dimecres, 12 de desembre del 2018

Prenc un flascó de vi... (2. Manent, Li Bai, M.M.Marçal i la lluna, gall de taronja)

El 1928, Marià Manent publica “L’aire daurat” (Aquí podeu trobar una primera edició digitalitzada del poemari). Com a subtítol hi afegeixi “Interpretacions de poesia xinesa”; ell mateix ho aclareix en el pròleg:

“L’obra es basa generalment en traduccions de confiança, la majoria d’Arthur Waley. Les versions tenen una intenció interpretativa, no pas en un sentit d’erudició -fóra una pretensió inversemblant, tractant-se d’una llengua que m’és desconeguda- sinó en un sentit d’aclimatació poètica […] M’he decantat a respectar, més que la fidelitat literal, l’esperit i el to de cada poema.”
En el mateix pròleg, Manent escriu que la lírica xinesa, comparant-la amb la poesia occidental, “revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. [...] Els poetes xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la natura. S’adonaven el bell instant en què es marceix la primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors del presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda el color dels ocells.”

Tornem a l’origen d’aquestes ratlles, “La petita festa”... La lluna, la nostàlgia, l’enyorança i també la solitud.

Maria Mercè Marçal, la gran poeta catalana, compartia amb Li Bai, encara que des de visions i interpretacions diferents, el seu amor per la lluna. Marçal, sobretot en els seus dos primers llibres, “Cau de llunes” i “Bruixa de dol” fa de la lluna el seu símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

Marçal cita el poema “Petita festa” en el pròleg del seu primer poemari “Cau de llunes”:

La lluna serà en aquest llibre i en els immediatament posteriors imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, punt de referència lluminós i alhora utòpic i atàvic, amb la subversió en pantalla del seu significat tradicionalment subordinat: “Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia...” podria ser el començament d’un conte que, com tots, no té una localització en el temps, sinó fora del temps. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l’ombra –llast, zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de la subjecció i dels fantasmes paralitzadors- és l’esquema triangular bàsic que, com el poema xinès “Petita festa” que va traduir Marià Manent, remet sempre, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud.
A “Cau de llunes”, el símbol de la lluna apareix, especialment, en l’apartat “Lluna granada” que s’obre precisament amb l’estrofa final de “Petita festa”. Aquest apartat es compon de cinc poemes. M’agrada la primera estrofa de “Lluna de València”:

Amic, sortim al terrat,
Ai que ens remulli la cara
La lluna, gall de taronja
Entre dents de nuvolada;
Ai que ens remulli la cara
-amic, sortim al terrat-
La lluna, la tarongina
Del taronger ennuvolat

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada