diumenge, 30 de setembre de 2018

Dissabte va ser un dia perillós (o... els "friquis" del llaç groc i els independentistes "autèntics")



Avís per  a navegants..
En acabar aquest article, me n’adono que m’ha quedat molt llarg. He abocat a raig el que tinc a dins i em sento incapaç de retallar-lo.
Ho escrivia Vicent Partal en la seva editorial del divendres: “Demà serà un dia perillós” i ho va ser... i van passar-hi coses. Crec que ahir vam poder presenciar dues maneres diferents d’avançar cap a la independència i de fer front a les provocacions del feixisme espanyol. Alguns potser pensareu que l’una és excloent de l’altre o, potser, altre direu que poden arribar a ser complementàries.

El primer gran error comès en el dia ahir és institucional. És el de permetre una manifestació que feia apologia de l’odi i de la violència; que cercava, una vegada més, humiliar-nos i vexar-nos; que únicament tenia un objectiu, provocar la gent i aconseguir, d’una vegada per totes, el que ja fa tems que sabem que busquen: un esclat de violència, de major o menor escala, per part de l’independentisme. Si la manifestació, en nom d’una llibertat d’expressió mal entesa, no es podia prohibir, sí que es podria haver enviat ben lluny de la plaça Sant Jaume i aïllar-la. Cap de les dues alternatives es va produir. 

Les dues maneres de fer front a aquesta gran provocació es van produir, la primera, a la mateixa plaça Sant Jaume: concentració pacífica, ambient distès (malgrat que la tensió, producte de la pròpia indignació, anava per dins). La segona, el grup de manifestants que van optar per intentar l’enfrontament directe amb els provocadors. Aquest, penso que és el segon error del dia.

Davant de l’intent dels manifestants de tirar Via Laietana amunt, la resposta policial no podia ser altra que la que es va produir: establir un cordó per evitar que les dues manifestacions xoquessin frontalment. Era lògic i desitjable.  Fins aquí tot dintre de la “normalitat”. Tot s’embolica quan, els diversos intents dels manifestants per trencar el cordó policial, acaben amb les càrregues i l’enfrontament amb els mossos. Hi ha un aspecte important i és el que comparteixo amb l’Eduard Voltas quan diu que “la intenció d’arribar fins als fatxes, al crit de “a por ellos”, NO és no-violència.”

Dit això, l’actuació d’alguns dels agents és del tot preocupant. Dintre del cos dels Mossos d’Esquadra hi ha de tot i, dins de l’ABM (Àrea de Brigada Mòbil, o antiavalots) encara més. Això vol dir que també hi ha agents procedents de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil, agents, probablement (i essent benevolent) que no senten cap mena de simpatia o empatia pel moviment independentista.  Només així es pot entendre l’actuació d’alguns agents en les càrregues. 

El tercer gran error del dia, i crec que el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes. Ahir, hi vam tornar.

Quan, des de twitter, es qüestiona si era necessari buscar l’enfrontament amb la manifestació feixista, no puc admetre una resposta com la de “vosaltres sempre uns rendiu”. Qui són aquests “vosaltres”? Particularment, sempre m’he esforçat a mantenir que dins de l’independentisme no hi pot haver-hi un “nosaltres” i un “vosaltres”.

En un missatge rebut del CDR Cambrils, entenc que dirigit al Conseller d’interior, al President de la Generalitat, al Govern i a l’Ajuntament de Barcelona es diu:“ Ho pagareu: la història us dirà traïdors.”

Un altre... “A la plaça Sant Jaume l’únic que hi havia eren molts friquis amb llacets i fent bufandes de punt.”

I similars a aquests, els que vulgueu...

Les meves reflexions...

La meva opció personal és la de la plaça Sant Jaume. Segurament dec ser un friqui amb llacet (no faig bufandes perquè no ser fer mitja, sinó, potser en faria).

El moviment independentista, bàsicament des del 2009, ha crescut de manera exponencial i vertiginosa perquè els i les friquis amb llacet van decidir d’afegir-s’hi, treballar-hi i mobilitzar-se constantment. La gent que ens ha dut fins on som, tant pel positiu com pel negatiu, estan representats, bàsicament i de manera molt majoritària, en la gent de la plaça de Sant Jaume.

El moviment independentista està format, també bàsicament i en la seva majoria, per la classe mitjana del país. Gent que està disposada a moltes coses, que és capaç de mobilitzar-se de manera no violenta (i ho ha demostrat!), que està determinada a aconseguir la independència, però que sempre refusarà determinades maneres d’actuar.

Que l’única manera d’aconseguir la independència és a través de la unitat d’acció entre la societat civil, partits polítics, govern i institucions. Pensar que una sola d’aquestes potes aconseguirà l’objectiu i voler encaminar tota l’acció i l’estratègia en aquest sentit significarà, una vegada més, la derrota.

Crear una mentalitat col·lectiva que pensi que hi ha un “nosaltres” (els lluitadors, els conseqüents, els disposats a tot... els “autèntics” independentistes...) enfront d’un “vosaltres” (els que sempre us rendiu, els friquis que porteu llacets, les àvies que feu bufandes, els independentistes “barretinaires”...) és obrir el camí en el temps als crits de “traïdors” i “botiflers”.

Tenim un autèntic problema amb els partits (des de fa anys) i amb el Govern. Hi ha confusió i manca absoluta de direcció política que, al cap i a la fi, acaba provocant situacions com les d’ahir a Via Laietana. D’aquí a situar-los com a enemics a abatre, hi ha tot un món i esdevé un error tàctic majúscul. I poso en el mateix nivell el fet de considerar el cos de Mossos d’Esquadra també com el nostre enemic.

Espero que el que ahir es va viure sigui, només com alguns diuen, un marcar la ratlla. Si acaba sent això, benvingut serà. Fins ara, en les convocatòries independentistes, no s’havia produït mai. Si acaba derivant en una nova manera d’actuar, majoritària, de l’independentisme, crec que, col·lectivament, no ens beneficiarà en res, sinó que ens anirà a la contra.

Hi ha una frase d’en Vicent Partal, crec que del 2015, que considero clau i que sovint m’esforço a recordar: 

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

dimecres, 26 de setembre de 2018

Primavera d'hivern ("Fugir de ser / ser de nou / ser més")



Les estacions de l’any que coneixem de manera més tradicional, si més no la colla de gent que pertanyem a la variant central del català, són la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. I en això ens hem quedat molts durant anys.

Un bon dia, però, comences a endinsar-te (ja fa molt de temps) en el meravellós món de la poesia. Llegeixes Salvat-Papasseit i el seu poema Res no és mesquí, del poemari L’irradiador del port i les gavines. Un cant a la vida...  


Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament. 

                                                                                      (Poema complet aquí) 

El món de la llengua, el món de les paraules és pràcticament un univers infinit. I, si fas un cop d’ull al DCVB, i t’apropes a l’entrada “primavera” hi pots llegir aquesta meravellosa, gairebé màgica accepció que ens parla de dues primaveres, la d’estiu i la d’hivern, com cadascuna de les que precedeixen a les estacions de l’estiu i de l’hivern. Primavera d’hivern... Una expressió potser encara viva a València i també a Mallorca, compartida, sembla, amb una altra expressió força original: Sa primavera d’es fred. 

Primavera d’hivern... M’agrada... 

No passa com amb el mot tardor que s’associa inevitablement a la tristor, a la malenconia, que desprèn el sentit que alguna cosa s’acaba, que la mort és propera. Ans al contrari... Primavera d’hivern... la vida sempre triomfa.

Vaig llegir unes ratlles de Carles Duarte en què associava el molt "primavera d’hivern" al seu poemari Alba del vespre (poemes de Carles Duarte i il·lustracions de la pintora Aurora Valero). Alba del vespre... Una altra expressió màgica... Escriu Duarte:  

“Alba del vespre, l’hora foscant que ens parla d’un cel ja sense Sol que espera que hi vagin emergint lentament les estrelles, rere el llençol de la llum que s’allunya del vespre. Potser a la primavera d’hivern i a l’alba del vespre és quan la llum esdevé més subtilment l’essència de la mirada.”

Fugir de ser,
ser de nou,
ser més.
Cercar recer a la casa dels somnis.
 (Llegiu el poema complet aquí)

dimarts, 25 de setembre de 2018

La batalla de Barcelona



Aquest article ha estat publicat al diari ARA, avui mateix, 25 de setembre de 2018. Està signat col·lectivament pels membres de la plataforma exigents.cat (*)

Falten vuit mesos per les eleccions municipals i sembla que tothom considera que guanyar-les és clau pel futur immediat del país. Si les anteriors municipals a Barcelona van semblar d’impasse, ara tot sembla indicar que serà una batalla acarnissada. 

Dos partits –PDEcat i ERC- ja han fet primàries internes, però ho van a fer a deshora i sense gaire convenciment. La prova més evident és que d’una de les persones escollides no se’n sent pràcticament res i l’altra se n’acaba d’apartar per deixar pas a un altre candidat proposat per la cúpula del partit. 

Amb aquest canvi, ERC juga fort la carta Maragall, per fer veure que la diàspora socialista va convergint sota el seu paraigües i, així, fer més possible un acostament post-electoral amb el que, finalment, quedi dels Comuns. És un projecte que transcendeix Barcelona i busca un acord d’esquerres que trenqui amb l’hegemonia post-convergent, que uns i altres utilitzen contínuament com si necessitessin un drac amb qui combatre, encara que el drac ja sembli més un dragonet que una bèstia grossa

L’Alcaldessa Colau, amb un capital polític seriosament amenaçat per les misèries partidistes dels grups i grupets que conformen el mosaic de Barcelona en Comú, ha anat referint-se, cada cop més, a l’època Maragall com a referent per a molts temes de ciutat i no oblidem que, entre els seus fitxatges tècnics, hi figuren noms destacats del maragallisme.

Hi ha una remor de fons, no desmentida per l’interessat, que senyala Ferran Mascarell, fill polític destacat del maragallisme, com a possible candidat d’una Crida que no acaba de concretar-se però que ha aixecat grans expectatives.

Per la seva banda, una plataforma d’entitats s’ha llençat a promoure unes primàries que, ara per ara i a Barcelona, semblen condemnades a fer de plataforma d’en Jordi Graupera i a poca cosa més. 

Els partits monàrquics busquen un candidat de pes que els aglutini, com podria ser-ho Manuel Valls, però aquest comença a marcar un terreny de joc massa allunyat d’aquests partits, potser perquè ha començat a referir-se també a Pasqual Maragall com a possible model a seguir. 

Sembla, per tant, que la gran disputa girarà entorn de qui és capaç d’apropiar-se de la figura del Pasqual Maragall alcalde. El seu projecte de ciutat metropolitana va ser construït malgrat l’oposició dels governs Pujol i sense suports de Madrid. Un projecte de futur, pensat per competir en un escenari global com el que ja tenim al damunt i que els seus hereus en l’alcaldia no van saber continuar.  Un projecte del que en queden moltes realitzacions i, sobretot, una visió molt ambiciosa i actual: convertir Barcelona en una capital a escala global, el que podria ser una ciutat-estat, amb tot un país –Catalunya- al darrera. Vist des d’avui, podríem parlar d’un projecte pragmàtic d’independència, del nivell d’independència que –sense fer massa soroll-  es pot arribar a aconseguir a l’Europa occidental en ple segle XXI. 

La lluita pot ser un espectacle polític d’alt interès, però si no aconseguim que també sigui una lluita participada i de projectes, seguirem instal·lats en la vella política que cada cop fa més pudor de podrit i de la que cada cop s’allunyen  més ciutadans. Ara és l’hora de la nova política, de la confrontació de projectes a curt, mitjà i llarg termini, dels lideratges forts, empesos per la força de la gent.

Potser tindrem cinc candidats amb possibilitats d’encapçalar la llista més votada i almenys quatre d’ells reivindiquen o se senten hereus de Pasqual Maragall. Esperpèntic o positiu? Sens dubte, positiu per a la ciutat i pel país. Almenys el rumb sembla traçat. Però del màrqueting a la realitat hi ha una distància que pot ser enorme: que existeixi realment un projecte de ciutat, de metròpoli, de ciutat-estat, un projecte de país. Sense projecte, tot és imatge, tot és fum. 

Almenys tres dels possibles candidats s’han declarat favorables a la instauració de la República i poden arribar a competir pel mateix espai electoral perquè es basaran en projectes molt semblants. Això sí que resulta esperpèntic. Dos d’ells construiran un projecte d’arrels maragallianes (Ernest Maragall i Ferran Mascarell) i el tercer –Jordi Graupera- aporta empenta i renovació que poden enriquir i actualitzar el projecte. És aquí on les primàries tenen tot el sentit, però els tres candidats hi haurien de competir i ho haurien de fer a partir de dues premisses: aportant el seu projecte i debatent-lo entre ells i amb la ciutadania i acceptant de formar equip en una única candidatura que tingui totes les opcions d’aconseguir l’alcaldia. Llavors sí que caldrà ampliar el suport per construir el projecte i els Comuns poden ser els grans aliats, com els seus antecessors ho van ser de Pasqual Maragall. Projecte, ambició, participació i transparència. Tampoc és tan difícil!

(*) Exigents.cat:  

Alícia Casals, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado

dilluns, 24 de setembre de 2018

"El mateix missatge reclòs entre tanques" (Intervenció al XXVè, Premi de Poesia Josep Fàbregas a Sallent)



El passat dissabte 22 de setembre, vaig tenir l'honor de presidir, a Sallent, el lliurament del XXVè Premi de poesia Josep Fàbregas i Capell. Les meves felicitacions a la guanyadora i a l'organització.

En el marc de l'acte va tenir lloc un record per als presos i exiliats,  través de la lectura d'un poema de collita pròpia de cada membre del jurat del Premi, enguany format per mossèn Climent Forner, Montserrat Altar-riba, Eduard Miró, Jordi Pàmias i Jaume Invernon, guanyador de l'any passat amb l'obra titulada Pors. 

Personalment, m'hi vaig afegir amb aquest text: 
Deia Montserrat Abelló, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement: “En la poesia dic la meva veritat”... 
 Paraules i poesia...  
El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica:  La paraula és l’arma més poderosa. Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió.
Gabriel Celaya, poeta compromès,  escrivia un poema titulat  “La poesía es un arma cargada de futuro” Va ser musicada per Pablo Ibáñez. Em quedo amb aquests fragments...


Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
“Nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno…”  Àlvar Valls, que a més de poeta i escriptor va ser un gran activista militant  del Front Nacional de Catalunya, escrivia:
Faré de la paraula un dard enverinat,
del poema una perbocació
al rostre sense rostre
dels poderosos.
La força de la paraula...
Montserrat Roig deia que Necessito cada vegada més aquesta força dels poetes, perquè em fa redescobrir el valor i el so de les paraules.
Maria Mercè Marçal, la bruixa de dol, la poeta que agraïa a l’atzar tres dons... ens explicava que era per a ella la poesia:
Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancant, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l’impuls que m’allibera d’aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d’ombres i de màscares que els mots representen, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva.
Avui, 22 de setembre de 2018, 9 persones, homes i dones bons, viuen entre reixes. Altres, han hagut de deixar casa seva, família, amics i marxar a l’exili. Tots ells… totes elles… no han comés cap delicte. Ho sabem. No han exercit mai, ni un sol instant, cap mena de violència, ni física, ni tan sols verbal. Ho sabem.
Vull acabar, doncs, recordant-los... i recordar-los amb la promesa que mai els deixarem sols. Que no pararem fins que tornin a casa. I ho farem també amb la paraula, Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos... I Farem  de la paraula un dard enverinat, del poema una perbocació al rostre sense rostre dels poderosos.
I constantment pensem en ells. Perquè com diuen els versos de Roc Casagran
Pensaré en tu, que hi has estat per travessar trinxeres
que hem fet de pors camins per la utopia.
Sempre pensaré en tu,
 I pensaré a pensar-te cada dia,
 Que ets tu qui em fa com sóc
 i potser ignores Que sense tu res no és possible.
Hi ha un poema de la nord-americana Catherine Callagher titulat Presoners polítics. El va dedicar a Nelson Mandela i al seu advocat Bram Fischer. El primer va patir presó durant 27 anys i el segon durant 11 anys. Van ser condemnats per delictes greus contra la legislació de Sud-àfrica, entre ells el de terrorisme i revolta armada. Per al règim de Pretòria mai van ser presos polítics,. El món, però, finalment, els va reconèixer com a tals.
Per a tots els presos polítics i exiliats, per a tots els que pateixen la repressió, acabo amb el poema Presoners polítics.
Ells criden des del darrere dels filats.
És encara el mateix missatge, reclòs entre tanques,
i la seva veritat s’enfila  cap amunt. Ho pots veure:
un estel hissat enlaire, suspès
on res de particular no està passant.
Però ells continuen hissant-lo,
davant dels ulls  dels seus carcellers,
i el fan navegar a tot vent
en un petit trosset de cel.