Maria-Mercè Marçal: Terra de mai (1)

Terra de Mai és un recull de quinze poemes escrits l’any 1982 i publicats en el poemari La germana, l’estrangera de 1985. Representa una evolució important en la poesia de Maria Mercè Marçal, ja que, d’una banda, representa la seva transició al lesbianisme –i, per tant, a la poesia lèsbica- i, d’altra banda, comporta una espectacular experimentació lingüística i poètica.

Marçal utilitza la sextina, una de les formes més complicades en poesia i que va ser inventada pel trobador Arnaut Daniel.

La sextina es una poesia que té sis estrofesde sis versos, normalmentdecasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos. La particularitat està que cada vers té una paraula rima, sovint un mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes. És a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes.

El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal. En paraules de Josep-Anton Fernández: Terra de Mai és l’exploració d’una geografia ignota, la del cos de la dona estimada, però també la d’un espai utòpic en què el jo femení es reflecteix en l’altra dona. [...] Els poemes són una font de gran plaer, una jouissance lingüística que coincideix amb una explosió de plaer sexual lèsbic.

En els versos de Terra de Mai, Marçal utilitza una mena d’escriptura del cos, del cos femení i també el concepte de jouissance (aquest concepte el va introduir Luce Irigaray, feminista francesa, en el sentit de desig i paler femení).

[...]
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.

Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes...

Hi ha els teus dits, de les mans i dels peus, vianants
Que truquen a la porta, i els meus llavis els obren
[...]
El paisatge divers de la bola del món
És el teu cos, avui, ofert, com un deliri
De terra, al meu deler de boca viatgera

Cos, ment, sexe, desig, plaer... tot s’aplega per formar un univers femení:

Diré el que més m’agrada de tu: barca,
llengua, tendresa, ulls, genives, cingles,
dents, duna, pena, lluna, pit, oratge,
natges, somriure, dits, desig, cintura,
pell, arbre, boca, cabells, risc i ventre,
foscor, follia, raó, rella, sexe...