Mercè Rodoreda escrivia un article en Fulls de la Revista de Girona, titulat “Romanyà”. Ens parlava del dolmen de Romanyà i com aquest l’havia dut a pensar en els druides, els Homes d’Alzina. Us en llegeixo un fragment:
Els seus poders màgics eren
innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de
boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de
transformar els cossos.. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit.
Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un
druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art
de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic
segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que
eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben
dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais,
però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de
suro, és l’alzina sagrada.
M’agradaria trobar un home
d’alzina ; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i portar confusió
als nostres enemics....
El procés de
desnacionalització dels Països Catalans, entès com l’intent deliberat
d’eliminar o diluir la consciència nacional pròpia, continua ben viu al segle
XXI. Lluny de ser un fenomen del passat, la voluntat d’assimilació cultural, lingüística
i política es manté com una estratègia activa per part dels aparells de l’Estat
espanyol, i del francès en el cas de la Catalunya Nord.
Teniu dos exemples ben recents.
La visita del president Illa al Japó i, també la sentència del Tribunal Suprem
espanyol que obliga la Generalitat de Catalunya a retornar les pintures murals
del monestir de Sixena. El conflicte de Sixena no va només d’art, sinó de
manipulació històrica i cultural. Tant l’un com l’altre, tracten de política,
cultura i identitat.
Una de les principals
expressions de la desnacionalització contemporània és la pressió contra la
llengua catalana. L’Estat espanyol no garanteix el dret a viure plenament en
català, i en dificulta la presència en àmbits clau: justícia, sanitat, administració
i especialment el sistema educatiu. Les sentències judicials que imposen quotes
mínimes de castellà a les escoles catalanes o que qüestionen els projectes
d’immersió lingüística són exemples clars d’aquesta ofensiva. A les Illes i al
País Valencià, segons el color polític dels governs autonòmics, s’han impulsat
polítiques de substitució lingüística i s’ha fomentat la fragmentació de la
llengua mitjançant denominacions artificials com “valencià” desvinculant-lo del
català.
Un altre element clau és el
control dels aparells de l’Estat, com el poder judicial, les forces de
seguretat o els grans mitjans de comunicació. Son expressions i vehicle d’un nacionalisme d’Estat que vol
assimilar la nostra nació. Un nacionalisme d’Estat que actua com una eina de
recentralització i uniformització cultural.
Tanmateix, la resistència
continua. A Catalunya, malgrat els obstacles, el compromís de bona part de la
societat amb la llengua, la cultura i la nostra identitat es manté. També a les
Illes i al País Valencià, moviments socials, docents i culturals treballen per
defensar els drets lingüístics i l’autoafirmació nacional. La lluita contra la
desnacionalització ja no passa només per resistir, sinó per construir
alternatives viables, cohesionadores i inclusives des del país i per al país.
Segons les dades de la darrera
enquesta d’usos lingüístics a Catalunya hi ha 336.300 persones que diuen fer
servir sempre el català Arreu i amb tothom. Us pot sembla una xifra petita i
possiblement ho sigui, però agafem-la pel cantó positiu. 336.300 persones són
un autèntic exèrcit lingüístic que pot començar a canviar les coses.
Posem-nos a fer que aquest
exèrcit lingüístic de 336.300 persones creixi i creixi de manera exponencial.
Que cadascú de nosaltres esdevingui un activista per la llengua. Organitzem-nos
a cada barri, poble i ciutat. Exigim. Fem valdre els nostres drets. Plantem
cara.
Traiem-nos-ho del cap. Ni la
simpatia ni l’empatia. Ni la seducció ni el paternalisme. Ni la bona fe, la
paciència o les bones paraules aconseguiran que el català esdevingui una
llengua normal pel que fa al coneixement i a l’ús en tots els àmbits. Només existeix
un factor primordial sense el qual cap llengua podrà sobreviure en aquest món
cada vegada més globalitzat: la necessitat. Nosaltres podem crear aquesta
necessitat.
El 1936 Mercè Rodoreda feia
una conferència titulada “La dona i la revolució”. Aquest n’és un paràgraf:
És per Catalunya, sobretot,
que lluitem, per aquest immens esperit de catalanitat irreductible, per la
nostra llengua que ha estat i serà la més tallant arma de combat, per la nostra
Universitat, per la nostra cultura, per un demà ple d’esperances.
Llengua, Cultura i Llibertat!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada