants d’arreu del món. 

Per facilitar la participació i acostar el concurs als cantants d’altres països, el Gran Teatre del Liceu té un acord amb els teatres d’òpera de Madrid, París, Londres, Berlín, Milà, Nova York, Los Angeles, San Francisco, Pequín i Moscou  per celebrar-hi proves preliminars.

La prova final se celebra cada mes de gener al Gran Teatre del Liceu, així com el Concert Final amb els premiats, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Els premiats, a més d’obtenir els Premis Oficials, obtenen altres guardons com borses d’estudis i contractes per a actuacions a diferents teatres i festivals.

dijous, 30 de gener del 2020

VÍDEO: El naixement d'una nació (2) Segles XII al XV (Programa 162 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 162 de
5a temporada


Stefano Cingolani és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Roma. Autor de nombrosos estudis sobre la cultura catalana medieval com, entre moltes altres, El Somni d’una cultura. Lo Somni de Bernat Metge (2002), Lo Somni (2006); Historiografia, propaganda, comunicació al segle XIII. La memòria dels reis: Les quatre grans Cròniques (2007). La biografia de Jaume I. Història i mite d’un rei (2007), a partir de la mateixa Crònica.  Pere el Gran. Vida, actes i paraula (2010

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 29 de gener del 2020

Els orígens de la nació catalana (2) Segles XII al XV (DAVANTAL del programa 162 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 162.

Fa unes setmanes, en el programa 154 de LA CLAU vam començar a explicar els orígens de la nació catalana, principalment durant els segles IX a l’XI. Avui hi tornem per intentar abastar des del segle XII fins a l'inici del XV, final del casal reial de Barcelona.

En l’article “El naixement de la identitat catalana en l’Edat mitjana”, l’historiador Vicente Moreno escriu que l’Església va tenir un paper fonamental en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític i que la gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals.

Arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort i encara un quart element: la poesia trobadoresca.

A partir del segle XIII i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans.

Vicente Moreno afirma que l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. “El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.”