dilluns, 12 d’agost de 2019

"Jo sóc l'ésser llegendari en qui revisc" (La passió segons Renée Vivien. 5)



 Je suis cet être légendaire où je revis[i]                Jo sóc l’ésser llegendari en qui revisc.

Natalie Clifford Barney, escriptora, poeta i novel•lista nord-americana que va viure expatriada a París. Amiga dels homes i amant de les dones. Va fundar el Temple de l’Amistat, el saló literari més atrevit de tots els temps. Va treballar incansablement per promoure la literatura escrita per dones i va crear l'«Acadèmia de les dones» en resposta a l'Acadèmia francesa, composta exclusivament per homes.

Isabel Franc ens descriu Natalie:

Una dona de forta personalitat i de gran intel•ligència. Natalie  va ser una rebel. Lliure i atrevida, va trencar amb els estrictes motlles de l’era victoriana. La seva activa i pública vida sexual la va convertir en la més exquisida i escabdalosa renegada de l’alta societat dels “esbojarrats anys vint”. De jo ve, lluïa una llarga cabellera de rínxols daurats; tenia una figura esvelta que es negava a encotillar; els ulls blaus i la mirada curiosa i freda. Remy de Gourmont la va batejar amb el sobrenom de “l’Amazona” pel seu impecable estil muntant a cavall.
Va escriure en francès i va conrear diversos gèneres. Com a novel•lista, assagista i poeta va publicar una dotzena de llibres. Va ser també traductora i articulista i va deixar una enorme quantitat de manuscrits i quaderns inèdits. El seu saló, El Temple de l’Amistat, s’obria tots els divendres a homes i dones per tal que l’art i la intel•lectualitat compartissin espai amb el te, el còctel de xampany i els cèlebres “sandwichs” de cogombre. Djuna Barnes, Mina Loy o Peggy Guggenheim, eren agunes de les habituals del Temple, pel qual també van passar Greta Garbo, Isadora Duncan, Virginia Woolf, Vita-Sackville West, Tagore, Rilke i un llarg etcètera. [ii]
Natalie coneix Pauline (Renée) l’any 1900. Per a  Vivien va ser amor a primer cop d'ull, mentre que Barney es va fascinar amb ella després d'escoltar-la recitar un dels seus poemes. Aparentment, eren dues personalitats completament oposades. Natalie celebrava la vida i a Renée l’atreia la mort. Les unia el fet d’agradar-se mútuament, el sentit de l’humor que tenien totes dues. A més eren poetes, malgrat que, per a Renée, la poesia ho era tot, era la vida mateixa. Un any després de conèixer Renée, Natalie publicava el seu primer llibre de poemes “Quelques portraits. Sonnets de femmes”:

Com escriure el batec de l’amor
Com escric el ritme de l'amor, el
ritme de la profunda eloqüència de les nostres venes?
Com arreglar aquell sobtat final de la foscor,
aquell desfet perfecte de cada sentit unit.
L’augment complet de l’explotació del vostre cos:
la deriva i l’avantatge de l’última onada de la vostra alegria: us llançarà
a les platges de sorra de plata,
oblidar-vos de l’èxtasi que vau donar.
El vostre alè es redueix com la marea que cau:
un mar es va envair! ... Posa'm en una part de palla
de pits les pendents ondulades del qual baixen.
Ah, com van marcar els alts cops del vostre cor!

Renée va publicar el seu primer llibre de poemes Études et Préludes i el va dedicar a Natalie:
Dédicace
Lorsque tu vins, à pas réfléchis, dans la brume,
Le ciel mêlait à l’or le cristal et l’airain.
Ton corps se devinait, ondoiement incertain,
Plus souple que la vague et plus frais que l’écume.
Le soir d’été semblait un rêve oriental
De rose et de santal. [iii]

Dedicació
Quan vas tornar, sense pensar, a la boira,
El cel es barrejava amb l'or al cristall i al bronze.
El vostre cos va endevinar, agitant incert,
Més flexible que l'ona i més freda que l'escuma.
La nit d'estiu semblava un somni oriental
                                               De rosa i sàndal.

A la Femme aimée
Je sentis frissonner sur mes lèvres muettes
La douceur et l’effroi de ton premier baiser.
Sous tes pas, j’
entendis les lyres se briser
En criant vers le ciel l’ennui fier des poètes
Parmi des flots de sons languissamment décrus,
Blonde, tu m’apparus.[iv]

A la dona estimada
Em vaig sentir tremolant en els meus llavis muts
La dolçor i l’espant del vostre primer petó.
Sota els teus peus, vaig escoltar les lires
Cridant al cel l 'orgullós avorriment dels poetes
Entre ones de sons lànguidament disminuïts,
Rossa, em vau aparèixer.

Natalie va viatjar amb Renée a la mítica Mitele entre 1905 i 1907, on van voler –a imatge de Safo- fundar un colònia de dones. La relació entre ambdues dones, però va ser complicada, sobretot per a Renée. Natalie va ser una seductora tota la seva vida i se li coneixen multitud d’amants. Aquestes infidelitats li produïen a Renée un gran dolor i  li era impossible conviure amb la promiscuïtat de la seva amant. En una carta posterior a la que va ser la seva darrera amant, la princesa turca  Kérimé Turkhan-Pachá, li escrivia:

Mentre, desesperada per no haver posseït mai la seva ànima de la mateixa manera com he posseït el seu meravellós cos de dona, he preferit oblidar-la. Ja no veig Natalie.[v]
Sempre, però, existirà Mitelene, el paradís, l’indret simbòlic i idíl·lic, el bressol de l’amor:

“Somnio en l’esplendor del teu cos lliure i nu”, dirà amb recança Pauline-Renée, quan el fast dels teixits embolcallarà altre cop la pell de la sirena. Ara, la sirena és només una noia de vint-i-tres anys enamorada i que li fa descobrir que les proporcions del seu cos –sí, el cos de Pauline- tenen l’harmonia de les venus gregues. “Perquè tu estimes el meu cos i t’agrada, d’ara en endavant, també jo t’estimaré, i em serà grat...” Cap món hostil no li roda al voltant ni l’assetja, aquí, sota el blau vivíssim, dins la claror daurada. Totes dues i ningú més.[vi]
L’amazone sourit au-dessus des ruines,
Tandis que le soleil, las de luttes, s’endort. (...)
Elle aime les amants qui lui donnent l’ivresse
De leur fauve agonie et de leur fier trépas,(...)
Son désir, défaillant sur quelque bouche blême
Dont il sait arracher le baiser sans retour,
Se penche avec ardeur sur le spasme suprême,
Plus terrible et plus beau que le spasme d’amour [vii]

L'Amazona somriu sobre les ruïnes,
Mentre el sol, cansat de lluita, es queda adormit. (...)
Li encanten els amants que li ofereixen la seva embriaguesa
De la seva salvatge agonia i la seva orgullosa mort, (...)
El seu desig, fallant en una boca pàl·lida
De qui sap trencar el petó sense retorn,
Es doblega amb ardor sobre l’espasme suprem,
Més terrible i més bell que l’espasme de l'amor


[i] Natalie C. Barney  va morir el 1974, als 86 anys. En la llosa, sota la qual reposa va fer gravar aquestes paraules
[ii] Isabel Franc. Desconegudes i fascinants. https://ja.cat/6nzVi
[iii] Renée Viiven. Dédicace. Poema complet a https://ja.cat/l5A2q
[iv] Renée Vivien. A la femme aimée. Dedicat  a Nathalie Barney. Poema complet a https://ja.cat/aDowM
[v] Kika Fumero. Desconegudes i fascinants https://ja.cat/ZqGZ9
[vi] M.M.Marçal. La passió segons Renée Vivien Pàg. 187
[vii] Renée Vivien. Amazone. Poema complet https://ja.cat/dmYQt

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada