dijous, 30 d’agost de 2018

Lo Somni, de Bernat Metge (2)



Aquest primer paràgraf ens dóna, a més, molta més informació encara sobre la magna obra de l’escriptor barceloní. Bernat –el personatge protagonista de Lo Somni- ens adverteix molt subtilment que el somni –somnium- que s’esdevindrà a continuació  no serà tal, sinó que es tractarà, atenent a la divisió que Macrobi[1] fa dels somnis, un insomnium[2] o, fins i tot, una aparició o visum[3]. Ho podem deduir de la manera que Bernat s’adorm[4] i que fa que el seu somnium pugui interpretar-se com a fals i que, per tant, no tingui cap significació o, si més no, no la que aparentment podem arribar a deduir en una primera lectura. També podem arribar a aquesta suposició si en fixem en la descripció que el Bernat personatge fa de la seva visió –el visum- i dels personatges que hi apareixen. Aquests són descrits com tres espectres i, dos d’ells, Orfeu i Tirèsias, com dos hòmens de gran statura que divergeixen, doncs, de les dimensions d’una criatura natural. [Els antics sempre eren vistos com a gegants.] A més, el grup que visiona Bernat és tempestuós i acompanyat de coses turbulentes i ell mateix ho està veient com si encara no s‘hagués adormit. Aquesta forma subtil de narrar ens fa pensar en la falsedat del seu somni.

A l’Edat Mitjana, el Comentari de Macrobi sobre el Somni d’Escipió (veieu l’’annex, nota 1) permetia que els lectors llegissin aquesta obra ciceroniana com un somni que combinava les tres úniques classes de somnis que podien tenir significació de veritat: el somnium, la visio i l’oraculum. Bernat Metge, però, ens introdueix el seu somnium  com una barreja d’insomnium i de visum, i d’aquests, segons Macrobi, no se’n podia extreure cap lliçó filosòfica.  

La literatura a l’època medieval – i per què no, també ara?- era l’art de la intertextualitat, l’art de fer servir, amb amplitud de coneixements i amb la màxima eficàcia estilística possibles, un conjunt de textos prestigiosos llegats per la tradició. L’escriptor medieval els utilitzava per tal de consolidar o reivindicar el seu elevat i influent paper social. Així, els auctores són considerats els mestres que cal imitar i dels quals, entre altres coses, es pot aprendre a escriure. 

Bernat Metge, dins d’aquests plantejaments generals, fa un ús personal, individual i, -per què no?- pràctic de la literatura. Seguint els models de clàssics catalans com Ramon Llull o Ramon Muntaner projecta la seva individualitat –el seu jo literari- en la seva obra per tal que aquesta projecció pugui servir de valor exemplar, de model.[5] L’autor de Lo Somni, ja des del primer moment utilitza la primera persona per narrar els fets i ho fa a través de la creació del seu alter ego literari, el personatge protagonista Bernat, a qui cal evitar d’dentificar, si més no de forma plena i sistemàtica, amb l’autor Bernat Metge. La justificació d’aquesta literatura en primera persona la podem localitzar al final del llibre II.[6] 

Sembla ser, doncs, que caldria llegir Lo Somni no com una autobiografia al peu de la lletra, sino més aviat com una ficció literària que, a través d’una mena de joc de transformació de la realitat, no es correspon exactament amb la veritat. El personatge Bernat és, sens dubte, proper a l’autor Bernat Metge, però no igual necessàriament. Bernat Metge, l’autor,  és el que imagina, el que crea el personatge protagonista Bernat.[7] 

Ens trobem, doncs, davant una obra literària concebuda sobre models diversos. El Metge autor manlleva i cita una enorme quatitat de textos, ja que sembla ser que més de la meitat del diàleg no és original (vegeu l’annex, nota 2). És un model nou de literatura en vulgar a la qual s’arriba mitjançant la transformació de la traducció dels autors llatins o italians.



[1] Los Somni de Bernat Metge manté una relació molt directa amb el Somni d’Escipió, un episodi de De Republica ciceronià i amb el comentri neoplatònic que en va fer Macrobi.

[2] L’insomnium és una rèplica de les afliccions que aquell que somnia ha tingut durnt el dia.

[3] Els visum són els somnis que es produeixen quan, en el primer estadi de la son, algú que es creu encara despert imagina espectres divergents, ja sigui pel seu aspecte o les seves dimensions, que giren al seu voltant de forma tempestuosa o trubulenta.  


[4] Sobtadament, sens despullar... en aquella que malalts o famejants solen dormir. 

[5] Ramon Llull, el jo al servei de Déu, de la conversió dels infidels i de la reforma moral de la humanitat. Ramon Muntaner, el jo al servei d’enaltir i enfortir el casal d’Aragó, el seu déu terrenal. Sense oblidar el pare d’aquest tipus de literatura: Jaume I.

[6] Quan Joan I diu: Jo t’he de dir encara, si et recorda, perquè són vengut en aquesta presó (llibre II, 8, pàg. 103). Aquest fragment no intenta només demostrar la innocència de Bernat i els seus amics, sinó que també intenta explicar el perquè de la redacció de Lo Somni: los ne seguirà gran profit...E si en escrits ho volies metre, ja se’n seguirà major profit en los temps esdevenidors a molts, de què hauries gran mèrit ( llibre II, 10, pàg. 105).


[7] De fet, Lo Somni és ben bé la quarta obra en què Metge construeix una ficció que justifica la integritat moral del seu personatge, del seu alter ego.

dissabte, 25 d’agost de 2018

Lo somni, de Bernat Metge (1)




Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mas per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejant­s solen dormir.
Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament.
D’aquest manera s’inicia el llibre Lo Somni de Bernat Metge, amb un paràgraf que ens situa en l’escenari i en el pretès motiu o justificació de les pàgines que seguiran. Així podem veure com el personatge, Bernat, ens explica que ha patit presó de manera injusta[1], víctima d’un complot que determinats personatges van ordir contra ell.

Aquest primer paràgraf del llibre I de Lo Somni ens evoca els fets succeïts el 1396 quan els consells de les principals ciutats de la Corona catalanoaragonesa van elaborar memorials de greuges contra els administradors i els cortesans de Joan I amb la intenció que el rei intervingués directament en la qüestió. Entre altres acusacions, s’imputava a Bernat Metge i els seus amics una desviació de fons per a la contractació d’un exèrcit mercenari que hauria d’envair el país i enderrocar el monarca. Joan I, però, va mantenir la confiança en la fidelitat dels seus servidors i només la seva mort inesperada el 19 de maig de 1396, i el problema successori que se’n va derivar, va permetre els enemics de Metge, els perseguidors i envejosos, organitzar un procés contra els consellers de Joan I que va conduir finalment a l’autor de Lo Somni a la presó.

Metge, però, aventura una possible intervenció divina en tot aquest afer[2]. En efecte, l’escriptor posa en boca de Bernat que tot pot haver estat degut a una obscura o secreta intenció de Déu que, d’aquesta manera, busca algun bé veritable  per al  personatge de Lo Somni.

Cal dir, però, que malgrat les aparences, Lo Somni no va ser escrit per Bernat Metge durant la seva estada a la presó. Allí només hi va escriure una obra considerada menor[3]. Lo Somni va ser escrita en una fase posterior a l’empresonament de Metge.

Aquest primer paràgraf ens dóna, a més, molta més informació encara sobre la magna obra de l’escriptor barceloní. Bernat –el personatge protagonista de Lo Somni- ens adverteix molt subtilment que el somni –somnium- que s’esdevindrà a continuació  no serà tal, sinó que es tractarà, atenent a la divisió que Macrobi[4] fa dels somnis, un insomnium[5] o, fins i tot, una aparició o visum[6]. Ho podem deduir de la manera que Bernat s’adorm[7] i que fa que el seu somnium pugui interpretar-se com a fals i que, per tant, no tingui cap significació o, si més no, no la que aparentment podem arribar a deduir en una primera lectura. També podem arribar a aquesta suposició si en fixem en la descripció que el Bernat personatge fa de la seva visió –el visum- i dels personatges que hi apareixen. Aquests són descrits com tres espectres i, dos d’ells, Orfeu i Tirèsias, com dos hòmens de gran statura que divergeixen, doncs, de les dimensions d’una criatura natural. [És que els antics sempre eren vistos com a gegants.] A més, el grup que visiona Bernat és tempestuós i acompanyat de coses turbulentes i ell mateix ho està veient com si encara no s‘hagués adormit. Aquesta forma subtil de narrar ens fa pensar en la falsedat del seu somni.

A l’Edat Mitjana, el Comentari de Macrobi sobre el Somni d’Escipió (veieu l’’annex, nota 1) permetia que els lectors llegissin aquesta obra ciceroniana com un somni que combinava les tres úniques classes de somnis que podien tenir significació de veritat: el somnium, la visio i l’oraculum. Bernat Metge, però, ens introdueix el seu somnium  com una barreja d’insomnium i de visum, i d’aquests, segons Macrobi, no se’n podia extreure cap lliçó filosòfica.



[1] No per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi.
[2] o per ventura per algun secret juí de Déu.
[3] La medecina apropiada a tot mal.
[4] Los Somni de Bernat Metge manté una relació molt directa amb el Somni d’Escipió, un episodi de De República ciceronià i amb el comentari neoplatònic que en va fer Macrobi.
[5] L’insomnium és una rèplica de les afliccions que aquell que somnia ha tingut durant el dia.
[6] Els visum són els somnis que es produeixen quan, en el primer estadi de la son, algú que es creu encara despert imagina espectres divergents, ja sigui pel seu aspecte o les seves dimensions, que giren al seu voltant de forma tempestuosa o turbulenta.   
[7] Sobtadament, sens despullar... en aquella que malalts o famejants solen dormir.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Entre l'amor i la lluita (Dos anys sense Jordi Carbonell)


Avui fa dos anys que va morir Jordi Carbonell, filòleg, polític, patriota, lluitador per la independència i la llibertat.

En aquests temps difícils i convulsos, trobem a faltar aquelles persones amb categoria de líders polítics, intel·ligents, de pensament i discurs clar, de cor valent i arriscat. Trobem a faltar persones com en Jordi Carbonell.

El 2010 va publicar el seu llibre de memòries que va titular "Entre l'amor i la lluita", un títol que expressa a la perfecció la vida del protagonista. Serveixin com a record i homenatge dos textos. El primer, la sinopsi de les seves memòries. El segon, un poema escrit per ell mateix.



Per evitar que la història l'escriguin sempre els vencedors calen contribucions com aquestes memòries de Jordi Carbonell, esperades per la importància de la seva trajectòria vital i pel seu temperament franc i noble. Carbonell, que va viure molts anys a Liverpool i a Sardenya, ha mantingut un compromís amb la seva llengua i el seu país que l'ha portat en dues ocasions a la presó Model, la primera de les dues per parlar sempre en català. L'any 1963 va rebre l'encàrrec de dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana, però el 1971 en va ser cessat, en una decisió polèmica. Va ser un dels fundadors de l'Assemblea de Catalunya, en representació de la qual va intervenir en la commemoració de l'11 de setembre a Sant Boi, on va fer famosa la frase "Que la prudència no ens faci traïdors". Durant la Transició política va situar-se al marge del pactisme possibilista. Va ser el principal líder de Nacionalistes d'Esquerra, ha participat en els moviments independentistes de les últimes dècades i del 1996 al 2004 ha estat president d'ERC. Avui, Jordi Carbonell és un símbol de la resistència política i cultural catalanes i un home respectat per persones de tot l'espectre ideològic.

A DAVID ROSENTHAL
Poeta nord-americà, traductor del
Tirant a l’anglès, que, frèvol i malalt de mort, ha vingut
de Nova York a Barcelona a dir el seu darrer
adéu a Catalunya i als seus amics Catalans

La nit omple amb tendresa tot racó,
ara que marxes.
Fuig la ciutat que estimes
i aquest dolor nocturn ho emplena tot.
Qui sap on vas, amic? Són tan incerts
el nostres passos!
Si jo no sé tan sols si amb aquest vers
arribo a l’hora!
Viure, qui sap quant:
tant se me’n dóna.
Incert tu, incert jo, potser sols resta
en el nostre futur una claror:
vida viscuda.
Vida viscuda i l’esplendor silent
de l’hora calma,
i els records i els amors que el vent suau
s’enduu, lentíssim.