"Orgullosament xarnegos" o "la prudència recomana ser maleducat"

“Els Premis Gaudí més reivindicatius”. Així o en termes semblants s’expressaven els principals mitjans de casa nostra en referència al lliurament dels Premis Gaudí d’enguany.

Reivindicacions diverses... de la maduresa i la vellesa (al cinema... hauria estat bé que fos també en tots els camps). L’assetjament i els abusos. L’habitatge... Molt noble i necessari, sense cap mena de dubte. Una vegada més, però, la reivindicació, lingüística, cultural i nacional ha restat absent.

El discurs d’Eduard Sola, guionista de “La casa en flames” ja estat el que ha desencadenat la polèmica i la indignació. Sola ha manifestat que “Si ho arribo a saber, no el faig”. Potser només hauria calgut que hagués canviat una paraula de la seva intervenció: la de “xarnego” per la de treballadors o de classe treballadora o, en un llenguatge ja força obsolet, la de “proletari”. El sentit, el rerefons del seu discurs hauria canviat completament.

La meva família està lluny de ser la família de Casa en Flames.  Ens agradaria tenir una casa de la Costa Brava i un barquito per sortir a navegar, però no el tenim. A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis, tots, van venir d'Andalusia.... 

Discurs d'Eduard Sola

Coincidim en una part.... La meva família tampoc té cap casa a la Costa Brava (ni tampoc en cap altre lloc. Ni tan sol en la que visc que és de lloguer). Tampoc ni “barquito” ni res que se li assembli. A casa som catalans , però no perquè els meus pares i els meu avis fossin catalans (que ho eren), sinó per una cosa tan simple com que hem nascut aquí i que parlem català. No som el que som ni pels cognoms (Marfany és occità) ni per l’origen dels meus avantpassats (els més recents d’Andorra i del País Valencià). Ni se m’acudit mai, ni se m’acudirà dir que soc català per algun d’aquests motius.

Segons podem llegir a la Viquipèdia,  el mot xarnego bé dels mots castellans «lucharniego o nocharniego» referits a gossos utilitzats en caceres nocturnes. Després del pas per l’occità es va transformar en xarnego i va agafar el significat de mestís. En català es va referir primer a la gent filla d’una persona occitana amb una catalana fruit de les migracions del segle XVI. És clar que, si jo volgués recórrer als meus avantpassats, podria dir, també, que soc “ xarnego”... encara que, `per això, m’hagués de remuntar cinc segles enrere.

Catalunya, els Països Catalans (sembla mentida que, encara, una i una altra vegada, ho haguem d'estar repetint) és una nació que s'ha anat configurant amb una història de més de mil anys, que ha conformat una cultura, una manera de ser determinada, amb una llengua pròpia que és el català. Una "terra de pas", com acostumem a dir, construïda a través de multitud d'immigracions que han fet d'aquest petit espai del món una nació que no es fonamenta en una raça, en una ètnia, sinó, bàsicament, en una llengua i en una cultura,

Recentment s’ha publicat un llibre autobiogràfic de Giacomo Casanova, “Com em vaig escapar de la presó de Venècia”. N’extrec una frase que, avui, faig meva, “Hi ha moments en què l’educació està del tot fora de lloc i que la prudència recomana ser maleducat.”

Ignoro quina era la intenció real d’Eduard Sola en recollir el seu Premi Gaudí, i tan se me’n dona, però us haig de dir que n’estic fins als nassos...(fins al monyo, fins als collons, fins als pebrots, fins a la figa, en tinc la pipa plena i els collons també plens) d’aquesta mena de discurs “xarneguista” que, com molt bé apunta Albano Dante-Fachin és el mateix discurs que han fet servir els anticatalanistes de sempre, com els postfranquistes, els de Ciudadanos, una bona part de l’esquerra espanyola i una determinada part de la catalana.

Els discurs “xarneguista” ben utilitzat i difós per l’estat colonial ens intenta vendre una falsa lluita de classes entre una societat catalana , majoritàriament burgesa i propietària o, si més no, de classe mitjana-alta i una societat immigrada de classe baixa i treballadora.

La meva família i els meus avantpassats, com els de l’Eduard Sola, són -som- de classe treballadora. El meu avi i el meu pare no eren analfabets perquè els seus pares i els seus avis es van matar a treballar perquè tinguessin estudis. El meu pare, pèrit mercantil (el que actualment equivaldria a un gbrau en Direccií i Administració d’Empreses) podria haver pertangut a la classe mitjana alta, però el feixisme, la guerra, el pas pels camps de concentració i els tres anys a la presó model que li va imposar el franquisme, li ho van impedir. El meu pare, cada dia del món, es llevava a les 4 de la matinada per anar a la Rambla a descarregar paneres de flors abans d’anar a la feina diària de 10 hores (dissabtes inclosos) per un sou de merda. La meva mare (que tampoc era analfabeta), mentre cuidava de la casa i del fill, es matava a treballar també 10 hores diàries (dissabtes inclosos) per poder tirar endavant intentar arribar a final de mes en un pis de lloguer, petit i sense lavabo ni molt menys dutxa o bany.

I aquesta o molt similar, o potser encara més dura, va ser la vida de milers i milers de catalans abans i després de les grans immigracions de la postguerra.

El discurs i el relat del “xarneguisme” més enllà de si està utilitzat amb bona o mala fe, amb ignorància o conseqüentment, és un discurs més de l’anticatalanisme, manipulat i difós pels que, des de fa segles, com tots els imperialistes, com tots els colonitzadors, intenta la desnacionalització , de la descatalanització dels Països Catalans.

 “La prudència recomana ser maleducat...”  N’estic fins als collons! Que us bombin a tots plegats!