JO CONFESSO de Jaume Cabré (8. Monestirs, quadres i silencis: la memòria simbòlica en Cabré)

Primer el resum

En Jo confesso, Jaume Cabré dota l’art, l’arquitectura i la història d’un valor simbòlic que transcendeix el simple decorat narratiu. El monestir de Sant Pere del Burgal i el quadre de Santa Maria de Gerri, de Modest Urgell, exemplifiquen aquesta funció: tots dos espais reflecteixen la memòria, la culpa, la solitud i la incapacitat de redempció que marquen la vida d’Adrià Ardèvol. El monestir simbolitza una espiritualitat buida i un passat persistent, mentre que el quadre representa el desarrelament i la bellesa ferida. Igual que altres objectes artístics de la novel·la, aquestes imatges mostren la convivència entre el bé i el mal i conviden el lector a reflexionar sobre la relació entre art, història i responsabilitat moral.

L’article complet

En el ric univers narratiu de Jo confesso, Jaume Cabré converteix l’art, l’arquitectura i la història en molt més que simples escenaris o referències culturals: en fa símbols profunds carregats de memòria i de significat. Dos exemples especialment reveladors són la presència del monestir de Sant Pere del Burgal i del quadre de Santa Maria de Gerri, atribuït a Modest Urgell. Tots dos espais, tot i no tenir un protagonisme directe a la trama, esdevenen miralls emocionals i morals del món interior d’Adrià Ardèvol i, alhora, representacions simbòliques dels grans temes de la novel·la: la memòria, la culpa, la bellesa i el mal.

El monestir de Sant Pere del Burgal, situat en un entorn pirinenc d’aïllament i silenci, evoca immediatament la idea d’un passat que no desapareix, que roman latent sota la superfície del present. A la novel·la, com en tants altres espais religiosos, es converteix en un símbol d’una espiritualitat trencada o buida, d’una fe que ha quedat com a decorat sense substància. Aquesta visió connecta profundament amb el conflicte existencial d’Adrià, atrapat entre el saber i la culpa, entre la cultura i la incapacitat de redempció. El monestir també conserva unes pintures romàniques singulars on hi apareix una figura femenina, potser la comtessa Llúcia de la Marca, que pot ser interpretada com una metàfora de personatges femenins forts però marginats, com Dèlia, que representa l’amor i la veritat però mai no pot ocupar del tot el centre de la vida del protagonista.

Per la seva banda, el quadre de Santa Maria de Gerri, que forma part de la col·lecció del pare d’Adrià, no és només un element decoratiu o un objecte de valor artístic. La pintura, com gairebé totes les obres de Modest Urgell, mostra un edifici religiós solitari envoltat de buit i silenci. Aquesta representació esdevé una metàfora visual de la solitud, el desarrelament i la incomunicació, que travessen tota la novel·la. Santa Maria de Gerri simbolitza també el passat que persisteix calladament, la bellesa ferida, i l’espai sagrat que ha perdut la seva capacitat redemptora. És un reflex directe de la desconnexió espiritual d’Adrià, de la seva incapacitat d’estimar plenament i d’assumir la seva pròpia història.

Com en altres objectes artístics que apareixen a Jo confesso, com el violí Storioni, el quadre simbolitza la bellesa que conté el mal i el dolor. És un recordatori que l’art pot ser alhora una expressió de sublimitat i un registre de la història, amb totes les seves contradiccions i tragèdies. Així, el quadre de Modest Urgell esdevé un reflex del conflicte central de la novel·la: la coexistència entre el bé i el mal, la lluita entre la memòria i l’oblit, i la possibilitat de redempció o condemna a través del passat.

Tant el monestir com el quadre, doncs, compleixen una funció que va molt més enllà de la decoració narrativa. Són figures del record, del silenci i de la lluita entre el bé i el mal. Formen part de l’arquitectura simbòlica que Cabré construeix amb tanta precisió i sensibilitat per confrontar el lector amb les grans preguntes de la condició humana: pot l’art ser testimoni del dolor? Pot la bellesa conviure amb la barbàrie? Com ens afecta el pes de la història, fins i tot quan no l’hem viscuda directament?

Amb aquests espais, Cabré ens convida a una lectura moral i emocional que va més enllà dels fets i dels personatges. L’art —en forma de quadre, de monestir, de música o de literatura— no és mai innocent dins Jo confesso. És memòria, és responsabilitat, i és, potser, la nostra darrera esperança de redempció.

Reflexions independentistes: la "Vuelta" i la desobediència pendent

Primer el resum

Les manifestacions pacífiques, encara que multitudinàries, ja no transformen res: només serveixen com a descàrrega emocional i expressió simbòlica, però no alteren les polítiques ni generen pressió internacional. Accions com la que va paralitzar la Vuelta, en canvi, trenquen la rutina i incomoden el poder, posant la reivindicació al centre del debat, tot i la paradoxa que el mateix govern que anima les protestes després ordeni reprimir-les.

Lluís Llach i altres veus, com l’historiador Josep Pinyol, insisteixen en la necessitat de la desobediència civil: ha de ser massiva, organitzada, democràticament legitimada i estratègicament planificada, ja que comporta costos personals i col·lectius molt alts. Els “desordres” puntuals o improvisats no poden confondre’s amb desobediència civil.

En definitiva, les grans manifestacions van ser útils entre 2007 i 2015 per fer créixer l’independentisme, però avui tenen una utilitat limitada. El veritable repte és si la societat catalana està disposada a impulsar i sostenir una autèntica campanya de desobediència civil. Si no, les protestes quedaran en gestos estèrils; si sí, cal preparar-se a fons i sense autoenganys, perquè no hi ha una altra via per avançar.

Text complet

Fa temps que ho sabem i que alguns ho repetim fins a l’esgotament: les manifestacions pacífiques, per molt multitudinàries i impecables que siguin, han deixat de ser una eina capaç de transformar res. Són, sobretot, un mecanisme d’expressió col·lectiva: indignació, protesta o reivindicació davant de determinades situacions socials, polítiques o nacionals. Però la realitat és tossuda: aquestes mobilitzacions ja no tenen incidència ni sobre les polítiques del govern de torn, ni sobre l’opinió internacional. El ritual és conegut: es criden eslògans, s’escolten els líders, s’aplaudeix, es canta i, finalment, cadascú torna a casa amb una certa descàrrega emocional. Sortir al carrer encara descarrega tensió i manté viva la flama. Però no n’hi ha prou. El poble executa fil per randa el ritual i se’n va a casa amb la sensació d’haver complert. I mentrestant, el poder continua tranquil, sense necessitat de moure fitxa.

Els darrers dies les accions contra la Vuelta han estat d’actualitat, sobretot la darrera que ha paralitzat la que havia de ser la darrera etapa.  No analitzarem si cal considerar-la com una acció o no de desobediència civil, però és innegable que ha trenca la rutina i ha forçat la mirada pública cap a una causa. No és només un tall de carretera: és un pas endavant en la lluita, un gest que incomoda, que altera, que obliga a reaccionar i que representa un pas més en la direcció de fer ben visible la reivindicació. És revelador que ha estat capaç fins i tot d’arrencar l’aplaudiment del govern de torn. La paradoxa, però, és del tot evident: per una banda, el govern anima les protestes i és el mateix govern  que envia la policia a carregar contra els manifestants. Hipocresia pura.

En el darrer 11 de setembre, el president de l’ANC, Lluís Llach, va tornar a posar sobre la taula la idea de la desobediència civil: desobeir les lleis i sentències injustes. Fa anys que se’n parla com a camí inevitable cap a la independència, i malgrat això, la pràctica ha estat més aviat escassa i testimonial.

En parlem molt, de desobediència civil, però som del tot conscient del que significa realment? Manllevo les paraules de l’historiador Josep Pinyol:[1]

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...]La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència... “

El cost personal i col·lectiu que pot arribar a comportar les accions de desobediència civil és summament alt.  “[...] Aquest cost implica usar el desacatament de les lleis en campanyes intenses, ben preparades, executades en moments estratègics per tal d’obtenir el màxim avenç vers l’objectiu final.”

El que sí ha quedat clar és que les manifestacions estrictament pacífiques -sense ni un paper a terra- ja no aporten avenços reals. Van ser imprescindibles en el període 2007-2015, quan calia demostrar força i fer créixer el nombre d’independentistes al país. I ho van aconseguir. Avui, però, més enllà del seu valor simbòlic i complementari, tenen poca utilitat per assolir objectius polítics.

El repte que tenim al davant és un altre: estem disposats, com a societat, a impulsar una veritable campanya de desobediència civil, amb totes les conseqüències que això comporta? Estem disposats a assumir les conseqüències de la desobediència civil organitzada i sostinguda en el temps? Si la resposta és no, continuarem fent grans manifestacions que no porten enlloc. Si la resposta és sí, llavors cal començar a preparar-nos de debò, sense autoenganys ni mitges tintes. Si volem guanyar, no hi ha cap altra via.

---

[1] Josep Pinyol. Historiador. Articulista en diversos mitjans de comunicació. Coordinador de la Comissió d’Estratègia i Discurs a l’ANC. Ha publicat diversos llibres importants dins l’independentisme sobre estratègia, mobilització, sobirania i la Declaració Unilateral d’Independència.

Les seves propostes tendeixen a defensar la desobediència civil, la mobilització nacional persistent, l’escalada política i la projecció internacional del conflicte independentista.

Considera que cal preparar no només la proclamació d’una república catalana sinó també la seva defensa, i creu que la manca de preparació per defensar la República va ser un error greu en l’octubre de 2017

JO CONFESSO de Jaume Cabré. (7. El silenci de Deu, l’eco del mal)

A Jo confesso, Jaume Cabré explora la qüestió de Déu i del sentit de l’existència a través de múltiples veus i situacions marcades pel mal i la tragèdia històrica. La frase del doctor Budden —Som una comunitat que vivim en una roca que navega enmig de l’espai, com si estiguéssim sempre buscant un Déu entre la boira (p. 680)— és una reflexió lírica i existencial que, dins del seu context, adquireix un pes colpidor. Budden, un metge nazi que havia participat en experiments mèdics inhumans, carrega amb una culpa insalvable. Després de la guerra, dedica la seva vida a servir una comunitat pobra i oblidada, però sap que la redempció és impossible: el Mal del qual ha format part és massa profund i irreversible.

La imatge de la roca perduda enmig de l’espai evoca la fragilitat i la insignificança de la condició humana. La “boira” és la ignorància i la manca de sentit, i l’home, en aquest univers mut i indiferent, cerca desesperadament un Déu, una llum, un ordre moral que pugui redimir-lo. Però aquest Déu és llunyà, inaccessible, com si sempre restés ocult. Les paraules de Budden revelen alhora desengany i lucidesa: la constatació que el segle XX, amb els seus horrors, ha fet trontollar qualsevol concepció tradicional de la moral i de Déu. La seva confessió no és una justificació, sinó una visió tràgica de la humanitat: som éssers perduts que busquem sentit enmig del buit.

Aquesta angoixa existencial ressona amb un altre passatge clau de la novel·la: Va ser llavors quan vaig decidir deixar de parlar amb el Déu d’Abraham i amb el Déu de Jesús (Matthias Alpaerst, p. 821). Aquí, Cabré insisteix en la idea d’un Déu problemàtic, silenciós i qüestionat. L’autor construeix una imatge de Déu que no és mai resposta, sinó absència o interpel·lació. Adrià Ardèvol, el protagonista, viu una crisi espiritual més intel·lectual que religiosa: a mesura que entra en contacte amb el pes de la història —l’Holocaust, la Inquisició, els totalitarismes, la traïció personal—, la presència de Déu es fa cada cop més llunyana i més inquietant. 

Aquest silenci de Déu davant el mal connecta amb el pensament de Simone Weil[1], per a qui l’absència divina no és només escàndol, sinó també condició de la llibertat i de la fe autèntica. Weil entenia que Déu es retira per deixar espai a la responsabilitat humana, i que el seu silenci davant del sofriment no implica inexistència, sinó una presència amagada que convida a la recerca interior. Llegida al costat de Cabré, la seva visió ajuda a entendre que el silenci de Déu no és únicament buit ni abandonament, sinó també un desafiament que obliga l’ésser humà a mirar el mal de cara i a assumir la seva part de responsabilitat davant la història. 

Els personatges de Jo confesso es pregunten on és Déu davant l’horror. Cabré no ofereix respostes; el silenci diví esdevé una de les grans qüestions de la novel·la. Molts cops, més que font de consol, la religió apareix com a instrument de poder i de repressió, com en el cas del nazisme o de la Inquisició. Tanmateix, també hi ha personatges que mantenen una fe senzilla, íntima i persistent, no la dels grans discursos, sinó la dels qui, enmig del dolor, encara es dirigeixen a Déu sense esperar resposta.

A través d’aquesta tensió —entre la denúncia del nom de Déu emprat per justificar el mal i la representació d’una fe humil i silenciosa— Cabré construeix un retrat literari i simbòlic de Déu. No és un ésser que actua, sinó un mirall de les nostres pròpies preguntes sobre la culpa, el mal, la responsabilitat i la recerca de sentit. Tant en les paraules desesperançades del doctor Budden com en la renúncia de Matthias Alpaerst, i fins i tot a la llum del pensament de Simone Weil, Déu apareix com a metàfora de la fragilitat humana: un símbol del buit, del misteri i del desig de llum que, malgrat tot, persisteix en la condició humana.

---

[1] Josep Otón. Simone Weil: el silenci de Deu. Fragmenta

Gaza atrau les càmeres, el Congo mor en silenci

  

Aquests dies, Barcelona ha estat escenari d’un espectacle mediàtic que precedia la sortida d’una flotilla cap a Gaza i que finalment ha hagut de tornar al port, ja sigui perquè ignoraven les previsions meteorològiques que indicaven tempestes o, més preocupant encara, perquè els organitzadors van decidir fer l’acte final de l’espectacle tot i saber que, si més no de moment, no arribarien enlloc.

El drama humà de Gaza és innegable: morts, ferits, habitatges destruïts, fam i exiliats. Però la seva instrumentalització propagandística per part d’una esquerra autodenominada “woke” revela un biaix mediàtic preocupant. Fa un dies, vaig penjar l’article De Gaza a l’Àfrica i més enllà: centenars de milions de persones víctimes de conflictes ignorats en què citava un seguit de guerres que reben poca o cap atenció mediàtica.

Un d’aquests altres conflictes igualment devastadors, però sovint oblidats pels mitjans de comunicació és el de la República Democràtica del Congo,. Milions de morts, milions de desplaçats i centenars de milers de violacions, continuen essent invisibles als titulars i a les xarxes socials (Universidad Torcuato Di Tella, 2023; Cadena SER, 2025).

Parlar de la República Democràtica del Congo és parlar d’una ferida oberta que el món prefereix ignorar. El que passa allà no és una simple “guerra llunyana”, sinó el resultat directe d’una història de colonialisme, espoli i ingerència internacional que es perpetua dècada rere dècada (Universidad Torcuato Di Tella, 2023). Des del regnat de Leopoldo II, amb fronteres arbitràries i explotació sistemàtica, fins a la inestabilitat postindependència i la intervenció de països veïns, el Congo ha estat condemnat a una violència estructural que es prolonga generació rere generació.

A l’est, als Kivu Nord i Sud, la vida és un perill constant. El M23, nascut el 2012, rep suport logístic i militar de Ruanda, mentre Uganda hi col·labora indirectament (Cadena SER, 2025). Centenars de milícies, incloent-hi les FDLR i les bandes Mai-Mai, es disputen territoris i recursos minerals estratègics, especialment el coltán, el cobalt i l’or han convertit la regió en un objectiu global. Telèfons mòbils, ordinadors, bateries de vehicles elèctrics; cada dispositiu connectat al món depèn indirectament d’aquest caos. Empreses multinacionals i inversors internacionals es beneficien de l’extracció il·legal i, així, s’uneixen a una economia de guerra que perpetua la violència. Actor globals, estats veïns i intermediaris econòmics influeixen en les dinàmiques del territori, mentre milions de persones viuen atrapades en un infern invisible (Universidad Torcuato Di Tella, 2023).

Les xifres humanitàries són devastadores: més de sis milions de morts, set milions de desplaçats interns, centenars de milers d’exiliats i centenars de milers de dones violades (Human Rights Watch, 2024; United Nations, 2025). Pobles cremats, hospitals arrasats, escoles abandonades i mercats destruïts completen un panorama de misèria que la MONUSCO no ha aconseguit revertir (United Nations, 2025).

El Congo és un avís per al món: no és una guerra aliena. Cada vegada que consumim tecnologia barata, financem aquest infern invisible. La pau no pot ser una paraula buida: és hora que la comunitat internacional assumeixi la seva responsabilitat davant d’una tragèdia que dura massa temps (International Crisis Group, 2025).

Referències

Cadena SER. (2025, agost 15). Congo, la guerra eterna en la tierra del coltán. Recuperat de https://www.cadenaser.com

Human Rights Watch. (2024). DR Congo: Mass Displacement, Sexual Violence, and Conflict Minerals. Recuperat de https://www.hrw.org

International Crisis Group. (2025). Eastern DRC: Rebel Groups, Resource Conflicts, and Humanitarian Crisis. Recuperat de https://www.crisisgroup.org

United Nations. (2025). Report of the United Nations Organization Stabilization Mission in the Democratic Republic of the Congo (MONUSCO). New York: United Nations.

Universidad Torcuato Di Tella. (2023). El conflicto armado en la República Democrática del Congo. Buenos Aires: Universidad Torcuato Di Tella.

JO CONFESSO de Jaume Cabré. (6. Inquisidors, dictadors i terroristes: els rostres del Mal)

Jo tampoc no crec en Deu. El culpable sempre té nom i cognom: Franco, Hitler, Torquemada, Eimeric, Idi Amin, Pol Pot, Adrià Ardèvol o com vulgui. Però té nom i cognom. (Mathias Alpaerst, pàg. 827)

Mathias Alpaerst, personatge de Jo confesso expressa la distinció que cal fer entre el Mal en abstracte i els seus executors, les eines de què se serveix el Mal. La novel·la repassa figures i espais històrics vinculats a la Inquisició, dictadures, genocidis i terrorisme, mostrant com el fanatisme, la intolerància i l’abús de poder han generat sistemes de repressió i extermini al llarg dels segles

Primer el resum

Nicolau Eimeric (1320–1399): Teòleg dominic i inquisidor general de la Corona d’Aragó. Conegut per la seva severitat i per perseguir heretgies i bruixeria. Autor del Directorium Inquisitorum (1376), manual clau de la Inquisició fins al s. XVII. Defensava tortures repetides i considerava tota màgia com a obra demoníaca.

Fra Miquel de Susqueda (personatge fictici): Monjo i secretari d’Eimeric. Va col·laborar en la redacció i arxiu dels processos inquisitorials, peça clau en el funcionament de la Inquisició.

Tomás de Torquemada (1420–1498): Primer Inquisidor General de Castella i Aragó. Va perseguir jueus conversos i moriscos, va instaurar una Inquisició centralitzada i va impulsar l’expulsió dels jueus (1492). Figura símbol del fanatisme i la repressió religiosa.

Idi Amin (1925–2003): Dictador d’Uganda (1971–1979). Cop d’Estat militar, règim despòtic i brutal. Expulsió massiva de la comunitat asiàtica, persecucions i assassinats. Entre 100.000 i 500.000 morts.

Pol Pot (1925–1998): Líder del règim khmer roig a Cambodja (1975–1979). Va imposar una utopia agrícola comunista. Camps de treball forçat i extermini de minories, intel·lectuals i religiosos. Entre 1,5 i 2 milions de morts (20–25% de la població).

Ante Pavelić (1889–1959): Líder de l’Estat Independent de Croàcia (1941–1945), col·laborador del nazisme i feixisme. Responsable d’un genocidi contra serbis, jueus i gitanos (centenars de milers de víctimes).

Camp de concentració de Jasenovac (1941–1945): Camp d’extermini croat sota el règim Ustaša, conegut com “l’Auschwitz dels Balcans”. S’estimen entre 83.000 i 100.000 morts (serbis, jueus, gitanos, opositors).

Abwehr (1920–1944): Servei d’intel·ligència militar alemany. Espionatge, sabotatge i contraespionatge. Dissolta i absorbida per la SS el 1944.

Crematori de Birkenau (Auschwitz II): Instal·lacions d’extermini nazi (1942–1944) amb cambres de gas i forns capaços de cremar més d’un miler de cossos al dia. Escenari de la revolta del Sonderkommando (1944).

Timothy McVeigh (1968–2001): Autor de l’atemptat d’Oklahoma City (1995), amb 168 morts. Motivacions antigovernamentals i conspiratives. Executat el 2001.

Text complet

Nicolau Eimeric (pàg. 369) va néixer a Girona cap al 1320 i va morir el 4 de gener de 1399. Va ser un teòleg dominic i inquisidor general de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XIV.

Va ser conegut per la seva fermesa i severitat. Va participar en casos destacats, com el d’Astruc Dapiera (1370), defensant fins i tot l’ús repetit de la tortura sota acusacions diferents. La seva campanya contra els seguidors de Ramon Llull (els “lul·listes”) va generar tensions amb la Corona. El rei Pere IV el va desterrar diverses vegades. Durant els exilis, es va establir a Avinyó i va donar suport als papes del Cisma d’Occident (Climent VII i Benet XIII).

El seu Directorium Inquisitorum

Obra escrita cap al 1376, considerada un manual clau per a l’activitat inquisitorial. Hi definia la bruixeria i establia procediments per identificar i processar persones acusades de practicar-la, basant-se en textos màgics confiscats. Va ser utilitzat com a referència fins al segle XVII.

Figura polèmica, la seva obra va marcar profundament la pràctica inquisitorial. A la seva làpida s’hi llegeix: praedicator veridicus, inquisitor intrepidus, doctor egregius (“predicador de la veritat, inquisidor intrèpid, doctor excel·lent”).

Idees de Nicolau Aymerich sobre la bruixeria i la màgia segons el seu Directorium Inquisitorum (1376).

Definició de bruixeria: Aymerich entenia la bruixeria com qualsevol pràctica màgica que impliqués invocar o recórrer a poders sobrenaturals contraris a la fe cristiana. Incloïa tant: Màgia explícitament demoníaca (pactes amb el dimoni, invocacions, encanteris amb símbols prohibits) com la Màgia aparentment “innocent” (amulets, fórmules curatives, prediccions), que ell considerava igualment sospitosa perquè podia tenir origen demoníac.

Qualsevol poder sobrenatural que no vingués directament de Déu era atribuït al dimoni. Això incloïa coneixements “ocults” transmesos per llibres prohibits o per tradició oral.

Les propostes d’Eimeric:

Confiscació i anàlisi de llibres i objectes: si contenien fórmules màgiques o símbols, eren proves de culpabilitat.

Interrogatoris repetits per detectar contradiccions.

Testimonis: tant acusacions directes com rumors, si eren sostinguts per diversos veïns, podien ser suficients per iniciar un procés.

Tortura: defensava que, si hi havia sospita raonable, es podia aplicar més d’una vegada si el nou interrogatori es feia sota un càrrec diferent. 

Fra Miquel de Susqueda (pàg. 369 i 443) És un personatge de ficció. En la novel·la és un monjo vinculat al monestir de Sant Pere del Burgal, situat a la comarca de la Selva, a prop de Susqueda, Girona. Va exercir funcions destacades en l'entorn religiós i inquisitorial de l'època Durant els segles XIV i XVV a exercir com a secretari de l'inquisidor general Nicolau Eimeric, una figura rellevant en la Inquisició medieval. Aquesta posició li va permetre tenir un paper influent en les activitats inquisitorials de la zona.

Com a secretari de l'inquisidor, Fra Miquel de Susqueda va estar implicat en la recopilació i redacció de documents relacionats amb els processos inquisitorials. Aquesta tasca era fonamental per al funcionament de l'Inquisició, ja que permetia mantenir registres detallats de les investigacions i condemnes. 

Tomás de Torquemada (pàg. 828) 1420-1498 va ser un inquisidor general de Castella i Aragó i el primer gran cap de la Inquisició espanyola, instaurada a finals del segle XV. Va ser frare dominic i confessor personal d’Isabel la Catòlica.

Torquemada va esdevenir Inquisidor General el 1483 i va establir una estructura forta i centralitzada de la Inquisició, amb tribunals arreu del territori.

Les seves funcions principals eren Perseguir heretgies, sobretot entre jueus conversos (anomenats “conversos” o “cristians nous”) i, més tard, musulmans convertits (moriscos). Controlar la puresa de la fe catòlica. Fer ús de tècniques repressives: delacions, interrogatoris, tortura, i condemnes a la foguera.

Sota el seu mandat es van produir milers de judicis i execucions, moltes d’elles amb penes extremes. Va impulsar el decret d’expulsió dels jueus (1492), obligant-los a convertir-se o abandonar els regnes dels Reis Catòlics.

La seva figura es vincula amb un fanatisme religiós implacable, i sovint esdevé un símbol de la intolerància i la crueltat en nom de la fe.

Idi Amin (pàg. 828) 1925–2003 va ser un dictador i militar ugandès que va governar Uganda amb mà de ferro entre 1971 i 1979. És conegut per ser un dels governs més repressius, violents i despòtics de l’Àfrica postcolonial.

L’any 1971, Idi Amin va fer un cop d’Estat militar contra el president Milton Obote i va instaurar una dictadura basada en el control militar i la repressió brutal. Va assumir el càrrec de president i va governar Uganda durant 8 anys. Es va autoproclamar diversos títols extravagants, com “Conqueridor de l’Orient i l’Occident” i “Llei, ordre i poder del poble”.

El seu mandat es va caracteritzar per l’arbitrarietat, la tortura i la corrupció. Va perseguir grups ètnics, opositors polítics, i comunitats minoritàries, inclosa la comunitat asiàtica (de descendència índia i paquistanesa) resident a Uganda, expulsant-la massivament l’any 1972.

Es calcula que durant el seu govern van morir entre 100.000 i 500.000 persones, víctimes d’execucions, desaparicions i persecucions. 

Pol Pot (pàg. 828) va ser el cap del règim comunista de Cambodja entre 1975 i 1979 i el líder del moviment Khmer Rouge.

El seu objectiu era transformar Cambodja en una societat agrícola comunista purificada, eliminant tota influència occidental, urbana, intel·lectual i religiosa.

Va ordenar el desallotjament massiu de les ciutats, obligant a milions de persones a treballar en camps de treball forçat.

Durant el seu mandat es calcula que van morir aproximadament entre 1,5 i 2 milions de persones (al voltant del 20-25% de la població) a causa de l’execució, la fam, les tortures i les condicions de treball extremes.

Van ser víctimes especialment els intel·lectuals, professionals, minories ètniques, religiosos i qualsevol persona sospitosa de ser “enemiga” del règim.

Es van crear camps de concentració, com el tristament famós Camp S-21 (Tuol Sleng)

Ante Pavelić (pàg. 553) 1889–1959 va ser un advocat i polític croata conegut pel seu lideratge en el moviment ultranacionalista Ustaše i el seu paper com a cap de l’Estat Independent de Croàcia (NDH) durant la Segona Guerra Mundial.  El seu règim va col·laborar estretament amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Va implementar polítiques d’extermini sistemàtica que van conduir a la mort de centenars de milers de persones, especialment serbis, jueus i gitanos.

El1941, després de la invasió de Iugoslàvia per les potències de l’Eix, Adolf Hitler va col·locar Pavelić com a líder del NDH. En aquest rol va implementar un règim feixista que es va dedicar a perseguir activament les minories ètniques i religioses. Entre 1941 i 1945 es calcula que el règim Ustaše va assassinar a més de 350.000 serbis, 30.000 jueus i 25.000-30.000 gitanos en camps de concentració com el de  Jasenovac

Pavelić és recordat com un dels principals responsables d’un dels genocidis més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. El seu règim és objecte d’estudi en el context dels crims de guerra i del feixisme a l’Europa de l’Est. Continua sent una figura polèmica a Croàcia, on alguns el consideren un heroi nacionalista, mentre que altres el rebutgen radicalment per la seva implicació en els crims de guerra.

El camp de concentració de Jasenovac (pàg. 553) representa un dels episodis més foscos de la història europea del segle XX, i la seva memòria continua essent fonamental per a l’educació sobre els perills de l’odi i l’extremisme.

Va ser un dels llocs més notoris de l’Holocaust a Europa. Va funcionar entre l’agost de 1941 i l’abril de 1945 a l’Estat Independent de Croàcia (Nezavisna Država Hrvatska, NDH), un règim feixista col·laboracionista amb l’Alemanya nazi.
Establert pel moviment ultranacionalista Ustaša, Jasenovac es va convertir en un centre d’extermini massiu, conegut com “l’Auschwitz dels Balcans”.

El complex de Jasenovac consistia en cinc subcamps distribuïts en una extensió d’aproximadament 210 km² al llarg dels rius Sava i Una. Aquests subcamps incloïen Jasenovac, Stara Gradiška, Bročice, Krapje i diversos camps agrícoles en pobles pròxims.

Els presoners eren sotmesos a condicions extremes de fam, treball forçat, tortures i assassinats sistemàtics. A diferència dels camps nazis, Jasenovac no disposava de cambres de gas; la majoria de les morts es produïen per afusellaments, decapitacions, cremades i altres formes de violència directa.
(Font: Viquipèdia, jusp-jasenovac.hr)

S’estima que entre 83.000 i 100.000 persones van ser assassinades a Jasenovac, encara que alguns estudis suggereixen que el nombre real podria ser molt més alt. Les víctimes principals van ser:

 Serbis: entre 45.000 i 52.000 (encyclopedia.ushmm.org)

Romanís (gitanos): entre 15.000 i 20.000 (El País)

Jueus: entre 12.000 i 20.000

Croats, musulmans i antifeixistes: entre 5.000 i 12.000

La majoria dels presoners eren nens, dones i ancians, molts dels quals van ser assassinats al mateix camp sense judici previ.

El lloc de Jasenovac va ser destruït pels mateixos guardians el 1945 per ocultar les proves dels crims.

La Abwehr (pàg. 553) va ser el servei d’intel·ligència militar d’Alemanya des del 1920 fins al 1944, encarregat de la recopilació d’informació, la realització d’operacions de sabotatge i la contraintel·ligència. El seu nom, que significa “defensa” en alemany, va ser escollit per donar una aparença d’activitat defensiva, en compliment de les restriccions imposades pel Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial.

Durant la Segona Guerra Mundial, la Abwehr va estar sota el comandament de l’almirall Wilhelm Canaris des del 1935 fins al 1944. L’organització es dividia en tres departaments principals (Warfare History Network):

• Abt I: espionatge ofensiu.
• Abt II: sabotatge i operacions encobertes.
• Abt III: contraintel·ligència i seguretat interna (Viquipèdia, nsa.gov).

Va ser dissolta el 1944 i absorbida pel Sicherheitsdienst (SS) sota Himmler

El crematori de Bikernau (pàg. 379) és una de les instal·lacions més tràgiques i emblemàtiques del camp d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau. Situat a la secció II del complex (Birkenau), va ser dissenyat per a l’extermini massiu de presoners, principalment jueus, mitjançant gasos tòxics i cremació.

Auschwitz-Birkenau va disposar de diversos crematoris, sent els més coneguts els Crematoris II, III, IV i V, construïts entre 1942 i 1943. Aquests crematoris estaven equipats amb forns de la companyia alemanya Topf & Söhne, dissenyats per a incinerar grans quantitats de cossos diàriament. Per exemple, el Crematori III podia cremar fins a 1.440 cossos al dia.

Les víctimes arribaven en trens i eren conduïdes a les cambres de gas, on se’ls deia que anaven a passar per una desinfecció. Un cop dins, eren tancades i assassinades amb Zyklon B, un insecticida que contenia cianur. Després, els cossos eren cremats als forns dels crematoris. (auschwitz.org)

El 7 d’octubre de 1944, membres del Sonderkommando (presoners jueus forçats a treballar als crematoris) es van revoltar al Crematori IV després de descobrir que serien assassinats. Van aconseguir destruir part de la instal·lació amb explosius, però la repressió va ser brutal: més de 200 presoners van ser executats i altres 200 van morir en l’enfrontament. (encyclopedia.ushmm.org)

Avui, les ruïnes dels crematoris II i III són part del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Les estructures originals han estat parcialment destruïdes pels nazis per ocultar proves dels crims, però encara es conserven restes que testimonien la magnitud de l’horror.(cipdh.gob.ar)

Timothy McVeigh (pàg.. 802) va ser l’autor de l’atemptat d’Oklahoma City, un dels pitjors atemptats terroristes domèstics en la història dels Estats Units.

El 19 d’abril de 1995, McVeigh va col·locar una bomba amb un camió carregat d’explosius davant de l’edifici federal Alfred P. Murrah a Oklahoma City. S’hi van produir 168 morts, inclosos 19 infants d’una guarderia a l’edifici i centenars de ferits.

McVeigh va declarar que volia venjar-se del govern federal pels incidents de Waco (1993): setge mortal de l'FBI a una secta a Texas i de Ruby Ridge (1992): enfrontament amb agents federals a Idaho.

També estava influenciat per idees milicianes, antigovernamentals i conspiratives, i pel llibre The Turner Diaries, una novel·la racista i violenta que descriu un alçament contra el govern dels EUA.

Va ser condemnat a mort i executat per injecció letal el 2001.

Occident, Hamàs i Israel: qui escriu la història?

 

Totes les guerres representen mort i destrucció, especialment per a la gent més humil, que sovint és qui pateix les conseqüències més greus sense tenir cap responsabilitat en l’origen del conflicte. Els combats no només arrasen infraestructures i habitatges, sinó que destrueixen la vida quotidiana, la convivència i la possibilitat de projectar un futur digne. La guerra a Gaza és un drama humà colpidor que evidencia la vulnerabilitat d’una població atrapada entre interessos polítics i militars que la superen. Un drama humà que va més enllà dels titulars i que ens interpel·la encara que en siguem només espectadors distants. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua potable: tot plegat conforma un escenari que va molt més enllà de la batalla armada.

