El càstig als partits independentistes també el 23-J? Què és el feixisme? Aliança Catalana no és feixista. Atrapats a la xarxa

Vull una resposta. Darrer programa de la 11a temporada. Emès el 10 de juliol de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal Vull una resposta de YouTube

Convidats:

Alfons Duran-Pich,  Empresari i Analista de política i economia. Llicenciat en Sociologia i Psicologia. Diplomat en Administració d’Empreses. Ex professor d’ESADE. Autor de llibres com: “El Canon del Management”, “Catalunya a la independència per la butxaca”, “Memorial per als desmemoriats”, “El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de casino.”

Recentment, ha publicat el  llibre “Mi querido Paul”. Un llibre totalment diferent a qualsevol dels que hagi publicat fins ara. Una correspondència privada amb el seu amic Paul, que va morir durant la pandèmia. Un llibre difícil de classificar, íntim, personal, provocatiu de vegades....

Ricard Romero de Tejada, sociòleg, politòleg, assagista social, autor de “Porqué hemos llegado hasta aquí”.

Olga Amargant, advocada

El d’avui és el darrer davantal de la 11a temporada del Vull una resposta.

Hauríem pogut parlar de la sentència del Tribunal General de la Unió Europea que retira la immunitat al president Puigdemont. O potser de les controvertides declaracions de Clara Ponsatí criticant l’estratègia de l’exili. O també que la Junta Electoral Central, si, la mateixa Junta que el 2019 va fer retirar pancartes i llaços a set ajuntaments del Baix Empordà, s’ha declarat incompetent  per impedir l’emissió d’un espot electoral que conté ‘El cara el sol’, l’himne de la Falange. O potser que el jutge no ha vist delicte en els atacs de l’expresident del PP Pablo Casado a l'escola catalana i ha arxivat la causa. 

També podríem parlar de com arriba de dividit l’independentisme a les eleccions espanyoles del 23-J, amb els partits que no són capaços ni de posar-se d’acord en algun punt programàtic comú i els votants que es dividiran entre els que continuaran votant els partits, els que es quedaran a casa, els que votaran en blanc i els que votaran nul amb la papereta de l’1 d’Octubre.

El darrer davantal, però, d’aquesta 11a temporada no anirà de cap d’aquests temes. Des de fa més de cinc anys acomiadem sempre aquest programa recordant la gent, tota la gent, que pateix la repressió, la presó i l’exili. Una repressió que mai no es pateix individualment, sinó que també la sofreixen, principalment, la família i els amics.

Aquests represaliats, que algú ha anomenat de “segona”, són molts i la gran majoria anònims, mig o totalment oblidats pels partits i les institucions. Possiblement, les paraules que nosaltres puguem dir serveixen de ben poc, però des del Vull una resposta pensem que no hi ha res pitjor que no mantenir viva la memòria de tota la nostra gent, perquè oblidar la repressió i els represaliats seria sens dubte la pitjor derrota que tots podríem patir.

Un judici més. Una sentència més. L’Audiència de Barcelona ha condemnat tres joves de Granollers a tres anys de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat. Els fets van passar el primer d’octubre de 2020,  en el transcurs d’una manifestació amb motiu del tercer aniversari del referèndum d’independència del 2017. Tres anys de presó per haver llançat pedres a una furgoneta de policia.

La repressió que no s’atura...

En el Vull una resposta d’avui girarem la conversa a l’entorn de tres articles d’Alfons Duran-Pich “Memòria per als desmemoriats”. “Un feixisme d’última generació” i “Atrapats a la xarxa”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Colin Powell, el que va ser el primer secretari d’estat negre dels Estats Units.

No hi ha secrets per l’èxit. Aquest s’aconsegueix preparant, treballant àrduament i aprenent del fracàs.

El programa d’avui ha estat el darrer de l’onzena temporada de Vull una resposta. Des de l’octubre de 2012 fins avui han estat més de 400 programes.

Si tot va bé, el Vull una resposta tornarà el mes de setembre per iniciar la que serà la dotzena temporada en antena. Com cada any, és el moment de recordar i agrair una vegada més a tots els que, en un o altre moment, han fet possible aquests més de 400 programes: La Núria Orriols, la Xènia Serrat, en Jaume Antoni Morell, la Magda Gregori, en Xavi Portet, en Josep Pedrol, a tota la gent d’ETV Llobregat i, evidentment, a tots els nostres convidats i als que ens seguiu cada setmana. Sense ells no hauríem arribat fins aquí.

I marxem un programa més, una temporada més amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa,

Que passeu un molt bon estiu i com sempre... que tingueu molt bona feina!

Correllengua 2023, Corbera d'Ebre, el poble de la Memòria

 

Aquest darrer cap de setmana ha tingut lloc, a Corbera d’Ebre, l’acte central del Correllengua 2023 que, a partir d’ara, recorrerà les terres dels Països Catalans. L’acte central del Correllengua s’ha fet a Corbera d’Ebre perquè ha volgut incloure un doble homenatge. D’una banda, al personatge central d’enguany, el poeta i artista Joan Brossa i , de l’altra, a la lleva del biberó, la mobilització que va afectar 30.000 nois nascuts el 1920. 

Comparteixo amb qui el vulgui llegir el parlament de l'acte central de la tarda:

"Gràcies a Corbera d'Ebre per acollir aquesta acte central del Correllengua 2023. El Correllengua d’enguany homenatja el poeta i artista Joan Brossa i aquest acte central hem volgut també dedicar-lo, en record i homenatge, a la lleva del biberó, els nois nascuts el 1920. Uns 30.000 nois van ser mobilitzats i amb poc més de 17 anys molts d’ells van haver de patir els 115 dies que va durar la batalla de l’Ebre.

Llengua, cultura i llibertat. Hi ha un lligam indestructible entre aquests tres conceptes i encara més en el cas de Catalunya i dels Països Catalans. La nostra llengua, el català en totes les seves riques i vives varietats. La nostra cultura, a cultura catalana forjada durant segles en aquesta part del món que pertany a la cultura mediterrània. I la llibertat... perquè no pot haver-hi ni cultura sense llengua, ni llengua ni cultura sense llibertat., Llengua cultura i llibertat... Indestriables, indestructibles.

Us versos de Joan Brossa ens diuen que “La llibertat va vestida de dol/Dessota les estrelles” En aquest país, la llibertat s’ha vestit de dol massa vegades. El feixisme va néixer a l’Europa d’entre guerres, entre el 1918 i el 1939. El feixisme, però, no és res més que una de els formes que adopta el totalitarisme, que ha existit sempre i que és el principal enemic de la llibertat, de les llibertats.

La Guerra Civil va ser una guerra contra el feixisme i per la llibertat. En el cas de Catalunya va ser també una guerra per les nostres llibertats les lingüístiques, les culturals, les socials i les nacionals. Avui som en unes terres que van patir de manera molt crua la guerra. L’anomenada Batalla de l’Ebre que, com mot bé ens recorda el Centre d’Interpretació 115 dies, es va iniciar el 25 de juliol de 1938 i es va allargar durant gairebé 4 mesos.

Les terres del Matarranya, la Ribera d’Ebre, El baix Ebre i la Terra Alta van ser l’escenari de la mort i la destrucció. La batalla va arruïnar pobles i camps amb un total de 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 persones. Corbera d’Ebre va quedar destruïda a causa dels bombardejos, d’artilleria i de la Legió Còndor alemanya i l’aviació italiana. Al final de la guerra, Corbera havia perdut ben bé una tercera part de la població.

El poeta i escriptor Josep Gual Lloberes, va formar part d’aquesta lleva del biberó. Va escriure un poemari que va titular “Les sabates d’en Jaume”. HI destaca un poema “Paisatge de l’Ebre” que va musicar Teresa Rebull i que va ser qualificat per Manuel Vázquez Montalbán com una de les cançons més emocionants i senzilles de les inspirades per la guerra civil.

Avui he tornat a la Serra de Pàndols./ I a la cova he trobat les sabates d'en Jaume./ Un forat a les soles/ Una pinta de bales,/ Dins d'un plat enfangat /Tres cascots de metralla. /  Des de l'any trenta-vuit /Jo no havia tornat /A la Serra de Pàndols/ I a la cova han quedat /Les sabates d'en Jaume.  / Dins d'un plat enfangat /Tres cascots de metralla /A la cova han queda/t Les sabates d'en Jaume.

El feixisme ha existit sempre. Amb altres noms, diferents règims polítics i econòmics. El feixisme existeix avui i existirà sempre. Aquesta és una realitat que cal tenir molt en compte per evitar que ens devori amagat darrere les seves múltiples màscares. El monstre del totalitarisme a vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques. El monstre que nosaltres patim com a país està desbocat i no ha parat de créixer. S’ha sofisticat en les formes, s’ha adaptat als nous temps. S’ha sabut ocultar en els emboirats i tenebrosos espais de l’estat més profund.   

El poema visual “La bota” i les paraules de Joan Brossa ens ho recorden constantment: ".... Hem de recordar uns fets perquè ningú no torni a calçar aquesta bota. Ja s'hi ha caminat massa ! Les ruïnes quotidianes de Corbera d'Ebre, que l'acompanyen, no haurien de lligar amb l'horitzó de cap mapa democràtic. ...."                

I tot plegat ens porta al Correllengua i al lligam indestructible entre llengua, cultura i llibertat. Com deia el mestre Joan Solà: Plantem cara! Plantem cara... Perquè sense llengua no hi ha cultura i sense llengua ni cultura no hi identitat.

I què millor per acabar que els versos de Joan Brossa en “El millor poema”

''Mentre el meu amor vigila les cantonades, /pinto amb un esprai vermell en una paret: / Visquen els Països Catalans!''

Llengua, cultura i llibertat! "

"Història de l'esquerra independentista". Acord de govern ERC-JxCat. Feixisme al País Valencià

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 20 de maig de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Carles Viñas, Doctor en història contemporània per la UB. Especialista en subcultures urbanes. Membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies de la UPF. Coordinador de la “Història de l’esquerra independentista”

Joan Puig,  editor de larepublica.cat

Toni Infante, Decidim PV, portaveu de la campanya Reciprocitat Ara!

Davantal

Avui, és dilluns 17 de maig. Aquest programa de Vull una resposta, doncs, i per raons tècniques, l’estem gravant tres dies abans del dijous, que és quan l’estareu veient.

Avui ha esclatat la notícia que molts segurament esperaven. Sembla ser que hi ha un acord per formar govern entre ERC i JxCat. A hores d’ara, no coneixem exactament què implica aquest acord i, sobretot, desconeixem el que en diuen la “lletra petita” (si n’hi ha) i els serrells que puguin restar encara pendents. El pre-acord haurà de passar per les bases de JxCat i la votació es farà entre dimarts 18 i dimecres 19. Jordi Sánchez ha dit, però, que no preveuen l’escenari de noves eleccions.

En aquests moments, plantegem encara alguns dubtes que, potser, estaran o no aclarits el dijous 20.

Més enllà del repartiment de conselleries i, per tant, també de càrrecs de confiança...Més enllà dels acords per gestionar el millor possible l’autonomia...  estem davant d’un acord sòlid o d’un acord de mínims?

El nou govern té una estratègia compartida que ens permeti aixecar la declaració d’independència del setembre de 2017?

En quina situació queda el Consell per la República?

Hi haurà estratègia unitària independentista al Congrés espanyol?

L’independentisme ha arribat on ha arribat per molts motius. Avui en parlarem d’un, i molt important. Tota aquella gent que durant els anys més foscos del franquisme, del postfranquisme i del règim monàrquic del 78 va mantenir la flama encesa i, amb la seva lluita i el seu sacrifici, van posa la llavor d’aquesta majoria independentista que avui tenim a la societat catalana.

Quantitat d’organitzacions polítiques, sindicals i sectorials que es van iniciar amb el PSAN, l’IPC, l’MDT, Endavant, Arran,  OSAN... el Comitè Català contra la Constitució Espanyola, els Grups de Defesna de la Llengua, Els CSPC, Maulets, els Col·lectius Obres en Lluita, la Coordinadora Obrera Sindical, La intersindical...I molts altres...

I, m’allargaré una mica, però no me’n puc estar de recordar persones, algunes en un o altre moment,  han estat companys de lluita i de camí...  i que Blanca Serra enumera en el pròleg a la “Història de l’Esquerra Independentista” com Agustí Alcoberro, Marcel Casellas, Dolors Serra, Carme Travesset, Aleix Reyné, Núria Cadenes, Pere Bascompte, Josep Maria Cervelló, Josep de Calassanç i Serra, Isabel Herrero, Ignasi Farinyes, Jaume Fernánndez, Carles Benítez al costat d’activistes més veterans com Blanca i Eva Serra, Jordi Moners, Josep Guía, Josep Ferrer “el nen” i  Carles Castellanos.

I no podem oblidar els joves que ens van deixar en la lluita, en aquest llarg camí cap a la independència: Martí Marcó, Fèlix Goñi, Toni Villaescusa, Quim Sánchez... Albert Ibáñez “el Patufet”, Guillem Agulló, Jordi Martínez de Foix, Gustau Muñoz... Xavier Andreu, Maria Rosa Andreu “la Mai” Mari Llum López “la Joana”, Maria Mercè Marçal, Mait Carrasco, Toni Lecha, Josep Mariné, Josep Lluís Pérez, Josep Vidal, Antoni Massaguer, Pere-Iu Baron, Marià Manera...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana la prenem del pròleg de Blanca Serra a la “Història de l’Esquerra Independentista”. Uns versos de Joana Raspall:

Visc forastera / en una terra xopa / de desmemòria...

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

Dissabte va ser un dia perillós (o... els "friquis" del llaç groc i els independentistes "autèntics")

Avís per  a navegants..

En acabar aquest article, me n’adono que m’ha quedat molt llarg. He abocat a raig el que tinc a dins i em sento incapaç de retallar-lo.

Ho escrivia Vicent Partal en la seva editorial del divendres: “Demà serà un dia perillós” i ho va ser... i van passar-hi coses. Crec que ahir vam poder presenciar dues maneres diferents d’avançar cap a la independència i de fer front a les provocacions del feixisme espanyol. Alguns potser pensareu que l’una és excloent de l’altre o, potser, altre direu que poden arribar a ser complementàries.

El primer gran error comès en el dia ahir és institucional. És el de permetre una manifestació que feia apologia de l’odi i de la violència; que cercava, una vegada més, humiliar-nos i vexar-nos; que únicament tenia un objectiu, provocar la gent i aconseguir, d’una vegada per totes, el que ja fa tems que sabem que busquen: un esclat de violència, de major o menor escala, per part de l’independentisme. Si la manifestació, en nom d’una llibertat d’expressió mal entesa, no es podia prohibir, sí que es podria haver enviat ben lluny de la plaça Sant Jaume i aïllar-la. Cap de les dues alternatives es va produir. 

Les dues maneres de fer front a aquesta gran provocació es van produir, la primera, a la mateixa plaça Sant Jaume: concentració pacífica, ambient distès (malgrat que la tensió, producte de la pròpia indignació, anava per dins). La segona, el grup de manifestants que van optar per intentar l’enfrontament directe amb els provocadors. Aquest, penso que és el segon error del dia.

Davant de l’intent dels manifestants de tirar Via Laietana amunt, la resposta policial no podia ser altra que la que es va produir: establir un cordó per evitar que les dues manifestacions xoquessin frontalment. Era lògic i desitjable.  Fins aquí tot dintre de la “normalitat”. Tot s’embolica quan, els diversos intents dels manifestants per trencar el cordó policial, acaben amb les càrregues i l’enfrontament amb els mossos. Hi ha un aspecte important i és el que comparteixo amb l’Eduard Voltas quan diu que “la intenció d’arribar fins als fatxes, al crit de “a por ellos”, NO és no-violència.”

Dit això, l’actuació d’alguns dels agents és del tot preocupant. Dintre del cos dels Mossos d’Esquadra hi ha de tot i, dins de l’ABM (Àrea de Brigada Mòbil, o antiavalots) encara més. Això vol dir que també hi ha agents procedents de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil, agents, probablement (i essent benevolent) que no senten cap mena de simpatia o empatia pel moviment independentista.  Només així es pot entendre l’actuació d’alguns agents en les càrregues. 

El tercer gran error del dia, i crec que el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix, de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en boca d’independentistes contra independentistes. Ahir, hi vam tornar.

Quan, des de twitter, es qüestiona si era necessari buscar l’enfrontament amb la manifestació feixista, no puc admetre una resposta com la de “vosaltres sempre uns rendiu”. Qui són aquests “vosaltres”? Particularment, sempre m’he esforçat a mantenir que dins de l’independentisme no hi pot haver-hi un “nosaltres” i un “vosaltres”.

En un missatge rebut del CDR Cambrils, entenc que dirigit al Conseller d’interior, al President de la Generalitat, al Govern i a l’Ajuntament de Barcelona es diu:“ Ho pagareu: la història us dirà traïdors.”

Un altre... “A la plaça Sant Jaume l’únic que hi havia eren molts friquis amb llacets i fent bufandes de punt.”

I similars a aquests, els que vulgueu...

Les meves reflexions...

La meva opció personal és la de la plaça Sant Jaume. Segurament dec ser un friqui amb llacet (no faig bufandes perquè no ser fer mitja, sinó, potser en faria).

El moviment independentista, bàsicament des del 2009, ha crescut de manera exponencial i vertiginosa perquè els i les friquis amb llacet van decidir d’afegir-s’hi, treballar-hi i mobilitzar-se constantment. La gent que ens ha dut fins on som, tant pel positiu com pel negatiu, estan representats, bàsicament i de manera molt majoritària, en la gent de la plaça de Sant Jaume.

El moviment independentista està format, també bàsicament i en la seva majoria, per la classe mitjana del país. Gent que està disposada a moltes coses, que és capaç de mobilitzar-se de manera no violenta (i ho ha demostrat!), que està determinada a aconseguir la independència, però que sempre refusarà determinades maneres d’actuar.

Que l’única manera d’aconseguir la independència és a través de la unitat d’acció entre la societat civil, partits polítics, govern i institucions. Pensar que una sola d’aquestes potes aconseguirà l’objectiu i voler encaminar tota l’acció i l’estratègia en aquest sentit significarà, una vegada més, la derrota.

Crear una mentalitat col·lectiva que pensi que hi ha un “nosaltres” (els lluitadors, els conseqüents, els disposats a tot... els “autèntics” independentistes...) enfront d’un “vosaltres” (els que sempre us rendiu, els friquis que porteu llacets, les àvies que feu bufandes, els independentistes “barretinaires”...) és obrir el camí en el temps als crits de “traïdors” i “botiflers”.

Tenim un autèntic problema amb els partits (des de fa anys) i amb el Govern. Hi ha confusió i manca absoluta de direcció política que, al cap i a la fi, acaba provocant situacions com les d’ahir a Via Laietana. D’aquí a situar-los com a enemics a abatre, hi ha tot un món i esdevé un error tàctic majúscul. I poso en el mateix nivell el fet de considerar el cos de Mossos d’Esquadra també com el nostre enemic.

Espero que el que ahir es va viure sigui, només com alguns diuen, un marcar la ratlla. Si acaba sent això, benvingut serà. Fins ara, en les convocatòries independentistes, no s’havia produït mai. Si acaba derivant en una nova manera d’actuar, majoritària, de l’independentisme, crec que, col·lectivament, no ens beneficiarà en res, sinó que ens anirà a la contra.

Hi ha una frase d’en Vicent Partal, crec que del 2015, que considero clau i que sovint m’esforço a recordar: 

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Per què vull sortir de l'Estat espanyol.- 2 (Reflexions de Joan Guarch)

Tal com dèiem en el primer d'aquests dos articles, el caràcter feixista de l’EE es posa en evidència en múltiples actuacions: 

Mai l’EE i els seus governs han condemnat el franquisme i la dictadura militar feixista implantada el 1939 per la força de les armes.

No solament no s’ha condemnat oficialment el franquisme sinó que se l’ha exaltat amb actes de reconeixement a la División Azul, i a personalitats polítiques i militars addictes al règim franquista.

Es manté El Valle de los Caidos que és un monument faraònic on hi ha la tomba del dictador Franco, i això passa al costat de la prohibició del pla de fosses de la Generalitat i de les obres per la recuperació de la memòria dels soldats ajusticiats durant la guerra civil espanyola.

Estem vivint en un autèntica dictadura amb desenes de persones encausades per fer acudits sobre la policia espanyola com en els casos d’El Jueves o l’actor Eduard Biosca, o per parlar de l’1-O a classe  com en el cas del vuit professors de la Seu d’Urgell, o en el cas d’aprovar una moció contra la presència dels cossos policials espanyols, com en el cas de la causa general oberta  a Reus, o les amenaces de perseguir autors de piulets contra qualsevol expressió d’alguna opinió contraria a alguna actuació de qualsevol representant de l’estat espanyol.

O l’acusació d’enaltiment de “terrorisme” (???) a 4 ciutadans de Poble Lliure per homenatjar a Julià Babia, amb motiu de la seva desgraciada mort en un accident de carretera el 1987.

O les acusacions d’incitació a l’odi en qualsevol piulada per les xarxes.

O l’acusació d’adoctrinament a la quitxalla contra Espanya per part dels mestres a les escoles.

O el tancament de pàgines web, etc...

I tota aquesta actuació feixista culmina amb els encausaments dels dirigents de l’ANC i OC els Jordi’s , de la mesa del Parlament amb la Presidenta Carme Forcadell al capdavant, el Govern legítim de la Generalitat, en pes, i l’empresonament dels Jordi’s, de mig Govern i el forçat exili del President i de l’altre meitat a Bèlgica.

A Espanya es forcen tant, tant, tant les lleis per l’interès de l’Estat Espanyol  que liquiden l’estat de Dret. Parlar de l’estat de dret no justifica ni l’aplicació de segons quines lleis ni la vulneració de drets humans bàsics, perquè la Dictadura Franquista també era un estat de dret, amb les seves lleis franquistes i feixistes i, en altres països, la llei protegia la discriminació racial, o abans l’esclavatge, o la prohibició de vot a les dones, o, o, o... i es va tenir que lluitar contra aquestes discriminacions per abolir-les, per tant en una democràcia el principi bàsic de relació entre comunitats és el lliure exercici de les llibertats civils bàsiques, la lliure expressió de les idees i la victòria d’unes posicions o altres en les confrontacions electorals. El resultat de les mateixes és sagrat.

Però l’actuació de l’EE es pot qualificar d’immunda com s’ha vist en el cas de les clavegueres de l’Estat, denunciades en la operació Catalunya, i pot arribar a ser del tot injustificable en l’afer dels atemptats del 17 d’agost a BCN, en els que , després de la resolució molt eficaç dels mossos d’esquadra, el cos de policia catalana, s’acusa a aquests de tenir informació sobre les activitats de l’imam, cervell dels atemptats i de no haver-la utilitzat, quan resulta que publicat pel diari El País destapa que l’imam Es Satty en realitat era confident del CNI espanyol i hi col·laborava des del 2014.

Què en podem esperar d’un estat que te la visió que el Parlament i el Govern elegits mitjançant eleccions  per la ciutadania, i la mateixa societat civil, constitueixen una organització criminal que es presenta per justificar la rebel·lió contra un estat, segons que expressa la Jutge Lamela en el seu escrit al Tribunal Suprem.

Així ho expressa l'advocat dels consellers Toni Comín i Meritxell Serret, Gonzalo Boye, que s'ha preguntat en un tuit quina mena de democràcia defensa la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, que investiga els membres del Govern. "S'imaginen un país democràtic on un jutge presenta com a organització criminal el Govern, el Parlament i la societat civil? Doncs està passant", ha indicat.

Aquesta expressió consta a l’informe que la jutge de l’Audiència Nacional va enviar al magistrat del Suprem Pablo Llarena, en què facilita que tota la causa passi finalment a aquest tribunal. Lamela defensava que s’han d’acumular totes les causes per rebel·lió i sedició “perquè s’estan investigant els membres d’una organització complexa i heterogènia, en què cadascun compleix una funció per aconseguir la secessió de Catalunya i la seva proclamació com a República independent, contravenint l’ordre constitucional”. Ho acompanya amb un gràfic.

Amb tot això només cal que responguem a una pregunta evident... Algú vol romandre dins les estructures d’un estat feixista com aquest?

La meva resposta clara és... jo NO!

Per això cal que, com a país, sortim de l’Estat Espanyol.