Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Abad. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Abad. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 de març del 2025

La immersió de la Bressola. NO, un canvi existencial. El congrés d'ERC. RENFE igual amb vaga que sense.


Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 17 de març de 2025  per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès



Convidats

Carles Coloma i Collado, la presentació feta per ell mateix: català, culer, professional del món de l’empresa, marit i pare, àvid lector i aspirant a escriptor. Tinc la dèria d’escriure per divertir-me jo i de passada intentar que tu, lector, també et diverteixis. Aconseguir-ho... ja és una altra cosa. Tant de bo.

Lourdes Escardívol, mestra, ex-SN ANC

Francesc Abad, analista polític


Davantal

Diumenge passat, milers de persones es van manifestar a Perpinyà darrere de la pancarta “Bressola viva, llengua viva: suport institucional ja!” El centre de la capital es va omplir de crits a favor de la llengua catalana i pancartes a favor de l’educació en català a la Catalunya del Nord.

Sense deixar el tema, us recomanem la lectura d’un molt bon reportatge de Clara Ardèvol a Vilaweb, titulat La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord. Per cert, la  temporada 2020-2021 vam tenir el plaer de tenir-la com a col·laboradora al Vull una resposta.

En el reportatge es fa la pregunta: El mètode (exitós) de la Bressola es podria aplicar a la resta del país? Malgrat reconèixer que la situació de la Catalunya del Nord no és comparable a la resta dels Països Catalans, a  la Bressola veuen molt clar que tots els mètodes d’intervenció, traducció i reformulació constants, verticalitat i exigència amb la llengua es podrien aplicar a totes les escoles del país. Ara bé, en primer lloc seria indispensable que tots els professors tinguessin una bona formació lingüística. Em el cas de la Bressola, reben sol·licituds de professionals del nord i del sud i, alguns (sobretot del sud) no els incorporen per manca de competències lingüístiques. A més, el primer any tot el professorat té un tutor que els fa el seguiment i cursos de català per millorar la llengua.

Més coses... Una de les mestres diu: “He estat en escoles del sud en què no se sent un mot de català. ‘És que acaba d’arribar’. I què? Li has de donar les eines! És com si nosaltres aquí ploréssim perquè el 90% dels nostres mainatges parlen francès a casa.”

Quin és, doncs, el secret de l’èxit de la Bressola? La directora Ester Franch afirma que els conceptes claus són intervenció i verticalitat. “I, sobretot, fer de la llengua el pal de paller constant, des de l’espai més important al detall més petit. De la classe de matemàtiques a la corda de saltar.”

Els professors són també els dinamitzadors lingüístics del pati. Gràcies al joc va anticipant les paraules abans que ells les diguin. Els jocs, cançons i paraules que coneixen els nens són en francès. “Si no hi hagués un adult a l’inici donant paraules, acabarien canviant la llengua” diu una de les mestres.

La verticalitat... El mestre és el primer referent, però els alumnes més grans també tenen la missió d’ensenyar el català als més petits i als qui acaben d’arribar. Una de les nenes, la Cerise, de nou anys, diu: “Quan parlo amb la Lia, que és nova, quan diu un mot en francès, l’hi dic en català, com als petits.”

L’educació per projectes, a les escoles del sud, ha provocat la greu disminució en l’ús de la llengua. A la Bressola defensen molt aquest mètode pedagògic, però amb una intervenció del mestre perquè la llengua no es perdi. La directora pedagògica, Olatz de Bilbao és rotunda en aquest tema: “Si una activitat no beneficia la llengua, no la farem, en buscarem una altra. La llengua és l’eina, però també l’objectiu.”

Avui també parlarem de dos llibres separats per un marge de temps de 10 anys: “NI. La història d’un nacionalista qualsevol” i “NO. Un canvi existencial”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Manllevo un altre microconte del bon amic David Vila, del recull “La revolta de Cramòvia i altres contes” El que porta per títol “Massa”

Volíem fer la revolució, però ens agradava massa el peix...al cove.

Tornem la setmana que ve.

"Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que la segueixen"

Que tingueu una bona setmana i com sempre, molt bona feina!

 

 

divendres, 28 de febrer del 2025

Les indústries de guerra catalanes. Analitzem enquesta ICPS sobre Catalunya i l'EULP sobre la llengua

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 24 de febrer de 2025  per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Convidats

Jaume Vallcorba, enginyer, activista cultural. Soci fundador i vicepresident del Cercle Català de Negocis (2008-2010). Ha publicat tres llibres: Catalunya, Estat d’Europa. Les raons econòmiques de la Independència (2010). Un País, Un Estat. Estratègia i negociació per a la Independència (2011)- L’autonomia que tenim, EL PAÍS QUE TINDREM.

Conferenciant destacat del 2009 al 2015 en la necessitat de la independència de Catalunya i creador de Sopars amb història per tractar de diferents episodis de la història del nostre país.

Francesc Abad, analista polític

En sociolingüística, llengua d’identificació significa aquella llengua que considerem més nostra, més propera. Llengua habitual vol dir la llengua que fem servir de manera més freqüentment, en una majoria d’àmbits i ocasions.

La darrera EUSLP 2023 ens deixa aquestes xifres:

El 2003, un 44,3% de la població tenia el català com a llengua d’identificació i un 46% manifestava que era la seva llengua habitual.

El 2023, el nombre de ciutadans que tenim el català com a llengua d’identificació ha baixat  fins al 30% i, pel que fa a la llengua habitual fins al 32,6%. Aquests percentatges són encara més desfavorables pel que fa als joves entre els 15 i 29 anys. Dins d’aquest grup d’edat, només el 28,7% tenen el català com a llengua més propera i es queden per sota del 30% (un 29,2%) els que diuen tenir-la com a llengua habitual.

1.631.800 persones. Aquest és el nombre de parlants que mai no fa servir la llengua catalana. MAI. Els activistes castellans de la llengua. 1.631.800 persones. Al voltant d’un 22% de la població total del país. Quants som els activistes catalans de la llengua? 336.300. Aproximadament, un 4% de la població.

L’enquesta és molt completa i podreu trobar-hi un munt de dades. Si us parlo només d’aquestes tres és perquè considero que són les més importants i les que marquen la tendència a la baixa, des de fa dècades, en l’ús de la llengua catalana. La resta de dades que apareixen en l’enquesta poden ser molt interessants (i alguna se’n pot presentar com a positiva), però considero que, al contrari de la popular frase feta, són el bosc que no ens deixa veure els arbres que de veritat importen. 

Aquestes són les dades generals de Catalunya. Podem començar a imaginar-nos quines seran les dades de Barcelona capital i de les àrees metropolitanes de Barcelona, el Vallès o el Tarragonès.

Conegudes les dades (de fet ja esperades i sense gaire sorpreses), no podem perdre ni un minut més en lamentacions, flagel·lacions, autoculpabilitats o recerca de culpables i traïdors. Aquest comportament no ens condueix a res més que a l’extinció lingüística i cultural (i per tant, nacional).

Per part de les administracions, i per començar, fer complir les lleia que ja existeixen en matèria lingüística, amb sancions, si cal. Gestionar amb criteri on i per què es dediquen els diners. I que no tot se soluciona amb cursos i més cursos. A les escoles, immersió lingüística real.

Per part nostra, posem-nos a fer el que millor sabem fer (quan volem). Posem-nos a fer “coses”. Posem-nos a fer que aquest exèrcit lingüístic de 336.300 persones creixi i creixi de manera exponencial. Que cadascú de nosaltres esdevingui un activista per la llengua. Organitzem-nos a cada barri, poble i ciutat. Exigim. Fem valdre els nostres drets. Plantem cara.

Traiem-nos-ho del cap. Ni la simpatia ni l’empatia. Ni la seducció ni el paternalisme. Ni la bona fe, la paciència o les bones paraules aconseguiran que el català esdevingui una llengua normal pel que fa al coneixement i a l’ús en tots els àmbits. Només existeix un factor primordial sense el qual cap llengua podrà sobreviure en aquest món cada vegada més globalitzat: la necessitat.

Fem que el català sigui necessari, que sigui imprescindible per viure i treballar en els nostres països.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del científic Albert Einstein:

La vida és molt perillosa. No pas per les persones que fan el mal, sinó per aquelles que s’asseuen a veure què passa.

Tornem la setmana que ve.

"Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que la segueixen"

Que tingueu una bona setmana i com sempre, molt bona feina

dijous, 14 de novembre del 2024

Crònica del País Valencià. Crònica de Mallorca. Deu anys del 9-N

Vull una resposta. 13a temporada. Emès l'11 de novembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidats

Toni Infante, membre de Decidim

Sebastià Frau, advocat i escriptor

Lourdes Escardívol mestra ex SN ANC

Maria Vidal politòloga

Francesc Abad, analista polític

Diumenge 9 de novembre de 2014. Són les 9 del matí. Els col·legis electorals romanen, encara, tancats. Des de fa més d’una hora una munió de gent s’espera a fora. En els seus rostres es reflecteix la il·lusió, el nerviosisme i, per damunt de tot, el convenciment. No hi ha gens de por. La gent xerra, fa bromes, riu... Hi ha les primeres abraçades (avui serà un dia d’abraçades). Per fi, puntualment, s’obren les portes i els primers votants entren al col·legi. Aplaudiments per tot arreu. Des de les meses, des del carrer, entre els propis votants...

Aquestes paraules que acabeu de sentir són l’inici d’una crònica del 9-N. Dissabte passat se’n van complir 10 anys. L’estat d’ànim actual del moviment independentista va fer que l’aniversari passés amb més pena que glòria.

Crec que mai no s’ha donat la importància que va tenir i, sobretot, que podria haver arribat a tenir aquell acte del 9-N, el primer gran acte de sobirania. La primera gran acció de desobediència civil. Fem-ne una mica de memòria...

El 13 de setembre de 2014, l’Assemblea va aprovar en plenari la Declaració d’Arenys. La part més important i destacada era que, després del 9-N,  calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una gran part de la proposta de l’ANC en la seva conferència del 25 de novembre que es va titular “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”.

Les parts més importants d’aquella conferència us les resumeixo amb les mateixes paraules del llavors president de la Generalitat:

“La fórmula que us proposo és configurar una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.”

“Aquesta llista la configuraran persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil).”

“Tots els integrants d’aquesta llista acceptarien no repetir en les eleccions següents. El mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.”

Vuit dies després, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què desmuntava tots els arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de construir una llista única de l’independentisme.

Els mesos posteriors van ser decebedors. Uns i altres van acabar fent-li el joc a l’Estat espanyol, van dilatar la data de les eleccions, van impedir la candidatura unitària. Va ser un autèntic calvari arribar al mal menor que és el que va va ser la candidatura de Junts pel Si (bàsicament una coalició entre Convergència i ERC amb alguns afegitons). Vam permetre que l’Estat i les organitzacions unionistes poguessin prendre aire i recuperar-se.

I va ser a partir de llavors que l’Assemblea va cometre el gran error: deixar el comandament del procés a mans de la seva baula més feble: els partits polítics.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’enginyer aeronàutic ucraïnès Ígor Sikorski que va dissenyar el primer avió de quatre motors i el primer helicòpter fabricat en cadena. Deia:

Segons algunes reveladores proves de tècnica aeronàutica, l'abellot no pot volar a causa de la forma i el pes del seu cos en relació amb la superfície de les seves ales. Però el borinot no ho sap i per això continua volant.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

diumenge, 22 de setembre del 2024

Llengua i immigració. SOM 1 d'octubre. Valoració 11-S 2024

 
Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 16 de setembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

  Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Enric de Vilalta portaveu SOM 1 d’octubre

Lourdes Escardívol mestra, ex SN ANC

Francesc Abad analista polític

Davantal

Parlar del creixement demogràfic i d’immigració a Catalunya és urgent. En els darrers 20 anys, han arribat a Catalunya prop de dos milions cinc-centes mil persones de 187 nacionalitats i 300 llengües diferents. La tendència sembla no canviar i alguns ja parlen de la futura i no gaire llunyana Catalunya dels 10 milions.

Les causes d’aquesta arribada massiva són degudes en molt bona part al model social i econòmic imperant al nostre país que imposa una economia basada cada vegada més en el sector serveis. Hi ha una greu distorsió: els universitaris no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells i, en canvi, falta gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats.

Encara que les dades oscil·len segons les fonts, podem dir que, dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger. Entre els que es troben en edats compreses entre els 24 i els 40 anys, aquest percentatge puja fins al 40%. El 35,8% dels menors de 18 anys són o immigrants o descendents d'immigrants.

Aquest creixement demogràfic desmesurat per un país petit com el nostre comporta tot un seguit de problemes socials, educatius, sanitaris, d’habitatge i, evidentment,  lingüístics i culturals. Pel que fa a l’habitatge, s’esdevé una autèntica segregació urbanística. Barris sencers, pobles on la immigració és majoria. L’entorn, un element clau perquè una persona de fora s’incorpori a la llengua del país, ja no existeix.

Segons un estudi de Laura Serra titulat  “Llengua. Radiografia de la immigració a Catalunya”, avui en dia el 70% de la població viu en llars on algun dels membres ha vingut de fora, siguin avis, gendres o oncles. El 47,5% de la població catalana té el castellà com a llengua inicial, i un gens menyspreable 11,6% parla a casa una altra llengua, ni català ni castellà.

A Catalunya, la majoria de la immigració viu en una situació totalment inestable, tant des del vessant social com laboral. Les seves prioritats no passen per aprendre una llengua com el català que ha deixat de ser un ascensor social i que tampoc no és la llengua franca, la llengua de comunicació habitual, la llengua imprescindible per viure a Catalunya.

