dijous, 14 de novembre del 2024

Les riuades històriques al País Valencià. Joan Gil de Cabrera, el primer caçavampirs era valencià

LA CLAU de la nostra història Programa 276. Emès el 14 de novembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 277

Lentament, el País Valencià intenta recuperar-se d’una de les tragèdies humanes i materials més grans viscudes mai al país. A hores d’ara, la xifra oficial de morts ha pujat fis a 215 persones i encara hi ha 78 persones desaparegudes. Les xifres de destrosses i pèrdues materials s’elevaran a milers de milions d’euros.

Núria Cadenes, una de les periodistes que ha escrit sobre el drama viscut al sud de la nació, en un recent article parlava del govern de la Generalitat Valenciana com el “govern de la ignomínia... Fer-los fora és una qüestió de seguretat pública. I sí: han de pagar pel que han fet.”

Històricament, el País Valencià ha hagut de patir una llarga llista d’inundacions destructives i mortíferes. La primera que tenim documentada va succeir el 17 d’agost del 1358 quan el riu Túria es va desbordar al seu pas per València. La gran riuada va provocar la mort de 400 persones i va destruir els camps de conreu de l’oest i el nord de la ciutat. Les aigües van arribar a entrar també dins de les muralles i van negar totalment la ciutat. «Vench diluvi en la ciutat de València, e vingué lo riu tan gros que derrocà los ponts e prop de mil cases e moriren prop de 400 persones».

El 28 d’agost, el Consell de la ciutat va decidir arreglar-ne els desperfectes: «Per lo gran diluvi d’aygua que era estat en lo present mes en la ciutat de València, los valls vells de la dita ciutat eren enrunats e reblerts, e molts alberchs [cases] cayguts e enderrocats […] per la qual cosa se podria seguir dampnatges o perills a la dita ciutat».

Es va crear la Junta de Murs i Valls, una institució municipal sobre la qual va recaure des de llavors la responsabilitat de totes les obres.  Els jurats van posar a treballar els presoners castellans tancats a la presó: «Com estiguessen en la presó de València un gran número de castellans (los quals foren presos en los mars d’Iviça) e es menjassen les viandes dels altres miserables, lo consell tingué per bo que, com los valls estaven enrunats, los dits castellans, ab camals fosen ferrats, e fesen faena en dits valls… e que cada nit tornassen a la presó ab dos guardians que la ciutat elegiria.»

Malauradament, no va ser l’última. El 14 d’octubre de 1957 es va produir el que la gent coneix com “la gran riuà”. El Túria, que llavors travessava la ciutat pel mig, es va desbordar. L’aigua va arribar a un nivell de tres metres sobre el paviment de carrers i places. Aquella catàstrofe  es va saldar amb la mort de més 300 persones i l’ensorrament parcial o total de 5.800 edificis.

Final

La frase de la setmana del president dels EE.UU. Abraham Lincoln

Un dilema és un polític tractant de salvar alhora les seves dues cares

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana! 

Crònica del País Valencià. Crònica de Mallorca. Deu anys del 9-N

Vull una resposta. 13a temporada. Emès l'11 de novembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidats

Toni Infante, membre de Decidim

Sebastià Frau, advocat i escriptor

Lourdes Escardívol mestra ex SN ANC

Maria Vidal politòloga

Francesc Abad, analista polític

Diumenge 9 de novembre de 2014. Són les 9 del matí. Els col·legis electorals romanen, encara, tancats. Des de fa més d’una hora una munió de gent s’espera a fora. En els seus rostres es reflecteix la il·lusió, el nerviosisme i, per damunt de tot, el convenciment. No hi ha gens de por. La gent xerra, fa bromes, riu... Hi ha les primeres abraçades (avui serà un dia d’abraçades). Per fi, puntualment, s’obren les portes i els primers votants entren al col·legi. Aplaudiments per tot arreu. Des de les meses, des del carrer, entre els propis votants...

Aquestes paraules que acabeu de sentir són l’inici d’una crònica del 9-N. Dissabte passat se’n van complir 10 anys. L’estat d’ànim actual del moviment independentista va fer que l’aniversari passés amb més pena que glòria.

Crec que mai no s’ha donat la importància que va tenir i, sobretot, que podria haver arribat a tenir aquell acte del 9-N, el primer gran acte de sobirania. La primera gran acció de desobediència civil. Fem-ne una mica de memòria...

El 13 de setembre de 2014, l’Assemblea va aprovar en plenari la Declaració d’Arenys. La part més important i destacada era que, després del 9-N,  calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una gran part de la proposta de l’ANC en la seva conferència del 25 de novembre que es va titular “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”.

Les parts més importants d’aquella conferència us les resumeixo amb les mateixes paraules del llavors president de la Generalitat:

“La fórmula que us proposo és configurar una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.”

“Aquesta llista la configuraran persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil).”

“Tots els integrants d’aquesta llista acceptarien no repetir en les eleccions següents. El mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.”

Vuit dies després, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què desmuntava tots els arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de construir una llista única de l’independentisme.

Els mesos posteriors van ser decebedors. Uns i altres van acabar fent-li el joc a l’Estat espanyol, van dilatar la data de les eleccions, van impedir la candidatura unitària. Va ser un autèntic calvari arribar al mal menor que és el que va va ser la candidatura de Junts pel Si (bàsicament una coalició entre Convergència i ERC amb alguns afegitons). Vam permetre que l’Estat i les organitzacions unionistes poguessin prendre aire i recuperar-se.

I va ser a partir de llavors que l’Assemblea va cometre el gran error: deixar el comandament del procés a mans de la seva baula més feble: els partits polítics.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’enginyer aeronàutic ucraïnès Ígor Sikorski que va dissenyar el primer avió de quatre motors i el primer helicòpter fabricat en cadena. Deia:

Segons algunes reveladores proves de tècnica aeronàutica, l'abellot no pot volar a causa de la forma i el pes del seu cos en relació amb la superfície de les seves ales. Però el borinot no ho sap i per això continua volant.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dilluns, 4 de novembre del 2024

1564: L'any que els catalans havien perdut la memòria. A la recerca de LA CLAU. Segle XIX: L'enigmàtic mag Berenguer Ganell

LA CLAU de la nostra història Programa 276. Emès el 30 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Pep Mayolas, investigador de l’INH, ha publicat un llarg, interessant i documentat article titulat “1564: L'any que els catalans havien perdut la memòria” en què reflexiona sobre l’estranya inexistència de referents històrics catalans a mitjan segle XVI.

Lluís Orriols i Monset, en el seu llibre Antoni Viladamor i la seva “Història General de Catalunya escriu: L’any 1564, els nobles barons de la Cort de Barcelona, cansats de suportar els malèvols comentaris que gent d’altres terres feien sobre la manca de memòria històrica catalana, decidiren d’encomanar-ne la redacció a Antoni Viladamor. Calia començar pel primer poblament de les nostres contrades i seguir amb les fundacions de les ciutats, els fets d’armes més rellevants i les gestes dels nostres herois, per a exemple de les generacions futures.

Per què era necessària una nova crònica que destaqués el paper dels catalans en la història de la mal anomenada «Corona d’Aragó»? Que no comptaven amb les obres dels cronistes dels segles XIII, XIV i XV, arxivers o humanistes que, sovint per encàrrec reial, havien narrat, des de l’òptica, evidentment, catalana, els orígens i les gestes de Catalunya en relats que anaven del principi dels temps als regnats d’Alfons el Magnànim o Ferran el Catòlic?

La petició a Vilamador comença a explicar-ne la necessitat tot dient: “Perquè per falta de històries los fets y coses antigues del Principat de Catalunya y comtats de Rosselló y Cerdaña resten oblidats». En Lluís Orriols afegeix que “els comentaris malèvols que feien la gent d’altres terres eren també a causa de «la manca de memòria històrica catalana».

Semblaven haver-se perdut, entre moltes altres,obres com Gesta comitum Barchinonensium que anaven del primer comte de Barcelona, Guifré d’Arrià, pare de Guifré I el Pelós, fins al comte Ramon Berenguer IV, la primera versió de les quals va romandre al monestir de Ripoll fins al 1268, i que el doctor Stefano Maria Cingolani ha pogut estudiar tan detalladament en els nostres dies? O les Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya compilades per lo honorable mossèn Pere Tomich, enllestides el 1438, que anaven fins al mandat d’Alfons el Magnànim.

I les anomenades «Quatre Grans Cròniques», que, segons la wikipèdia, «formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval» i, segons Cingolani «el monument més impressionant de la literatura històrica catalana de tots els temps» i «un dels llegats més valuosos de la historiografia universal» On eren, l’any 1564, el Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, el Llibre del rei En Pere d’En Bernat Desclot, la Crònica d’En Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós?

Mayola tanca l’article dient que “els diputats de 1564 es trobaven orfes de cròniques històriques catalanes i patien els comentaris «malèvols» dels cortesans d’altres terres. Al rovell de l’ou del Renaixement, se’ns dibuixa una societat principatina en la qual les històries de Catalunya, si realment s’anaven editant tal com es desprèn dels peus d’impremta dels exemplars que en l’actualitat es conserven, eren segrestades i desapareixien. Una vegada assentades les bases, podem argumentar amb més fonaments la construcció de les falses Corones de Castella i d’Aragó a la fi del segle XV.

Final

La frase de la semana del filòsof, periodista i escriptor francés Jean Paul Sartre

La felicitat no és fer allò que un vol, sinó estimar allò que un fa

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana.

Toni Infante des del País Valencià. Recuperem ERC. La 2a Conferència Nacional per l'Estat Propi


Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 28 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

  Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidat

Xavier Martínez Gil candidat a la presidència per Recuperem ERC

Manuela Matzeu. SN 2a Conferència Nacional Estat Propi

Pere Pugés i Dorca, SN 2a Conferència nacional per l'Estat propi

Davantal

El proper 30 de novembre, ERC celebrarà el seu 30è Congrés Nacional en què s’escollirà l’Executiva Nacional, incloses la Presidència i la Secretaria General, i també 30 persones conselleres nacionals.

En aquests moments, hi ha quatre candidatures que tenen la intenció de presentar-s’hi. Tenen temps per aconseguit els avals necessaris fins al 15 de novembre. Llavors, s’iniciarà la campanya electoral  que s’llargarà fins al 29 de novembre.

Els candidats a dirigir el partit són Oriol Junqueras, en nom de Militància Decidim; Xavier Godàs, en nom de Nova Esquerra Nacional; Helena Solà, en nom de Foc Nou; i Xavier Martínez-Gil, en nom de Recuperem ERC.

En el programa d’avui parlarem amb el candidat de Recuperem ERC, Xavier Martínez.

Avui, també parlarem de la 2a Conferència Nacional per L’Estat Propi que ha convocat el Moviment per la Independència per al 10 de novembre.

El 30 d’abril de 2011, al Palau de Congressos de Montjuïc de Barcelona, amb l’assistència de 1.500 persones va tenir lloc la 1a Conferència Nacional per l’Estat Propi, convocada, també, pel Moviment per la Independència. En aquesta Conferència es va aprovar la Declaració fundacional i el full de ruta que, el 10 de març de 2012, va crear l’ANC.

En parlem tot seguit amb els nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del científic Albert Einstein

“Tots sabem que la llum viatge més ràpida que el so. Per aquest motiu algunes persones semblen brillants fins que comencen a parlar.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 


País Valencià: "i que en la mort us persegueixin les nostres memòries"


Getty Images

L'alerta roja al Barcelonès i al Baix Llobregat per avui, 4 de novembre de 2024, ha fet que ETV Llobregat i i el Grup Terramar hagi decidit suspendre la seva programació habitual. Això significa que no hem pogut gravar ni LA CLAU de la nostra història ni tampoc el Vull Una Resposta.

Havíem preparat una davantal sobre el desastre humà i material que ha patit aquest passat cap de setmana el País Valencià. Us el reprodueixo tot seguit per si és del vostre interès. 

Davantal

Iniciàvem el davantal amb un fragment d'aquestes imatges:

Davantal

Hem volgut obrir el davantal d’avui del Vull una resposta amb el poema M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés amb música d’Ovidi Montllor i magistralment interpretat per Mireia Vives I la Unió Musical de Llíria. Vol ser el nostre modest i senzill homenatge a tota la gent del País Valencià i en particular a totes les víctimes i al que estan patint els efectes de les tràgiques inundacions del cap de setmana passat.

El fang, la pluja, el fang, 

els carrers plens de fang, 

l'aigua, l'aigua caient, 

a dolls, de les teulades;

els carrers plens de fang, 

les sabates amb fang. 

[...] He plorat molt. He vist coses. 

He plorat molt. (Vicent Andrés Estellés, Llibre d'Exilis, 1971) Poema complet

Cinc dies després del drama viscut al País Valencià, els reis espanyols han volgut visitar la zona 0. Indignació, impotència i ràbia. Crits i llançament de fang i objectes enmig d'una gran tensió. Les pluges extraordinàries caigudes en molt poc temps en diferents zones del País Valencia, acompanyades d'una desastrosa gestió per part, sobretot, de les autoritats polítiques, i la implantació d'un urbanisme desorganitzat fruit de l'especulació més salvatge han conduït a un nou desastre humà i material (recordem  1957, quan el riu Júcar va sortir de mare, o les inundacions d’Alacant de 1982)

El maleït canvi climàtic va produir una tempesta sense precedents a les terres del País Valencià. Si bé és cert que les pluges torrencials són habituals per aquesta època a les zones mediterrànies, els registres del cap de setmana han estat excepcionals. Fins a 500 litres d’aigua per metre quadrat. En algunes poblacions va ploure més durant una hora que en tot un any.

Segons un informe de la BBC News, més enllà de l’excepcionalitat meteorològica, els experts estan d’acord que hi va haver una greu manca de previsió. Malgrat que l’Agència Estatal de Meteorologia va elevar el màxim nivell d’alerta el matí del dimarts 29 i va advertir d’un “nivell de risc molt elevat per a la població”, les diverses autoritats no van adoptar cap mesura excepcional. El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, del PP declarava a la una del migdia del dimarts "el temporal se desplaza hacia la Serranía de Cuenca en estos momentos, por lo que se espera que hacia las 18:00 disminuya su intensidad en la Comunidad Valenciana.”

Quan Protecció Civil emet un missatge d’alerta als mòbils dels ciutadans, l’aigua ja estava descontrolada amb la gent aferrant-se als arbres o pujant a les teulades dels edificis.

A mesura que van apareixent els cadàvers, queda molt clar que molts van morir ofegats en els cotxes que viatjaven o intentant treure’ls dels pàrquings. La gent va continuar fent vida normal i hi havia massa persones que es desplaçaven per les carreteres i els carrers quan haurien d’haver estat evacuades o, com a mínim tancar-se en llocs segurs.

El principal responsable, el president de la Generalitat Valenciana, va continuar amb els seus despropòsits. Primer, trigant dos dies a acceptar el suport dels bombers de Catalunya que van oferir recursos des del principi. Quatre dies després, en un terrible discurs, va amagar la xifra de morts i dient que si no s'havia fet prou fins ara no era pas per culpa seva. La darrera, fins ara, ha estat la de culpar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), organisme depenent de l'Estat. Ha dit que la Confederació va desactivar en tres ocasions l'alerta per la DANA i no va tornar a avisar fins a les 18.45h. Davant d'aquestes declaracions, la confederació ha explicat que la seva tasca és proporcionar dades sobre pluviometria i el nivell dels cabals. Ara bé, no té entre les seves competències emetre alertes públiques en matèria hidrològica. En un comunicat, ha afirmat que "Les autoritats competents en matèria de protecció civil són les responsables d'avaluar les possibles afeccions d'aquest risc físic en la població i en l'entorn, i per tant d'emetre els avisos que corresponen i adoptar les mesures de protecció que considerin més eficients en cada cas."

Una altre problema, ha afirmat BBC News, és l’urbanisme desorganitzat, per dir-ho d’una manera suau, un problema històric que s’ha permès massa despreocupadament al litoral mediterrani. Des de fa dècades s’està construint en zones inundables. Al País Valencià abunden els cursos d’aigua estacionals, habitualment secs, però exposats a crescudes ocasionals i, en aquestes zones s’han construït barris on viuen milers de persones. Un exemple és el que ha passat a la rambla del Poio, també coneguda com a barranc de Xiva o de Torrent, que ha estat arrasada per l’aigua.

Episodis com el del 1957, quan el riu Júcar va sortir de mare, o les inundacions d’Alacant de 1982 ja van evidenciar el greu problema deixant desenes de morts.

L’organització World Weather Attribution, que analitza observacions meteorològiques i models climàtics per entendre com influeix el canvi climàtic en els esdeveniments meteorològics extrems ha establert que l’escalfament global ha ocasionat que les pluges torrencials al País Valencià hagin estat un 12% més intenses i, a més, es dupliquen les probabilitats que es produeixin. 

Exigim responsabilitats. Exigim mesures ràpides i efectives d'ajuda i de reconstrucció. I, sobretot, exigim que mai més no torni a passar un desastre com aquest.

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

diumenge, 27 d’octubre del 2024

Qui era realment Colom? En parlem amb Jordi Bilbeny


LA CLAU de la nostra història Programa 275. Emès el 24 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidat

Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'INH

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova  CLAU de la nostra història. Programa 275

El dissabte 12 d’octubre TVE presentava amb bombos i platerets el documental “Colón ADN, su verdadero origen” presentat com una de les investigacions més importants i apassionants de tots els temps. A través de l’estudi de l’ADN, investigadors de la Universitat de Granada han arribat a la conclusió que Colom era jueu.

Cristòfor Colom és, sense dubte, una de les personalitats històriques més controvertides, sobretot a causa del seu origen real. Una polèmica històrica que té molt i molt de política. Se li han atribuït múltiples nacionalitats: gallec, portuguès, sevillà, extremeny, cors, sard... fins i tot grec, escocès o croat. Durant molts de temps, però, es va voler imposar la tesi que Colom era oriünd de Gènova.

No obstant això, una important corrent d'autors sosté que Colom era de nació catalana. A principis del segle XX, Lluís Ulloa, un historiador peruà, especialista en temes colombins, va començar a seguir la tesi del Colom gallec, però, va acabar sent un dels primers a defensar la catalanitat de l’almirall. El van seguir Ricard Carreras ,Caius Parellada, Pere Català i Roca, Francesc Albardaner, Nito Verdera, Charles J. Merrill, Les darreres dècades del segle passat i fins ara, Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres, ha escrit articles i ha fet conferències sobre la catalanitat de Colom i de la descoberta d’Amèrica.  

El documental de TVE vol, una vegada més, ser l’arbre que tapa el bosc de la veritat. Així ha estat sempre. En un recent article, l’escriptor i historiador Xavier Díez, en referència al documental, escriu: Allò que em sembla particularment interessant de l’obra d’aquest historiador no és tant la catalanitat de l’explorador com la segona part de la tesi: que la història oficial va tergiversar a fons els fets concrets a fi de reivindicar la primacia castellana (a còpia d’esborrar la participació catalana en qualsevol afer de transcendència) i establir així un monopoli de l’explotació de les Índies, de la mateixa manera que assegurar l’hegemonia castellana en la desigual unió dinàstica del segle XV. La realitat és que els obstacles que, encara avui, sotmet l’Estat a la consulta de documents i fonts de l’era moderna i contemporània, fa que tot plegat resulti més que sospitós. En qualsevol cas, sí que és constatable un esforç deliberat de les diverses autoritats que han monopolitzat el poder espanyol des de l’infeliç matrimoni entre el comte de Barcelona Ferran (allò “d’Aragó” era un títol menor, i una manera d’invisibilitzar la condició estatal de Catalunya) i Isabel de Castella per apartar i marginar qualsevol que no fos castellà de la gestió dels afers públics.

Anem molt amb compte, doncs, amb la historiografia oficial espanyola. Com diu Jordi Bilbeny: Si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials, redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.

Final

La frase de la setmana  de l’arquitecte estatunidenc  Frank Wrigth

La veritat pot arribar a amagar-se, mai, però, no s’extingirà.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Des de quan existeix la consciència de Països Catalans? "Colom ADN, su verdadero origen"

LA CLAU de la nostra història Programa 274. Emès el 17 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 274

Ja fa uns quants decennis que anomenem la nació completa amb el nom de Països Catalans.... però, des de quan existeix aquesta consciència d’una nació catalana que aplega un conjunt de països? Des de quan existeix la consciència de Països Catalans?

Aquest concepte, és a dir, el conjunt de territoris que es van aplegar sota la Confederació catalanoaragonesa i que tenien com a pròpia la llengua catalana, apareix, especialment durant el segle XIII quan l’expansió territorial incorpora les terres del País Valencià i les Illes Balears.

Després del Decret de Nova Planta, el nom de la corona catalanoaragonesa deixa d’existir. La consciència d’unitat nacional, però, persisteix. L’escriptor Lluís Galiana, nascut el 1740, recomana l’edició dels clàssics en llengua catalana, i diu “todos (...) en este reino [València] la querrían, y en Mallorca y en Catalunya (...) también por ser la lengua de todos estos reinos una misma”.  Fa dos segles i mig.

Josep Climent, nascut a Castelló i bisbe de Barcelona (1766 – 1775), va dir: “casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y (...) son una misma las costumbres y una misma la lengua de ambas provincias [Catalunya i País Valencià]”.

El 1785, la cancelleria de Carles III prohibia als catalans estudiar a la Universitat de Palma. L’Ajuntament de la capital mallorquina protestava argumentant que els catalans, a Mallorca, eren tan “naturales” de les Illes com els mallorquins. Perquè parlaven la mateixa llengua i perquè es considerava “el reyno de Mallorca como parte de Cathalunya”.

L’any  1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista L’Arc de Sant Martí, el 1900, a la revista Catalònia i el 1903 a la revista Catalunya, dirigida per J. Carner.

I anem arribant a Joan Fuster. L’any 1962, l’escriptor de Sueca, publicava Nosaltres els valencians i, també l’opuscle Qüestió de noms. En aquests escrits engegava una profunda reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva construcció nacional dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans. Fent-ne un breu repàs històric va escriure:

El 1417, en la “Disputa de l’Ase”, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán».

La unitat lingüística, històrica, cultural, política en alguna època i, si m’ho permeteu, una unitat també en l’espoli fiscal a què ens sotmet l’Estat espanyol, és inqüestionable. La consciència de la nació completa es manté des de fa segles.

Final

La frase de la setmana del gran Groucho Marx

Mai no m’oblido d’una cara, però en el seu cas estaré encantat de fer una excepció.

Abans de marxar, recordeu que podeu enviar les vostres preguntes o dubtes sobre personatges o fets de la història de la nació catalana a laclauhistoria@etv.cat

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!