dilluns, 13 d’agost de 2018

No es va rendir mai.-2 (Pere Marfany 1913-1994)



De les morts, les penúries, les malalties, les pors, les humiliacions, la nostàlgia, els plors, la gana... Ni una paraula. Volia oblidar-ho? Dubto que ho pogués oblidar mai... ¿Volia allunyar-nos a nosaltres d’aquell horror i que penséssim que coses així mai podien succeir?

La joventut perduda... Va perdre la mare de molt jove... Va haver de cuidar de les seves dues germanes més petites... La guerra i la terrible postguerra que comportava la manca de feina, d’aliments...

Una postguerra que li va comportar patir la presó durant tres anys. El delicte? El que ell en deia “passar polacs”… Tota l’escala del carrer Ali-Bei on vivia era un centre d’acollida de polonesos que fugien de la Segona Guerra Mundial.  Magrat que va ser acusat d’un delicte molt greu i jutjat pel tribunal contra “La masonería, el comunismo y el separatismo” ell mateix reconeixia que no ho havien fet per idees polítiques, sinó bàsicament pels cinc duros que rebien per cada polonès que podien hostatjar a casa. Era la lluita per la supervivència.

Amb el pare molt gran i les germanes molt jovenetes, es va declarar l'únic responsable i va pagar per tothom. Tres anys horrorosos a la presó Model, en uns temps d’excedent humà (10-15 persones per cel·la) i d’execucions massives i diàries. Feia esgarrifar quan explicava (mínimament, com sempre) alguns fets d’aquells tres anys. La lentitud a llegir el nom complet del condemnat, aturant-se volgudament i sàdicament després del nom de pila, amb la qual cosa tots els que es deien igual de nom tremolaven de por durant uns quants segons que semblaven una eternitat. Veure com un home se li tornaven els cabells blans només en una sola nit. La frase del capellà que acompanyava els condemnats a mort tot dient-los “Ahora pagarás todo el mal que has hecho.” Indults que arribaven quan l’home ja havia estat afusellat de feia dies...

Durant aquells anys, va morir el seu pare i no el van permetre sortir ni per anar a l’enterrament. Les dues germanes petites, soles, acollides per algun veí, mentre ell havia de continuar subsistint en aquell pou de terror i d’infàmia.

Sempre m’he preguntat com va poder resistir aquells anys terribles de guerra, camps de concentració, presó i postguerra. Calia ser molt fort per suportar-ho i ell ho va fer.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada