Com és el meu aniversari, em ve de gust autodedicar-me aquest poema de Quim Ponsa titulat "Present d'indicatiu".
Aparentment, pot semblar només un joc de paraules, o més aviat de temps verbals, però és ple de contingut. Només cal aplicar-hi reflexió...
Sóc.
Vaja,
crec que sóc,
de
fet ahir pensava que era,
i
aquest matí en llevar-me, era.
Ara,
de fet, cada minut que passa,
penso
que no sóc tant, ni sóc tan poc,
però,
què carai!, en el fons sé que sóc,
encara
que molts no vulguin que sigui,
i
intentin que deixi de ser el que sóc.
Però
jo, tossudament sóc.
L'únic
problema és que, malgrat ser,
no
sé què sóc.
