dimecres, 28 d’agost de 2019

“Una dona, ho sé prou, se’n recordarà" (La passió segons Renée Vivien. 9 i final)




I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus,
davant el festí d’estrelles
La passió segons Renée Vivien es clou amb la “Monodia final”. [i]Un text poètic extraordinari construït per Maria Mercè Marçal traduint alguns poemes de Renée Viivien, entrellaçant-los i recreant, a la manera marçaliana, la poesia de Vivien.

Helena González Fernández, en les VI Jornades Marçalianes, ens proposa:

Una lectura diferent de la “Monodia Final” de La passió segons Renée Vivien, proposo, deia, “llegir la Monodia Final com un text autònom que amb la mateixa força dels textos-manifest de la primera dècada del segle XXI proclamen l’orgull de les dones lesbianes”, així, doncs, la primera de les ponències ja relacionava Marçal amb les escriptures dissidents del post feminisme del segle XXI i obria el camí a dues idees relacionades amb l’obra marçaliana que estarien presents al llarg de totes les ponències: dissidència i extrema modernitat.[ii]
La mateixa autora, a La passió segons Renée Vivien, ens explica que la monodia és un collage compost per versos de Vivien amb un text original a continuació. Helena González en “Anem a Mitelene” argumenta que

En sentit estricte, la «Monòdia final» és el cant d’una única veu, la narradora de La passió, en el moment en què pren consciència de la seva mort. Aquesta mena d’autobiografia testamentària, que arranca amb les dates i llocs de naixement i mort de Renée Vivien, s’obre precisament així per indicar el seu caràcter pòstum. Com és habitual en les disposicions testamentàries, inclou una declaració de darreres voluntats que s’hauria de llegir amb una significativa distància irònica. La monodia clou amb una darrera voluntat: «Oblidem doncs el que acabo de dir», però aquesta negació de reconeixement es fa servir com a figura de distància, com a manera d’apel•lació que sacseja qui llegeix, i que de fet té prou evidència per no oblidar tot el que s’ha dit, i alhora com una via per resoldre el final sense caure en la valoració moralista i dogmàtica i, per descomptat, com un desafiament a la història mateixa.
“Anem a Mitelene” ens fa veure “com es percep clarament en la disposició visual de la monodia, cada vers insinua l’esquelet d’un poema i alhora serveix per titular cadascun dels divuit fragments de la monodia. El poema resultant de les restes poètiques de Vivien dóna lloc a aquest poema (de la narradora de La passió).”

1 Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.
2 Sovint no temo res sinó l’oblit.
3 Heus ací el palau del dolor.
4 Com un serpent colgat, la pena ja s’adorm.
5 Era ahir la viatgera solitària…
6 M’estimbaré en els teus ulls on s’extasia la tristesa.
7 Oh forma que les mans no saben retenir…
8 Faré dels teus cabells una mortalla per enterrar els meus somnis.
9 L’odi ens ha unit, molt més fort que l’amor.
10 Vosaltres que em jutgeu, no sou res per a mi.
11 Oh dolçor dels meus cants, anem a Mitilene!
12 Creix com un goll el meu amor feudal.
13 El capvespre ha enrogit els arbres violeta.
14 Avui soc casta com la lluna.
15 Més enllà de la mort persisteix el Desig.
16 Una dona, ho sé prou, no ens oblidarà...
17 Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.
18 Oblidem, doncs, el que acabo de dir.

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. 
Més enllà de la mort persisteix el Desig



[i] Podeu llegir alguns fragments de la Monodia final a https://ja.cat/YwRDD
[ii] Helena González Fernández. Anem a Mitelene. Les estrangeres i l’orgull.  https://ja.cat/p9lDL

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada