L’últim tren per al català: parlem-lo o el perdem

Vivim en un moment crític per al futur de la llengua catalana. Ho diuen les dades, ho admeten els sociolingüistes, ho notem cada dia al carrer, a les escoles, a les plataformes digitals. El català retrocedeix, i ho fa especialment entre el jovent i en espais fonamentals com l’educació, el món laboral o els mitjans de comunicació. Tot i que aquesta situació no és nova ni sorprenent, hi ha un fet incontestable: no podem continuar mirant cap a una altra banda. Ja no és temps de lamentacions, de cercar culpables o de recórrer a l’autocompassió. Si seguim així, la llengua desapareixerà. I amb ella, la nació.

És evident que la independència no garanteix per si sola la salvació del català. Hi ha exemples al món de llengües pròpies que han retrocedit o han desaparegut dins d’estats independents. Però el que sí que sabem amb certesa és que dins l’Estat espanyol, el català es veu constantment arraconat, minimitzat, menyspreat i combatut —amb una intensitat més o menys subtil— per unes estructures que no només no l’estimen, sinó que el consideren un problema a resoldre. I mentrestant, mentre esperem una hipotètica república que potser no arribarà mai o ho farà massa tard, correm el risc real de perdre allò que li donaria sentit: una llengua viva, que es parla i es transmet, una cultura una identitat.

Tenim una responsabilitat col·lectiva. És cert que les institucions tenen un paper fonamental i que, fins ara, molts governs que s’han definit com a independentistes han fet molt poca política lingüística amb cara i ulls. Però també és cert que nosaltres, la ciutadania, tenim molt més poder del que pensem. No podem continuar deixant el pes de la recuperació lingüística només a les administracions. Si volem un canvi real, cal passar de les paraules als fets.

Per començar, hem de ser conseqüents. Si 336.300 persones afirmen que només parlen català en el seu dia a dia, cal que aquest petit exèrcit lingüístic es multipliqui. Hem de fer del català la nostra llengua d’ús sistemàtic, també amb qui no el parla. Perquè és així com funciona qualsevol comunitat lingüística normal: no cedint, no canviant d’idioma automàticament, sinó mantenint-se ferms i coherents. No és una qüestió de mala educació o de tancament, sinó d’autoestima, de drets lingüístics i de supervivència col·lectiva.

Un altre gran error ha estat creure que la simpatia i l’empatia serien suficients per garantir la presència del català. Ens hem enganyat pensant que la seducció i la pedagogia serien les eines màgiques. Però la veritat és tossuda: cap llengua no sobreviu si no és necessària. Cal crear necessitat. I això només es pot fer si el català esdevé imprescindible per viure a Catalunya. Si no hi ha cap incentiu per aprendre’l, usar-lo o transmetre’l, la llengua s’anirà esvaint com un fum lleuger.

És aquí on entren les accions concretes. Necessitem una immersió lingüística real, com la que practica el model de La Bressola a la Catalunya Nord: el català com a llengua vehicular a tot arreu —a classe, al pati, al menjador— i amb un professorat ben preparat per afrontar l’heterogeneïtat cultural i lingüística de les aules. Calen més aules d’acollida, i calen també programes específics per a famílies nouvingudes. L’ensenyament de català ha de ser flexible, adaptat a diferents perfils i necessitats, i oferir espais segurs i inclusius.

Les associacions com la CAL, el programa Xerrem, les AMPA i les entitats locals han de tenir un rol actiu. Però per tenir-ne, cal voluntat i coordinació. Taules per la Llengua a tots els barris i pobles, clàusules lingüístiques en els contractes públics, dinamitzadors de jocs en català als parcs públics... No parlem de grans miracles, sinó de decisions concretes i valentes.

I no oblidem una cosa fonamental: el català es mor per desús, no per persecució directa. Avui no cal prohibir-lo per fer-lo desaparèixer. N’hi ha prou amb ignorar-lo, amb deixar-lo perdre per inèrcia. I aquesta és la gran tragèdia: que potser desapareixerà perquè nosaltres haurem deixat de parlar-lo. De fer-lo servir. D’estimar-lo.

Cada paraula dita en català és un acte de resistència. Com diu el grup irlandès Kneecap —que manllevo i adapto als Països Catalans—, “cada paraula que diem en català és una bala que disparem per la llibertat”. Pot semblar exagerat, però no ho és: la llengua és el nervi d’una comunitat viva. Si el català mor, mor una part insubstituïble del que som.

Que no ens tremoli la veu. Parlem-lo, defensem-lo, exigim-lo, transmetem-lo. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?