El passat 9 de juliol, durant la presentació de l’Informe 2024 de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, l’Ajuntament va acollir un acte suposadament artístic protagonitzat pel col·lectiu teatral “Sin Papeles”. El que havia de ser una reflexió sobre les discriminacions es va convertir en un número que ridiculitzava obertament la llengua catalana i les persones que la parlen. I això, en un acte institucional. Ironia? No. Cinisme i humiliació planificada.
L’escena va parodiar cursos de català amb una caricatura burlesca:
sardanes, crits com “Parla català!” i una posada en escena que associava la
llengua amb un folklorisme ridícul i descontextualitzat. L’humor, quan denuncia
el poder, pot ser una eina brillant; però quan es gira contra una llengua
minoritzada en el seu propi territori, no és crítica: és violència simbòlica.
La frase final de l’escena, que plantejava una falsa dicotomia entre parlar
català i tenir accés a la sanitat, el treball o la documentació, és
especialment greu. Presentar la llengua com un privilegi a contraposar amb els
drets fonamentals és un relat trampós, carregat de supremacisme i
desinformació. Com si la defensa del català fos incompatible amb la justícia
social. Com si el català, simplement, molestés.
Encara més alarmant és la complicitat institucional. L’acte va ser
organitzat per l’Ajuntament, i la seva directora, Camila Pinzón Mendoza,
ha justificat l’escena com una proposta artística per generar debat. Però el
que ha generat no és debat, sinó una ferida: el missatge que la catalanofòbia
pot tenir altaveu públic i subvencionat.
Pel que fa a, Esas latinas, segons descriu la fitxa de l’espectacle, és una
proposta que "busca visibilitzar i denunciar les múltiples violències, la
vulneració de drets i les situacions de discriminació que les dones migrants
viuen a Espanya". Suposadament, es tracta d'una obra basada en casos reals
i que representa "realitats que les travessen (a les protagonistes) en el
seu dia a dia". "S'aborden testimonis de vides marcades per
l'experiència migratòria, el gènere, la raça, l'origen, la colonialitat i la
identitat. S'exposen les categories imposades, el tracte diferencial en l'àmbit
laboral, les narratives colonials en l'educació i les dificultats del procés
d'integració", afegeix la fitxa, entre altres qüestions.
És particularment interessant l'article de l'Alternatiu titulat La performance anticatalana ‘Esas latinas’ s’ha programat regularment des del març i ha estat promoguda amb fons públics:
Tal com denuncia L’Alternatiu, Esas latinas s’ha convertit en una performance habitual a partir del març i es manté gràcies al suport de fons públics. Aquesta obra, creada i encarnada per dones migrades d’Amèrica Llatina, es presenta com una crítica punyent a les violències i discriminacions que pateixen. No obstant això, el seu continu finançament i programació regular plantegen una paradoxa inquietant: un discurs que pretén qüestionar estructures de colonialisme s’anomena a si mateix “anticatalà” quan el poder institucional català exerceix el control de la seva difusió, tal com assenyala L’Alternatiu.
Així, Esas Latinas esdevé un reflex ampli de les tensions entre emancipació i la instrumentalització cultural: si bé el teatre social és un canal potent per donar veu al silenci, el seu abast i finançament esdevenen mecanismes de legitimitat institucional. En lloc de trencar les estructures dominants, sovint les reprodueix. La crítica de L’Alternatiu ens recorda que cal exigir coherència entre les formes de suport públic i la capacitat real d’empoderament dels col·lectius representats. No basta amb visibilitzar si no s’acompanya amb autonomia crítica i diversificació de les narratives des de baix.
L'alterntiu remarca que darrere d'aquest grup teatral hi ha l’entitat Periferia Cimarronxs SCCL, que els últims tres anys ha rebut prop de 350.000 euros en subvencions a càrrec del contribuent català i canalitzades, majoritàriament, a través del mateix Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
Segons s’adverteix en un Racó Català, aquest cas no és una anècdota. És un avís. Aquest tipus de menyspreu ja és present a serveis públics, botigues o consultes mèdiques. Primer era una mirada; després, una humiliació; ara, una actuació institucional. I demà? La normalització absoluta de la burla i la impunitat. La llengua no és un obstacle. És un dret. I ridiculitzar-la, especialment des d’un escenari públic, no és humor: és un acte de dominació cultural.
La Plataforma per la Llengua, la CAL i Òmnium ja han denunciat els fets. I
cal fer-ho. Però també cal exigir responsabilitats. No pot ser que mentre
augmenten les discriminacions reals contra catalanoparlants la resposta institucional sigui un acudit catalanòfob.
En aquest sentit, les disculpes
promulgades per l’Ajuntament són totalment insuficients. Al·legar que el
gag “no estava en el guió revisat”, com va dir la segona tinenta d’alcaldia,
Maria Eugènia Gay, és una excusa de malalts que ningú no es creu. A més, en cap cas, això no deslliura
cap responsabilitat: la imatge pública de l’Ajuntament ja ha estat cremada.
Demanar perdó dient
“vam cometre un error de supervisió” no és suficient. Els partits com Junts,
ERC i Barcelona en Comú han qualificat les explicacions d’“insuficients” i han
reclamat responsabilitats polítiques. No hi ha cap justificació creïble per a un escenari que
ataca directament la llengua catalana —una paràbola de marginació entre la
salut i el treball—, i caldria que aquesta disculpa és acompanyada d’accions
concretes, cosa que, evidentment, no passarà.
