La paradoxa catalana: defensar la llengua i acabar acusat de feixisme

La polèmica generada per unes declaracions de Brigitte Vasallo sobre el català ha tornat a posar damunt la taula un debat recurrent: el futur de la llengua i la manera com es parla d’ella en l’espai públic. Però, més enllà de la discussió lingüística, el que sorprèn és fins a quin punt encara es toleren discursos que trivialitzen o deformen la realitat històrica del català. 

Vasallo va afirmar que el català acabarà morint igualment i que podria ser recordat com una “llengua feixista”. La frase és tan provocadora com absurda. Les llengües no són feixistes ni democràtiques. De la mateixa manera que una llengua no és ni més maca ni més lletja, ni més suau ni més dura, ni més fàcil ni més complicada que una altra, tampoc pot ser feixista, ni socialista, ni comunista, ni nacionalista, ni independentista. Les ideologies pertanyen a les persones i als projectes polítics, no als sistemes lingüístics. Si seguíssim aquesta lògica, també hauríem de dir que l’alemany és una llengua nazi o que el castellà és una llengua franquista. I ningú amb un mínim de rigor intel·lectual sostindria una cosa així.

Encara resulta més sorprenent que aquestes declaracions no es fessin en un espai marginal, sinó en una cadena de ràdio catalana i, a més, en la que té més audiència del país. És a dir, en un mitjà amb una enorme capacitat d’influència en l’opinió pública. Que en aquest context es normalitzi un discurs que presenta el català com una llengua potencialment “feixista” és  preocupant i inquietant.

El problema d’aquest tipus d’afirmacions no és només la seva inconsistència, sinó també el context històric que ignoren. El català no és una llengua dominant ni hegemònica: és una llengua que durant segles ha estat perseguida, marginada o relegada a l’àmbit privat. Durant el franquisme -i no només-, per exemple, va ser exclosa de l’escola, de l’administració i de bona part de la vida pública. Dir avui que el català pot ser una llengua “feixista” no és només un error conceptual; és també una banalització de la història.

Aquesta distorsió del debat s’ha fet visible també en polèmiques recents, com la generada per una exposició de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) que situava la frase “que aprenguin català” al costat d’expressions associades a discursos d’odi. Més enllà del cas concret, l’episodi il·lustra fins a quin punt es pot acabar invertint el relat: es presenta els parlants d’una llengua minoritzada com si fossin els agressors, i no pas com una comunitat que històricament ha patit persecució i subordinació. Equiparar la defensa del català amb discursos d’exclusió banalitza l’odi real i contribueix a reforçar un relat clarament catalanòfob.

La figura de Brigitte Vasallo tampoc és aliena a la controvèrsia. Des de fa anys s’ha convertit en una veu especialment crítica amb el catalanisme lingüístic, sovint des d’una retòrica que presenta el català com una llengua associada a privilegis socials o a identitats excloents. Aquest discurs, vinculat sovint a la reivindicació del “xarneguisme”, ha estat percebut per molts sectors com una caricatura simplista de la realitat catalana.

La paradoxa és evident. La Catalunya actual està plena de catalanoparlants que són fills o nets d’immigrants procedents d’altres parts d’Espanya o del món. El català, lluny de ser una llengua d’elit, ha estat sovint un instrument d’integració i de mobilitat social. Presentar-lo com una eina d’opressió és ignorar deliberadament aquesta realitat.

Aquest tipus de discurs encaixa també amb el que alguns analistes han definit com el “bilingüisme vassall”: l’actitud segons la qual molts catalanoparlants assumeixen que han de canviar immediatament al castellà per educació, per comoditat o per evitar conflictes. Aquesta conducta, sovint presentada com una mostra de tolerància, té una conseqüència clara: la subordinació progressiva del català.

La polèmica es va amplificar encara més quan, davant l’allau de crítiques, el programa va tornar a convidar Vasallo sense que es produís cap rectificació clara. Les seves paraules continuaven sent les mateixes i el presentador va evitar desautoritzar-les o demanar disculpes, limitant-se a relativitzar la controvèrsia. El resultat és revelador: allò que havia començat com una provocació acabava convertint-se en un discurs validat des dels mateixos micròfons que l’havien difós.

Aquest tipus de reacció respon a un patró cada cop més habitual. Quan esclata la polèmica, arriben matisos o excuses que pretenen rebaixar la tensió però que rarament afronten el problema de fons. Les explicacions posteriors de Vasallo o les rectificacions de l’ICIP van en aquesta mateixa direcció: intenten suavitzar la polèmica sense reconèixer realment l’error conceptual. Però el mal ja està fet.

Des de fa temps s’està construint un fals relat que pretén ridiculitzar o deslegitimar les polítiques de normalització lingüística i criminalitzar les accions en defensa de la llengua. Quan la protecció, el foment i la defensa d’una llengua minoritzada es presenten com una forma d’intolerància, el que hi ha al darrere té un nom molt clar: catalanofòbia.

En definitiva, el debat generat per les paraules de Vasallo o l’actuació de l’ICP diu molt menys sobre el català que sobre l’estat del debat públic a Catalunya.. El futur del català dependrà, sobretot, de la voluntat de la societat de continuar fent-lo servir amb normalitat i sense complexos. Perquè les llengües no moren perquè algú ho pronostiqui; moren quan els seus parlants deixen de creure-hi i deixen de fer-les servir