Primavera d'hivern ("Fugir de ser / ser de nou / ser més")

Les estacions de l’any que coneixem de manera més tradicional, si més no la colla de gent que pertanyem a la variant central del català, són la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. I en això ens hem quedat molts durant anys.

Un bon dia, però, comences a endinsar-te (ja fa molt de temps) en el meravellós món de la poesia. Llegeixes Salvat-Papasseit i el seu poema Res no és mesquí, del poemari L’irradiador del port i les gavines. Un cant a la vida...  

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament. 
                                                                                      (Poema complet aquí) 

El món de la llengua, el món de les paraules és pràcticament un univers infinit. I, si fas un cop d’ull al DCVB, i t’apropes a l’entrada “primavera” hi pots llegir aquesta meravellosa, gairebé màgica accepció que ens parla de dues primaveres, la d’estiu i la d’hivern, com cadascuna de les que precedeixen a les estacions de l’estiu i de l’hivern. Primavera d’hivern... Una expressió potser encara viva a València i també a Mallorca, compartida, sembla, amb una altra expressió força original: Sa primavera d’es fred. 

Primavera d’hivern... M’agrada... 

No passa com amb el mot tardor que s’associa inevitablement a la tristor, a la malenconia, que desprèn el sentit que alguna cosa s’acaba, que la mort és propera. Ans al contrari... Primavera d’hivern... la vida sempre triomfa.

Vaig llegir unes ratlles de Carles Duarte en què associava el molt "primavera d’hivern" al seu poemari Alba del vespre (poemes de Carles Duarte i il·lustracions de la pintora Aurora Valero). Alba del vespre... Una altra expressió màgica... Escriu Duarte:  

“Alba del vespre, l’hora foscant que ens parla d’un cel ja sense Sol que espera que hi vagin emergint lentament les estrelles, rere el llençol de la llum que s’allunya del vespre. Potser a la primavera d’hivern i a l’alba del vespre és quan la llum esdevé més subtilment l’essència de la mirada.”

Fugir de ser,
ser de nou,
ser més.
Cercar recer a la casa dels somnis.

 (Llegiu el poema complet aquí)

Adéu al 2016... "mirar i anar sempre endavant"

Ben aviat direm adéu al 2016 i donarem la benvinguda, carregats d'il·lusions i esperances ,al nou any, el 2017.

Un 2016 que, com tants altres, ens ha dut una mica de tot: alegries i tristeses, comiats i benvingudes, nous amics i nous enemics, esperances i desil·lusions... En algun o altre moment, tots hem pensat, com el polifacètic Woody Allen, "Si Déu existeix, espero que tingui una bona excusa".

Malgrat tot, ha estat un bon any... perquè, en paraules d'Agatha Christie, "He après que mai podem fer marxa enrere, que l'essència de la via és, sempre, mirar i anar cap endavant. La vida, en realitat, és un carrer d'un únic sentit."

Anant al gra... En aquest darrer apunt al blog de l'any, us desitjo el millor per a aquest any 2017. Li ho desitjo a tothom, però molt especialment a tota la bona gent independentista.

Ha estat l'any Ramon Llull. El gran filòsof, teòleg, místic, escriptor, poeta... que deia, al segle XIII, "L'amor naix del record, viu de la intel·ligència i mor per l'oblit". Per cloure l'any, doncs, que millor que recordar el poema Mester d'amor de Salvat-Papasseit: 

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada