dimarts, 18 de desembre de 2018

Algunes xifres ens diuen on som (Una síntesi de l'anàlisi de Francesc Abad)

L’amic i company de lluita Francesc Abad ha publicat en el seu blog “Dies de fúria. Dies de glòria" una interessant anàlisi basada en la darrera enquesta  sobre la situació política a Catalunya, publicada pel diari ARA. Segons Abad, el retrat que ofereix és demolidorament sòlid i clar. Com recull el mateix títol és un: Retrat sense clarobscurs. La conclusió d’Abad apareix reflectida en el subtítol: Només podrem guanyar si compartim diagnòstic sobre el fet i sobre el que cal fer i com fer-ho.

És un article llarg que cal llegir amb atenció, potser més d’una vegada, per poder reflexionar-hi adequadament. La millor manera que he trobat de fer-ho ha estat recollir (després de tres lectures) els apartats que m’han semblat més interessants i,  parafrasejant Francesc Abat, autènticament demolidors i m’he permès ordenar-los a la meva manera.

Les xifres

La societat catalana aposta radicalment per la via democràtica, del referèndum, per decidir el seu futur. Així ho volen un 80,4% dels catalans. Però també ho volen un 83,8% dels votants dels Comuns, un 71% dels del PSC, i fins i tot un 34% dels de C's i un 23,7% dels del PP.

La independència és l’opció majoritària. En un hipotètic referèndum d’autodeterminació, un 47% dels catalans hi votarien a favor. I un 36% en contra.

Sobre el conjunt de l'independentisme, un 67% opta per l'estratègia d'acció política per poder arribar a un referèndum vinculant. I només un 33% opta per tirar pel dret, unilateralment.

Un 78,1% dels catalans rebutja que els líders independentistes estiguin com estan en presó provisional a l'espera del seu judici. Un 77,5% rebutja que es pugui jutjar els líders independentistes per delictes com rebel·lió o sedició. I un 62,5% creu que el Tribunal Suprem no està actuant imparcialment en aquest procés, és a dir, que no garanteix cap judici just.

La repressió contra els nostres líders només té el suport del 66,6% dels votants de C's, del 76,3% del PP i del 18,2% del PSC. Tot plegat, sobre el conjunt de la nostra societat, només un miserable 16,4% aplaudeix la repressió.

Només un 24,5% dels catalans creu que el TS actua imparcialment. Només un de cada quatre catalans creu que el TS és imparcial.

Només un 20,1% dels catalans votarien ara a favor de la Constitució espanyola del 1978.

I només un 19% creuen que el Rei espanyol va estar bé o molt bé el 3 d’octubre. Només un 19% dels catalans.

L’anàlisi de les dades

El nostre futur només és possible votant. No hi ha cap futur possible sense referèndum. Cap proposta política vehicula a Catalunya un major consens social que el de decidir el nostre futur en un referèndum.

Els independentistes hauríem de ser conscients que, des de ja fa uns anys, hem arribat al sostre pel que fa al suport social majoritari que ara tenim. No creixem perquè hem deixat de fer independentistes.

La lluita contra la repressió és, ara mateix, un factor de cohesió social, un factor polític que uneix socialment, en el qual ens trobem gent amb visions i ideologies molt diferents.

Ha estat l'Estat espanyol el que ha girat l'esquena a la immensa majoria de catalans. Ha estat l'autoritarisme, la repressió i la fallida democràtica global de l'Estat espanyol el que ha provocat aquesta desafecció tan majoritària, tan aclaparadora, aquesta minorització social del que representa Espanya, l'Estat espanyol i les seves institucions: la justícia, la constitució... i la monarquia!

Per què som on som?

Des del 27S estem atrapats en dinàmiques absolutament estèrils de debats entre nosaltres, de polèmiques entre nosaltres, de lluites internes, de debats estèrils. Portem tres anys deixant de fer independentisme.

La nostra principal feblesa va ser la inexistència d'un moviment cohesionat, amb confiances blindades, i amb una direcció política capaç en cada moment de valorar la situació i de prendre les millors decisions.

Hi ha un cert personal que mira a l'octubre del 2017 des d'una posició frontista, de "passar comptes". És un personal que no vol saber què va passar, què va funcionar bé i què va ser un fracàs, on ens vam equivocar, per fer-ho millor la propera vegada. És un personal que l'únic que persegueix és desacreditar, destruir, eliminar, al preu que sigui, els lideratges que en tots els àmbits, teníem aquell octubre del 2017.

Hi ha una veu de fons de l'independentisme que és silenciosa, discreta, però aclaparadorament majoritària.

I ara què?

Ens queda la nostra confusió, l'assignatura pendent d'analitzar, avaluar i compartir diagnòstic sobre tot el procés fins el mes d'octubre del 2017 i la necessitat d'acordar una gran estratègia de país per poder fer realitat el que és l'aspiració majoritària de la societat catalana: la independència.

I aquesta feblesa persisteix. Mentre ens estiguem disputant l'hegemonia política dins l'independentisme, la feblesa persistirà.

JxCAT, ERC, CUP, ANC i Òmnium haurien d'arribar a un acord per blindar diagnòstic de què hem fet i de què cal fer. Si tots hi som no hi ha d'haver cap por a dir les coses que calgui dir, per més dures que puguin ser.

Sovint hi ha qui em pregunta "i què hem de fer?". Sempre responc que saber què cal fer és molt difícil. Però que en canvi sovint tenim molta més certesa del que no hem de fer sota cap concepte, de les coses que hem d'evitar fer perquè sabem que mai ens faran avançar i que hi ha el perill que ens facin retrocedir. La divisió i la desconfiança en són una. El menyspreu cap als nostres companys de lluita n'és una altra.

El 21-D i els dies posteriors

Manllevant paraules de l'admiradíssim David Fernàndez, en tot el que ens espera aquests dies hi hem de comparèixer "èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla de tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: PACÍFICAMENT DEMPEUS"

1 comentari :