Escric aquest article amb el convenciment que provocarà més d’una incomoditat i, probablement, més d’un detractor. Especialment entre aquells sectors que, sovint, no veuen més enllà del seu propi nas i es mouen dins un dogmatisme caduc, convençuts de ser els únics posseïdors de la veritat. Tant si l'article us agrada com si no, simplement, procuro dir el que penso, però sobretot procuro pensar el que dic, tal com deia el personatge de Mafalda creat pel genial Quino.
Resum (Per als més impacients)
Un article d’El Punt Avui recorda
que el 24 de novembre ha de començar el judici contra Jordi Pujol, un procés
que, segons el mateix diari, s’origina en una operació de la “policia
patriòtica” i part de la premsa per desacreditar líders catalans. Aquesta
actuació, impulsada des del Ministeri de l’Interior i desenvolupada de manera
oculta, tenia com a finalitat reprimir la mobilització independentista i
enfangar els seus dirigents. Aquest és el context polític i judicial que
envolta avui la figura de Pujol.
Per a mi, Pujol és sobretot el lluitador
antifranquista dels anys seixanta i setanta. Els seus escrits, com Des
dels turons a l’altra banda del riu o Construir Catalunya, van tenir
un paper clau en la meva formació política: van ser una porta d’entrada al
nacionalisme i, finalment, a l’independentisme. Aquella manera de pensar,
propera a la socialdemocràcia i a figures com Josep Pallach, em va marcar
profundament.
Com a president de la Generalitat,
Pujol va liderar la reconstrucció del país després del franquisme: la
normalització lingüística, la consolidació d’un sistema educatiu i sanitari
moderns, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, la cohesió territorial i la projecció internacional de Catalunya. Amb
errors i encerts, va contribuir a donar forma a la Catalunya contemporània que
avui coneixem.
És cert que hi ha ombres, especialment
les vinculades a les controvèrsies familiars dels darrers anys. Però, fent
balanç, estic convençut que les llums superen de llarg les ombres. Pujol
és una figura complexa, polièdrica, però imprescindible per entendre qui som
com a país. I, amb tots els matisos necessaris, continuo pensant que la seva
aportació a Catalunya ha estat molt més positiva que no pas negativa.
Article complet
Tal com recordava recentment un article publicat a El Punt Avui, “si no hi ha nous elements que ho demorin, el dia 24 de novembre començarà el procés verbal del judici contra l’expresident Jordi Pujol Soley”. Aquell text denunciava l’origen espuri del cas: una operació impulsada per la coneguda “policia patriòtica” i amplificada per una certa premsa igualment “patriòtica”. Tot plegat, una trama oculta i dirigida a enfangar i perseguir líders catalans en un moment d’efervescència cívica, quan el clam d’“Independència!” omplia carrers, places i consciències. Aquest és avui l’escenari en què es jutja, no només un home, sinó també una etapa política que ha marcat la vida del país.
Hi ha figures que, per la seva magnitud i trajectòria, formen part íntima de la memòria col·lectiva. Jordi Pujol i Soley és una d’aquestes figures que no deixen ningú indiferent. Amb llums i ombres —com tots els que assumeixen responsabilitats colossals— però amb una llum pròpia que ha il·luminat dècades de vida nacional catalana.
Abans de ser president, Pujol era un jove que arriscava la llibertat i la vida per defensar la dignitat d’un poble trepitjat. L’empresonament del 1960 arran dels fets del Palau de la Música continua essent una imatge poderosa: un país silenciat que, a través d’ell i de molts altres, s’aixecava discretament però amb fermesa.
Per a mi, personalment, aquell Pujol —el dels anys seixanta i setanta— va ser decisiu. Jo arribo a l’independentisme a través del nacionalisme, i en aquesta convicció profunda hi pesen moltes persones, entre elles Jordi Pujol. Els llibres que va escriure en la clandestinitat, com Des dels turons a l’altra banda del riu o Construir Catalunya, van ser per a tota una generació molt més que textos: van ser respiradors d’aire fresc en temps de silenci forçat. Aleshores, Pujol respirava socialdemocràcia i tenia una mirada propera a Josep Pallach. Aquell era el nacionalisme que m’interpel·lava. I sí: només el vaig votar una vegada (potser dues?), però la influència d’aquell pensament no ha desaparegut mai.
Quan Pujol arriba a la presidència de la Generalitat, Catalunya és encara un projecte fràgil, recuperat després de quaranta anys de dictadura. Amb encerts i errors, amb decisions discutibles i altres de molt encertades, impulsa una obra de país innegable: la normalització lingüística, l’escola catalana, la sanitat pública moderna, els mitjans de comunicació, la vertebració del territori i la projecció internacional.
Durant més de dues dècades, el país descobreix que no només pot governar-se, sinó que pot creure en si mateix. Aquella etapa va modelar la Catalunya contemporània, i això forma part del seu llegat, ho vulguin reconèixer o no els seus adversaris.
La trajectòria de Pujol té un final ple de turbulències, marcades per irregularitats familiars que han tacat el seu perfil públic. És just mirar-les de cara i analitzar-les. Però és igualment injust pretendre que les ombres ho engoleixin tot. Cap figura complexa es pot explicar només des del seu costat fosc.
Cal posar tota la seva trajectòria damunt la taula: ha estat un dels principals arquitectes de l’autogovern modern, impulsant la reconstrucció institucional del país i dotant-lo d’estructures sòlides després de la dictadura. Al mateix temps, ha estat un defensor tenaç de la llengua i la cultura catalanes, promovent-ne la protecció i normalització en tots els àmbits. També ha actuat com un motor de confiança col·lectiva, ajudant molts catalans a creure en les pròpies capacitats del país. En moments polítics complexos, ha exercit un lideratge capaç de marcar rumb i orientar el debat nacional. Tot plegat l’ha convertit en un referent —amb llums i ombres, com qualsevol trajectòria llarga— per a més d’una generació.
Jordi Pujol és una figura complexa, plena de contradiccions, com ho són totes les persones que fan història. Però negar la seva aportació seria negar una part important de nosaltres mateixos. La Catalunya d’avui, amb tots els seus reptes i esperances, és hereva d’una feina immensa que va contribuir a posar el país dret, a dignificar-lo i a fer-lo créixer.
Mirar Pujol amb matisos no és un acte de debilitat: és un acte de maduresa. La seva llum, malgrat tot, continua sent intensa. I és per això que, en el balanç final, Pujol té —sí, sense cap mena de dubte— moltes més llums que ombres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada