A l’hora de preparar el davantal d’avui, m’ha vingut al cap una entrevista que, el 2016, va fer La Vanguardia a Santi Vila, llavors Conseller de Cultura de la Generalitat. Les seves paraules són per sucar-hi pa:
“La creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrere els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització política”.
Darrere de la frase “La creativitat catalana
s’expressa indistintament en castellà i català” s’amaga el que comentàvem en un
dels darrers programes del 2024: la desnacionalització i la substitució de la nostra
identitat nacional.
Desnacionalització significa, entre altres coses,
descatalanització. El procés colonialista inclou la vella -i intencionada-
polèmica sobre com cal considerar la literatura que ens fa en castellà des dels
Països Catalans.
Ja fa
uns quants anys, l’escriptor i assagista Fèlix de Azúa, referint-se a la
literatura catalana, va establir un divisió en dos àmbits: el cultural i el
merament lingüístic. Un criteri divisional que amaga un rerefons polític
de marcades tendències imperialistes en matèria lingüística. Una mentalitat de
colonialisme cultural que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la
vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures, una
mena de literatura mare –l’espanyola- que abraçaria i acolliria altres
literatures filles com la catalana.
Cap
literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en
una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Per exemple, un novel·lista
espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària
protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la
vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i
l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural
espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o
castellana.
El
procés desnacionalitzador de Catalunya i dels Països Catalans continua amarant
la ciutadania amb el relat que vivim en un país bilingüe i que el castellà és
tan llengua pròpia com ho pugui ser el català. Aquest missatge, que des de fa
temps intenta conferir la categoria de normal a una situació lingüística
totalment anormal, està també beneït pels principals partits polítics catalans,
alguns d’ells independentistes.
"La
vida és com un trencaclosques, has de veure tota la imatge i després ajuntar-la
peça per peça!" és una frase de la novel·lista nord-americana Terry McMillan.
Cadascuna de les peces d’aquest trencaclosques té una raó, un lloc, un per
què...Avui parlarem d’una novel·la que podríem comparar amb un trencaclosques
d’històries que, com l’estructura d’una teranyina, es compon de diferents fils que acaben configurant una xarxa d’històries
humanes entrellaçades.
En
parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana del
capítol “Quan l’horitzó és dins el mirall”....La filla del Ramon i la Noèlia,
amb una greu minusvalia...
Fragment pàg. 167.
Des del 2017 hem acabat tots
els programes del Vull una resposta amb el record per a tota la gent que pateix
la repressió i l’exili. No ho deixarem de fer perquè la llista de represaliats
és massa llarga i l’amnistia continua sense aplicar-se en la majoria dels
casos. Canviarem la forma del missatge,
però el fons continuarà sent, cada setmana, el mateix. A partir d’avui,
tancarem el programa amb una frase del polític alemany Willy Brand...
"Permetre una injustícia
significa obrir el camí a totes les que segueixen"
Tornem la setmana que ve. Que
tingueu molt bona feina!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada