L'ESCLETXA núm. 56, la revista de la llengua i la cultura catalanes

 

Enllaços

iQuiosc

Versió en PDF

Ja és disponible el nou número de L'Escletxa, la revista dedicada a la llengua i la cultura catalanes que edita la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL). L'edició corresponent a l'estiu de 2026 recull vuit articles que analitzen l'actualitat lingüística i nacional des de diverses perspectives.

La revista s'obre amb un article del president de la CAL, Jaume Marfany, dedicat a l'activista Blanca Serra, traspassada l'11 d'abril passat. Marfany li ret homenatge destacant que «la seva mort, als 82 anys, és molt més que la pèrdua d'una persona estimada. És el comiat d'una consciència insubornable del país. D'una dona que va convertir la dignitat en una manera de ser».

Tot seguit, Xavi Tedó signa l'article El català toca fons al Principat, en què analitza la situació actual de la llengua. Hi assenyala que, malgrat que el català manté un bon nivell de coneixement entre la població, el seu ús social continua retrocedint i es troba en una situació especialment fràgil.

A l'apartat Aprofundint, Jaume Marfany fa balanç del primer any del Pacte Nacional per la Llengua. L'autor sosté que la situació del català «obliga a fugir tant del triomfalisme com del derrotisme estèril». Tot i reconèixer els retrocessos evidents en molts àmbits, destaca que feia temps que no s'impulsava una estratègia de país tan àmplia i transversal com la que representa el Pacte, signat per la CAL el maig de 2025.

La revista també inclou una crònica de Meritxell Bayarri sobre l'Acte d'Inici del Correllengua 2026, celebrat el 21 de maig al Palau Robert de Barcelona. L'acte va girar entorn de la figura de Josep Maria Espinàs, homenatjat d'enguany, i va servir també per commemorar els trenta anys tant de la CAL com del Correllengua, una iniciativa que l'entitat impulsa de manera ininterrompuda des del 1996.

A la segona part de la revista, dins l'espai Racó de pensament, Jaume Marfany reflexiona sobre la figura d'Antoni Gaudí i la seva profunda vinculació amb Catalunya. L'autor defensa que la seva obra no es pot entendre «sense la llengua, sense la Renaixença, sense el paisatge mediterrani i sense la consciència nacional catalana que travessa tota la seva obra i també la seva vida».

En aquesta mateixa secció, Marc Garcia planteja una reflexió sobre la supervivència de les nacions. Segons l'autor, aquesta depèn més de la capacitat d'adaptar-se als canvis i d'integrar-los com a fet nacional que no pas de preservar unes essències immutables.

El penúltim article, signat per Galvão Debelle dos Santos i Gerard Barrabés, aborda la consulta sobre el canvi de nom administratiu de la Catalunya Nord, prevista entre l'1 i el 30 de juny. Els autors sostenen que la qüestió va molt més enllà d'un simple tràmit administratiu i la defineixen com «l'enèsim capítol de l'estira-i-arronsa entre la voluntat centralitzadora de l'Estat francès i els nord-catalans, que es neguen a ser esborrats del mapa».

Tanca aquesta edició estiuenca el reportatge de Marc Bega, La força d'una nació silenciada: El secret de la V baixa, dedicat al llibre de l'historiador Víctor Cucurull. L'article presenta una obra escrita amb la voluntat de despertar consciències i recuperar la veu pròpia d'un poble que, massa sovint, ha vist la seva història tergiversada o silenciada.

Sis-cents cantaires i un país que no es rendeix

 

L'expulsió dels sis-cents cantaires de la Sagrada Família és molt més que un incident desafortunat. És un símptoma. Un més. Un episodi que, per si sol, pot semblar anecdòtic, però que adquireix una dimensió molt diferent quan s'emmarca en el procés llarg, persistent i sistemàtic de desnacionalització que pateix Catalunya. Un procés que no va començar ahir ni abans-d'ahir, però que avui avança amb una velocitat inquietant.

Els fets són coneguts. Sis-cents cantaires que havien participat en una celebració històrica del centenari de la mort de Gaudí van ser expulsats del recinte després que els serveis de seguretat detectessin algunes estelades i la possibilitat que es cantessin Els Segadors. No es va actuar contra tres o quatre persones concretes. Es va castigar tot un col·lectiu. Sis-cents ciutadans convertits en sospitosos per associació.

Però el més preocupant no és l'expulsió en si mateixa. El més preocupant és la normalitat amb què s'assumeix. La incomoditat que continua provocant qualsevol expressió pública de catalanitat. La mateixa incomoditat que alguns van detectar en l'ús del català durant la visita papal. La mateixa incomoditat que fa que la llengua pròpia sigui percebuda massa sovint com una nosa, una excentricitat local o una concessió folklòrica.

Fa dècades que ens expliquen les virtuts del bilingüisme. Però la realitat és tossuda. Quan dues llengües conviuen en una situació de desigualtat política, econòmica i demogràfica, no avancen totes dues alhora. Perquè una avanci, l'altra retrocedeix. I tots sabem perfectament quina és la llengua que recula. Només cal mirar les dades d'ús social, els patis de les escoles, els comerços, els mitjans i les plataformes digitals. Ni la llengua ni el país perden terreny perquè sí. El perden perquè hi ha unes dinàmiques de poder que l'empenyen cap enrere cada dia.

El procés desnacionalització s'ha accelerat. La pressió demogràfica, la globalització uniformitzadora, la subordinació cultural, la manca d'ambició nacional de bona part de la classe política i l'actitud mesella d'alguns partits han creat un escenari especialment advers. El que abans avançava a poc a poc ara ho fa a gran velocitat.

Per això l'episodi de la Sagrada Família és tan revelador. Perquè mostra fins a quin punt determinats símbols continuen essent percebuts com una amenaça. En un acte que commemorava Antoni Gaudí, una de les figures més universals sorgides de la cultura catalana, la simple possibilitat de veure unes estelades o escoltar l'himne nacional va provocar una reacció desmesurada. Una reacció que no s'entén si no és des de la persistència d'aquest vell objectiu: convertir Catalunya en una realitat culturalment neutra, políticament inofensiva i nacionalment desarmada.

I tanmateix, hi ha una altra lectura. Potser la més important.

Perquè, malgrat tot, els cantaires hi eren. Com hi són tants altres cada dia. Persones anònimes que mantenen viva la llengua, la cultura i la consciència nacional sense esperar cap recompensa. Gent que canta, que escriu, que ensenya, que organitza activitats, que transmet als fills allò que va rebre dels pares. Gent que simplement hi és.

Aquest és, si m'ho permeteu, el gran valor d'aquest país. No les institucions. No els partits. No els grans discursos. La gent.

La història de Catalunya és plena de moments en què semblava que tot estava perdut. I, malgrat això, sempre hi havia algú que continuava parlant català, que continuava cantant les seves cançons, que continuava explicant la seva història. Ahir, davant de la Sagrada Família, quan els cantaires expulsats van continuar cantant al carrer, es va produir una d'aquestes escenes carregades de simbolisme. Potser sense voler-ho, els responsables de l'expulsió van acabar evidenciant exactament allò que pretenien evitar: que sota les llums, els drons i els grans espectacles continuava bategant un poble.

I això és el que realment importa.

Perquè, malgrat tots els intents de dilució, de substitució o d'assimilació, encara hi som.

I mentre hi siguem, mai no aconseguiran acabar la feina.

Gaudí, la llengua i les llibertats nacionals

La notícia que el català quedarà relegat a un paper secundari durant la visita del papa Lleó XIV a la Sagrada Família no és una simple qüestió protocol·lària. És una mostra més d'una tendència persistent: presentar Gaudí com una figura universal desarrelada, desconnectada de la nació que el va fer possible i de les conviccions que van marcar la seva vida.

Convé recordar-ho sense complexos: Antoni Gaudí era profundament català. Radicalment català, si es vol entendre així. En el sentit més profund del terme: el d’un home que considerava Catalunya una realitat nacional plena, amb llengua, cultura, història i dret a decidir el seu propi destí

Durant dècades s'ha difós la imatge d'un Gaudí reclòs en el seu univers espiritual, aliè als conflictes i als debats del seu temps. La documentació històrica, però, dibuixa un perfil ben diferent. Gaudí participava en entitats catalanistes, admirava Enric Prat de la Riba, seguia amb interès l'evolució política del país i era percebut pels sectors més espanyolistes de l'època com un separatista.

Les seves declaracions després de la mort de Prat de la Riba són prou eloqüents. Hi afirmava que Catalunya havia demostrat la seva capacitat d'autogovern i advertia que Espanya havia d'acceptar la realitat nacional catalana. Resulta indiscutibl que Gaudí no concebia Catalunya com una simple regió administrativa subordinada a l'Estat.

Aquesta consciència nacional es manifestà de manera especialment clara en la defensa de la llengua. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut per negar-se a abandonar el català. Davant les pressions policials, els insults i les amenaces, es mantingué ferm. Continuà parlant català a la comissaria i rebutjà qualsevol imposició lingüística. Aquell episodi va molt més enllà d'una anècdota biogràfica: expressa la convicció que la llengua forma part inseparable de la dignitat d'un poble.

Gaudí també criticà els sectors de l'Església excessivament subordinats al centralisme espanyol i expressà el desig d'una Església més arrelada al país. En els seus darrers anys arribà a escriure que «un poble no es pot matar», una afirmació que reflecteix la seva convicció que cap repressió no pot acabar definitivament amb la consciència nacional d'una comunitat.

Potser és precisament aquesta dimensió la que encara avui incomoda. Quan una figura catalana assoleix projecció universal, sovint apareix la temptació de separar-la de les seves arrels, de convertir-la en un patrimoni abstracte i neutral, com si la seva obra hagués nascut en el buit. Però en Gaudí hi ha Montserrat, hi ha la Mediterrània, hi ha el gòtic català, hi ha la cultura popular i hi ha una manera catalana d'entendre la relació entre natura, espiritualitat i creació artística.

La seva universalitat no s'explica malgrat aquesta identitat, sinó precisament gràcies a ella. Gaudí no va intentar esdevenir universal renunciant al que era. Ho va ser perquè va saber expressar amb una força extraordinària una realitat cultural concreta. Com tants altres creadors universals, va arribar al món des de la fidelitat a les seves pròpies arrels.

És en aquest context que la visita papal adquireix una dimensió simbòlica que va més enllà de la qüestió lingüística. La inauguració de la torre de Jesucrist culmina l'obra de l'arquitecte que millor ha projectat Catalunya al món. Relegar-hi el català transmet la idea que la universalitat de Gaudí és compatible amb l'oblit de la cultura que l'inspirà. I aquest és precisament l'error.

La Sagrada Família no és només un temple admirat arreu del planeta. És també una expressió monumental de la cultura catalana. La llengua catalana no hi és un element accessori ni ornamental; forma part del context històric, cultural i humà que va fer possible l'obra.

Per això el debat no és únicament lingüístic. És també nacional. Té a veure amb el dret d'un poble a explicar-se a si mateix davant del món, amb la voluntat de preservar la pròpia identitat i amb aquell anhel de llibertat nacional que ha recorregut la història contemporània de Catalunya i que Gaudí compartia.

Les pedres de la Sagrada Família continuen parlant. Parlen de fe, de bellesa i de genialitat. Però també parlen d'una nació, d'una llengua i d'un poble que es nega a desaparèixer.

I, malgrat tots els intents d'aigualir-ne el significat, continuen parlant català.