Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (2. Totes les bèsties de càrrega)

 

Totes les bèsties de càrrega: la destrucció de la identitat

Publicada el 1967, després d'haver estat escrita el 1965, Totes les bèsties de càrrega constitueix una de les obres més representatives de la narrativa al·legòrica de Manuel de Pedrolo. Escrita en ple franquisme, la novel·la opta per un espai indeterminat, uns personatges simbòlics i una situació de dominació que evita les referències polítiques explícites. Aquesta opció no s'ha d'entendre únicament com una estratègia per esquivar la censura. La indeterminació permet a Pedrolo transcendir la denúncia d'un règim concret i convertir la novel·la en una reflexió més àmplia sobre els mecanismes del poder i sobre la capacitat d'aquest poder per penetrar en la consciència dels individus.

La dominació que descriu Pedrolo no es limita a l'exercici de la violència ni a la imposició de l'obediència. El seu objectiu més profund és aconseguir que la realitat imposada acabi sent percebuda com a natural. La dominació esdevé així especialment efectiva quan deixa de ser percebuda com a tal: quan l'individu s'hi adapta, la interioritza i arriba a perdre la capacitat d'imaginar una realitat diferent.

Aquesta dimensió interior de la dominació és fonamental per entendre la novel·la. Pedrolo no se centra únicament en allò que el poder fa als individus, sinó també en allò que aconsegueix transformar dins seu. La repressió pot limitar la llibertat, però la despersonalització va més enllà: afecta la capacitat de l'individu de reconèixer-se i de situar-se dins d'una comunitat.

És aquí on la qüestió de la identitat col·lectiva adquireix una importància central. Una comunitat no es defineix únicament per l'existència d'un territori o d'unes estructures polítiques. També ho fa a través d'una memòria compartida, d'uns referents culturals i d'una determinada manera d'explicar-se a si mateixa. Quan aquests elements són progressivament debilitats o substituïts, la dominació deixa de ser exclusivament política i es converteix en un procés d'assimilació.

Des d'aquesta perspectiva, Totes les bèsties de càrrega pot llegir-se com una representació literària de la destrucció progressiva de la identitat. La qüestió fonamental ja no és només què succeeix quan un poble perd la llibertat, sinó què succeeix quan, després d'un llarg procés de submissió, pot arribar a perdre fins i tot la consciència de la seva pròpia identitat.

Aquesta és probablement una de les dimensions més inquietants de l'obra. La dominació no produeix necessàriament una ruptura immediata amb el passat. Pot actuar de manera gradual: primer mitjançant la imposició, després a través de l'adaptació i, finalment, mitjançant la interiorització d'allò que ha estat imposat. El risc més gran no és, per tant, únicament que un poble sigui obligat a renunciar a determinats elements de la seva identitat, sinó que arribi a considerar aquesta renúncia com una cosa natural o inevitable.

En aquest punt apareix, encara de manera implícita, la qüestió lingüística. A Totes les bèsties de càrrega, Pedrolo no desenvolupa encara amb la claredat que trobarem posteriorment en els seus textos polítics una teoria explícita sobre la llengua com a element fonamental de la identitat nacional. Tanmateix, la preocupació per la pèrdua dels referents culturals i per la despersonalització d'una comunitat constitueix un precedent important de les reflexions que desenvoluparà més endavant.

La llengua hi adquirirà posteriorment una funció essencial perquè és un dels principals instruments a través dels quals una comunitat conserva i transmet la seva memòria. Una llengua no només permet comunicar experiències; també conserva una determinada manera d'anomenar i interpretar el món, transmet una cultura i estableix un vincle entre generacions. La substitució lingüística pot ser, per tant, molt més que un simple canvi d'idioma: pot convertir-se en un mecanisme de transformació de la consciència col·lectiva.

Així, Totes les bèsties de càrrega pot situar-se com el primer esglaó d'una reflexió que Pedrolo desenvoluparà posteriorment des d'altres perspectives. La novel·la representa el perill de la pèrdua de la identitat; les obres posteriors permetran aprofundir en les formes de resistència, en els mecanismes de l'assimilació cultural i lingüística i, finalment, en la necessitat de preservar la memòria com a condició per garantir la supervivència d'una comunitat.

En aquest sentit, la novel·la no parla únicament de la repressió d'uns individus. Parla de la possibilitat que una comunitat, sotmesa durant prou temps a una estructura de dominació, arribi a perdre els referents que li permeten reconèixer-se com a tal. La derrota més profunda no és només la pèrdua de la llibertat, sinó la pèrdua de la consciència de ser un poble.

Aquesta idea permet establir el pont cap a La terra prohibida. Si Totes les bèsties de càrrega representa el procés de dominació i despersonalització, La terra prohibida introdueix l'altra cara d'aquest procés: la resistència d'aquells que es neguen a acceptar la desaparició de la seva identitat, de la seva memòria i del seu vincle amb la comunitat.

Manuel de Pedrolo: Llengua, identitat i continuïtat nacional (1. Introducció)

 

MANUEL DE PEDROLO: LLENGUA, IDENTITAT I CONTINUÏTAT NACIONAL

Una lectura conjunta de Totes les bèsties de càrrega, La terra prohibida, Cròniques colonials, Mecanoscrit del segon origen i Prosa de combat

Introducció

Manuel de Pedrolo ocupa un lloc singular en la literatura catalana del segle XX. La seva extraordinària fecunditat literària —novel·la, teatre, poesia, narrativa breu, assaig i traducció— fa difícil reduir-lo a una sola faceta. Darrere de l'escriptor hi ha una extraordinària amplitud creativa, però també un pensador que va reflexionar insistentment sobre qüestions com la llibertat, la identitat, la llengua i el futur de la nació catalana.

És precisament aquest Pedrolo, potser menys conegut que el novel·lista i, tanmateix, intel·lectualment apassionant, el que interessa explorar en aquest estudi. Més que limitar-nos a analitzar unes determinades obres des d'una perspectiva estrictament literària, es tracta de posar-les en relació i observar quines preocupacions de fons reapareixen en diferents moments i sota formes narratives diverses.

Abans d'entrar en aquesta lectura, però, cal fer una consideració sobre la manera com llegim literatura. Una obra no acaba quan l'autor posa el punt final. En certa manera, comença una nova vida quan arriba al lector. El text és escrit per l'autor, però la seva significació es completa en l'acte de lectura, quan el lector hi incorpora la seva experiència, els seus coneixements i les preguntes que es formula. En aquest sentit, Joan Fuster va insistir en la importància de l'acte de lectura com a moment en què el text adquireix una nova encarnació.¹

Això significa que una mateixa obra pot generar lectures diferents segons el moment històric i segons qui la llegeix. El text és el mateix, però nosaltres no som els mateixos. Una obra escrita en un determinat context pot adquirir nous significats quan és llegida des d'un altre moment històric, perquè també han canviat les preguntes que adrecem al text.

Aquesta consideració és especialment important quan llegim Pedrolo avui. El que aquí es proposa, per tant, no és afirmar que aquesta sigui l'única interpretació possible de la seva obra, ni tampoc atribuir-li literalment una teoria que ell no hagués formulat mai d'aquesta manera. Es tracta d'una lectura que parteix dels seus textos, els posa en relació i intenta descobrir-hi una línia de continuïtat.

La hipòtesi de partida és que una part significativa de l'obra de Pedrolo pot ser interpretada com una reflexió sobre la continuïtat nacional, en què la llengua ocupa un lloc central i la sobirania política apareix com un instrument possible per garantir-la. Aquesta formulació no és una tesi expressada literalment per Pedrolo en aquests termes, sinó una interpretació derivada de la lectura conjunta de les seves obres literàries i dels seus textos d'intervenció política.

Aquesta perspectiva permet posar en diàleg tres obres molt diferents: Totes les bèsties de càrrega, on la qüestió de la identitat apareix sota una forma al·legòrica; Cròniques colonials, on Pedrolo analitza directament els mecanismes de la dominació cultural i lingüística; i Mecanoscrit del segon origen, que planteja, en un escenari de ciència-ficció, la necessitat de preservar la memòria i transmetre-la a les generacions futures. A aquest recorregut s'hi pot afegir Prosa de combat, l'antologia publicada el 2025, que permet recuperar i llegir conjuntament una part significativa de la seva producció política.²

El fil conductor d'aquest estudi serà, per tant, la relació entre llengua, memòria, cultura, identitat i nació. No es tracta de forçar les obres perquè encaixin en un esquema preestablert, sinó d'observar fins a quin punt aquests conceptes permeten establir un diàleg entre textos molt diferents i, al mateix temps, entendre millor la coherència profunda del pensament de Pedrolo.

En definitiva, el que aquí es proposa és una lectura de Pedrolo: una lectura necessàriament situada en el nostre present, però que intenta mantenir-se fidel als textos i distingir sempre entre allò que l'autor afirma explícitament i allò que nosaltres podem interpretar a partir del conjunt de la seva obra.

Notes

1. Joan Fuster. Diccionari per a ociosos. 

2. Júlia Ojeda Caba (selecció i pròleg), Manuel de Pedrolo, Prosa de combat, Barcelona, Comanegra, 2025. L'edició incorpora un epíleg de Teresa Ibars

Manuel de Pedrolo: Cròniques colonials

 

El passat 12 d’octubre vaig participar en la Jornada per la Llengua «En català sempre», a la Bisbal d’Empordà, concretament en la taula rodona «Manuel de Pedrolo, referent en la defensa de la llengua i la cultura catalana», al costat d’Anna M. Villalonga i Antoni Munné-Jordà. Per a aquesta intervenció havia preparat una ponència basada en les Cròniques colonials de Pedrolo. Finalment, la taula es va desenvolupar en un format de preguntes i respostes, que va donar peu a compartir reflexions sobre l’escriptor i el seu compromís. Us deixo aquí, adaptat a la lectura, el text que havia preparat.

Manuel de Pedrolo: Cròniques colonials

La llengua com a territori de resistència

Quan parlem de Manuel de Pedrolo, acostumem a pensar en el gran novel·lista, l’autor de Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega. La seva dimensió literària, però, és inseparable de la del pensador crític, el polemista i l’home profundament compromès amb la llibertat individual i col·lectiva. Les Cròniques colonials ens acosten a aquesta veu que qüestiona les relacions de poder i ens convida a examinar fins a quin punt hem assumit com a normals unes condicions de subordinació que afecten la nostra vida com a poble.

Entre 1981 i 1982, Pedrolo va publicar al Diari de Barcelona tretze articles que posteriorment es reunirien sota aquest títol. Escrits durant els primers anys de l’autogovern recuperat, plantegen una qüestió fonamental: què havia canviat realment amb la Transició i fins a quin punt s’havien superat les relacions de dominació política, cultural i lingüística? La desaparició de la dictadura no comportava, per si mateixa, la desaparició de totes les formes de subordinació.

Una de les preguntes que permeten entrar en aquestes cròniques és què significa colonitzar un poble. Habitualment associem la colonització a l’ocupació d’un territori, al domini polític o a l’explotació dels seus recursos, però Pedrolo amplia aquesta mirada. Un poble pot conservar el territori, disposar d’institucions pròpies i exercir una certa autonomia mentre perd progressivament la llengua, els referents culturals, la memòria i la consciència de constituir una comunitat nacional. La colonització també pot actuar sobre la manera de pensar i sobre la percepció que una societat té d’ella mateixa.

La llengua ocupa un lloc central en aquesta reflexió. Pedrolo va construir la seva obra literària en català, una part molt important de la qual va ser escrita sota una dictadura que perseguia i marginava la nostra llengua. La seva aportació va anar més enllà de defensar-la explícitament: amb la diversitat i l’ambició de la seva escriptura va demostrar que el català podia abordar qualsevol tema i expressar tota la complexitat de l’experiència humana. La ciència-ficció, la política, la reflexió filosòfica, la sexualitat o la llibertat trobaven lloc en una literatura que afirmava, amb els fets, la plena capacitat de la llengua per construir una cultura moderna.

Les Cròniques colonials ens adverteixen que la subordinació lingüística no necessita sempre una prohibició explícita. Una llengua pot perdre espais quan una altra concentra el prestigi, esdevé més necessària en determinats àmbits o es percep com la que ofereix més oportunitats. Aquesta desigualtat pot acabar interioritzant-se fins al punt que els mateixos parlants de la llengua subordinada contribueixin a reproduir-la.

Pedrolo evoca aquest procés amb una referència a la seva infància: «Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra.» L’educació, els referents culturals i la llengua que associem al coneixement o al poder contribueixen a configurar una determinada visió del món. La colonització mental es consolida quan la renúncia ja no necessita una ordre externa, perquè s’ha convertit en una conducta assumida i, sovint, ni tan sols qüestionada.

Llegida des del present, aquesta reflexió ens interpel·la quan canviem de llengua davant d’un desconegut, quan pressuposem que l’interlocutor no entendrà el català o quan considerem que abandonar-lo és una mostra d’educació. Són actituds que poden semblar decisions individuals sense transcendència, però que, repetides quotidianament, reforcen una jerarquia entre llengües. La subordinació esdevé especialment profunda quan deixa de ser percebuda com a tal.

Aquesta lectura demana, tanmateix, distingir els contextos històrics. Avui no vivim sota el franquisme i el català ha recuperat espais institucionals importants gràcies a l’autogovern. Aquests avenços no garanteixen, però, que català i castellà disposin de les mateixes condicions socials. Podem parlar d’un bilingüisme asimètric per descriure una convivència en què les dues llengües tenen una força desigual, tant pel que fa a la necessitat d’usar-les com a la possibilitat de viure-hi plenament.

Des d’aquesta perspectiva pren sentit la crítica de Pedrolo a l’argument que presenta la recuperació d’espais per al català com una imposició. Equiparar la imposició històrica d’una llengua dominant amb les mesures destinades a restituir els drets dels parlants de la llengua subordinada significa ignorar les condicions de partida. Per corregir una desigualtat, primer cal reconèixer-la; tractar com a equivalents dues situacions desiguals pot contribuir a perpetuar el desequilibri.

La qüestió va més enllà de la comunicació. La llengua conserva memòria, transmet cultura i permet compartir una experiència col·lectiva entre generacions. En el pensament de Pedrolo, llengua, cultura, identitat i nació mantenen una relació estreta: la continuïtat d’un poble depèn també de la seva capacitat de transmetre allò que el configura i de donar-hi formes noves.

Aquesta continuïtat no es pot sostenir únicament sobre la resistència. El català ha de ser una llengua de vida, present en l’estudi, el treball, la ciència, la creació, la política i les relacions personals. Una llengua plenament viva ha de poder desenvolupar-se amb naturalitat, sense haver de justificar constantment la seva existència ni veure reduït el seu ús a un gest de militància. La seva vitalitat depèn de poder-la fer servir en tots els àmbits i de trobar les condicions que en garanteixin la transmissió.

És en aquest punt que les Cròniques colonials ens condueixen de la llengua a la sobirania. La pregunta sobre quina llengua parlem es vincula a una altra de decisiva: qui estableix les condicions en què aquesta llengua pot viure, transmetre’s i desenvolupar-se? Si un poble no disposa de plena capacitat de decisió sobre aquestes condicions, la seva llibertat col·lectiva queda limitada.

Al meu entendre, la pervivència és una de les claus del recorregut que proposa Pedrolo. La independència es vincula a la voluntat que un poble pugui decidir el seu futur i disposar dels instruments per assegurar la continuïtat de la llengua, la cultura i la identitat. En aquesta lectura, la llibertat nacional ha de permetre superar unes condicions que obliguen a defensar permanentment allò que hauria de poder desenvolupar-se amb normalitat. La resistència ha fet possible arribar fins aquí, però resistir no equival a viure en plenitud.

Descolonitzar implica, doncs, recuperar la capacitat de pensar, parlar, crear i decidir des de nosaltres mateixos, així com deixar de considerar inevitable que siguin uns altres els qui fixin els límits de la nostra existència col·lectiva. Aquesta és, per a mi, la força amb què les Cròniques colonials continuen interpel·lant-nos: defensar la llengua és defensar el dret d’un poble a continuar essent ell mateix i a decidir com vol viure.

ALHORA: tornar a posar la independència al centre

 

La decisió d'Alhora de presentar-se a les eleccions espanyoles mereix, al meu entendre, una valoració clarament positiva. No tant perquè una nova candidatura sigui, per si mateixa, la solució als problemes de l'independentisme, sinó perquè representa la voluntat de trencar amb una manera de fer política que ens ha conduït a l'atzucac actual. Després d'anys de desconcert, renúncies i pèrdua de credibilitat, és necessari que apareguin propostes disposades a qüestionar les estratègies que han fracassat i a recuperar el sentit de la lluita per la independència.

Els qui vam viure intensament els primers anys del procés, i vam contribuir a construir un moviment que va arribar a mobilitzar centenars de milers de persones, tenim també l'obligació de fer autocrítica. Vam aconseguir situar la independència al centre del debat polític, però, amb el temps, vam anar deixant de banda una qüestió fonamental: per què volíem ser independents. En l'afany legítim d'ampliar la base social, vam acabar diluint massa sovint el contingut nacional del nostre projecte, com si parlar de llengua, cultura o identitat catalana pogués restar suports en lloc de donar sentit a la nostra reivindicació.

Crec que aquell va ser un error important. Volíem un país més just, més democràtic i socialment avançat, però també volíem garantir la continuïtat de Catalunya com a nació. I això significava preservar la llengua catalana, la cultura i els elements que configuren la nostra identitat col·lectiva. La independència no era simplement l'oportunitat de construir un Estat millor, sinó també la necessitat de disposar de les eines indispensables per assegurar el nostre futur com a poble. Haver relegat aquesta dimensió nacional ha contribuït a afeblir el projecte independentista i a desorientar una part de la societat que l'havia fet seu.

En aquest context, considero especialment rellevant que Alhora plantegi una ruptura amb la política de subordinació parlamentària a Madrid. Durant els darrers anys hem vist com els vots independentistes servien per facilitar investidures, estabilitzar governs espanyols i justificar negociacions que, malgrat alguns resultats parcials, no han modificat substancialment la relació de dependència de Catalunya. La promesa que aquesta estratègia ens acostaria a la resolució del conflicte nacional ha anat perdent tota credibilitat.

La proposta d'Alhora parteix d'una idea que comparteixo: la representació independentista a les institucions espanyoles ha de servir per evidenciar el conflicte polític i avançar cap a la sobirania, no per contribuir a normalitzar una situació de subordinació. No es tracta de practicar una confrontació purament retòrica, sinó de recuperar la coherència entre els objectius que defensem i les decisions que prenem.

També em sembla encertada la voluntat d'explorar un front independentista ampli, sempre que no es confongui la unitat amb una simple suma de sigles. Ja hem comprovat que compartir candidatures o proclames no garanteix una estratègia compartida. La unitat només serà útil si es fonamenta en objectius inequívocs, compromisos verificables i una disposició real a assumir els costos polítics de defensar-los.

Hi ha, a més, un altre element que em fa mirar aquesta iniciativa amb esperança: les persones que hi ha al darrere. Conec personalment alguns dels representants d'Alhora, com Jordi Graupera, Júlia Ojeda o Mariona Bosch, i en tinc una opinió molt positiva. Són persones preparades, amb criteri, compromeses amb el país i amb unes conviccions nacionals sòlides. Però, per damunt de tot, són persones honestes, patriotes i bona gent, qualitats que no haurien de ser excepcionals en política, però que avui resulten especialment valuoses. Crec que representen una generació amb capacitat per assumir el relleu polític que Catalunya necessita.

Perquè no podem continuar indefinidament en mans de les mateixes velles esquadres polítiques, atrapades en les seves rivalitats, els seus equilibris interns i unes estratègies que han demostrat les seves limitacions. Com en qualsevol altre àmbit de la societat, la política també necessita renovació, noves idees, noves maneres de fer i persones que no arrosseguin les hipoteques del passat. No es tracta de menystenir la feina feta ni de qüestionar tota una generació, sinó d'entendre que els projectes polítics també necessiten regenerar-se si volen recuperar la confiança de la ciutadania. Alhora pot representar una oportunitat per començar aquest relleu, tant de persones com de cultura política.

Naturalment, Alhora haurà de demostrar que és capaç de convertir aquests plantejaments en una proposta sòlida i creïble. No serà fàcil superar la fragmentació de l'independentisme ni recuperar la confiança d'una ciutadania que se sent decebuda, i sovint enganyada, per aquells que havien assumit el compromís de culminar el procés. Però les dificultats no justifiquen la resignació, i encara menys la continuïtat d'unes pràctiques polítiques que ens allunyen cada vegada més de l'objectiu nacional.

No sé quin recorregut electoral tindrà Alhora, ni si aconseguirà consolidar-se com una alternativa política. El temps ens ho anirà dient. Però celebro que hi hagi persones disposades a assumir riscos, obrir debats incòmodes i tornar a parlar de la independència com d'un objectiu polític real. Celebro, sobretot, qualsevol iniciativa que contribueixi a recuperar la consciència nacional, perquè sense aquesta consciència la independència corre el risc de convertir-se en una paraula buida, repetida als discursos però absent de les decisions.

Catalunya no necessita simplement més diputats que es declarin independentistes. Necessita representants que actuïn com a independentistes i un projecte que torni a explicar, sense complexos, per què volem ser una nació lliure.

Alhora pot ser una oportunitat per començar a canviar les coses. No sabem encara fins on arribarà, però sí que sabem que continuar fent el mateix, amb els mateixos protagonistes i les mateixes estratègies, difícilment ens portarà a un resultat diferent. Reconstruir l'independentisme exigeix recuperar les conviccions, la credibilitat i el sentit nacional d'una lluita que no podem donar per acabada. I també exigeix obrir les portes a una nova generació disposada a assumir-ne la responsabilitat.

Josep Pinyol, amic i company de lluita

Avui he sabut la mort d’en Josep Pinyol i he sentit la tristesa de perdre un amic i un company de lluita. En moments com aquest, les dades biogràfiques i els càrrecs ocupats expliquen només una part de la vida d’una persona. Jo vull recordar, sobretot, el seu compromís amb el país i la voluntat de continuar treballant per la independència, fins i tot quan el camí es feia més difícil.

Amb en Josep compartíem una causa que ha marcat una part important de les nostres vides: la llibertat de Catalunya. Una causa que ens ha fet viure esperances i decepcions, mobilitzacions extraordinàries i moments de desconcert, però que continua donant sentit a la nostra lluita. Per això, acomiadar un company és també sentir que perdem una part d’aquesta experiència col·lectiva.

En Josep va dedicar molts anys a pensar i a escriure sobre com podíem assolir la independència. La seva formació d’historiador i la seva trajectòria política alimentaven una reflexió que volia traduir en acció. Defensava la mobilització i la desobediència civil, i insistia en la necessitat de preparar-nos per fer efectiva la voluntat de llibertat del nostre poble. Aquesta preocupació va quedar recollida en els seus articles, els seus llibres i la seva feina dins l’Assemblea.

Avui, però, no voldria convertir aquest record en una relació de responsabilitats i publicacions. Voldria deixar constància del que significa per a mi acomiadar un amic amb qui he compartit el compromís amb Catalunya. Quan miro enrere, penso en totes les persones que han fet possible aquest moviment, en els anys de dedicació i en la feina que sovint queda fora dels grans relats. En Josep forma part d’aquesta memòria que vull preservar.

Em dol la seva mort i vull fer arribar una abraçada a la seva família i a totes les persones que l’hem estimat. Ens queda el seu pensament, la seva feina i el record d’una vida dedicada al país.

Josep, gràcies per haver compartit aquesta lluita. Et recordaré com a amic i com a company, mentre continuem treballant per la Catalunya lliure que tots dos hem volgut.

Benvinguts al món... però amb cita prèvia

Ahir, escoltant RAC1, em vaig quedar estrès, estupefacte, atònit, bocabadat, desconcertat, perplex, esmaperdut, al·lucinat...davant d’aquesta notícia-entrevista: Uns pares han establert un decàleg de normes per regular les visites a la seva filla acabada de néixer. Les tietes han pogut conèixer la criatura perquè tenien l’autorització corresponent (cliqueu aquí).

Hem arribat a una fita extraordinària de la civilització: aconseguir que fins i tot el naixement d’una criatura necessiti un reglament d’ús. Ja no n’hi ha prou de tenir un fill; cal organitzar-ne l’accés, establir horaris, redactar protocols i autoritzar prèviament els familiars que gosin voler conèixer-lo. Els avis, les tietes i els parents en general han passat de ser membres de la família a convertir-se en visitants subjectes a inspecció.

La intimitat s’ha transformat en un territori sobirà, amb fronteres, duanes i controls d’immigració. No fos cas que un avi, després de nou mesos d’espera, cometés la temeritat de presentar-se amb un regal sense haver sol·licitat hora prèviament. Fins i tot l’ajuda familiar s’ha modernitzat: portar una carmanyola, baixar les escombraries o anar a comprar poden ser mèrits suficients per obtenir una bona puntuació en el futur rànquing de parents autoritzats.

La família, aquella institució imperfecta, plena de cunyats que ho saben tot, tietes tafaneres i avis que tenen resposta per a qualsevol problema, sembla destinada a una profunda reconversió. Aviat disposarem d’una aplicació per puntuar els familiars i expulsar del sistema els que no compleixin les normes. Tot un avenç: relacionar-nos sense córrer el risc d’haver de relacionar-nos de debò.

Naturalment, quan l’Ona sigui gran i pregunti per què les seves tietes van necessitar autorització per conèixer-la, li podrem explicar que va néixer en una època extraordinàriament avançada, en què els pares havien aconseguit una fita històrica: protegir els fills de qualsevol contacte que no haguessin aprovat prèviament. Al capdavall, sembla que hem descobert una nova manera d’entendre la família: en lloc de compartir la vida, administrar-ne l’accés

L’independentisme encara hi és: ara cal tornar a construir (DAVANTAL programa 606 de Vull una resposta)

Podeu veure el programa 606 del Vull una resposta clicant aquí

Davantal

L’11 de setembre de 2026 deixa una constatació que molts ja coneixíem: l’independentisme encara hi és. Després d’anys de desànim, desconcert i divisions, l’Onze de Setembre ha registrat un repunt de participació. No és, però, el retorn a les grans manifestacions del procés. La distància amb aquelles Diades multitudinàries continua sent molt gran.

Aquesta persistència indica que una part important de la societat catalana manté viu l’objectiu de la independència i reclama un projecte capaç de generar de nou esperança i confiança. Una de les dades més significatives és la presència de noves generacions. Joves que no van viure els moments àlgids del procés i que avui assumeixen el compromís amb la llengua, els drets nacionals i la independència. No són simplement hereus d’una etapa anterior: poden ser els protagonistes d’una nova etapa, amb noves idees, formes de participació i una mirada pròpia sobre el país que volen construir.

Precisament perquè aquest futur encara està per construir, el principal obstacle continua sent la divisió. Les discrepàncies entre les forces independentistes han afeblit la seva capacitat d’incidència i han alimentat el desencís. En aquest escenari, la irrupció d’Aliança Catalana ha afegit un nou element de divisió dins de l’espai independentista.

Aquesta realitat obliga també a revisar la manera d’afrontar el fenomen. La confrontació i l’estigmatització poden acabar donant més centralitat a Aliança Catalana, mentre els boicots i altres formes de rebuig poden afavorir-ne la projecció. Mentrestant, les enquestes continuen apuntant al creixement del partit de Sílvia Orriols. Potser seria més útil confrontar les seves propostes amb arguments que no pas convertir-les en un motiu d’estigmatització.

La tensió política també ha tingut una expressió preocupant als carrers. La Diada deixa una imatge de duresa policial, amb càrregues i 21 detencions entre els incidents de la vigília i els de l’11 de setembre. Especialment greu és el cas dels deu menors detinguts durant els aldarulls de l’Arc de Triomf, una actuació que ha generat fortes crítiques per un ús presumptament desproporcionat de la força. Més enllà de les responsabilitats dels manifestants, la resposta policial davant del jovent mereix una explicació clara i rigorosa. Preservar l’ordre públic no pot comportar una resposta indiscriminada davant la protesta.

Tot això ens porta a una conclusió inajornable: l’independentisme necessita una regeneració profunda dels seus lideratges polítics i socials i ha d’obrir, sense més dilacions, una nova etapa. No n’hi ha prou amb canviar noms: cal canviar maneres de fer, recuperar la iniciativa i tornar a connectar amb una societat que reclama confiança i determinació. Els joves han de deixar de ser el futur promès i convertir-se en protagonistes del present, amb veu, espai i responsabilitats, al costat d’una generació d’entre quaranta i cinquanta anys que encara té experiència, energia i molt a aportar. La Diada ha demostrat que l’independentisme continua viu. Ara toca reaccionar: superar les divisions, recuperar la iniciativa i tornar a construir un projecte capaç de sumar, il·lusionar i avançar. No esperem que el futur arribi: fem-lo possible..

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!