Si no hi ha necessitat, no hi ha interès ni motivació. Si el país, l’administració, el món polític, el món empresarial i sindical, la societat civil i nosaltres mateixos individualment com a ciutadans,  no som capaços de crear aquesta necessitar, aquest interès, aquesta motivació, l’immigrant optarà únicament pel castellà. El nouvingut ve a treballar, a guanyar-se la vida. Vol aconseguir una situació social i econòmica millor i més justa per a ell i la seva família. Si comprova que, per viure a Catalunya, n’hi ha prou amb saber el castellà, no cal dir que optarà per aquest estatus lingüístic.

El fet que la immigració no es decideixi a aprendre i fer servir la llengua del país, no és res més que un altre símptoma d’aquesta preocupant situació sociolingüística que arrosseguem des de fa molt de temps i que no acaba de redreçar-se.

Final

La frase de la setmana de procedència anònima

No discuteixis mai amb algú que creu en les seves pròpies mentides.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

divendres, 17 de maig del 2024

La llengua als caus. Eleccions al SN de l'ANC. Analitzem darreres enquestes eleccions 12-M


 
Vull una resposta. 12a temporada. Emès 6 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidats:

Víctor Cucurull, historiador

Francesc Abad, analista polític

Josep Ferrer, president d’AExRC


Davantal

Tots coneixem la situació d’emergència que viu la llengua catalana. Probablement, si ens preguntessin en quins àmbits o espais la llengua viu una situació millor, més normal, més optimista, alguns diríem que en els caus dels diferents agrupaments i possiblement també en els esplais. Escoltes catalans, per exemple, treballa en base a tres objectius principals:  la catalanitat, la coeducació i la laïcitat. Els Minyons escoltes i guies de Catalunya tenen la vocació de compromís amb el país i la llengua, la democràcia des de la convicció antifeixista, el feminisme, l’educació i la natura.

Doncs, bé... Un estudi de la Plataforma per la llengua ens diu que només un 54% de les converses que es produeixen entre els infants en els caus i esplais són en llengua catalana. Els monitors i caps fan servir el català en un 77% de casos. Això significa que hi ha un 23% d’educadors en el lleure d’aquestes entitats que fan servir el castellà per adreçar-se als infants.

Hi ha una diferència important segons la ubicació dels espais de lleure. En aquelles zones on l’ús social del català és més reduït repercuteix també en els espais de lleure. En aquestes zones, no arriba al 50% l’ús del català en les converses entre els infants i els monitors. Quan les converses són només entre els infants, el percentatge d’ús del català baixa fins al 15,3%.

Segons Eloi Planas, de la Plataforma per la Llengua, hi ha bàsicament dos patrons de comportament entre els monitors i els caps. El primer i no desitjable, el fet de parlar generalment en català al grup, però passar-se al castellà per adreçar-se a alguns infants en concret. El segon, que hauria de ser la norma habitual de comportament dels educadors en el lleure seria el fet de mantenir-se sempre en català, provocant fins i tot que els infants canviïn de llengua i exercint, així, com a referent lingüístic".

Els caus i esplais juguen un paper important en la socialització i educació d'infants i joves i són molt importants a l'hora de fomentar l'ús del català amb les seves activitats. Els monitors i educadors són els referents lingüístics i elements clau dels infants en la integració al país i a la llengua.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!  

Final

La frase de la setmana de Mafalda, el personatge creat per l’humorista argentí , Quino.

Mai no falta aquell que sobra

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 27 de març del 2024

Correllengua 2024. Conferència a Elna del president Puigdemont. Primeres enquestes eleccions 12-M

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 25 der març de 2024 per Terramar Barcelona, ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Mercè López, vicepresidenta CAL

Lourdes Escardívol,  professora

Francesc Abad  analista polític

Davantal

Hem de defugir mediocritats i sectarismes. Hem d’allunyar-nos de la resignació i el derrotisme... a vegades fa la impressió que amortitzem massa ràpid algunes conquestes que ens haurien d’estimular a persistir. [...] sóc conscient, també, del desànim, la desmobilització i la pèrdua de confiança d’una part de la població que, esperançada a poder fer possible finalment el somni d’un país lliure i millor, i que va respondre sempre que se li va demanar, s’ha decebut per la nostra incapacitat –la dels partits polítics i la de les organitzacions civils– de culminar aquella esperança. La frustració perquè vam deixar la feina a mitges i perquè en tots aquests anys no hem sabut corregir la desunió i l’enfrontament intern, ha conduït a la fragmentació i la malfiança.”

Aquestes són paraules del president Puigdemont en la conferència del dijous passat, 21  marc, a Elna, a la comarca del Rosselló. Una mica de llum en la foscor independentista. En una intervenció de més d’una hora, el president va dir moltes coses, però si he volgut comença aquest davantal amb aquestes paraules  és perquè crec que res del que va dir serà possible  si no comencem per acabar amb la divisió i l’enfrontament entre independentistes. Prou ja de flagel·lar-nos una i altra vegada i de buscar culpables, botiflers i traïdors. Prou de disparar contra el company de trinxera. Prou d’engegar-nos trets al peu.

Paraules també d’autocrítica. Perquè n’hem parlat abastament de la incapacitat dels polítics, però seria bo que féssim extensiva aquesta incapacitat, com fa el president, a les organitzacions civils que ,també, van cometre els seus propis errors i van renunciar, cas de l’ANC, a tot allò que hi havia preparat des de feia temps.

És evident que allò que tothom destaca del discurs és que el president es presentarà a les eleccions del 12-M i, si és candidat a la investidura, deixaré l’exili definitivament per assistir al ple del Parlament i demanar la confiança de la cambra. I va afegir: “Se suposa que els jutges hauran aplicat les disposicions previstes a la llei d’amnistia, però si adopten una actitud de rebel·lia i insubmissió i es neguen a complir la llei, assistiré igualment al ple del Parlament si tinc la majoria per ser investit.”

El president no va defugir la realitat de la Catalunya del 2024 i que més enllà de la lluita per la independència caldrà, mentre aquesta independència no arribi, gestionar la migrada autonomia, perquè el país està travessant una de les pitjors situacions econòmiques i socials de les darreres dècades. El president va afirmar que era conscient d’aquestes dificultats, “algunes extremes i urgents de  resoldre. Des de la sequera fins a l’ensenyament, passant per la sanitat, la llengua, el laberint de la burocràcia o l’habitatge.” No podem esperar a la independència i pensar que aquesta serà la solució de tots els problemes. Ho hem dit moltes vegades, cal gestionar bé l’autonomia.

Saber valorar les nostres victòries, no només la de l’1 i el 3 d’octubre de 2017, sinó altres que han vingut posteriorment i que el president també va enumerar. Valorar i gaudir, per què no? de les victòries parcials.

Canviem aquell eslògan d’Espanya ens roba, pel de Madrid ens roba i aprenguem a fer servir el dèficit fiscal com a eina per acostar la gent a la independència.

“Per això ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes” van ser les paraules finals del president.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana és del Subcomandant Marcos, que va ser portaveu de l’organització armada “Ejército Zapatista de Liberación Nacional”

“La llibertat és com el matí. N’hi ha que esperen adormits que arribi, però n’hi ha que no dormen i caminen la nit per aconseguir-la”.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Que passeu una bona Pasqua i, com sempre, que tingueu molt bona feina!

dimarts, 27 de febrer del 2024

DEBAT: LLISTA CÍVICA DE L'ANC....SÍ o NO?

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 26 de febrer de 2024 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Montserrat Rossell, ex-SN de l’ANC

Joan Mollà, membre de l’Assemblea de Sants-Montjuïc

Pere Pugés, fundador de l’ANC i ex-SN

Francesc Abad, analista polític

Davantal

El proper 2 de març es compliran 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich.

El cas Puig Antich és ple d'irregularitats, mentides, estranys buits i absències des del principi de tot. Des d’aquell 25 de setembre de 1973, als baixos del carrer Girona de Barcelona on, enmig d’un caos terrible, va morir un agent de la policia nacional i Puig Antich va començar el seu periple fins al seu tràgic final. Tot són incògnites i dubtes: els trets dins del portal, el cos del policia mort que presentava cinc impactes de bala quan al sumari només se’n parla de tres. Per què no es van analitzar les armes dels policies. Contradiccions en les declaracions. Per què el cas passa de la justícia civil a la militar. Per què no s’admeten diferents peticions de l’advocat defensor i un llarg etcètera.

Les germanes de Salvador Puig Antich han mantingut una lluita constant durant aquests 50 anys. D’una banda, per mantenir viu el record del seu germà i de l’altra per intentar una i altra vegada que es revisi el judici i la condemna a mort del Salvador, de moment sense èxit.

Cal, però, mantenir la memòria viva. La il·lustradora Maria Corte, que ha fet el disseny gràfic de les jornades que es faran a la Model de Barcelona sota el títol Puig Antich. El compromís vigent 1974-2024 ens diu:  « Espelmes. Encenem espelmes en record dels que ja no hi són. Les bufem als aniversaris. Les avivem per honorar, demanar, agrair i recordar. Per tenir memòria. Mentre la flama continuï encesa, el record no s’apaga. I la flama d’en Salvador Puig Antich segueix ben viva.”

En el programa d’avui, però, tindrem un interessant debat sobre la llista cívica que vol impulsar l’Assemblea en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Els associats de l’ANC, entre l'1 i el 14 de març propers, hauran de respondre la pregunta següent: “Estàs d'acord que l'Assemblea impulsi la Llista Cívica per la Independència a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, per fer efectiva la independència?”

La consulta per a decidir si l’ANC ha d’impulsar o no una llista cívica a les eleccions catalanes ha reactivat el debat intern en el si de l’organització, tant entre les assemblees de base com entre els associats i, com ja feia temps que no passava, també entre el propi moviment independentista.   

La llista cívica, cas de dur-se a terme, ¿pot ser el desencadenant d’un nou embat polític que ens permeti situar-nos en un context similar al de l’octubre de 2017 o, pel contrari, pot acabar sent un element de fragmentació del moviment independentista i un debilitament de la pròpia Assemblea?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptora xilena Isabel Allende

“La mort no existeix. Les persones nomes moren quan cauen en l’oblit. Si pots recordar-me, sempre seré amb tu.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Avui, en especial, amb Dani Gallardo, que aquesta setmana haurà d’ingressar a presó. 

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 25 de gener del 2024

Les competències sobre immigració. Analitzem l'enquesta del CIS. La llista cívica de l'ANC


Convidats:

Maria Vidal politòloga

Francesc Abad, analista polític

Manel Carrasco, activista, ex-SN ANC, 

Davantal

Enguany es compliran cent anys de la mort del poeta Joan Salvat Papasseit. Aquells que poc el coneixen (probablement molts d'ells arran del disc “Res no és mesquí” de Joan Manuel Serrat) pensaran que era un poeta d’ideologia bàsicament anarquista amanida amb algunes gotes de socialisme. En paraules de Jordi Bilbeny “caldria canviar diametralment la visió d'un Salvat baladrer, anarcoide, sense ideologia de cap mena, embadalit pels pits i les cuixes de quatre senyoretes, conformista i amant de les causes perdudes.”

És cert que el Salvat més jove, els dels primers versos, és socialista i espanyol. Humo de fàbrica, del 1918, ens presenta un poeta que escriu en castellà, de llengua i bagatge cultural espanyol. Aquests inicis centrats en un Salvat anarquista, socialista, sindicalista i espanyol, evolucionen, primer, cap a un catalanisme cultural i, més endavant cap a un independentisme declarat.

Llengua i identitat nacional són dos conceptes indestriables. El canvi definitiu en la ideologia salvatiana, com no podia ser d’altra manera, vindrà, doncs, de la mà del canvi d'idioma. Josep Pla, en referència a Salvat, escriu: “Salvat es transforma a mesura que va deixant l’escriptura en castellà per adoptar un català ple de naturalitat i desproveït de tota petulància acadèmica.. L'adopció del català li provà positivament, li donà una visible salut mental".

A partir d’aquí, abandona el pseudònim de Gorkiano.. Apareixerà el manifest Missió per Catalunya, on En Salvat comença a utilitzar expressions com el "jou de Castella", "Espanya no existeix com entitat unida", "el ferro al cint no pesa; pesa l'esquella innoble que el manso porta al coll".

Tota l'obra poètica d'En Salvat respira aquesta lluita d'amor al país i al seu alliberament nacional. Així a Poemes en Ondes Hertzianes (1919)  hi trobarem aquest senyal : "I encara un estel brilla/ i duc el tomahawk sota l'aixella" A L’irradiador del port i les Gavines s’obre amb un “Canto a la lluita”. A les Conspiracions, una incitació a la lluita armada: Prenem els estris de viure en combat.../ fendim les ones, tal guerrers d'abans. El 1922, Salvat escriu:  “l'ideal de la llibertat precedeix el fet de l'alliberació. Ara hem d'ésser nosaltres [perquè ho som i ho volem, un Estat que reneix tot i espolsant-se el llot de les polaines. Aquesta terra erma castellana ens dóna dret a això, i per la voluntat en serem lliures. Però cal voluntat. Si no ve un temps heroic no podrem deslligar-nos-en: pesen com un cos mort, com lo que són".

I com una petita mostra més, la seva Cançó futura... Guerra la guerra, fem-nos soldats:/Serà la terra pels catalans/...Duem estrella i penó barrat/...Serà la terra pels catalans/Gent castellana. L’allau no us val!

Parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Tancarem el programa d’avui com l’hem començat, amb uns versos d’en Joan Salvat-Papasseit, del poemari Vibracions que traspuen també l’independentisme del seu autor:

"A aquella estrella nua tan a prop de la lluna/ li servo un gran amor/ car volia escapar-se i la vigilen molt".

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l'exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dijous, 14 de desembre del 2023

Els represaliats de segona. L'amnistia una victòria de l'independentisme? Octuvre víctima també del Pegasus

 

Convidats:

Núria Vilajeliu, tècnica organització d'esdeveniments

Francesc Abad,  analista polític

Víctor Cucurull, historiador


Davantal

Hi ha una frase aplicada a la recuperació de la memòria històrica i al reconeixement dels represaliats i exiliats a causa de la Guerra Civil espanyola que diu : “L’oblit dels represaliats va ser la seva darrera derrota i també la de tots”

Arreu del món, escampar la desmemòria i l’oblit entre la població és una de les armes més utilitzades pel feixisme i per les dictadures, entre altres.. Sovint, fan forat en la ment de moltes persones predisposades ja d’inici a, el que en diuen, “passar pàgina” és a dir a oblidar, ja sigui pel patiment sofert, per la recerca de la tranquil·litat, de la comoditat o, simplement per pura inconsciència i ignorància.

Ahir diumenge, va tenir lloc a Vilafranca del Penedès l’acte unitari “Contra la repressió feixista. Resistir és vèncer” organitzat conjuntament pel Grup de suport Sas absolució i la Plataforma Antirepressiva de  Barcelona.

En l’acte hi van participar, a més de Juan Manuel Olarrieta, advocat penalista basc, l’activista Adrià Sas, detingut el 2020 i que el 2020 va ser condemnat a res anys, sis mesos i un dia de presó per un delicte d'atemptat contra l'autoritat i un delicte de lesions lleu, Els fets es van produir l’1 d’octubre de 2018, al voltant del Parlament de Catalunya en  el primer aniversari del referèndum sobre la independència de Catalunya. Actualment resta a l’espera del recurs que ha de resoldre el Tribunal Suprem.

També hi era Òscar Campos membre de la campanya antirepressiva 21 raons i un dels querellants contra la infiltració policial a Girona.

Represaliats de l’Operació Judes, pendents de judici des de fa més de quatre anys als quals se’ls vol processar per terrorisme. Un total de dotze encausats als quals se’ls demanen un total de 248 anys de presó. Les acusacions populars els demanen condemnes que van entre els 8 i els 33 anys de presó..

Nil Soler i Clara Sants que seran jutjats el proper 13 de desembre pels enfrontaments que es van produir en una parada de Vox a Vilafranca del Penedès.

Per mi, que intento conservar una mentalitat positiva, la sala era mig buida i no puc evitar tenir la impressió que la gran majoria dels represaliats comencen a caure en el procés de desmemòria i d’oblit. Els activistes d’ahir a Vilafranca només son una mostra de la gran quantitat de víctimes de la repressió de l’estat, majoritàriament joves, i que estan vivint des de fa anys amb l’espasa de Damòcles en forma de judici, condemna, inhabilitació o de repressió econòmica.

“L’oblit dels represaliats va ser la seva darrera derrota i també la de tots” De nosaltres depèn que la frase acabi esdevenint i una realitat.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Un proverbi xinès:

“La persona que diu que no es pot fer, que és impossible, no hauria d’interrompre la persona que ho està fent.”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó o l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

dijous, 16 de novembre del 2023

El pacte d'investidura PSOE-JUNTS

 


Convidats:

Francesc Abad,   analista polític

Josep Ferrer, president d’AExRC

Josep Pinyol, historiador. Autor del llibre “Tornem-ho a fer!”

Davantal

El pacte PSOE-Junts ha creat una certa divisió d’opinions dins del moviment independentista. No analitzarem el contingut del pacte en aquest davantal, d’això ja s’encarregaran els nostres convidats. Un sector de l’independentisme veu aquest pacte com una claudicació més, com un altre engany, com una altra traïció que no condueix a res. Probablement és aquella part de l’independentisme que sembla estar convençut que ser un estat independent és molt més fàcil del que alguns creuen. La seva posició és clara... com que els partits independentistes actualment tenen majoria al parlament (68 diputats  d’un total de 135) n’hi ha prou amb aixecar la declaració d’independència del 2017 i tot fet.

Veient, però les reaccions a Madrid i a les Espanyes, sembla força evident que els espanyols són més conscients que nosaltres del que acaba de pactar el PSOE i estaria bé que reviséssim el nostre propi relat.

Ho hem estat veient aquestes darreres nits a Madrid; ahir també a la Puerta del Sol, a la plaça de Sant Jaume i moltes altres ciutats de l’estat. Hem estat veient aquella España de charanga i pandereta, aquella España inferior que ora i bosteza, vieja y tahúr, zaragatera i triste; hem estat veient l’enfrontament entre una España que muere i otra España que bosteza.

L’España vieja i tahúr, l’España que muere, l’Espanya del PP, l’Espanya franquista, la neofranquista, la falangista, la d’extrema dreta, la nazi,,, amb els seus jutges, els seus militars, els seus guàrdies civils, la seva policia, els seus intel·lectuals, els seus mitjans de comunicació... estan enrabiats, enfurismats... es pugen per les parets, se’ls regira la bilis, surten de polleguera, treuen foc pels queixals i demanen tornar a la seva Espanya, la de charanga i pandereta, la del NO-DO, l’Espanya en blanc i negre.

L’España que bosteza... L’interior del PSOE és un conflicte permanent entre la vella guàrdia i els barons enfrontats obertament a Sánchez i els seus partidaris. Sánchez haurà d’intentar governar una Espanya ingovernable. L’Estat es debilita cada vegada més.

Compartim l’opinió del periodista Tatxo Benet de Mediapro que ha escrit:

Només per aquest clima de “guerra civil” (entre cometes) en el que a partir d’ara viurà Madrid, paga la pena l’acord  que Puigdemont ha estat capaç d’arrancar. La divisió de l’estat aflebeix el mateix estat i deixa Catalunya en una posició idònia per arrencar drets que mai hauria d’haver perdut. La classe política espanyola en aquests moments està “groggy” i en mans de les faccions mes ultres i radicals. Espero que els nostres polítics sàpiguen aprofitar l’avantatge que acaben d’obtenir.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Martin Luther King

Si no pots volar, corre. Si no pots córrer, camina. Si no pots caminar, gateja, però no deixis d’avançar mai cap al teu objectiu.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 25 d’octubre del 2023

De la consciència a la conducta: Aprendre a mantenir-nos en català amb comoditat. El futur del Consell de la República. Analitzem les darreres enquestes del CIS i del CEO

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 23 d'octubre de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Canal Vull una resposta de YouTube

Convidats:

Carles Palau vicepresident de Tallers per la Llengua

Gerard Sesè  Cap de Comunicació Consell de la República

Francesc Abad, analista polític

Demà, 24 d’octubre, el Consell d'Afers Generals de la Unió Europea es reunirà una altra vegada per debatre sobre l'oficialitat del català a les institucions europees, després que la votació s'ajornés al setembre per falta de la unanimitat necessària dels 27 per aprovar-ho.

L’oficialitat de la llengua catalana a la UE és d’una importància transcendental, no solament se’n normalitzaria l’ús dels ciutadans amb les institucions europees, sinó que s’hi haurien de traduir tots els tractats, les directives i el reglament que s’ha publicat i que regulen la vida dels europeus, com també els que es publiquin d’ara endavant.

Amb l’oficialitat de la llengua catalana a la UE, el català seria inclòs en tots els actes oficials i en tota la simbologia europea, així com la informació de seguretat sobre les joguines. Es podria exigir l’etiquetatge de productes alimentaris i sanitaris en català. També tindria impacte en els procediments judicials a Europa. El carnet de conduir podria ser en català. Es podrien fer en català els exàmens al cos funcionarial de la UE.

Sense l’oficialitat, el català no està inclòs a l’Online Linguistic Support i els estudiants que venen d’Erasmus no poden aprendre’l abans d’arribar. El Registre que gestiona el domini .eu ha de promoure el multilingüisme a la xarxa, però ho entén únicament com a la promoció de les llengües oficials de la UE.

Resumint... L’oficialitat del català a la UE tindria un gran impacte en:

La comunicació entre els ciutadans i les institucions europees. En les comunicacions entre institucions dels territoris de llengua catalana i les institucions europees. En l’etiquetatge, les instruccions o els prospectes. En les sentències i normes. En l’accés als tràmits de la Unió Europea. En els  programes educatius i culturals. En el valor simbòlic del català. En les eines i les noves tecnologies lingüístiques i en l’ocupació laboral.

L’oficialitat del català a la UE, per si sola, però, no solucionarà els problemes de la llengua catalana. Sobretot no posarà remei a la nostra minsa consciència i estranya conducta lingüística que fa que només dos de cada deu catalans siguem capaços de mantenir la llengua en una conversa bilingüe.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del valencià Joan Fuster

Per normalitzar el català cal desnormalitzar el castellà.

Marxem com sempre amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!