Capítol 1 — La veritat, la mentida i el naixement d'un relat
Si tens pressa o avui no et ve de gust llegir gaire, aquí tens...
El resum
«La història no és només el que va passar, sinó també el que els homes
acaben creient que va passar.»
El primer capítol de
Baudolino situa el lector l'any 1204, durant el saqueig de
Constantinoble per la Quarta Croada. Enmig de la destrucció de la ciutat,
Baudolino es refugia i comença a posar per escrit la seva història. Aquest
inici, situat gairebé al final de la vida del protagonista, prepara una
narració construïda a partir del record i de la memòria.
Aviat, però, Eco fa
retrocedir el relat fins a la joventut de Baudolino al Monferrat, on
apareix la seva trobada amb Frederic I Barba-roja. La narració comença
així a combinar personatges i esdeveniments històrics amb un protagonista
fictici, establint un dels grans jocs de la novel·la: la frontera entre allò
que sabem que va passar i allò que algú ens explica que va passar.
El lector coneixerà
també el món polític i cultural del segle XII i alguns dels seus protagonistes
històrics, especialment Barba-roja, Otó de Freising i Nicetes
Coniates.
Però, sobretot,
aquest capítol introdueix la gran qüestió que recorrerà tota la novel·la: què
és la veritat quan el passat només ens arriba a través de relats, testimonis i
memòries? Eco presenta Baudolino com un narrador capaç de barrejar
realitat, imaginació i invenció, i convida el lector a llegir-lo amb curiositat
però també amb una certa desconfiança.
El primer capítol
és, per tant, la porta d'entrada a una novel·la sobre la història, la memòria i
el poder de les paraules.
Si, en canvi, ets dels que gaudeixen de perdre una estona entre llibres, història, llegendes i les trifulgues de Baudolino, tens..
LA GUIA COMPLETA
1. Una lectura del capítol
Escriure mentre el món s'ensorra
Hi ha moltes maneres de començar una novel·la històrica. Es pot començar
pel naixement del protagonista, per una batalla decisiva o per una gran intriga
política. Umberto Eco escull una opció molt més sorprenent: començar pel final
d'un món.
La primera escena de Baudolino transcorre l'any 1204,
durant el saqueig de Constantinoble per la Quarta Croada. La ciutat més rica i
refinada de la cristiandat oriental està sent devastada, no pels seus enemics
tradicionals, sinó pels mateixos croats que havien partit amb la missió
d'alliberar Jerusalem. Costa trobar una paradoxa històrica més gran. I Eco sap
perfectament que aquest és el millor escenari per introduir el tema que
dominarà tota la novel·la: la fragilitat de la història i el poder dels relats.
Mentre la ciutat crema, Baudolino escriu. Aquest gest aparentment senzill
conté tota una teoria de la història. Escriure és salvar de l'oblit allò que el
temps està destruint. Però també és seleccionar, ordenar, interpretar. Ningú no
pot explicar-ho tot; qualsevol narrador tria què recorda, què calla i què
transforma. Per això Eco no presenta el seu protagonista com un cronista
objectiu, sinó com un home que reconeix haver inventat històries al llarg de la
seva vida.
Aquesta és la primera gran advertència al lector: no llegim un manual
d'història, sinó una memòria. I la memòria mai no és neutra.
Eco accentua encara més aquesta idea fent que Baudolino escrigui en un
llatí vacil·lant, ple d'errors i interferències dialectals. És un recurs
literari brillant. Un altre escriptor hauria posat en boca del protagonista un
llatí elegant i impecable. Eco prefereix que la llengua reveli la persona.
Abans fins i tot de conèixer Baudolino, el lector ja percep que té davant seu
una veu viva, espontània i imperfecta. La forma d'escriure es converteix en una
part essencial del personatge.
A partir d'aquest moment, la narració retrocedeix fins a la infància de
Baudolino al Monferrat, on coneix l'emperador Frederic I Barba-roja. És el
començament d'una aventura extraordinària, però també d'una reflexió molt més
profunda. Perquè Eco no pretén únicament reconstruir el segle XII; vol
reconstruir la manera com els homes del segle XII entenien el món.
La diferència és fonamental. La història moderna aspira a verificar els
fets. L'home medieval, en canvi, vivia en un univers on la història, la
religió, la geografia i la llegenda convivien sense fronteres estrictes. Les
relíquies, les profecies, les cartes misterioses o els relats sobre terres
llunyanes formaven part d'una mateixa visió del món.
Per això Baudolino no és només una novel·la sobre el passat. És
també una reflexió sobre el present. En una època en què convivim amb versions
contradictòries dels fets, amb discursos que competeixen per imposar-se i amb
una informació que circula a una velocitat vertiginosa, Eco ens obliga a
formular una pregunta incòmoda: què és exactament la veritat quan només la
coneixem a través dels relats?
Aquest primer capítol no ofereix cap resposta. Només planteja la
pregunta. I potser aquesta és la millor manera de començar una gran novel·la.
