Els prejudicis lingüístics (2. Llengües fàcils, llengües difícils)

Hi ha molta gent que troba estranyes, rares, extravagants, difícils, complicades, pobres, dures, confuses, ridícules, enrevessades, vulgars...  aquelles llengües que no coneix...

I tot això és motivat simplement i precisament, per això, perquè no les coneix. Si aquesta gent pogués parlar o llegir a la perfecció en àrab, xinès, japonès, rus o kurd les trobarien d'allò més normals.

Ja veieu com la manca de coneixement i la pròpia ignorància poden portar al prejudici.

Els prejudicis, també en matèria de llengua, són gairebé tan antics com pot ser-ho el llenguatge humà.

Si fem un ràpid repàs històric... al S. XIII i XIV podem trobar el terme llengua vulgar per referir-se a les llengües romàniques i establir una diferència amb el llatí, la llengua de cultura per excel·lència.

És en aquests segles que Dante, el gran poeta, ens parla de la llengua “femenina” (llengua suau, llengua dolça) aquella que serveix, en contraposició a la “masculina” (llengua aspre, llengua dura),  per al tractament dels grans temes com l’amor, la justícia o l’amistat.

Si fem un salt en el temps i ens situem al S. XVIII, l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert classifica les llengües segons siguin aptes per a l’oratòria o el teatre (el grec o el llatí) o per a instruir,  Il·luminar i convèncer (el francès).

El filòsof francès Rousseau classifica les llengües segons la zona on es parlen (al nord aspres, dures, cridaneres) al sud (suaus, eloqüents, vives).

Durant el segle XVI, Cristòfor Despuig, un "home del Renaixement", va escriure "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra literària en què, Despuig, fa una perfecta diagnosi dels prejudicis lingüístics... Fent-ne una síntesi,ens diu que : 

El castellà no és superior al català, però els castellans estan intentant imposar-lo de manera agressiva, des del punt de vista lingüístic i cultural, manipulant la història per menysprear les gestes de la Corona d’Aragó i del català i enaltir-se ells. L’individu amb prejudicis lingüístics està inclinat a creure que el català només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics, mentre es resisteix a considerar-lo apte en els dominis de la tècnica, la ciència o l’ensenyament....

Lúcio mostra el seu astorament pel fet que se sent escandalitzat de veure com el castellà és abraçat per part dels principals senyors a Barcelona i altres poblacions de Catalunya i don Pedro li diu que a València encara més. Fàbio, per la seva part, es mostra pessimista respecte a aquest fet.

Segle XVI...!!