El procés és imparable

Quan escric aquestes línies s’acaba de desvetllar la posició del govern català sobre la consulta del 9N. Des de fa uns quants dies, la tensió emocional i política ha estat, cada vegada més, present en tota la gent que ha posat la il·lusió i l’esperança, però, sobretot, l’esforç i el treball perquè el 9N es pogués votar i decidir el futur polític de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana ha estat la primera en posar-se al capdavant d’aquesta reivindicació popular i nacional per poder exercir el dret democràtica més elemental: poder expressar l’opinió del poble mitjançant el vot directe i individual. Hem posat tota la nostra organització a treballar en la campanya unitària Ara és l’hora –dèiem- de fer tota la pressió possible i aconseguir votar i guanyar el 9N.

L’ANC ha seguit fil per randa el seu full de ruta en què prevèiem quatre escenaris possibles. El primer, fer la consulta amb, si més no, la tolerància de l’Estat espanyol va quedar ben aviat com un escenari impossible de realitzar. Ara, en aquests moments, ens trobem en el segon escenari: fer la consulta malgrat les prohibicions de l’Estat espanyol i del Tribunal Constitucional. Ara bé, aquesta consulta no és la que volíem, no és la consulta per la qual s’ha mobilitzat tanta gent.

El Dret a decidir ha aconseguit una unitat d’acció extraordinària. Catalunya és un país únic al món en molts aspectes, però no hi ha cap dubte que ningú no ens pot superar en aquest grau d'unitat a l'entorn de la consulta. Sis partits d'ideologia tan diversa i objectius polítics tan dispars mantenen a hores d'ara i des de fa mesos la unitat d'acció a l'entorn del dret a decidir.

El 80% del Parlament català va emetre el seu vot favorable a la Llei de consultes. El 97% dels ajuntaments del país hi donen suport. Segons les enquestes, gairebé un 80% de la població catalana vol exercir el seu dret a vot i en els darrers tres 11 de setembre, les manifestacions al carrer de la societat civil no deixen cap lloc al dubte sobre el que vol una gran part de la població.

En aquest escenari de no consulta o, si ho preferiu, d’un succedani de la consulta, l’opinió ciutadana pot optar per dos camins diferents:

El primer, buscar culpables entre nosaltres mateixos. Veure què és el que s’ha fet malament des del Govern català, des dels respectius partits, des de les organitzacions de la societat civil com l’ANC. Podem desesperar-nos, indignar-nos i, el que seria pitjor encara, frustrar-nos col·lectivament perquè el 9N no es pot celebrar en la manera i condicions que tots hauríem volgut.

El segon, tenir molt clar que si no hi ha 9N, si el que hi ha és un succedani que ens permet votar, més enllà dels errors propis, només hi ha un sol culpable : l’Estat espanyol i la seva més que baixa qualitat democràtica, que posa en seriós dubte la separació de poders i el propi Estat de dret. Aquest és el nostre únic adversari o, si ho preferiu sense eufemismes, el nostre únic enemic.

És possible que l’arbre no ens deixi veure el bosc. El 9N no és ni ha sigut mai l’objectiu. El 9N és un camí, el que hem cregut més adequat, per arribar a la independència. L’ANC era i és conscient que els escenaris poden canviar i que només aconseguirem l’objectiu si tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi, de mantenir la unitat d’acció fins allà on sigui possible, de no defallir, de mantenir la societat mobilitzada i de mantenir-nos radicalment ferms en l’objectiu final.

I per això, en el nostre full de ruta aprovat en Assemblea General, ens vam marcar els quatre possibles escenaris. El primer va quedar obsolet. El segon ha quedat tocat i ferit. Si és necessari, canviarem de pantalla i passarem al tercer escenari perquè el procés d’independència és imparable i no té marxa enrere.

El 9N passaran coses. El 9N amb o sense consulta organitzada pel Govern serà el trampolí que ens llançarà amb més força encara cap a la independència.