2. En poques paraules
La novel·la s'obre l'any 1204, durant el saqueig de
Constantinoble. Baudolino es refugia en una casa i comença a escriure la seva
història en un llatí rudimentari. Aviat la narració retrocedeix fins a la seva
infantesa al Monferrat, on coneix l'emperador Frederic I Barba-roja. El lector
descobreix que el protagonista és un fabulador nat, capaç de barrejar records,
imaginació i realitat. Eco planteja així el tema central de l'obra: la relació
entre la història, la memòria i la construcció dels relats.
3. El context històric
El saqueig de Constantinoble (1204)
Quan els croats van sortir d'Occident el 1202, el seu objectiu era
recuperar Jerusalem. Tanmateix, una successió de problemes econòmics i
maniobres polítiques els va conduir a Constantinoble, la capital de l'Imperi
Bizantí.
L'abril de 1204, els croats i els venecians van assaltar la ciutat.
Durant tres dies la van saquejar sense pietat. Esglésies, palaus, biblioteques
i monestirs van ser destruïts o espoliats. Moltes de les relíquies i obres
d'art que avui es conserven a Venècia, París o altres ciutats europees hi van
arribar com a botí d'aquell saqueig.
L'episodi va provocar una fractura gairebé irreparable entre l'Església
d'Orient i la d'Occident. Per a molts historiadors, marca el començament del
declivi definitiu de l'Imperi Bizantí.
Eco inicia la seva novel·la en aquest moment perquè simbolitza la
destrucció d'un món i el naixement d'un altre.
4. Qui és qui
Baudolino
Camperol del Monferrat adoptat per Frederic Barba-roja. És un personatge
fictici, però es mou constantment entre personatges històrics reals. La seva
principal qualitat és la imaginació; el seu principal defecte, també.
Frederic I Barba-roja (1122-1190)
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. És una de les grans figures
polítiques del segle XII. Eco respecta la seva biografia essencial, però
imagina la seva relació amb Baudolino.
Nicetes Coniates (c. 1155-1217)
Historiador bizantí i testimoni directe del saqueig de Constantinoble. La
seva Història és una de les fonts principals sobre aquell episodi.
Otó de Freising (c. 1114-1158)
Bisbe, cronista i oncle de Frederic Barba-roja. La seva Gesta Friderici Imperatoris és una de les grans fonts històriques del segle XII i un dels pilars documentals de la novel·la.
5. El taller d'Eco
Per què començar pel final?
Eco podria haver iniciat la narració amb la infància de Baudolino. No ho
fa. Prefereix situar el lector davant les ruïnes de Constantinoble i obligar-lo
a preguntar-se com ha arribat fins allí el protagonista.
Aquest recurs té una conseqüència important: el lector coneix el destí,
però ignora el camí. Tota la novel·la es converteix en una reconstrucció del
passat.
Un narrador que inspira confiança... i desconfiança
Baudolino escriu en primera persona. És simpàtic, enginyós i sincer en
molts moments. Però també reconeix que ha mentit i exagerat. Eco crea així un
dels grans narradors poc fiables de la literatura contemporània.
No es tracta que Baudolino vulgui enganyar el lector. El que interessa a
Eco és mostrar que tota memòria transforma inevitablement allò que recorda.
Què és història i què és ficció?
En aquest primer capítol, gairebé tots els grans esdeveniments són
històrics:
- la Quarta
Croada;
- el saqueig de
Constantinoble;
- Nicetes
Coniates;
- Frederic
Barba-roja.
La gran invenció és Baudolino. Però és una invenció tan ben inserida en
el context històric que el lector arriba a dubtar on acaba la documentació i on
comença la ficció.
Aquest és un dels grans mèrits d'Eco.
6. Les fonts d'Eco
Per escriure aquest inici, Eco es va basar principalment en:
- Nicetes
Coniates, Història.
- Otó de Freising, Gesta Friderici Imperatoris.
- Rahewin, continuador de la Gesta
Friderici.
Aquestes obres li proporcionen el marc històric. La novel·la hi afegeix
la mirada de Baudolino, que converteix la història en experiència personal.
7. La clau filosòfica
Memòria o història?
El primer capítol ens recorda que la història no ens arriba mai
directament. Sempre ens arriba explicada per algú.
Eco no posa en dubte l'existència dels fets. El que qüestiona és la
possibilitat d'accedir-hi sense la mediació del llenguatge, de la memòria i
dels relats.
És una reflexió que travessarà tota la novel·la.
8. Més enllà de la novel·la
Per què Constantinoble?
Perquè és el millor símbol del món que desapareix.
Quan Baudolino comença a escriure, una civilització s'està enfonsant
davant dels seus ulls. Eco sembla suggerir que tota història neix quan alguna
cosa ja s'ha perdut. Escrivim perquè el temps esborra els fets; la narració és
un intent de preservar-ne el sentit.
9. Per comprendre el
saqueig de Constantinoble
Umberto
Eco, Baudolino. Barcelona: Rosa
dels Vents, 2001.
Nicetes Coniates, Història.
Otó de Freising i
Rahewin, Gesta Friderici Imperatoris.
Jacques Le Goff, La
civilització de l'Occident medieval. Barcelona: Edicions 62, 1969.
Ferdinand Opll, Frederick Barbarossa. Nova York: Columbia University Press, 1990
10. Una pregunta oberta
Quan expliquem el passat, expliquem el que va passar... o el que recordem
que va passar?
