L’Audiència de Barcelona ha decidit condemnar a dos anys de presó i a una multa de 9.000 euros un home pels seus comentaris a X contra la família de Canet de Mar que va exigir un 25% de classes en castellà. La sentència, que molts mitjans espanyolistes han celebrat com una fita “històrica”, va més enllà del cas concret: per primera vegada, un tribunal reconeix els castellanoparlants com a “grup vulnerable” a Catalunya.
Sí, ho heu llegit bé: els castellanoparlants, a Catalunya, “grup
vulnerable”.
Més enllà de no compartir els continguts de les piulades, la sentència que es fonamenta en el delicte d'odi, de fer servir la violència i la discriminació contra persones pel fet de fer servir el castellà i ser espanyoles, és del tot kafkiana. La mateixa llengua que és oficial arreu de l’Estat, que és la llengua de
la justícia, de l’exèrcit, del govern, dels mitjans públics, de la majoria de
canals privats, de les plataformes audiovisuals, i de la pràctica totalitat de
la legislació. Una llengua que no necessita cap protecció perquè és,
literalment, la llengua del poder. I ara, segons la justícia espanyola, resulta
que cal defensar-la dels catalans.
El gir és tan grotesc com revelador. El que abans s’imposava amb
baionetes, ara es fa amb togues. Allò que s’aconseguia amb exèrcits i decrets,
avui s’executa amb codis penals i sentències. I tot amb la mateixa finalitat: mantenir
el català i els catalans en un estat de submissió.
La llengua catalana ha resistit segles de persecució. Ha estat prohibida
als tribunals, a les escoles, a les esglésies, als diaris i a les places. Han
intentat fer-la desaparèixer de totes les maneres possibles, però sempre ha
tornat. I ara que el català intenta ser amb moltes dificultats, la llengua de cohesió i
d’escola, l’Estat decideix que això també és intolerable.
Aquesta sentència no és un cas aïllat. Forma part d’una ofensiva
política contra el model d’immersió lingüística i, més enllà, contra
qualsevol expressió d’autogovern real. El poder judicial espanyol —que no és
cap misteri que actua amb criteris ideològics— continua fent la feina que abans
feia la repressió política. I ho fa amb la mateixa lògica imperial: convertir
la víctima en agressor i l’agressor en víctima.
Els mateixos que han menystingut durant dècades el català, que han
legislat contra la seva presència, que han negat sistemàticament la seva
normalització, ara són reconeguts com a “grup vulnerable”. I el poble que ha
hagut de defensar la seva llengua a contracorrent durant segles, és retratat
com a opressor. Un relat tan absurd que només podia prosperar en un estat on la
raó jurídica serveix, com sempre, per justificar el poder.
El més greu és que aquesta sentència obre un precedent perillós.
Qualsevol crítica a les imposicions de l’espanyolisme lingüístic podria acabar
sent interpretada com a “odi”. Qualsevol defensa del català com a llengua
vehicular podria ser criminalitzada. És una advertència: vigileu què dieu,
vigileu què defenseu, perquè us pot costar la llibertat.
El que abans feien amb la força, ara ho fan amb les lleis. La gran
Castella —l’Espanya eterna que mai no ha sabut conviure amb la diferència— ha
trobat en la justícia el seu nou exèrcit. Però, malgrat tot, el resultat serà
el mateix que sempre: la resistència del poble català.
Perquè podem perdre sentències, però no perdem memòria. I la memòria ens
recorda que cada cop que l’Estat ha volgut fer-nos callar, hem acabat parlant
més fort.