Fa uns dies llegia l’article “Reconèixer allò que no existeix”, de Josep Gisbert, publicat a ElNacional.cat, en què critica durament la reacció d’Occident davant la guerra a Gaza. Segons ell, el relat dominant, que acusa Israel de totes les atrocitats, és fruit d’una manipulació provocada per Hamàs i acceptada acríticament per Europa i altres estats occidentals. Denuncia que les notícies que arriben de la Franja de Gaza provenen exclusivament de Hamàs, sense cap font independent de contrast. A més, culpa Occident i certs països, que, en reconèixer la legitimitat d’un Estat palestí immediatament, “reconeixen allò que no existeix”, un Estat que, al seu parer, mai no ha estat voluntat dels palestins en el seu conjunt, sinó que ha estat rebutjat per figures com Arafat, Abbas i Hamàs mateix. Finalment, assenyala que la solució real vindrà només quan els palestins acceptin el dret d’Israel a existir i abandonin l’odi institucionalitzat cap als jueus.

Fem un breu repàs al fet concret que va desencadenar aquest darrer conflicte que va esclatar amb un atac sofisticat i brutal orquestrat per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, anomenat “Operació Inundació de l’Al-Aqsa”. Aquella matinada, Hamàs va llançar més de 5.000 coets cap a Israel i va infiltrar milicians per terra, mar i aire: utilitzant parapents motorizats, vehicles i llanxes, van travessar la frontera i van assaltar comunitats, bases militars i un festival. de música a Re’im, en una de les massacre més tràgiques de la història del país.[1]

Aquest atac va provocar la mort de més d’un miler de persones, majoritàriament civils (altres fonts parlen de 1.200 morts o més), i el segrest de centenars d'ostatges, incloent-hi dones, nens i soldats. Al festival de música, es van recuperar 364 cadàvers, convertint-lo en el punt més sagnant de la matinada fatal. [2]

El sorprenent de l’atac va ser la seva planificació meticulosa durant mesos —fins i tot un any— amb l’objectiu d’aprofitar la inestabilitat política interna d’Israel. Hamàs va ocultar els preparatius mitjançant comunicacions no digitals i va desestimar tota sospita fins al moment de l’atac, agafant completament desprevingut l’exèrcit israelí i desencadenant una devastació que encara avui persisteix.[3]

La realitat que emergeix d’aquest conflicte és complexa i difícil de desxifrar. Tornant a l’article de Josep Gisbert, el relat de fons que podem extreure’n correspon fidelment al que passa sobre el terreny? O, per contra, hem de donar per bona la versió que predomina a Occident? Des de la distància, i amb l’única mirada que ens ofereixen els mitjans de comunicació, resulta impossible atorgar certesa absoluta a cap relat.

Podem resoldre el debat amb afirmacions categòriques? Em ve al cap una frase que deia l’Altíssim a Primera història d’Esther de Salvador Espriu: “Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

Així com la veritat es fragmenta, la comprensió que n’obtinguem serà sempre incompleta, parcial. Cal reconèixer aquesta limitació, admetent que cada informació ofereix una engruna de llum —i alhora, una ombra.

Més enllà, però, de debats “filosòfics” potser ens equivoquem si ens centrem únicament en qui és més culpable, en qui recau més responsabilitat o en qui va desencadenar la catàstrofe humana. Aquest debat, legítim però sovint estèril, corre el risc d’amagar l’única veritat tangible: que aquesta guerra, com totes les guerres, deixa al seu pas misèria, mort i destrucció. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua, nens que creixen entre la por i la pèrdua… aquest és el rostre autèntic del conflicte.

Tot allò altre —els relats, els posicionaments, les justificacions— potser només serveixen per alimentar debats polítics i legitimar estratègies militars. El sofriment de les víctimes, en canvi, no necessita explicacions: parla per si sol i ens colpeja amb un silenci més punyent que qualsevol discurs. Davant d’aquest silenci, l’única pregunta honesta que ens podem fer com a observadors és fins a quin punt som capaços d’escoltar-lo, perquè potser només des d’aquesta escolta profunda naixerà la possibilitat de construir una pau real i duradora.

P.S. Per qui tingui interès, podeu trobar un resum d'un ampli reportatge de la BBC en aquest article: Conflicte israelià-palestí: un resum ampliat

---

[1] The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com 

[2] Swissinfo.ch Deu moments clau des de l’atac de Hamàs contra Israel el 7 d’octubre.. https://www.swissinfo.ch/spa/diez-momentos-clave-desde-el-ataque-de-ham%C3%A1s-contra-israel-el-7-de-octubre/88730738?utm_source=chatgpt.com

 The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com 

[3] El ejército de Israel revela los fallos cometidos en los ataques del 7 de octubre. https://cadenaser.com/nacional/2025/02/27/el-ejercito-de-israel-revela-los-fallos-cometidos-en-los-ataques-del-7-de-octubre-cadena-ser/?utm_source=chatgpt.com