Onze anys del 9N: El dia que Catalunya va dir prou

Fa onze anys, el 9 de novembre de 2014, Catalunya va viure una jornada que marcaria un abans i un després en la seva història recent. Malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional i les amenaces del govern espanyol, més de 2,3 milions de ciutadans van sortir de casa per participar en el procés participatiu conegut com el 9N. Entre col·legis improvisats, urnes de plàstic i milers de voluntaris, la ciutadania va demostrar una convicció ferma: la voluntat de decidir el futur del país.

El 9N va ser molt més que una votació simbòlica. Va esdevenir un acte col·lectiu de desobediència democràtica, una demostració que una part molt important de la societat catalana havia perdut la por i ja no reconeixia l’autoritat de l’Estat espanyol en una qüestió que considerava de sobirania. El missatge era clar: “Ja no obeïm Espanya”.

Passat l’entusiasme, va aparèixer la pregunta inevitable: i ara què? Els resultats no podien tenir efectes jurídics, però sí polítics. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) reclamava un mandat democràtic clar a través d’unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari. Calia actuar de pressa: si no se celebraven abans del febrer del 2015, el calendari municipal i estatal podia ajornar-les fins al 2016, posant en risc la mobilització i la il·lusió popular.

El debat no era només sobre el quan, sinó també sobre el com i el qui. L’ANC proposava una candidatura unitària de país, que agrupés forces polítiques i socials per presentar un programa comú inspirat en el Llibre blanc per a la transició nacional. Es tractava de convertir unes eleccions en una expressió de voluntat col·lectiva, posant les bases del nou Estat i transmetent al món la imatge d’un poble cohesionat. La unitat, insistien, era essencial per mantenir la confiança.

L’ANC demanava eleccions immediates, en un termini màxim de tres mesos. El president Artur Mas va recollir el guant i va acceptar la proposta: una candidatura única de país per culminar el procés. Però només quinze dies després, Oriol Junqueras desmuntava aquesta possibilitat. La gent, sorpresa, es preguntava com era possible que un procés tan costós s’encallés en una negociació entre dues persones, per molt alt que fos el seu càrrec. La unitat no va ser possible, i un any després —massa tard— tot desembocava en la candidatura de Junts pel Sí, que, tot i representar un pas endavant, quedava lluny de la idea inicial d’una llista única de país.

Aquell 9 de novembre, l’independentisme també obrí un altre front: la internacionalització del conflicte. L’ANC va impulsar una recollida massiva de signatures per denunciar davant d’organismes internacionals la manca de democràcia de l’Estat espanyol. En dotze hores s’hi van recollir 1.386.628 signatures de ciutadans i 3.703 de càrrecs electes, totes amb acta notarial. El registre havia de lliurar-se a institucions com les Nacions Unides, el Parlament Europeu o l’OSCE per fer visible la voluntat democràtica del poble català més enllà de les seves fronteres. No se’n va saber mai el desenllaç.

Amb la perspectiva del temps, el 9N del 2014 va ser l’inici d’una nova etapa. Va demostrar que, fins i tot sense reconeixement legal, un poble pot organitzar-se i desobeir pacíficament per defensar el seu dret a decidir. Onze anys després, aquella jornada continua sent recordada com el moment en què la ciutadania catalana va mostrar la seva maduresa democràtica i la seva determinació de construir el propi futur.